Sota l'estela d'una cua de foc. La poètica de la imaginació i la resiliència de David Madueño.

Sempre és una alegria poder celebrar amb els amics que la seva obra vegi la llum. Altra cosa és reflexionar en veu alta sobre els seus llibres. Sempre hi ha el perill que les paraules, si són elogioses, puguin estar tenyides pel tint de l’amistat. Assumeixo, doncs el risc de parlar de Cua de foc, el nou poemari de David Madueño publicat recentment a la col·lecció Zona Blanca de Papers de Versàlia, perquè honestament penso que és un pas endavant en la seva recerca literària i personal; un llibre amb el que puc ressonar i eixamplar l’ànima que és, molt probablement, la raó per la qual llegim.

Cua de foc és el cinquè llibre de Madueño després de Desvetlla de mots és feina obscura; Poesia per a carnívors; Els murs incerts i Osques.  De tota la seva obra prèvia voldria destacar Els murs incerts, un llibre que estimo (un llibre vigent del que demano, si us plau, una reedició) en el que es mostra la intempèrie a la que en certa manera ens hem vist abocats tots, però amb major intensitat una generació concreta que ha hagut de d’abandonar dolorosament qualsevol  aspiració a seguretats i certeses (començant per uns murs que es puguin anomenar llar) i deixar la natura del cargol per esdevenir llimacs. Remeto a la sentida i excel·lent lectura que Marta Perez i Sierra en va fer el 2015 a Núvol. Amb Osques, tinc la sensació que Madueño reprenia el tema de Els murs, la desfeta de les falses certeses sobre les que ens havíem edificat, però des d’una mirada interior: Repassa veritats/ per treure’ls brillantors./ Et seran negades:/ deixa que llampurnegin./ Qui sap si el seu esclat/ T’haurà de fer de guia./ Fins i tot quan cauen,/ els fars ens enlluernen (Fars, Osques, 2017). Aquest moviment interior es reprèn ara a Cua de foc, amb el desig expressat al darrer poema d’Osques (Claror), de sortir ben enfora, a la claror.

Entre els elements que caracteritzen la poètica de Madueño,  que trobem ja als seus primers poemaris i que retrobarem –evolucionats- a Cua de foc, en destacaria el to reflexiu,  dubto si emprar terme filosòfic per evitar evocar els grans sistemes de pensament que, un cop constituïts, esdevenen sobrehumans i, per tant, inhumans.  Res de sistemes, a la poètica de Madueño el pensament és de mida humana, rigorosament humana: en ella, es pretén deixar constància de la desempara en la que vivim, però també del constant afany de la vida per obrir-se pas: la de Madueño és una poètica de la resiliència, de la resistència íntima, de la reconstrucció, de la callada fermesa.

I així, finalment, sota la divisa de Vinyoli “Entrem en la foscúria que germina” amb la que Madueño clou Osques, entrem també en Cua de foc, una obra en dos moviments, el d’una foscúria magmàtica i el de la germinació constituïda.  Al primer moviment, que dóna títol al llibre, hi trobem imatges d’alta intensitat, primigènies i magmàtiques (el foc, la forja, la lava, la brasa, l’espurna, el llamp...). He volgut veure en ell, encara, part del moviment intern d’Osques, però aquí transmutat en quelcom més intens i germinal, on les imatges adquireixen una alta intensitat impulsades pel seu contingut arquetípic.  I aquí, també és on Madueño arrisca i es singularitza en fer present el elements de la fantasia (el nigromant, l’alquímia...), un univers ben personal, com saben els que segueixen alguns dels seus blocs.

Com és habitual a la poesia de Madueño, trobarem un espai per la memòria personal (Espurna, Arsonfòbia, Besllum...), una memòria potser més present als primers compassos del segon moviment del llibre (origen, petitesa o molt especialment Cintes magnètiques), que aquí s’expressa a través del cos i les seves ferides (les cremades) o, al segon moviment (Raval de dins), vinculant-lo a la malaltia. Es diria que aquí el cos és, de fet, un atanor: el recipient on projectar els processos de l’ànima, que imagina i genera.

Si, el moviment de la primera part és interior, diria, però la mirada no és abstreta ni estrictament autoreferencial vegeu per exemple el poema Lava on Madueño reflexiona sobre la nostra condició que alguns voldrien veure reduïda a la condició de dada:

LAVA (p.16)

Som combustible fòssil
d’un món que ens engoleix
sense mastec ni xolla.
Tot s’aprofita: no en queda res.
Davallen la nostra matèria
i esperit cap a grans forns encesos
on la forja del metall preciós
s’atura en la fosa:
or líquid, lava sense sílice,
fluida sense polimeritzar,
els diners d’avui no dringuen.
L’única remor és el flux de dades
que transmuda la xifra
en deute o riquesa.

A la poesia de Madueño, com veiem, les imatges relacionades amb la ingesta, amb la digestió, amb la gola... són metàfores incòmodes que permeten al poeta vehicular la part més descarnada del seu relat quan fa referència a certs aspectes socials.

D’aquesta primera part, en destaco també els poemes que dedica a la seva reflexió sobre la literatura en general i la poesia en particular. Reflexions que trobarem als tres darrers poemes de la primera part (Poètica, Cànons o Sedàs) i que serveixen com a autèntica declaració de l’actitud de Madueño com a  poeta (No et consideris exemple de res/(...) no et pensis que diràs res de diferent/o milloraràs el que tants arquitectes/ de parla perlada i apelfada/ han dissenyat al llarg dels segles (...) que no hi ha objectiu...). Una declaració que també el defineix com a lector -un lector de sensibilitat oberta i alhora amb un criteri sòlid com ho demostra al seu bloc LlunÀtic- fent servir (potser) una imatge del poeta Ricard Mirabete, esdevenint radar de psicofonies culturals amb la pulsió d’emetre les ones enllà.

POÈTICA (p.23)

Obre el paladar de l’emoció,
Flexiona els músculs de la pensa
i espera, com un ésser bivalve,
les onades de la vulgaritat
per filtrar-ne la sorra.

La resta de la metàfora,
no creguis que tindrà lloc
en aquesta pàgina.

La poesia, com el pensament, vista com a filtre en un entorn saturat, quan no hostil.

I arribem al segon moviment, Raval de dins, on els poemes diria que expressen una major obertura, allò germinal és ara germinat i manifest. De nou apareix la memòria, present a les tres primeres seccions: Vestíbul i Ambulatori on novament retrobem el vincle entre la memòria constitutiva i la presència de la malaltia (Zòster, Brugada). En destaco, però, dues seccions que m’han semblat especialment delicades i els poemes de les quals m’han arribat profundament:  Acadèmia i Extramurs (aquesta darrera amb poemes com ara  Marcs o Pärnu, que llegim amb llum filtrada de Finlàndia i Estonia respectivament, i que un se’ls imagina trobant-los en obrir un llibre de Tomas Tranströmer). A la primera, Acadèmia, Madueño reprèn un dels seus temes recurrents: la relació que s’estableix entre els alumnes i els professor (vegeu per exemple El professor o L’illa del tresor a Poesia per a carnívors). Són uns poemes plens d’amor, d’amor a la canalla i a la literatura que aquí apareix com a mèdium per aquesta relació que Madueño retrata, breument, des del respecte i des d’un punt de perplexitat.

AVIONS DE PAPER (p. 47)

Fa estona que l’examen
l’ha vençuda, i es dedica
a fer rebrecs d’un full
per aconseguir un avió.
I quan ja té enllestits
fuselatge, ales i cua,
s’entreté a decorar-lo,
amb una cura inèdita
fins avui
en tasques més prosaiques.
I el desig d’enlairar-se
la pren, de marxar a l’aventura
d’un món impossible
on només l’anhel
és capaç d’abastar
il·lusions vençudes
per les lleis i els deures
que aquí l’afeixuguen.
Mentre els seus companys aprenen
els rudiments de l’ús
del tren d’aterratge,
no tem emprendre en vol,
que serà curt, però iridiscent
com els colors que duu a l’estoig.

Com és costum als llibres de Madueño, els poemes s’acompanyen de les sovint inquietants fotografies de Zita Vehil, sempre bellíssimes a les que el blanc i negre de l’edició no ha restat força.

- o -

Cua de foc,
David Madueño.
Fotografies de Zita Vehil.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2020.

Carta de recomanació. Amikhai, de nou, quan entre dues generacions.

Setembre de 2018, abans de la xerrada, esgotant alguns minuts lliures al Mercadal de Girona, camino fins a la 22 i allà a l’aparador hi trobo el que aleshores era una novetat: Poemes de cos i d’ànima de Iehuda Amikhai. Una selecció de poemes, suposo, a cura de Manuel Forcano. Recordo que en obrir el llibre em vaig trobar aquest poema estimat, que ja coneixia i ja m’havia arribat tant profundament en la versió de Raquel García Lozano.

Iehuda Amikhai.

Aquell setembre, que ara sembla llunyà, la lectura del poema em va fer pensar, és clar, en el fill adolescent. Ara crec entendre que el reencontre amb aquell poema i el seu ressò, presagiava un cicle estrany, difícil però potser constitutiu (el temps ho dirà) vinculat als darrer temps de vida del meu pare, marcat per un declivi prematur, pel deteriorament de la cognició, per l’estranyesa, per la malaltia, en definitiva. Escriuria a ulls clucs una carta de recomanació pel fill i per la filla, l’escric cada dia... se’m fa estrany, però, escriure’n una pel meu pare que ara és com si fos un fill que minva. Sigui aquesta una carta de recomanació pel pare que lentament s’allunya... una carta en les meves dues llengües estimades, de la mà de dos traductors (Forcano a més, poeta) als que admiro.

- o -

CARTA DE RECOMANACIÓ

Les nits d’estiu
dormo nu a Jerusalem
Al meu llit al caire d’una vall profunda
i no hi rodolo pas.

De dia passejo
i vaig dient els deu manaments
com qui cantusseja per a ell mateix una cançó tronada.
Toqui’m, toqui’m, bona dona!
Això que nota sota la camisa no és una cicatriu,
és una carta de recomanació plegada del meu pare:
“Malgrat tot, és un bon noi i és ple d’amor.”

Recordo el meu pare quan em despertava per a les pregàries
del matí. Ho feia tocant-me delicadament el front
i no pas arrencant-me de sobte la flassada.

D’aleshores ençà jo encara me l’estimo més.
I gràcies a això el despertaran
tendrament i amb amor
el dia de la resurrecció dels morts.

(Traducció de Manuel Forcano)

 

- o -

CARTA DE RECOMENDACIÓN

Durante las noches de verano duermo
desnudo en Jerusalén, en mi cama,
al borde del valle profundo,
sin rodar hacia dentro.

Durante el día camino
con una decena de palabras en la boca,
como un viejo estribillo que alguien se canta a sí mismo.
¡Tócame, tócame, buena mujer!
No es una cicatriz lo que sientes bajo mi camisa.
Es una carta de recomendación muy doblada de mi padre:
«A pesar de todo, es un buen chico y está lleno de amor».

Recuerdo a mi padre despertándome para la oración de la mañana.
Acariciándome la frente lo hacía,
no quitándome la manta.

Desde entonces lo quiero mucho más.
Y por eso lo despertarán
con delicadeza y amor
el día de la resurrección de los muertos.

(Traducció de Raquel García Lozano).

- o -

Iehuda Amichai
Poemes de cos i d'ànima.
Traducció de Manuel Forcano.
Adesiara, Barcelona 2018.

Yehuda Amijai
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad.
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo,
Barcelona 2004.

 

El cos, el bany, la vellesa... un poema de Toyo Shibata

Dutxo el pare. Sóc tendre però eficient. Ell no podrà pensar res similar a aquest poema que un dia vaig trobar fullejant a una llibreria. No vaig comprar el llibre aleshores, no el vaig llegir (carregat de prejudicis i atabalat com sempre) però ja aleshores em va commoure i li vaig fer una foto a la pàgina: els nostres actes remunten el temps:

JUNTOS EN EL CUARTO DE BAÑO

En el cuarto de baño
el día de Año Nuevo, al salir el sol,
La luz deslumbrante de la mañana
penetra a través de las gotas
en el cristal de la ventana.

Dejo que mi hijo sexagenario
lave mi cuerpo,
que es como un árbol seco.

Aunque no lo hace tan bien
como la asistenta,
cierro los ojos, encantada.

Como para ensayar el inicio del año,
a mi espalda oigo
tararear una canción.

Es la canción que te cantaba
cuando eras pequeño.

 

- o -

 

Toyo Shibata
Recoge la luz del sol con las manos
Aguilar, Madrid 2013

El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser. 

 

Lamineta de Tessàlia, s. IV AC.

Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”

 

Font: Wikipedia commons

 
Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.  

María Zambrano

El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota   aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano  sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:

 

 

“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -

C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.

María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.

El llenguatge poètic com una via de transformació

He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -

G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

El que aprendrem?

Llegeixo avui les paraules d’algú mofant-se de les baixes qualificacions que els estudiants espanyols estan donant a l’aplicació Classroom, que les escoles estan fent servir massivament durant el confinament, i també dels comentaris que escriuen aquests estudiants. Es tracta d’una desorganitzada queixa davant de l’allau de feina que aquests dies estan rebent, sovint de forma molt poc sincronitzada i sense cap missatge que empatitzi amb uns joves que viuen allunyats dels seus amics i companys. Llegeixo també que una cosa similar ha succeït a la Xina durant el seu confinament. El titular també té un cert to despectiu “Los estudiantes en cuarentena de Wuhan no querían deberes, así que frieron a negativos la app remota que usaba el col·legio”. 

Que no volien fer els deures...

Observo aquests dies el volum de feina que tenen els meus fills, especialment el més gran. Observo el cansament, l’enervament, amb el que viu. Observo, per descomptat que l’aprenentatge mai no és plaent. M’observo a mi mateix, mirant d’atendre totes les classes, generant material, reunint-me molt més que de costum amb els companys, mirant de ser productiu en recerca. Productiu també en aquest temps de dificultat. Observo aquesta agitació amb la que hem reaccionat -i ja portem dos mesos- i penso que potser si que serem productius però no sé si ens haurem pogut transformar per ser més fèrtils, genuïnament fèrtils, en un futur.

Sé que està de moda, i això encén tots els meus prejudicis, però realment penso que allò que el filòsof Byung-Chul Han va escriure a “La societat del cansament” és més pertinent que mai. En aquest assaig que va esdevenir un fenomen de vendes però que no sembla haver estat assimilat, Chan reflexiona sobre la societat del rendiment i com ens lliura al cansament i a la depressió. Així que Potser seria interessant rellegir els passatges que dedica Chan a la fertilitat de l’avorriment (Chan cita a Walter Benjamin qui titllava l’avorriment com l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència, p.31) o a les conseqüències de lliurar-se a irreflexivament al culte al rendiment.

El teletreball i l’escolarització a distancia no tindran el efectes alliberadors i conciliadors que pregonen els optimistes (per no parlar de la pèrdua del paper igualador que hauria de tenir l’escola -l’importa a algú? a algú l’interessa una societat més igualitària?- o de tot el que estem perdent amb l’absència del contacte humà). Al contrari, hem posat unes eines magnífiques al servei d’una resposta irreflexiva, al servei del desassossec i han estat el vehicle perfecte per no aturar-nos ni en la desgràcia, per no pensar, per no permetre’ns ni un segon per aturar-nos i contemplar (el significat antic i més autèntic de la paraula Teoria), per lliurar-nos a una acció desenfrenada, per no permetre’ns el necessari buidar-nos per tornar a reomplir-nos, per seguir pressionant-nos fins a la extenuació.

La reacció dels estudiants xinesos, i sembla que també dels estudiants espanyols, mereixeria una actitud una mica més empàtica que el “no volen fer els deures”: és un indici que em temo serà ignorat, especialment pels qui més hauríem de tenir consciencia.

Us desitjo, fills, us desitjo alumnes meus, una mica de pau també aquests dies. Pareu. Que tingueu el saber de preservar un espai per la vostra interioritat –un tèmenos-, un lloc en el que allò que sou pugui madurar sobre el sòl fèrtil de la no-acció, de la contemplació i potser també del tedi.

 Potser allò que ens transformarà a tots no sigui fer res sinó deixar de fer.

- o -

 

Aldous Harding, No peace,
cançó que m’ha vingut al cap
mentre escrivia aquestes línies.

- o -

Byung-Chul Han

La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

Com el vent caien sobre les alzines. Tres fragments de Safo.

Actualització: maig de 2022.

Certament, el temps ha estat devastador amb els poemes de Safo, però a vegades penso que potser també ha estat un aliat que ens ha deixat una poesia subtilíssima i mínima de la qual podem gaudir si eduquem la mirada en la delicadesa. El temps ens ha deixat l’el·lipsi i ha confiat en nosaltres, en el nostre pòsit i la nostra experiència, pel gaudi d’aquests versos intemporals.

Safo. Buidat d’una escultura de la
Vil·la dels Papirs, de la R.A. de
Bellas Artes de San Fernando.

De la meva llibreria de capçalera, que resisteix a Sabadell en aquests dies de confinament, m’he fet portar la reedició ampliada dels “Poemas y testimonios” a càrrec d’Aurora Luque (Acantilado), qui afirma que el segle XXI està sent generós amb la poesia de Safo, oferint-nos diversos fragments i dos poemes desconeguts fins ara. El temps i la poesia de Safo, que no s’esgota.

Portava dies comparant les versions d’una traducció del 1973 de Manuel Balasch (la meva versió és una reedició d’Edicions 62 del 1980, que vaig comprar amb divuit anys) i una publicada pel La Magrana el 2006 a càrrec de Maria Rosa Llabrés. Un volum que vaig comprar una mica per inèrcia després d’una lectura a la llibreria “La impossible” (gràcies, per cert, per donar veu a la poesia). Nits serenes de lectura.

Les versions de Balasch tenen un aire “més literari” a vegades poden sonar una mica antiquades, però són, en definitiva, precioses. Les versions de Llabrés són una mica més eixutes i efectives, però són una meravella. Llabrés afirma que ha “tractat de fer una traducció al més literal possible dins d’un cert sentit estètic, ja que considero que el text de Safo és prou expressiu perquè tractem de «millorar-lo» fent de poetes a costa seva”. El treball de Luque, amb el que m’hauré d'anar familiaritzant, és també esplèndid, no cal dir-ho.

No necessito escollir entre cap d’aquestes versions, no em cal, puc gaudir de les tres i en gaudeixo.

Afegeixo que l’estudi de Llabrés (que no vaig llegir al seu moment) m’ha obert els ulls i m’ha permès copsar un munt de detalls que se m’havien escapat al llarg dels anys. Acostar-se al món arcaic és com visitar un altre planeta.

És molt interessant, també, veure com sobre aquests poemes i sobre l’autora, els diferents biògrafs i autors han anat projectant les seves visions del món i de les relacions amoroses. Com sempre, convindria acostar-se als versos i a l’autora amb una mirada despullada i tant net de prejudicis com un pugui.

La nit avança, l’hora és alta “el estels vora la formosa lluna” resplendeixen sobre una terra “argentada”. M’he sentit a gust amb aquest ofici inútil que és llegir versos. M’he sentit amb mi i en mi. Vull compartir, doncs, tres fragments que trobo preciosos, en les veus de Balasch, Llabrés i Luque. Gaudiu-los.

Afegeixo (maig de 2022), els fragments en la versió d'Eloi Creus, que m’ha regalat, Maria Rosa Aragay.

[47]

Ἔρος δ' ἐτίναξέ μοι
φρένας, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων.

Escriu Balasch:

...mes l’amor les entranyes
m’han sacsejat com vent que en un munt bat els roures.

Escriu Llabrés:

Eros m’agità els sentits
Com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.

 

Escriu Creus:

Eros m’agita el cor
com el vent que envesteix les alzines dalt de les muntanyes.


Escriu Luque:

Eros ha sacudido mis entrañas
Como un viento abatiéndose en el monte
Sobre las encinas.

 

- o -

O aquest fragment, conegudíssim:

[52]

ψαύην δ' οὐ δοκίμωμ' ὀράνω †δυσπαχέα†

(el símbol † indica un passatge corrupte insoluble)


Balasch:

Que puc atènyer el cel no em semblaria.


Llabrés:

No pretenc tocar el cel amb les mans.

 

Creus:

Que no em sembla que pugui arribar a tocar mai el cel.

Luque:

Mas de tocar el cielo inabarcable no me creo capaz.

- o -

O el poema líric més bonic que conec:

[Voight 168B]

Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα
καὶ Πληίαδες· μέσαι δὲ
νύκτες, παρὰ δ’ ἔρχετ’ ὤρα,
ἔγω δὲ μόνα κατεύδω

Balasch:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

Llabrés:

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

 

Creus:

Ha anat a colgar-se la lluna
i també les Plèiades. Mitja
nit és passada, fuig el temps
i jo soc al llit tota sola.


Luque:

Se han ocultado ya
Las Pléyades, la luna: mediada està la noche,
La hora propicia escapa,
Yo duermo sola.

- o -

Safo.
Obra completa
Edició bilingüe.
Traducció de Manuel Balasch.
Edicions 62, Barcelona 1980.

Safo.
Cants.
Introducció i Traducció de Maria Rosa Llabrés.
RBA-La Magrana,
Barcelona 2006.

Safo.
Poemas y testimonios.
Edició i traducció d’Aurora Luque.
Acantilado, Barcelona 2020






 

 

Safo de Lesbos
I desitjo i cremo.
Poesies incompletes.
Edició i traducció d’Eloi Creus.
Proa, Barcelona, 2022.

 

 

 

 

 

 

 

 

Les versions en grec les he extret d’aquesta pàgina a càrrec de Sean B. Palmer:

http://inamidst.com/stuff/sappho/

Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz

En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.

Eren vaques, caps immensos amb ulls d’aiguaneu. Un poema de Manuel Rivas

És curiós com la vida dels nostres reverbera en nosaltres, també la vida d’aquells que no vam conèixer.

Avui penso en la boira i com deu haver desdibuixat certs dels meus contorns. Una boira que devia envoltar la meva mare als matins, en el meu cas un record dels estius. La boira, el so sord de les passes i l’embalum de les vaques, uns animals solemnes  avençant en ella. Per alguna raó ahir i avui m’ha anat venint al cap aquest poema de Manuel Rivas. El llegeixo a taula, reaccions desiguals. Tant és, és esplèndid, el vull compartir. 

ESTRADA

O indicador dicía Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

CARRETERA

El rètol deia, Con niebla, no se detenga,
però la boira es va tornar tan espessa
que va aturar amb cura el cotxe.
Va sortir a fora, va caminar uns passos,
però una por llegendària el va fer retrocedir.
No hi havia ni soroll ni ressò
com si tot el que existeix s’hagués esvanit.
Va encendre la ràdio i només va escoltar música àrab,
Què cony, tan al nord.
Va ser aleshores quan es van veure aquelles siluetes al parabrisa,
Eren vaques,
caps immensos amb ulls d’aiguaneu.
 

Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

El poema pertany al llibre
Ningún cisne, de 1989.

...que porten el temps en si mateixos

Henri Bergson

A voltes amb la textura del temps, amb el no-temps de l’ànima i el chronos. A voltes amb la duració.

A diversos correus, aquests dies ha anat apareixent la figura i el pensament del filòsof Henri Bergson. La insistència en aquesta aparició m’ha resultat prou significativa i he retornat una mica contrariat a una lectura interrompuda a finals d’aquest nadal, les notes del seu curs sobre la història de la idea del temps, dictat el 1902. Un llibre que, per cert, conté una molt detallada i interessant interpretació de la psicologia de l’inconscient de Plotí (el filòsof-místic del s.III) que no desprèn però, o a mi m’ho sembla, l’amor i la dolcesa de la mirada de Pierre Hadot en el seu llibre sobre el que he parlat, també en aquest bloc.

El meu interès per Bergson era o és, potser, una mica infantil. Necessitava buscar aliances en el meu procés de dissidència, el meu procés d’abandonament de la visió mecànica de l’univers. Bergson, avui menystingut o bé oblidat, va oposar-se al mecanicisme justament meditant sobre la seva visió d’un temps homogeni i espacialitzat (tractat com una quantitat geomètrica de l’espai) i contraposant-lo al temps dinàmic dels processos psíquics, al temps intern, que va anomenar “duració”, durée.

Sovint he sentit referir-se a Bergson com un anti-intel·lectual i un partidari de l’irracionalisme. A mi no m’ho sembla. Justament el que em fa feixuga la seva lectura és la seva adherència un llenguatge profundament racionalitzat: Bergson hauria pogut optar pel llenguatge poètic i potser hagués estat més efectiu.

Fa pocs dies, el poeta Josep Gerona, em va fer arribar un article, on una de les meves redactores preferides del bloc Quanta Magazine -Natalie Wolchover-, escriu sobre una sèrie d’articles que un físic –Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra- ha vingut publicant en revistes de molt prestigi. Gisin creu que incorporar la consideració dels nombres reals tal i com la pensaven els antics intuïcionistes del s XX portaria a certs canvis importants en la concepció de la física que intentaré interpretar.

Els intuïcionistes van ser un corrent minoritari dins de la tumultuosa i convulsa història de la filosofia de les matemàtiques del sXX. Grosso modo els intuïcionistes negaven tots aquells procediments i resultats que impliquessin la utilització de l’infinit actual. Per ells l’infinit seria un procés, similar a l’infinit en potència d’Aristòtil o l’il·limitat (àpeiron) dels pitagòrics, no sé si tant com el d’Anaximandre.

Aquesta concepció de l’infinit té una conseqüència important a l’hora de considerar i construir els nombres reals, aquells que fem servir a la física per representar les posicions i el temps, entre d’altres magnituds. Així, per la visió de l’intuïcionisme que proposa Gisin, els infinits decimals d’un nombre real haurien de ser vistos no com a existents en acte, sinó com a resultat d’un procés. Les conseqüències d’aquesta construcció del nombre real les explica bé Wolchover al seu treball divulgador però inclouen, entre d’altres el mal funcionament de la regla lògica del tercer exclòs.

Llegeixo, doncs un dels treballs de Gisin. Pel físic, un univers descrit per nombres reals amb infinits decimals és un món predeterminat en què el temps només sembla desplegar-se. És un univers determinista en el que el que passarà quedaria establert des del principi amb l’estat inicial de cada partícula codificada amb infinits dígits de precisió. Però, com bé diu Wolchover, la informació és física, necessita energia i ocupa espai. Es coneix que qualsevol volum d’espai té una capacitat d’informació finita. Les condicions inicials de l’univers requeririen, segons es va adonar Gisin, infinita informació entaforada en massa poc espai. Un univers que assumeix implícitament l’existència d’informació infinita, no seria possible.

L’article de Gisin a Nature Physics, un comentari sense pràcticament cap detall tècnic, és molt bonic i suggeridor. Comença citant una frase d’Einstein “el temps dels filòsofs no existeix” pronunciada en una molt dissortada controvèrsia del físic amb Bergson (llegiu, si us plau el brillant article de Jimena Canales “Einstein contra Bergson” a Letras Libres explicant l’incident, els preliminars i les conseqüències) i acaba suggerint, o a mi m’ho sembla, que els nombres reals són processos que porten el temps en si mateixos i aquesta idea, que he fet servir a un poema al voltant del concepte d’ona, m’ha semblat precisament una magnífica representació del que podria ser el concepte bergsonià de “duració”.

Gisin, que segueix considerant els números reals de la matemàtica estàndard com una eina meravellosa, creu que aquests corresponen a una versió determinista, platònica i sense temps (timeless)  que no correspon a l’experiència empírica en la física i creu que la visió intuïcionista dels nombres reals per representar el temps serviria per construir una física més propera a l’experiència humana, on l’indeterminisme és un fet. En definitiva, una lectura sorprenentment evocadora.

Gràcies, Josep, per donar-me la oportunitat de llegir aquest treball i fer-me pensar; gràcies Prof. Gisin pel mateix; i gràcies Natalie Wolchover per explicar tant bé qüestions tant subtils. 

- o - 

P.S. En un altre treball, F. Del Santo i N. Guisin concreten que el que realment necessiten és una física que treballi amb nombres amb un número finit de decimals, que ells identifiquen com a quantitats d'informació finita (finite information quantities). Crec recordar que en un vell article de Richard Feynman aquesta qüestió ja havia estat tractada a propòsit de la física computacional. No sé si conservo l'article de Feynman, el final del confinament determinarà si encara està al despatx o no.

- o -

Henri Bergson
Historia de la idea del tiempo,
Traducció d’Adriana Alfaro i Luz Noguez.
Paidós Ibérica,
Barcelona 2018






F. Del Santo, N. Gisin. Physics without determinism: Alternative interpretations of classical physics. Physical Review A 100, 062107 (2019). 

N. Gisin. Mathematical languages shape our understanding of time in physics.
Nature Phys. 16, 114–116 (2020).  https://doi.org/10.1038/s41567-019-0748-5

N. Wolchover. Does Time Really Flow? New Clues Come From a Century-Old Approach to Math. Quanta Magazine April, 7 2020.

Admeto que llegir a Bergson no em resulta fàcil i que sovint he hagut de recórrer a algunes interpretacions de les seves idees per poder entendre millor alguns dels plantejaments del filòsof, com ara les que apareixen als molt recomanables llibres de Juan Arnau o Gary Lachman:

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  

G. Lachman
Una historia secreta de la consciencia
Traducció d’Isabel Margelí,
Atalanta, Vilaür 2016  

Sobre les controvèrsies de la filosofia de les matemàtiques al sXX, la meva recomanació és sempre aquest llibre només trobable a biblioteques (una re-edició, si us plau...) de Morris Kline:

Morris Kline
Matemáticas. La pérdida de la certidumbre.
Traducció d’Andrés Ruiz Merino.
Siglo XXI editores.
Madrid 1998.

El que quedarà. Un film i un poema de Josep Gerona

Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló
per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes”
a La Mira.

El meu barri, el Poble sec de Sant Quirze, s’edificava en mig de descampats i de naus industrials: carrers sense asfalt, les obres del clavegueram com la dissecció d’un cos amb les venes exposades. Filferros i maons a la vista. En part per això, per una connexió directa amb la meva memòria, m’estremeix tant aquest curt film del poeta i artista plàstic Josep Gerona, que enllaço en aquesta entrada i que us convido a veure, com també uns convido llegir els poemes de “La Vida Original”, un dels seus millors llibres, publicat l’any 2007, l’any en que Gerona va projectar el film a una exposició de la seva obra a la desapareguda Aliança Francesa de Sabadell.

Tal i com explica el propi autor, “Les imatges procedeixen d'uns enregistraments (…) de l'any 1974, per a un projecte de pel·lícula que s'havia de dir “Del barrio a la universidad“. Efectivament, hi apareixen imatges del meu barri de Sabadell, la Creu de Barberà, i del camí que feia per anar a la UAB de Bellaterra, tot passant per Ciutat Badia, llavors ja construïda, però encara deshabitada”. Les imatges són el testimoni d’un món que ha desaparegut, del món aspre i salvatge de la meva infantesa, un món que també era per mi -privilegis de l’edat-, un món aterridor però lliure.

El film és pertorbador i també esplèndid. Agraeixo al Josep que, posant-lo al seu canal de YouTube hagi fet possible la seva difusió. I aprofitant l’avinentesa, em permeto l’atreviment d’establir un diàleg entre les imatges del film, un dels poemes de “La Vida Original” i d’un vell poema meu, publicat a “Stramonium”.

Cerca del campo,
en el barrio de mi infancia.
Por las terrazas inmóviles
y sin embargo agitadas,
fluye la luz esta tarde.
Sombras de barandas
juegan a endulzar mi vida.
Detrás del barrio,
cerca del campo,
por donde la Ciudad más sangra,
los caminitos ligeros
van espigándose
y la luz no sabe cómo
cerrar la herida.

Josep Gerona

- o -

El barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina,
entre fàbriques i esplanades
abandonades a la ferralla i la runa.

Els carrers sense asfalt
són ara una possibilitat
i alhora una extensió
sotmesa a la llum.

També ho són el seu revers,
la música extraterrestre
que precedia l’afilador,
i tot el rovell del drapaire,
aterridor, atàvic.

V.M.

- o -

Josep Gerona
La Vida Original
Papers de Versàlia
Sabadell 2007.

V.M.
Stramonium
Témenos edicions,
Barcelona 2015

Amb el Senyor de la Balma hem compartit el vespre. Bon viatge Josep-Ramon

Fotografia de l'article
“Josep-Ramon Bach, el poeta instintiu”, de V. Obiols,
diari Ara 13/01/2018.

Arriba el missatge de l’amic amb la notícia que ens ha deixat el poeta Josep-Ramon Bach, i “el camí de l'heura(*)” tremola. Ens quedem amb una tristesa gairebé incompatible amb allò que transmet la poesia del mestre: l’amor per la vida (el desig i el sofre) i l’amor per l’amor.

Si algú arribés a aquesta pàgina i no conegués l’obra del poeta estaria de bona sort perquè sempre ha estat, i ho seguirà sent, un bon moment per acostar-se a aquesta poesia singular dins la singularitat, ja que cadascun dels llibres d’en Josep-Ramon és una peça única tant formalment com temàticament, i al mateix temps la seva veu és també única dins del cor de veus que és l’univers poètic. Així doncs, si us voleu acostar al seu univers podríeu  per exemple, mirar d’aconseguir L'Ocell Imperfecte (Columna 1996), El laberint de Filomena (Proa 2010) o bé Versions profanes (Pagés 2010), de fet qualsevol dels seus llibres. Serveixi aquesta entrada curta i adolorida, com a invitació.

Jo avui em quedaré amb algun dels passatges d’un llibre que en Josep-Ramon va regalar a la meva filla, un llibre que anàvem llegint abans d'anar a dormir,  i també amb aquest poema obert a l’atzar (del poeta enjogassat transvestit de l’Il·luminat Allama Prabhu)

S’ha fet fosc

sobre la mà que t’agafa.

I a dins l’ull que et mira

i en el cor que et recorda.

Amb el Senyor de la Balma

hem compartit el vespre

tot mirant les estrelles.

Bon viatge poeta, de ben segur que ens retrobarem tot mirant les estrelles des del revers del tapís.


Josep-Ramon Bach
Versions profanes.
Pagès editors,
Lleida 2010

- o -

Actualització (9/4/2020). El poeta David Madueño, dedica l’encertat poema “Escriure’s” com a homenatge al Josep-Ramon, acompanyat d’unes imatge de vídeo. El trobareu al seu bloc: LlunÀtic.

- o -

(*) El camí de l'heura és el títol d'un poema de David Madueño, publicat al seu llibre Els murs incerts (un llibre a on en Josep-Ramon també és present). Una imatge que li he anat  manllevant, per magnífica i que jo assimilo a la companyia, a la fraternitat d'aquells amb els que fem el viatge.

El batec invisible. Una invitació.

Mandala dibuixada per
una pacient C.G. Jung.

Lentament, quasi com quan el fang precipita en l'aigua enterbolida, he anat posant ordre a algunes notes esparses sobre la bellesa matemàtica i la seva relació amb el procés de busca espiritual. Notes que he anat redactant a batzegades a partir del que em suggerien les diferents lectures que m’han vingut acompanyant els darrers anys. M’agradaria oferir-vos-les i convidar-vos a la seva lectura (vegeu els enllaços als arxius PDF al final del text). En aquest post, només vull comentar les circumstàcies que em van dur a escriure-les i també donar una brevíssima pinzellada sobre el seu contingut.

Tot arrenca en un moment estrany entre el 2014 i el 2015: estava estudiant molt a fons, tant com podia, material sobre psicologia analítica; acabava de preparar el primer esborrany mental d’una xerrada a que havia de donar a Girona sobre bellesa matemàtica –una invitació providencial-; havia decidit aprendre coses sobre el pitagorisme, el que em permetia reprendre el vell amor de joventut pels pre-socràtics; i acabava d’arribar a les meves mans aquell llibre sobre Parmènides (“En los oscuros lugares del saber” ), en que es parla de la curació mitjançant la incubació de somnis (ἐγκοίμησις, enkoimesis) que es practicava als Asclepeions, com el d’Empúries, i que jo no podia deixar de veure com una tècnica profunda d’accés a l’inconscient. Aquells dies tot ressonava en tot: les idees de Jung; els mandales; la bellesa matemàtica; i els fascinats pitagòrics: un moment en el que tot semblava integrar-se i compenetrar-se: aquest èxtasi.

Ha estat darrerament que he sentit la necessitat de posar ordre a allò que s’anava teixint i acumulant, i d’aquesta manera han sorgit aquestes notes, que si bé contenen una part d’allò que vaig exposar a les xerrades a la Casa de Cultura de Girona, també contenen material que no vaig exposar i que,  malgrat tenir cert aspecte formal, no deixen de ser unes reflexions molt íntimes sobre la bellesa matemàtica, el camí de l’esperit, i el meu respecte pel pensament junguià. He mirat, doncs, d’escriure aquestes notes des de la cura i des de l’amor.

En definitiva, el que intento exposar aquí és que l’intent de descriure d’una forma ordenada l’univers mitjançant les matemàtiques, l’intent de descriure un Cosmos, aquest anhel de la ciència, està en correspondència amb l’anhel de restablir una harmonia en la totalitat de la psique (l’ànima, si m’ho permeteu).

Intento exposar que històricament aquest procediment havia estat explícit, i per tant conscient, a través del vincle de l’activitat científica amb l’actitud religiosa. I que crec que en la ciència del nostre temps, plenament secularitzada, aquesta relació roman a través de supòsits inconscients i es manifesta, per exemple, en la cerca de la bellesa en les teories físiques, que actuen com autèntics mandales.

En aquest sentit, aquest text pretén ser un testimoni de la meva convicció que tot, la bellesa matemàtica també, participa de l’ànima de l'univers (potser en un sentit gairebé plotinià). Un univers que no és ni fred, ni auster, ni sever com es dedueix del paradigma mecànic, sinó animat, divers i resplendent (he escrit sobre això al poemari “Devesa oculta”). Buscaríem, doncs, la bellesa, la matemàtica entre d’altres, perquè és un mirall d’allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres. 

Una invitació.

- o -
 

ACTUALITZACIÓ 24/8/2021. L’article ha estat publicat avui a la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute de Los Angeles.
 

V.M. The Invisible Heartbeat: The Beauty and Soul of Mathematics. Psychological Perspectives, 64:1 (2021) , 118-134,  DOI: 10.1080/00332925.2020.1852839
 

Els arxius PDF de les notes, tant en català com en anglès, es poden descarregar dels següents enllaços:

El batec invisible. La bellesa i l’ànima de les matemàtiques. Manuscrit disponible al repositori UPCcommons. Accés directe a l’arxiu PDF.

The invisible heartbeat. The beauty and soul of mathematics. Author’s original manuscript at UPCommons. Link to the PDF file.