En terra aspra, però fruiters.

 

Quan penso en la poesia d’Auden, la que més m’agrada d’ell, les paraules que em venen al cap són intel·ligència, paisatge i desig. Potser perquè vaig escriure el meu poema durant l'estiu, i és en la calor de l’estiu que el desig amara el cos; és a l’estiu que deixo enrere els fruiters de l’Aragó – solemnes, consirosos–; i era als estius de la meva joventut a Galícia que jo també seia amb els savis i amb els bons, i gairebé podia comptar-me entre ells,  i m’hi comptava de fet tot jo esbatanat, no els ulls: llargues nits d’estiu fendides per les paraules dels amics, que em van ressonar els versos d’un dels meus poemes preferits de d'Auden  We, too, had known golden hours, quan retornat de l’estiu i des de d’una finestra l’Hospital de la Vall d’Hebrón, l’últim cop que vaig veure en J. viu, mirava les cases atapeint els turons: els suburbis del dissentiment. Temps de silencis i pensament amuntegat. És un poema estúpidament optimista, si. Però és que a vegades una saba espessa encara em flueix a les branques i em fa pensar que serem com els fruiters de l’Aragó, en terra aspra però fruiters. Mentre el desig palpiti.

- o -

I encara aquí el desig,

no el vestigi d’un temps
que se’ns va atorgar
per fendir la nit,
i d’una força,

              desig encara.

La urgència ens ha fet esquerps,
ha amuntegat pensament com les cases
que enfilen els turons de la ciutat

             de l’hospital les puc veure:
             pensamiento hacinado;

ens ha entregat la interferència
i el balboteig; ha estellat les oracions
i les paraules.

               Les que no vam dir
               són ara minerals. Una pàtina vegetal
               s’estén per les seves arestes.

              Les que vam callar massa temps
              torcen les branques com bonsais
              torturats pel costum.

Però encara aquí la saba del desig
desclou, 

               no un vestigi,

i em permeto creure que potser
els anys ens vinclaran les branques
com arbres fruiters
 
               en terra aspra
               però fruiters,

solemnes, eloqüents,
 
i que això s’esdevindrà
malgrat la nostra limitació
i la futilitat d’aquest neguit
que ara ens emmudeix.



V.M. a:
Diversos Autors.
Quadern W.H. Auden
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2014.

See how the resemble one another... al meu cap.

Miràvem si els colors coincidien amb els noms de les etiquetes,  i tu vas dir, mira sembla que aquesta és la teva!, apilada sobre la dels teus companys. Mira com s'assemblen les unes a les altres, fins i tot dins de les fundes de plàstic.

BLOOD BANK

Well, I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said, see look that's yours
Stacked on top with your brother's
See how the resemble one another
Even in their plastic little covers

And I said I know it well
That secret that you knew but don't know how to tell
It fucks with your honor and it teases your head
But you know that it's good girl
'Cause its running you with red

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both of my hands
Chewing on a candy bar

You said, ain't this just like the present
To be showing up like this?
As a moon waned to crescent
We started to kiss

And I said I know it well
That secret that we know that we don't know how to tell
I'm in love with your honor, I'm in love with your cheeks
What's that noise up the stairs, babe?
Is that Christmas morning creaks?

And I know it well, I know it well
And I know it well, I know it
And I know it, I know it
And I know it, I know it

Bon Iver
Blood bank (EP)
Jagjaguwar, 2009

Em/D/C/Em/D/C // G/D/Em/C // C/Em/D // G/D/G/D/Em/C

And where should we find shelter? Auden...

Com a preludi de la publicació del proper Quadern de Versàlia, un poema d’entre els meus preferits de W.H. Auden, en la versió de Salvador Oliva. 


TAMBÉ NOSALTRES VAM CONÈIXER HORES DAURADES 


També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l'ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d'una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors ;
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l'enginy i l'alegria
després d'un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l'Escoffier ;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promíscua,
i assaonats pels editors
com encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
-quan ja tan poc queda dempeus-,
tret dels suburbis del dissentiment?

W.H. Auden
Vint-i-set poemes.
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema,
Barcelona 1995.

- o -

WE TOO HAD KNOWN GOLDEN HOURS

We, too, had known golden hours/When body and soul were in tune,/Had danced with our true loves/ By the light of a full moon,/ And sat with the wise and good/ As tongues grew witty and gay/ Over some noble dish/ Out of Escoffier;/ Had felt the intrusive glory/ Which tears reserve apart,/ And would in the old grand manner/ Have sung from a resonant heart./ But, pawed-at and gossiped-over/ By the promiscuous crowd,/ Concocted by editors/ Into spells to befuddle the crowd,/ All words like Peace and Love,/ All sane affirmative speech,/ Had been soiled, profaned, debased/ To a horrid mechanical screech./ No civil style survived/ That pandaemonioum/ But the wry, the sotto-voce,/ Ironic and monochrome:/ And where should we find shelter/ For joy or mere content/ When little was left standing/ But the suburb of dissent?