La rosa als llavis: Arena, Peya, Moll

No amago la meva preferència per la veu lírica de la la Sònia Moll, així que a propòsit d'aquesta entrada al seu bloc, i de la magnífica versió d'un poema seu musicada per Clara Peya , aprofitaré per reproduir-lo.

El poema pertany a un llibre, una meravella, que ens diu que el dolor d'avui no necessàriament es projecta a l'endemà: aquesta veritat.


ROSA

T'evoco, Rosa, i se m'acut
que podria besar-te les parpelles
carregades de son i empresonar-te
un rínxol entre els dits,
si no fes tant de temps, que he congelat
el bes a frec de llavi.

Et penso, rosa, i sé perdut
el silenci quiet dels teus camins,
que ignoren el desfici del meu tacte
(en tinc un mapa mut que vaig omplint
a cops d'imaginari).


T'enyoro, Rosa.
I no vull més
que aquest misteri teu que m'omple el somni
i desfà les engrunes de certesa
que m'aguanten.

Sònia Moll,
Non si male nunc
Viena, Barcelona 2008

I aquí també teniu el poema "Rosa", diguem que "dels llavis" de la pròpia autora.

Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos... Rafael Berrio

Fa dies que escolto Ràdio 3 al matí quan vaig camí de l'escola, aquella casa sempre ha estat un recer i ara tampoc no falla.

Aquest matí he hagut parat el cotxe per apuntar el nom de Rafael Berrio, després de sentir aquesta bellíssima cançó, que avui m'ha acompanyat tot el dia, i que tinc necessitat de compartir. Al cap i a la fi, quina altra cosa millor podem fer que compartir la bellesa trobada. 
 

 
LAS MUJERES DE ESTE MUNDO.

Yo me moriré un día borracho junto a una tapia
y mis pupilas reflejarán la última luz de esa mañana.
se cuajarán mis ojos rememorando bajo la lluvia
un torbellino de espantos y de bellezas pasadas.
 
Ya no me importarán entonces ni el hambre ni las estrellas
seré para esa nave un equipaje bien liviano
No me haré de rogar con despedidas interminables
pues sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

A las mujeres de este mundo
A las mujeres que soñamos
Sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.

Yo me moriré un día de pulmonía bajo los puentes
y los perros aullarán toda esa inmensa madrugada.
El alba dará mi hora y con el último suspiro
entonaré un salmo antiguo rescatado de la infancia.
 
Pero no dejaré preguntas en el aire ni reproches
no me abrazaré a la vida tan desesperadamente,
por mí conservará intacto el virgo de su misterio
pues sólo lamentaré perder el amor de las mujeres.

De las mujeres de este mundo
de las mujeres que soñamos
sólo lamentaré perder a las mujeres que amamos.


Rafael Berrio
"1971"
Warner Music Spain, 2010

Interludi espectral

De la mà de del professor V. Jiménez, passo el cap de setmana llegint alguns contes de fantasmes de M.R. James. 

Deia M.R. James que el relat de fantasmes havia d’ajustar-se a tres regles: la història ha d’estar situada en un context proper en el temps al lector, els fenòmens espectrals han de tenir una natura més malèfica que benefactora, i s’ha d’evitar la terminologia pròpia de l’ocultisme.

Sortim a escapar la boira al camp una estona, i mentre vaig parlant dels contes que he llegit durant la nit, em fa la sensació (errònia) que el relat de fantasmes ha de ser un gènere extint, el producte d’un món rural que ja no existeix. He recordat també una variant oral (i no tant: vegeu els relats d’ Ánxel Fole) que perdurava fins fa poc a Galicia: el conte de llops. Els que s’explicaven a casa dels meus avis complien perfectament les tres regles de James, en especial la primera: totes les històries li havien passat a algú dels presents o a un conegut de tothom.

Més tard he vist que devia estar equivocat i que el cinema bé havia adaptat les històries de fantasmes a un context contemporani: Poltergeist o The ring, on el televisor esdevé una porta al món paral·lel, en són dos exemples clars.
 
Seria possible escriure un conte de fantasmes situat en una ciutat tant anodina i bruta com, per exemple, la meva?

de quaderns...

Amb la pregunta pendent de com poder compartir el luxe d'haver assaborit un dels quaderns d'en José Moreno arribes a un gener, encara benigne, en el que un dia comparteixes cervesa de blat amb Toni Quero.

La conversa va aquí i desprès, plàcidament, allà. La cervesa de blat em va deixant un regust de regalèssia a la boca i un tel que em dificulta, encara més, la parla. En Toni m'ensenya el seu bonic quadern de treball. Pulcre, ordenat... li envejo la cal·ligrafia. Els poemes, en la seva lletra adquireixen una bellesa plàstica. En Toni, em parlarà després dels quaderns de Luís Hernández. I jo apunto amb una cal·ligrafia dissortada: "16/1/12 Toni Quero, Luis Hernández, Cuadernos". 

Més tard llegeixo a la Wikipedia que "Tras la aparición de Las Constelaciones, Hernández renuncia a la publicación formal de sus escritos. Hasta su fallecimiento, el poeta publicó en algunas revistas, diarios y antologías. A partir de 1970, Hernández comenzó la heterodoxa práctica que lo llevó a convertirse en una casi leyenda urbana: redactó a mano sus versos en innumerables cuadernos, en los que su bella caligrafía se aunaba a la fuerza de su voz poética. Dichos cuadernos muchas veces los regaló a amigos o, incluso, a personas que no tenían interés en la literatura. La utilización de estos cuadernos y otros diversos materiales (tales como servilletas, telas, y demás) no debe verse sino como otra forma de practicar la poesía por parte de Hernández".

No es pot demanar, encara, a la pantalla que reprodueixi el tacte o la olor del paper i de la tinta, però podem compartir una mica d'aquests quaderns en la reproducció en línia que ofereix la Pontificia Universidad Católica del Perú. Feu click al dibuix de la tassa a on diu "Menú", o directament seguiu aquest enllaç.

Wieslawa ha fet nevar.

Llegeixo aquí queWieslawa Szymborska ha mort als vuitanta vuit anys. Un "bon" dia, potser, per recomanar la seva lectura a tanta gent que diu que no sap com entrar a la poesia, que no diu no entendre la poesia.

I ara, que a fora neva, m'ha vingut al cap aquesta versió de Pau Vallvé.





Foto (c) Reuters