Dolça ànima meva, vagarosa i tendra.

Avui, després d’una tercera nit de cuites, lluites i malsons, m’he llevat repetint-me: “dolça ànima meva, vagarosa i tendra...”, frase inicial d’un poema molt conegut de l’emperador Adrià (Publius Aelius Hadrianus, 76-138).

De fet, segons tinc entès (però realment no ho sé), aquest es l’únic poema que hem conservat de l'emperador, i certament ha esdevingut popular a través de la novel·la de Marguerite Yourcenar “Memòries d’Adrià”.

Animula vagula, blandula
hospes comesque corporis,
quae nunc abibis in loca
pallidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.

Que vindria a ser

Petita ànima meva, vagarosa i tendra,
hoste i companya del cos,
a on aniràs a viure?
Pàl·lida, severa i nua,
no em donaràs ja els plaers que em solies.

Una petita joia per anar a dormir. Dolços somnis.

Empatía

Observo la fotografía de la portada de “Vida y destino” de Vasili Grossman que recientemente ha publicado Galaxia Gutenberg, editorial a la que hay que agradecer la labor de rescate de algunos libros que son fundamentales para quien quiera tener una conciencia clara de lo que fue el siglo XX, dentro de lo que la Reina Zabo -el personaje de “la pequeña vendedora de prosa”- consideraba la mayor aportación del siglo a la literatura: la literatura concentracionaria.

Sabemos, o deducimos que las dos mujeres despiden a un joven soldado. Podemos masticar la angustia del muchacho en sus ojos entrecerrados. Podemos imaginar el dolor de la madre que despide, quizás para siempre, al hijo. Podemos sentir más o menos empatía (dios mío, dios mío, cuantas veces se habrá repetido este desgarrado? ), podemos, podemos, podemos...

Yo conozco a esa mujer. Es el mismo rostro de las labregas de Galicia que he conocido. Mujeres jóvenes con un rostro fuera del tiempo. Me pregunto si mi madre hubiera tenido el mismo rostro de cuero si no hubiese cogido el tren de su exilio a los trece años. También ella tuvo su rostro devastado, pero era distinto: el rostro de la cadena de montaje (el trabajo os hará libres).

Vuelvo al rostro de la madre en la fotografía de Arkady Shaiket: enloquecería hasta el crimen si el monstruo quisiera arrancarme el hijo. Malditas sean las guerras y los que las promueven.

Afegit (30/9/07): Un amic em comenta que al web de la BBC (feu click aquí), s'explica la història de la fotografia. A la fotografia podem observar un soldat que s'ha retrobat amb les seves germanes al poble alliberat de Karachev. El jove descobreix que els seus pares han estat assassinats pels nazis.

Si l'enllaç no funciona, proveu amb

http://www.bbc.co.uk/radio3/nightwaves/gallery/soviettimes.shtml?select=06

Avui no és demà

Aquesta tarda, després d’anar a buscar el meu fill a l’escola, se m’ha acudit que tenia ganes de llegir el diari de demà. Perquè jo els divendres no acostumo a comprar el diari i en canvi els dissabtes sí. Així que li proposo al meu fill que ens podríem passar per la “plaça de les pedretes”, comprar el diari (de demà), i passar una estona a la plaça ara que els tardes encara resisteixen l’avanç de la nit, que busca arribar al proper solstici. 

Només quan hem arribat al davant del quiosc m’he adonat de la situació absurda que estava a punt de succeir:

- Però... i el diari?
- Quin diari?
- El País.
- Està allà, no el veu?
- Sí, sí que el veig, però i el diari de demà? no el tenen? 

Finalment no he entrat al quiosc. Aquesta nit, però, alguna cosa encara em pertorba. Segueixo perplex i desubicat.