Herbert - Spinoza

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.


EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.


Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

Bon Nadal.

Del llit estant

- Mira... en aquesta època de l’any des del llit pots veure la constel•lació d’Orió.

- A l’estiu no es veu?

- No, a l’estiu es veu de matinada, i segons com no arribes a temps de veure-la abans que la llum del dia l’esmorteeixi.

(...)

- Veus aquella estrella vermellosa... la veus... és l’espatlla dreta d’Orió. És una gegant vermella es diu Betelgeuse.

I aquella blava es diu Rigel i és el genoll esquerre del caçador.

Si et fixes, Orió porta un cinturó format per tres estrelles... les veus... la gent li diu “les tres Maries”. Si no visquéssim a una ciutat veuríem com penja una espaseta del seu cinturó, però aquí a on vivim les llums es mengen el cel.

- A Sòria es veurien?

- Si a Sòria es veurien.

- I a Galícia?

- Si, a l'antiga casa del meus avis si.

- I al bosc?

- Si, al bosc també.

- On vas aprendre tu aquestes coses.

- Les vaig aprendre d’un llibre.

-Quin llibre?

-Un... però no el tinc.

-Per què?

- Perque el vaig deixar a una nena de la meva classe i no me'l va tornar.

- Busca’l a Internet.

- Si, això faré. Vinga va...  a dormir! bona nit.

(...)

- És molt gran Betelgeuse.

- Si, molt gran,

- Més gran que la Terra?

-Si.

- Més gran que el sol?

- Si.

- Com de gran?

- Molt gran.

- Però com de gran?

- ... doncs... doncs així de gran:

Els millors professors europeus.

A aquestes alçades, escoltar sencer “Els millors professors europeus” de Manel, ara que fins i tot els polítics diuen portar-los al reproductor de MP3, no deu ser el “colmo” de la modernitat.  Però un arriba a les coses quan pot.

I si J. Tens raó, recorden un xic a “Beirut”

Dolços somnis, bona nit.

Sóc el segon. Estima'm. Un poema de Josep Maria Ripoll.

No voldria posar-me endogàmic... però és que fa uns dies que em volta pel cap aquest poema d’en Josep Maria Ripoll, que té una poesia amorosa delicadíssima, vegeu per exemple les sextines eròtiques del seu llibre “Dels marges”.


DOS 

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.

La vostra resistència em reconforta. Un poema de Josep Gerona.

Lacònic, vestit amb tipus Garamond, Josep Germà disfressat de Josep Gerona consigna la no persistència del paisatge, i alguna cosa més que aquest furt es fa evident.

La seva resistència em reconforta.

Del seu bloc de pensament urgent n'extrec aquest poema. Aquest és ja un dels poemes més estimats per mi, un himne a la dignitat, una peça indispensable del petit calaix on deso tot allò que em permet resistir.


Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.

T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel•lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.

Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.

La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.


Poema de Josep Gerona
(extret del seu blog de "pensament urgent").

Més Gerona a  http://josepgerona.canalblog.com/

Dependència.

Un lloc acollidor.

M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.

Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.

Abstret.

A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.

39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.

El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:

"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació

72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.

0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)

0 Persones reben ajut a domicili.

42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "

 (*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.

"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"

Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.


L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!

Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.

Bon cap de setmana.

Napoli's walls.

Per recomanació d'en T. acabo de veure un DVD de l’actuació de Louis Sclavis, a qui no coneixia abans. Sol al menjador, aplaudeixo al televidor, i encara estic als núvols.

El vídeo en qüestió es tracta d’una posada en escena del seu treball Napoli's Walls (ECM, 2003), al festival de Jazz de Viena de 2002, amb la següent formació 

Louis Sclavis: clarinet baix i saxo soprano.
Médéric Collignon : trompeta. Atenció amb aquest paio!
Vincent Courtois : violoncel (impressionant el que fa aquest individu amb el violoncel!)
Hasse Poulsen : guitarra

El cas és que no tinc adjectius per expressar l’entusiasme i l’excitació que sento.  Nens, em sembla una meravella! I si, s’ha de veure l’actuació, o millor viure-la per apreciar-la.

El vídeo que he trobat a Youtube, i que insereixo no correspon a l’actuació de Viena, i evientment no aconsegueix fer justícia al sentiment que genera una actuació sensera, però...

En qualsevol cas, deixem constància al catàleg d'un nou desfici.



Dolços somnis, bona nit.

..."y algo menos de los escolares". Amichai novament.

El darrer poema de Màrius Sampere em remet al primer poema que vaig llegir-li a Yehuda Amichai, aquest cop en la traducció de Teresa Martínez.

Amichai novament, avui, colpit durament per la fotografia amb la que obria el diari. Perquè efectivament, s'apiada una mica menys dels escolars.



DIOS SE APIADA DE LOS NIÑOS PEQUEÑOS


Dios se apiada de los niños pequeños,
algo menos de los escolares.
y de los mayores, no se apiada ya,
los deja solos
y a veces tienen que ir gateando
por la arena ardiente,
para llegar a la estación de recogida
chorreando sangre.


Quizás de los amantes verdaderos
tenga misericordia y se apiade y les dé sombra
como un árbol a quien duerme en el banco
de la avenida pública.


Quizás también nosotros saquemos para ellos
las últimas monedas de amor
que nos dejó en herencia nuestra madre,
para que su felicidad nos defienda
ahora y otros días.

Yehuda Amijai a l’antologia
"Poesía hebrea contemporánea"
Traducció de Teresa Martínez
Hiperión, Madrid 2001.

El dolor no calia... un poema de Màrius Sampere

PARE, EL DOLOR

Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor, fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com en un llac nocturn.

El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l’hauríem trobada, també, només pujant.

La llum de la finestra eterna
rera la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè no ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle magnànim del sopar
amb la puntualitat exacta de la mort. No, Pare,
el dolor no calia.


Màrius Sampere
"Oniris i el tret del caçador",
Columna, Barcelona 1987.

Reproduït també a
"Si no fos en secret"
Proa, Barcelona, 1999.

* * *

Els dies 31 d’octubre i 1 de novembre, gràcies al miracle de Papers de Versàlia, tindrem a Sabadell a Montserrat Abelló, Concha García, Chantal Maillard i Màrius Sampere: Poètiques de Tardor a Sabadell...

Revisant alguns dels textos que els autors ens llegiran i sobre els quals en parlarem em trobo aquesta joia de Màrius Sampere, que passa ja al meu catàleg portàtil de poemes espirituals contemporanis.  

Salvar una altra nit de lluna plena.

L’home llop s’abraona sobre el baix, aquesta vegada no seran pentatòniques, seran escales majors que pugen i baixen amb violència. Hi ha violència també en l’harmonia, perquè l’home llop canvia de tonalitat sense cap ordre evident. Una hora després li fan mal als braços, molt mal, però ja no ensuma la olor de la sang. Haurà salvat una altra nit de lluna plena. Una forma extrema de ioga. No només la literatura salva.

Lliçons de tenebres.

Moltes gràcies M.C. per dir-me que seguies el blog
i que t’agradava. M'ha fet molta il•lusió.

El reproductor MP3 té una capacitat de 512Mb, així que a vegades cal prescindir de la companyia d’alguna música per tal de poder donar entrada a una altra. Avui, per donar entrada a Blue Train, no he tingut altra possibilitat que treure la primera i la segona de les tres lliçons de tenebres de F. Couperin (1668-1733).

La tercera de les lliçons es queda, però.

Recordo ara el meu primer encontre amb ella, de la mà de Jordi Savall, al film d'Alain Corneau “Tous les matins du monde (1991)”. I més coses recordo, confús i estremit, d’aquells dies. Del film però, no en recordo res.

L'àngel de la guarda de Charles Simic

Mi ángel de la guarda tiene miedo a la oscuridad. Finge que no, me hace ir delante, me dice que en un momento estará conmigo. Casi enseguida no puedo ver nada. “Éste debe ser el rincón más oscuro del cielo”, alguien me susurra a la espalda. Resulta que el ángel de la guarda de ella también ha fallado. “Es un atropello”, de digo a ella. Y por supuesto, por lo que sabemos, yo podría tener cien años, y ella ser sólo u na chiquilla con gafas que tiene sueño.


Poema en prosa de Charles Simic.

Traducció de Mario Lucarda.
“El mundo no se acaba y otros poemas”
DVD Ediciones,
Barcelona, 1999.


Em consta però, que el meu àngel de la guarda no té por de la foscor...

Estremida memòria...

A propòsit de l’entrada anterior, llegeixo estremit l'entrada a la Wikipèdia sobre la cançó "Strange Fruit".

Allà em trobo amb el nom d'Abel Meeropol, un professor d’institut del Bronx, que horroritzat per la fotografia de Lawrence Beitler del linxament de Thomas Shipp i d’Abram Ferrer, dos negres d’Indiana, va publicar l’any 1938, amb el pseudònim de Lewis Allen, el poema que donaria lloc a la cançó .

Però el que em deixa perplex, estremit, horroritzat i fascinat a l'hora és una breu anotació sobre Meeropol: Ell i la seva dona van adoptar els fills Julius i Ethel Rosenberg. (!!)

Els Rosenberg van ser condemnats i executats per espionatge sota l’acusació d’haver passat informació sobre la bomba atòmica a la URSS...

Llegeixo, però, que hi ha elements per creure que els càrrecs eren infundats. Però això no importa, no importa gens... la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

BARBÀRIE:

Podem imaginar el patiment dels fills dels Rosenberg, Michael i Robert de deu i sis anys respectivament?

Els Rosenberg van ser els enemics públics d’una nació angoixada pel perill (real i vigent, certament), de la guerra nuclear. La por engendra la barbàrie, perquè la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.

Podem imaginar el dolor dels dos fills vistant els pares al pensal de Sing-Sing? Barbàrie.

I per contra,

GENEROSITAT I VALENTIA:

Anne i Abel Meeropol adopten a Michael i Robert, els fills dels principals enemics de la nació... Podem imaginar l’acte de valentia que suposava això als anys cinquanta en plena cacera de bruixes als EUA?

Podem imaginar tanta genorositat, tanta valentia, tant compromís?

Barbàrie i generositat extrema: un binomi tantes vegades repetit al llarg de la nostra història (y lo que te rondaré morena).

Scent of magnolia...

Tens raó, tens raó, l’arbre que han plantat els veïns no és una magnòlia. En canvi aquell de més enllà, tant elegant, si que ho és. Escolta, a tu abans no t’agradaven les magnòlies, com és que ara si?

Abans no m’agradaven... no m’agradaven les seves fulles carnals que no donen ombra, la seva fruita exagerada i la seva flor excessiva i voluptuosa. A més, sempre que veia una magnòlia no podia evitar sentir estremit la veu de Billie Holliday cantant Strange Fruit ..."Scent of magnolia, sweet and fresh..." Déu meu, no puc evitar un calfret en sentir-la. No, no... definitivament les magnòlies eren un arbre massa connotat.

Però quinze anys convivint amb les magnòlies del carrer de la feina, quinze anys aixecant el cap del papers per saludar-ne el parell que es veuen per la finestra me’ls ha fet estimar...

... per les seves fulles carnals que no donen ombra, per la seva fruita exagerada, per la seva flor excessiva i voluptuosa, i malgrat que la veu de Billie Holyday segueixi estremint-me.



STRANGE FRUIT

Lewis allen

Southern trees bear strange fruit,
blood on the leaves and blood at the root,
black bodies swinging in the southern breeze,
strange fruit hanging from the poplar trees.

Pastoral scene of the gallant south,
the bulging eyes and the twisted mouth,
scent of magnolias, sweet and fresh,
then the sudden smell of burning flesh.

Here is fruit for the crows to pluck,
for the rain to gather, for the wind to suck,
for the sun to rot, for the trees to drop,
here is a strange and bitter crop.

Amanecer en El Cairo

I no se n’havien adonat! Ja estava cansada d’aquell color tant clar, les companyes es passaven el dia dient-li si no creia que portava el cabell massa clar, i ara ni se n’havien adonat. Per això va passar-se del “Rubio avellano” de la sèrie “Luces de oriente” d’una marca, al “Rubio avellano”, notablement més fosc” que una altra marca anunciava com “Amanecer en El Cairo”. Quins collons d'amanecer en El Cairo, es va dir, ni una sola de les companyes se n’havia adonat. Amanecer en El Cairo, reposar llaunes de tonyina al lineal: odiava treballar els dissabtes.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

Gould-Goldberg-Bach i els poetes II

No, certament es refereix a les "Suites Angleses", però hi ha de ser en aquest recull, no creieu?

GLENN GOULD: EL COMIAT

Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.
Ara, en una limousine
amb els cromats de l'oblit,
passa entre boscos nevats:
la música va al taüt
com a un piano tancat.
Hi ha un Steinway dins la boira
sonant sense pianista:
al jardí del crematori,
dempeus a la negra gespa,
la Mort, de frac, i amb ulls tèrbols,
escolta les Suites Angleses.

Joan Margarit
Estació de França
Hiperión, Madrid 2002.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes I

Gould, Goldberg, Bach (another eternal golden braid), ressonen als versos dels poetes.

Primera entrega: un Poema de Toni Sitges i Serra, del llibre "Amor roig", premi de poesia Miquel Martí i Pol de 1997.



ÀRIA GOLDBERG (G. Gould, 1982)

... el tempo és tant lent...
cada nota negra és només ella,
llargs tots els silencis
que folren els intervals imaginats
per comprendre els signes
i tornar a creure en un ser necessari
i tornar a estimar una noia,
per inventar idil•lis
amb murmuris d’ombres, monuments
en cada nit feta
de pedra. Cada dia és llum present.
... el tempo és tant lent...
de pedra. Cada dia és llum present
en cada nit feta
amb murmuris d’ombres, monuments
per inventar idil•lis
i tornar a estimar una noia nua
i tornar a creure en un ser necessari
per comprendre els signes
que folren els intervals imaginats
llargs tots silencis
cada nota negra és només ella
... el tempo és tant lent...

Toni Sitges i Serra
Amor Roig.
Servei de publicacions de la UAB,
Col•lecció Gabriel Ferrater núm. 11
Bellaterra, 1997.

So what, insistentment...

Potser degut a la tonteria del baix (fretless), definitivament aquest ha estat un estiu de Jazz al auriculars: Miles Davies, John Coltrane i Charles Mingus : "Birth of the cool" i dos recopilatoris, respectivament.

El Jazz, una vasta música que escoltava el meu pare (Mahalia Jackson, Ben Webster...), oblidada i retrobada aquest any en aquestes formes clàssiques i marcianes del Jazz desenvolupat dels darrers quaranta als primers seixanta.

Avui, i durant una setmana, ha vingut sonant amb una insistència obsessiva “So what”, la peça d'obertura de "Kind of Blue", una obra sobre la qual no es pot afegir res: tot el que s'ha dit d'ella és cert.





So what, Miles Davis “Kind of blue” (Columbia, 1959) Trompeta: Miles Davies. Saxo: John Coltrane (tenor) i Julian Adderley (alto). Baix: Paul Chambers. Bateria: Jimmy Cobb. Piano: Bill Evans.

On és el club de fans de Sheldon Cooper?

- D'allò... aprofito la oportunitat que em brinda aquest important mitjà de comunicació per agrair de forma infinita a la MJ3 per la recomanació.

Ehem... consti que només m’interessa des del punt de vista dels estudis culturals, i en especial per un interès purament psicoanalític de la personalitat de Sheldon Cooper, i no estic pas dient que hagi perdut unes quantes (bones) nits d'aquest estiu mirant la sèrie repanxing... vull dir, realitzant les observacions de l'estudi.

En fi, com diria un col•lega del grup de recerca: “com he de valorar haver entès la majoria dels acudits d’aquesta sèrie?"

Molt recomanable (com a objecte d’estudi de la cultura pop, és clar): “The big bang theory”.

Beetlebum al meu cap...

...on all my violence is gone...

De tornada, sota els efectes d’aquest estiu ferotge, mirant la tele, retrobo ahir aquesta cançó que avui sona de forma obsessiva al meu cap.

Al reportatge d’ahir, li pregunten a Damon Albarn si la cançó parla de l’heroïna, i respon amb un evasiu “quina importància té això?”, que és com dir que si. De fet, el que importa és allò que a nosaltres ens suggereix la bellesa de la cançó, la seva laxa sensualitat.

Avui, de forma obsessiva, sona al meu cap Beetlebum de Blur.




Beetlebum
What you done
She's a gun
Now what you've done
Beetlebum
Get nothing done
You beetlebum
Just get numb
Now what you've done
Beetlebum

And when she lets me slip away
She turns me on all my violence is gone
Nothing is wrong, I just slip away and I am gone
Nothing is wrong, she turns me on

Beetlebum
Because you're young
She's a gun
Now what you've done
Beetlebum
She'll suck your thumb
She'll make you come
Coz, she's your gun
Now what you've done
Beetlebum
He's on, he's on, he's on it

Beetlebum (Blur, 1997)

Adoració nocturna

-Fa temps que t’ho volia ensenyar. Em té desquiciat tio, seriosament, no em puc concentrar ni fer res. Em resulta impossible treballar a l’estudi. I si, n’estic segur, vaja n’ha de ser plenament conscient que se la veu: ni baixa mai la persiana, ni tanca el llum. Mira ara deu estar pixant, només es veu el cap i les cames. Ara s’eixuga, la veus o no?

-Si, la veig.

La dona s’alça amb un gest decidit i es puja els pantalons. Es mira al mirall, es retoca el cabell, camina amunt i avall del lavabo apareixent i desapareixent del rectangle de la finestra. Només s’atura per mirar-se breument al mirall i tocar-se el cabell. Restem callats en la foscor. Ella ni es vesteix, ni es desvesteix, entra i surt del lavabo i es mira al mirall sense un propòsit desxifrable. El llum del lavabo deu ser l’únic obert. La resta de les persianes estan pujades, però només hi ha un únic rectangle il•luminat. L’excitació inicial ha desaparegut i restem callats adorant llargament el llum del lavabo del bloc veí.

- Hòstia, però els bloc estan força separats, segurament ni deu pensar que se la veu.

- Víctor tio, però com no ha de ser conscient? a més hi ha un fet definitiu: només baixa la persiana de l’habitació quan porta algun paio a casa. Llavors si, llavors la baixa. La seva companya fa igual però es talla una mica més, la dona més gran que viu amb elles no, ella sempre baixa les persianes.

-S’està bé en la foscor de l’estudi. T’entenc, així no hi ha manera de concentrar-se, és hipnòtic, i això sense que la tia es despiloti. Quanta estona portem així? De debò que tens els llibres ordenats per ordre alfabètic?

-Si, estàs al costat de Thomas Mann. Fa vint minuts que estem aquí clavats com dos gilipolles. Hauríem d’anar a sopar. És massa gay per tu la pizzeria que t’he comentat quan veníem?

- No, m’està perfecte. Anem a on tu diguis. Joder nen, joder... al costat de Thomas Mann...

Té alguna cosa màgica poder observar la vida d’aquesta tía. Ho hauries d’aprofitar, tu ets escriptor no? Doncs ho hauries d’escriure.

T’imagines el que deuen dir elles? S’ho deuen passar bé amb tu: “El paio del davant és un freak de collons, té un OVNI dibuixat a la paret de l’habitació i es passa el dia escrivint. Escriu, escriu, escriu i els dissabtes toca el piano. El que es diu una vida animada” i l’altra “i mai no porta una tia a casa!” i l’altra “tia, joder, amb aquest OVNI a l’habitació qui ha d’anar a casa d’aquest paio”.

-Cabrón.

-Eh nen, t’he dit que m’agrada l’OVNI de l'habitació? Jo vindria gustosament a la teva habitació.

-Anem a sopar. T’està bé la pizzeria que t’he comentat quan veníem?

- M’està bé tot.

Dos elements de la poètica d'Amikhai

Rellegint, rellegint, rellegint a Yehuda Amikhai em retrobo amb un element de la seva poètica sobre el qual pensava visitant l'entrada del 27 de setembre de 2006 al bloc del poeta Josep Gerona (Josep Germà): la reiteració en la no persistència del paissatge: "La casa medio destruida/ se parece a la casa aún sin terminar". "De la casa que destruí, ni siquiera los pedazos eran míos". "Vivir es construir un barco y un puerto/ a la vez y finalizar el puerto/ cuando el barco se ha hundido ya hace tiempo"

"La ciudad donde nací fue destruida por los cañones.
El barco al que subí fue hundido después, en la guerra.
El granero de Hamadia donde amé fue quemado.
El quiosco de En Gedi fue bombardeado por los enemigos,
El puente de Ismailiya que crucé
En una y otra dirección en mis tardes de amor
fué hecho añicos.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?
La niña de mi niñez fue asesinada y mi padre está muerto."


I també un altre, la imatge que el poeta dóna de si mateix al llarg de tota la seva obra poètica. Durant tota la seva vida, durant tota la seva poètica, Amikhai es descriu a si mateix com algú que viu però de fet ha mort:

"Tengo muertos enterrados en el aire
tengo una madre sin hijo aunque yo estoy con vida."

O bé

"Caí en la batalla de Ashdod

(...)

Y desde entonces mi padre ha muerto de tanto dolor y pena
Y desde entonces mis hermanas se han casado
Y han puesto mi nombre a sus hijos
Y desde entonces mi casa es mi tumba, y mi tumba mi casa.
Porque caí en la pálida arena
de Ashdod."

***

Els poemes són de Yehuda Amikhai i les traduccions de Raquel García Lozano.

It's not fear, it's worry.

"ODA" A MIKE COLLINS

a Mike Collins,
y a Albert Mañosa

Si, a ti Mike. Verás, aquella noche mi padre abandonó la guardia para ir a ver gatear a Neil hasta las escalerillas del LEM y luego bajarlas. Imagínatelo Mike, intentado descifrar las imágenes que llegan por debajo del ruido electrostático.

Imagínatelo Mike. Debe tener el aspecto de los conscriptos españoles en 1969, esto es, un aspecto bastante penoso que sólo salva su juventud.

Imagínatelo Mike. Lleva un Máuser y, según cuenta, una sola bala (de plata? también él?) en el cinturón.

Imagínatelo, porque la noche que tu colega Neil gateó de forma tan indecorosa por la escotilla del LEM, mi padre no se aprendió tu nombre. Porque a ti, Mike, la escritura pública no te otorga un tercio de la gloria.

Y, Mike, no nosengañemos, yo no me hubiera cambiado por ti, ni ningún niño lo hará jamás.

Si acaso, ahora igual me hubiera cambiado por Buzz, que al final fue el que acabó saliendo en las fotos, porque parece el más cachondo de los tres, y porque al fin y al cabo comparte adicciones conmigo.

Pero Mike, quiero decirte dos cosas: Siendo un crío supe que mientras esperabas que aquellos dos tíos regresaran del otro mundo, te pusiste la Sinfonía fantástica de Berlioz. Pues bien Mike, sabes? me fui a comprar el disco solamente por eso, y me la ponía pensando que por unas horas tu fuiste el hombre más solo que jamás haya existido, y... escucha Mike quiero que sepas que en esto te equivocaste porque la fantástica es insoportable.


Deberías haberte asesorado mejor. Dos años antes, el bueno de Kubrick había elegido a Khachaturian para imaginar una soledad como la tuya.

Por eso Mike, cuando pienso en ti, cuando le explico a mi hijo vuestro viaje, escucho mentalmente a Khachaturian, y no tu elección desatinada.

Y otra cosa Mike. Quiero que sepas que en casa todo conjunto formado por un numero mayor o igual a tres piezas de Lego encajadas, es bautizado “Nave espacial Mike Collins”.

He pensado que te gustaría saberlo, porque a mi me conmueve.

Y todo esto Mike, te lo cuento porque me gustaría que estuvieras ahí, para recogernos y llevarnos de vuelta a casa cuando regresemos del otro mundo.

* * *

Michael Collins va ser el membre de la missió Apollo 11 que va quedar-se al mòdul de comandament Columbia, orbitant la lluna, mentre Neil Armstrong y Edwin (Buzz) Aldrin, a bord del mòdul lunar (LEM) Àguila, van arribar al sòl lunar.

Stanley Kubrick va fer servir l' “Adagio de Gayane” del ballet Gayaneh d'Aram Khachaturian per a il·luminar l'avenç melancòlic de la nau Discovery-1 al film 2001-una odissea de l'espai.

Espiritual tirant a negre. Un poema de Josep Maria Ripoll.

Provoca una situació incòmoda l’elogi a una persona que apreciem, no sé per quina raó, però el cas és que, en una circumstància tal, sempre plana al damunt una ombra de vergonya.

En fi, he acabat de llegir Dir, el darrer llibre de Josep Maria Ripoll

Els meus poemes preferits són “Arbre”, “Navalla”, “Parlar”, “Perdonar” i “Salvar”. Em semblen sensacionals. Però també m’agrada gaudir de poemes com “Finestra”, poemes amb una estructura perfecta i que passa absolutament desapercebuda, perquè està completament entregada al servei del poema.

Si voleu un comentari més ric del llibre podeu visitar el Bloc de David Madueño.

Us deixo aquí amb aquest “espiritual tirant a negre”.


PERDONAR
(Espiritual tirant a negre)

Compadiu-vos de nosaltres, compadiu-vos
dels qui no serem mai com Gary Cooper,
que a Veracruz plorà la mort de Burt Lancaster,
a qui ell mateix havia disparat.


Compadiu tots aquells que, com nosaltres,
tant haurem après dels westerns
i tan poc dels seus herois.

Compadiu-nos, oh sí, compadiu-nos
perquè ja no ens és fàcil disparar
i endins se’ns gira l’odi que s’aplega
en ens confins del ressentiment.

Compadiu-nos si estimem només
d’una manera covarda
o i defugim sempre l’adversari
per covar-ne el verí al fons del record.

Compadiu-vos, oh sí, compadiu-vos
d’aquells que recordem massa
i que mai no haurem après
a perdonar.

J.M. Ripoll
DIR
Proa, Barcelona 2008.

O.N.Grrrrrrr

Bosnia después de la lluvia. Aquel muchacho que nos mandaba quería enseñarnos unas fotografías que había tomado en el corto viaje que la institución le había organizado para verificar el progreso sus programas.

Recuerdo especialmente la fotografía de una casa con un pequeño jardincillo, y recuerdo que pensé que aquella bien podían ser alguna de las casas que habían alrededor de mi escuela. Ahí bien podría haber jugado yo.

–Veis ese cartel de ahí? lo veis? Dice que no se puede entrar en la casa: está minada.



Yo detestaba a aquel tipo. Sí, lo detestaba a priori y sin fisuras. Dos o tres preguntas formuladas con discreción me bastaron para convencerme que aquel individuo había ido allí para hacer turismo.

Sí, lo detestaba sin fisuras, así que cautivo como estaba, decidí hacer votos por gente como él dispuesta a salvar el mundo, textualmente dije “salvar el mundo!” pero no entendió el sarcasmo.

Hizo un gesto, como quitándose importancia.

Subratllats

Pàgina 13

"Precisament perquè la literatura és tota ella forma, té la capacitat de donar forma a l'experiència humana"

Salvador Oliva, "Nova introducció a la mètrica". Quaderns Crema, Barcelona 2008.

Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias

Pàgina 88.

“Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias, pues si actuamos así, ya nada nos ayudaría a soportar la pesadez de realidad, aligerar el peso de la vida sobre nuestros hombros, les dije a mis alumnos. Todos dejaron de escribir, casi al unísono, como al dictado y me miraron. ¿Pero la vida no es acaso una historia?, preguntaron. No, contesté sujetando el lóbulo de mi oreja izquierda: la vida es ausencia de historias.”

David Albahari, "Goetz y Meyer" (traduït per Caye-Zsabó) Funambulista, Madrid 2008.

Un hombre que lee con un lápiz en la mano...

Una palabra subrayada,
un asterisco, un pie de página.
Busca en armarios, estanterías,
libros, páginas: Otro asterisco.

El hombre-ovillo teje redes.

Un hombre que lee con un lápiz en la mano
no trama nada bueno.

V.M.
Poema de Lobishome

I used to live alone before I knew you.

Tornant a una música més humana, aquests dies sona al meu cap una cançó que sembla haver-se convertit en un himne dels modernillos: "Hallelujah" de Leonard Cohen. A la xarxa trobareu versions de Rufus Wainwright, Regina Spektor, Beirut, etc... feu un cop d'ull a YouTube per més informació.

La versió que em sona als meus auriculars mentre de nit esbufego pels carrers de la ciutat és aquesta llarga, i segurament un pèl sobreactuada versió de Jeff Buckley:



HALLELUJAH

Now I've heard there was a secret chord
That David played, and it pleased the Lord
But you don't really care for music, do you?
It goes like this
The fourth, the fifth
The minor fall, the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah ( x4)

Your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew you
She tied you
To a kitchen chair
She broke your throne, and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Baby I have been here before
I know this room, I've walked this floor
I used to live alone before I knew you.
I've seen your flag on the marble arch
Love is not a victory march
It's a cold and it's a broken Hallelujah

Hallelujah ( x4)

There was a time you let me know
What's really going on below
But now you never show it to me, do you?
And remember when I moved in you
The holy dove was moving too
And every breath we drew was Hallelujah

Hallelujah ( x4)

You say I took the name in vain
I don't even know the name
But if I did, well really, what's it to you?
There's a blaze of light
In every word
It doesn't matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Hallelujah, Hallelujah
Hallelujah, Hallelujah

I did my best, it wasn't much
I couldn't feel, so I tried to touch
I've told the truth, I didn't come to fool you
And even thoughIt all went wrong
I'll stand before the Lord of Song
With nothing on my tongue but Hallelujah

Hallelujah...

En AQUESTA adreça trobareu una altra versió de Buckley al YouTube (amb embedding deshabilitat: "mal dolor les pegue").

Peccata Mundi... juguem una estona als daus?

"Ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic"... escric mentre em miro el plec de la panxa i penso que caldria que comencés a fer una mica d'exercici (excloent de la definició de "fer exercici" l'acte d'anar a la nevera a buscar un glop de benemèrita orxata).

Així doncs, ha de ser tan cansat ser tan talentós i polifacètic...després de la dura lluita per l'existència acadèmica (publish or perish); de "L'art de la comunicació secreta"; de l'obra de teatre "El conjunt de Mandelbrot", aquesta és la penúltima sorpresa del meu estimat David Juher: Un programa d'ajuda a la composició musical anomenat Peccata mundi. Un projecte nascut a l'ombra d'un treball homònim previ enllaçat aquí.

El programa fa servir l'aplicació logística (una funció real que envia l'interval [0,1] en ell mateix, i que per determinats valors dels paràmetres exhibeix un comportament caòtic), per generar patrons musicals que, sorprenentment, tenen una estranya plausibilitat... si, aquesta és la paraula!

Resultats sorprenentment plausibles,

les melodies són sorprenentment... plausibles.

Segons els autors del programa Peccata Mundi (David Juher i Xavier de Palau), "Tota obra d'art és una combinació finita d'elements discrets. I, per tant, es pot expressar mitjançant una seqüència d'enters. Immensament llarga, però finita al capdavall".

"Imagineu una màquina que admeti com a entrada una seqüència numèrica i que, aplicant les convencions utilitzades en la codificació, interpreti la corresponent peça musical de 2 minuts. El visitant que es passeja pel Museu de Totes les Seqüències Numèriques de Longitud N tria una seqüència a l'atzar, la introdueix a l'ordinador, i pels altaveus comença a sonar la melodia que hi correspon. Amb tota probabilitat, la melodia resultant serà horriblement dissonant o estúpidament repetitiva, i no tindrà cap sentit "humà". La proporció de melodies amb un cert valor artístic, en el conjunt de totes les melodies possibles de 2 minuts de durada, és irrisòria."

"Una bona peça musical és una combinació de pautes predictibles i elements de sorpresa. Si es vol construir una aplicació que generi automàticament melodies amb un cert valor artístic, cal restringir seriosament les opcions combinatòries, però alhora, cal evitar que al cap de centenars d'audicions l'oient comenci a detectar patrons que es repeteixen amb freqüència. Peccata Mundi és una aplicació concebuda entre altres coses com un sistema d'ajuda a la composició musical, utilitza funcions caòtiques per compondre sense cap intervenció humana melodies d'entre 1 i 3 minuts de durada, impredictibles, no dissonants i 'amb sentit'."

AQUÍ trobareu un vídeo (interessantíssim) amb una xerrada/demostració de 60 minuts d'en David Juher, les transparències i 4 peçes generades per aquest programa. això si, es necessita el RealPlayer. I AQUÍ trobareu les diapositives que apareixen al vídeo amb una explicació més detallada del que fa el programa.

Resto perplex, desconcertat i admirat. Com explicar-te David aquest orgull absurd que sento, per haver compartit un pupitre amb tu.

Postals d'Itàlia... (i de Nantes)

Y ahora les ofrecemos uns minutos musicales...

Feia dies que volia penjar un Vídeo de Beirut al que vaig conèixer a partir d'una entrada d'aquest extingit bloc. Mmmmhhh... m'agrada, el trobo talentós. Certament no m'agrada sempre, ni en tot moment, però d'ençà que el vaig conèixer, de tant en tant, retorno al so dels ukeleles; els acordions; les meravelloses seccions de vents; a l'aire sobreactuat i etíl·lic de les seves composicions.


Però aquests dies tinc al cap aquesta cançó: Nantes.



També us enllaço dos cançons que m'agraden especialment:


POSTCARDS FROM ITALY

i

ELEPHANT GUN o "com fer un vídeo musical amb quatre duros i molt talent", amb uns ballarins esplèndids.

Petons rodons.

Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... Novament la banalitat del mal. L’urpa dolorosa de la banalitat del mal, ubiqua com és, un altre cop.

Per quina raó llegeixo aquests llibres? Per quina raó alimento el meu weltschmerz.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”. Aquesta és la lletania que ens acompanya al llarg de les cent seixanta-vuit pàgines de “Goetz y Meyer” de l’escriptor Serbi David Albahari, que em sembla el millor que he llegit en molt de temps.

“Goetz y Meyer” comparteix un plantejament comú en molta de la narrativa actual. Estic pensant per exemple en “Soldados de Salamina” del meu estimadissim Javier Cercas, “La segunda desaparición de Majorana” de Jordi Bonells, “Dora Bruder” de Patrick Modiano i tants d’altres. Totes aquestes narracions són la història d’una recerca que comença a partir d’un fet passat tant recent i tant incomprensible -i per tant llunyà-, que Javier Cercas (que en realitat és un poeta, ho sàpiga ell o no) titula magistralment la seva novel•la fent referència a la batalla de Salamina. Evidentament, en cada cas la recerca desemboca en un una experiència, un viatge d’autoconeixement (redundància inútil: no n’hi ha altre tipus de viatges) del narrador.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... seguraments un bons paios amb els que donaria gust prendre's una cervesa. És fàcil imaginar-los treballant, posem per cas, en una empresa d'automoció bavaresa: bons trebaladors, puntuals, formals. Goetz i Meyer -Meyer i Goetz- però eren els conductors d’un dels camions-càmeres de gas anomenats pels serbis dusegupka, “patíbul de les ànimes”. Un Saurer abnegadament mimat per aquests curosos funcionaris, que del 1941 al 1942 van assassinar la majoria dels ancians, nens i dones jueves de la ciutat de Belgrat. La banalitat del mal.

“Goetz y Meyer. Nunca llegué a verlos, así que sólo puedo imaginarlos”... què fàcil és ser Goetz o Meyer, Meyer o Goetz, què fàcilment hagués estat jo Goetz o Meyer, Meyer o Goetz: maleït insomni.

I una reflexió final sobre la necessitat d’explicar-nos històries extreta de la pàgina 88.

“Sólo nos ocurrirán desgracias si dejamos de contarnos historias, pues si actuamos así, ya nada nos ayudaría a soportar la pesadez de realidad, aligerar el peso de la vida sobre nuestros hombros, les dije a mis alumnos. Todos dejaron de escribir, casi al unísono, como al dictado y me miraron. ¿Pero la vida no es acaso una historia?, preguntaron. No, contesté sujetando el lóbulo de mi oreja izquierda: la vida es ausencia de historias.”

GOETZ Y MEYER
David Albahari
Traduït per Caye-Zsabó
Funambulista
2008, Madrid.

Seven Nation Army i Death Letter

Fuàaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!

Sona això... avui sona ixò al meu cap: Seven Nation Army i Death Letter en una actuació brutal d'aquests "Led Zeppelin" de butxaca que són els White Stripes. Sense més comentaris.

I don't wanna grow up.

Ho confesso, Bone Machine és per mi un disc "perdut" de Tom Waits. No el tinc i no l'he sentit mai... però fa uns dies, perdent el temps al YouTube, vaig trobar aquesta mervella que posteriorment ha estat versionada pels Ramones. I que fa una setmana que sona una i altra vegada als meus auriculars, i que fa ressonar alguna cosa a la meva ànima.

Disfruteu-la.





I DON'T WANNA GROW UP

When I'm lyin' in my bed at night
I don't wanna grow up
Nothin' ever seems to turn out right
I don't wanna grow up
How do you move in a world of fog
That's always changing things
Makes me wish that I could be a dog
When I see the price that you pay
I don't wanna grow up
I don't ever wanna be that way
I don't wanna grow up

Seems like folks turn into things
That they'd never want
The only thing to live for
Is today
I'm gonna put a hole in my TV set
I don't wanna grow up
Open up the medicine chest
And I don't wanna grow upI don't wnna have to shout it out
I don't want my hair to fall out
I don't wanna be filled with doubt
I don't wanna be a good boy scout
I don't wanna have to learn to count
I don't wanna have the biggest amount
I don't wanna grow up

Well when I see my parents fight
I don't wanna grow up
They all go out and drinking all night
And I don't wanna grow up
I'd rather stay here in my room
Nothin' out there but sad and gloom
I don't wanna live in a big old Tomb
On Grand Street

When I see the 5 o'clock news
I don't wanna grow up
Comb their hair and shine their shoes
I don't wanna grow up
Stay around in my old hometown
I don't wanna put no money down
I don't wanna get me a big old loan
Work them fingers to the bone
I don't wanna float a broom
Fall in and get married then boom
How the hell did I get here so soon
I don't wanna grow up

Tom Waits & K. Brennan

Venceréis...

Fent endreça de papers amb trobo amb un retall de “La Vanguardia”. Dimarts 17 d’agost de 2004, pàgina 19. Es tracta del famós discurs de Miguel de Unamuno en el que va dir allò de “Venceréis pero no convenceréis”. No em resisteixo a transcriure’l.

El 12 d’octubre de 1936 s’inaugura el curs acadèmic a la Unidersidad de Salamanca. Presideix l’acte el seu rector, Miguel de Unamuno. Assisteixen la dona del General Franco i el fundador de la legió general Millán Astray. Que es dirigeix a la audiència amb aquest esperpèntic discurs:

– Catalunya y el País Vasco, el País Vasco y Catalunya, son cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí. La carne sana es la tierra, la enferma su gente. El fascismo y el ejército arrancarán a la gente para restaurar en la tierra el sagrado reino nacional. Cada socialista, cada republicano y cada uno de ellos sin excepción y, huelga añadirlo, cada comunista es un rebelde contra el gobierno nacional, que será pronto reconocido por los estados totalitarios que nos auxilian, a pesar de Francia, democrática Francia, y la pérfida Inglaterra. Y entonces, o incluso antes, cuando Franco lo quiera y con la ayuda de mis valientes moros, que si bien ayer me destrozaron el cuerpo, hoy merecen la gratitud de mi alma por combatir a los malos españoles..., porque dan la vida por la sagrada religión de España, escoltan al caudillo, prenden medallas y Sagrados Corazones en sus albornoce”.

Del fons del recinte una veu crida el lema de Millán Astray “¡Viva la muerte!”. Millán Astray replica tot dient “¡España!”. Immediatament s'escolta la resposta “¡Una!”. “¡España!”, torna a cridar Millán Astray; “¡Grande!” replica l’auditori; “¡España!”, “¡Libre!”.

Aleshores pren la paraula el vell professor, l’escriptor filòsof i alseshores rector Miguel de Unamuno:

– Todos estáis pendientes de mis palabras. Todos me conocéis y me sabéis incapaz de callar. No aprendí a hacerlo en los setenta y tres años de mi vida. Y ahora no quiero aprenderlo. Callar, a veces significa mentir porque el silencio puede interpretarse como aquiescencia.

Yo no podría sobrevivir a un divorciado entre mi conciencia y mi palabra, que siempre
han formado una excelente pareja. Voy a ser breve. La verdad es más verdad cuando se manifiesta desnuda, libre de adornos y de palabrería. Quisiera comentar el discurso
–por llamarlo de alguna forma– del general Millán Astray, quien se encuentra entre
nosotros... Dejemos aparte el insulto personal que supone la repentina explosión de ofensas contra vascos y catalanes. Yo nací en Bilbao, en medio de los bombardeos de la segunda guerra carlista. Más adelante me casé con esta ciudad de Salamanca, tan querida, pero sin olvidar jamás mi ciudad natal. El obispo, quiéralo o no, es catalán nacido en Barcelona.

Acabo de oír el grito necrófilo y sin sentido de ¡Viva la muerte!, esto me suena lo mismo que ¡Muera la vida! Y yo que he pasado toda la vida creando paradojas que provocaron el enojo de los que no las comprendieron, he de deciros, con la autoridad en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. Puesto que fue proclamada en homenaje al último orador, entiendo que fue dirigida a él, si bien de una forma excesiva y tortuosa, como testimonio de que él mimo es un símbolo de la muerte. ¡Y otra cosa! El general Millán Astray es un inválido. No es preciso decirlo en un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero los extremos no sirven como norma. Desgraciadamente, hay hoy demasiados inválidos en España. Y pronto habrá si Dios no nos ayuda... Me duele pensar que el general Millán Astray pueda dictar normas de psicología de las masas. Un inválido que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, que era un hombre –no un superhombre– viril y completo a pesar de sus mutilaciones, un inválido como dije, que carezca de esa superioridad del espíritu, suele sentirse aliviado viendo cómo aumenta el número de mutilados alrededor de él. El general Millán Astray no es uno de los espíritus selectos, aunque sea impopular, o quizá por esta misma razón, porque es impopular. El general Millán Astray quisiera crear una España nueva –creación negativa sin duda– según su propia imagen. Y por ello desearía ver España mutilada, como nconscientemente dio a entender.

Aleshores Millán Astray interromp cridant .

– ¡Mueran los intelectuales! ¡Viva la muerte! .

En aquest moment, el poeta José María Pemán, exclama:

– ¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los falsos intelectuales, traidores!”.

Prossegueix el professor Unamuno

– Éste es templo de la inteligencia. Y yo soy su sumo sacerdote. Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. Yo siempre he sido, diga lo que diga el proverbio, un profeta en mi propio país. Venceréis pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: la razón y derecho en la lucha. Me parece inútil que penséis en España. He dicho.

Aleshores l’esposa del general traïdor i futur dictador, Carmen Polo, agafa del braç al professor i d’aquesta manera aquest pot sortir del recinte sense ser agredit. La fotografia correspon al moment de la sortida del recinte de la universitat.

...buf! Què bèstia!

Nit de Sant Joan segons Brotons.

NOCHE DE SAN JUAN

Como el poeta, yo también prefiero
escribir noches concretas y sencillas,
realidades para celebrarme en ellas.
Ya veis, sed de presencia.

Esta noche no veo el humo derramado
ni oigo el estruendo de los cohetes,
pero en algún lugar de lo escrito
presiento la lujuria de la pólvora.

Cenaremos y nos propondremos otro verano
como si de un consumo de nosotros se tratase;
apetecerá entonces ir leyendo los libros
apilados en la mesita de noche,
uno para cada fiesta que nos quede.

Posiblemente, vivir sea eso:
hacer arder el desván de las ocasiones,
volver humo lo que acontece.

De quién la intuición de escoger un libro
y no otro.
De quién ese presentimiento.
De quién esa pólvora.


Jorge Brotons
Hoy era martes
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2007

L'Ícar de Brueghel vist per Auden i W.C. Williams

Brueghel. Paissatge amb la caiguda d'Ícar
c. 1558
73.5 x 112 cm
Musée Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brusel·les

Li vaig escoltar al Josep Maria Ripoll, el novembre passat. Un poema d’Auden sobre el dolor, o sobre com succeeix en paral•lel a les foteses quotidianes. A l’igual que la banalitat del mal, a vegades resulta intolerable constatar com l’univers no s’atura malgrat el dolor que algú pugui sentir, per profund que sigui.

El poema d’Auden reflexiona sobre això a propòsit del quadre de Brueghel "Paissatge amb la caiguda d'Ícar" (podeu veure el xipolleig de les cames d'Ícar al cantó inferior dret de la pintura en aquesta ampliació), es tracta de “Musée des Beaux Arts”, que en una traducció, sembla ser que de Jordi Doce, que he trobat en aquest bloc, diu

MUSÉE DES BEAUX ARTS

En lo tocante al sufrimiento jamás se equivocaban,
Los Grandes Maestros: hasta qué punto comprendían
Su lugar en el mundo de los hombres; cómo hace acto de presencia
Mientras alguno come o abre una ventana o cruza por su lado sin prestar atención;
Cómo, mientras los viejos esperan con pasión reverente
El nacimiento milagroso, hay siempre
Niños que no tenían ganas de que ocurriera, pues preferían patinar
En un estanque junto al bosque:
No, jamás olvidaban
Que hasta el martirio más terrible ha de seguir su curso
No importa en qué rincón, qué paraje mugriento
Donde los perros viven como perros y la montura del torturador
Se rasca el inocente trasero contra un árbol.


En el Ícaro de Brueghel, por ejemplo: cómo todo le vuelve
La espalda a la tragedia sin inmutarse; es probable
Que el labrador oyera el chapoteo, el grito resignado,
Pero a sus ojos no era un fracaso importante; el sol brillaba
Como debía sobre las blancas piernas envueltas por el agua
Verde; y la nave costosa y delicada que vio sin duda
Algo asombroso, un niño que caía de los cielos,
Tenía adónde ir y prosiguió su viaje imperturbable.

W.H. Auden
Traducció de Jordi Doce.


Abans d’ahir, llegint una antologia recentment publicada per Alianza, m’he trobat amb aquest poema de William Carlos Williams que reflexiona sobre el mateix quadre. El poema pertany al llibre “Pictures from Brueghel ” editat aquí per Lumen.


PAISAJE CON LA CAÍDA DE ÍCARO

Según Brueghel
cuando Ícaro cayó
era primavera

araba un campesino
sus sembrados
despertaba toda

la ostentación del año
palpitante
no muy lejos

de la orilla de un mar
reconcentrado
en sí mismo

sudando al sol
que derritió
la cera de las alas

apenas perceptible
no muy lejos de la costa
hubo un chapoteo que pasó

desapercibido
era Ícaro
se estaba ahogando.


W.C. Williams
Traducció de Juan Miguel López Merino

Antología bilingüe.
Alianza Editorial
Madrid 2009.

Deixo per vosaltres la possibilitat de fer una mica de literatura comparada d'estar per casa.

Dolços somnis, bona nit.