El despertaran per sempre amb delicadesa.

A J.M. en el record. 

És amb una frase de Pere Rovira al cap, “s’escriu per ser poeta o s’escriu per ser persona”, que em retrobo amb un llibre de Iehuda Amikhai fulgint a les mans.  És ell, el libre, que ha decidit obrir-se per la pàgina 87, oferint-me aquest poema que us transcric. Al migdia el meu pare em truca per dir-me que en J. esgota el seu temps a l’hospital. Com si el llibre m’hagués anat preparant el terreny, ara, gairebé una setmana després, sé que al J. el despertaran per sempre amb delicadesa. Porta una carta de recomanació: “...és un bon noi, està ple d’amor”. 

CARTA DE RECOMENDACIÓN

Durante las noches de verano duermo
desnudo en Jerusalén, en mi cama,
al borde del valle profundo,
sin rodar hacia dentro.

Durante el día camino
con una decena de palabras en la boca,
como un viejo estribillo que alguien se canta a sí mismo.

¡Tócame, tócame, buena mujer!

No es una cicatriz lo que sientes bajo mi camisa.
Es una carta de recomendación muy doblada de mi padre:
“A pesar de todo, es un buen chico y está lleno de amor”.

Recuerdo a mi padre despertándome para la oración de la mañana
Acariciándome la frente lo hacía,
no quitándome la manta.

Desde entonces lo quiero mucho más.
Y por eso lo despertarán con delicadeza y amor
el día de la resurrección de los muertos.

Yehuda Amijai.
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo.
Barcelona, 2014.

Pacientment plego la runa i novament edifico: aquestes són les raons de l'Àgata, Maria Rosa Aragay

Crec en els processos llargs, crec en el treball. Crec també en l’esforç sense esperança. I també vull creure que potser el temps tingui la possibilitat de cisellar-nos si aconseguim ser dignes de les nostres obres.

L’escriptura és un exemple d'aquests processos, no sempre plaent. Aplegar la runa i reedificar-se, com diu Vinyoli, també.  Tres anys i mig li van caldre a la Rosa Maria Aragay per escriure la seva novel·la (Les Raons de l'Àgata, Hakabooks, Barcelona 2013), i molts altres han calgut per que tothom qui vulgui la pugui tenir a les mans. I a l’Àgata, la protagonista de la novel·la, li calen deu anys  per posar ordre a la seva història amb paraules (el temps de l'ànima és el temps d'una vida).

“(...) i des d’aleshores, les paraules se m’havien apilonat desordenadament sense possibilitats de col·locar-les obeint a la raó. Estaven superposades, les unes ofegant les altres (...). La feina de tots aquests anys ha estat destriar-les, reconèixer-les –perquè moltes fins i tot les havia oblidat-, classificar-les i arrenglerar-les fins que se situessin en el seu lloc exacte”.

Una dona, l'Àgata, arriba a la Cròacia de les acaballes de la guerra seguint un impuls radicalment primari de supervivència, amb el passaport, a penes diners, una escassa muda, paralitzada de dolor, atuïda. L’atzar farà que l’Àgata perduda a Dubrovnik es trobi algú, la Jadranka, que de seguida es fa càrrec de la situació i se l’emportarà amb ella a la illa de Hvar. Allà l’Àgata formarà part de la seva família, aprendrà l’idioma, començarà a treballar, s’enamorarà i tornarà a edificar-se, una mica com el país que l’acull.   

El de l'Àgata, és un relat ple de personatges, alguns d'ells enlluernadors, intensos, i també ple de petites històries paral·leles, un relat ric en detalls no merament ornamentals. I si, sovint l’Àgata és també un relat lluminós. I és que la seva mirada no pot eludir omplir-se de la llum de la Costa Dàlmata, dels detalls arquitectònics, del delit de la descoberta d’un racó afortunat i íntim, de l’amor amb el que es cuinen els plats senzills, de la redescoberta de l'amor. I és que aquesta mirada no és només una mirada a l’exterior si aconsegueix arribar-nos.

En un passatge que m’agrada especialment (p.65 a 66), gairebé t’imagines l’Àgata i la Jadranka netejant i pintant un pis llogat (tot nou inici comença pintant un pis). Les imagines arranjant les cortines, imagines el nou pis com un escenari gairebé buit  però essencial, imagines una cuina petita però suficient, una cambra potser no gaire ventilada, però també el finestral davant del qual l’Àgata treballarà amb els seus diccionaris. Personatges, relacions, ajuda mútua, gestos petits i delicats... agraeixo tant que els personatges de la novel·la siguin persones ben normals que han de treballar per viure!

Mil detalls, doncs, perquè al relat de l'Àgata es mira acurada i curosament el món, és a dir, posant-hi atenció, però també tenint-ne cura, amor, i per tant curant-se. La mirada de l’Àgata, és una mirada conscient i que, alhora, és capaç de transmetre la “serenor necessària per assaborir cadascun dels petits plaers que tenim cada dia, (...)  sense l’angoixa de pensar que probablement l’endemà ja no els podrem abastar” (p. 242). 

Però què passa al món que queda enrere? A la segona part del llibre ens trobarem amb alguns personatges que van haver de fer front al misteri del buit que l’Àgata deixa amb la seva marxa i s’introdueix una qüestió que acaba sent fonamental per completar el seu relat: el perdó, el perdó possible, és clar.

Si, escriure és atendre l’onada de so cerimoniós de la vida, ple de terror i de bellesa,  i això és el que ha fet la Maria Rosa Aragay amb la seva novel·la, atendre-la. Per això ens ha pogut explicar aquesta història que surava per l’aire. 

Explicar-nos històries, aquest recer que ens queda.

  

Maria Rosa Aragay,
Les raons de l'Àgata.

Hakabooks, Barcelona 2013.

Encara els meus rius, l'esmeril present.

Primera escena. 

La Galícia il·luminada pel record. Tinc setze anys, M.A.B. ha vingut a buscar-me amb el seu 124. Ara som allà a on el Neira i el Miño conflueixen. Em trec la roba, nedo. Una serp treu el cap i neda a pocs metres de mi. El Neira és un rierol alegre i emboscat, la seva aigua és gèlida com ho són les aigües encara amniòtiques dels rius infants. El Miño sembla arribar cansat a l’encontre. Les dues aigües conflueixen, però durant molts metres segueixen caminant una al costat de l’altra plenes de recel. Nedo, travesso el mur invisible que han decidit bastir i conservar: una part del cos pertany a unes de les aigües, l’altre part a unes altres. Un moment de comunió, i també una imatge d'escissió.

Segona escena. 

Campos de Gómara. Intento arribar a A., el poble, avui unes runes, a on va néixer el meu amic A.B.A. Fa dies que als matins camino sota el sol. Porto els poemes de L’alegria i Sentiment del temps als llavis.

L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso

Ara camino sobre l’esquelet d’una via abandonada. Quan travesso el pont sóc un funàmbul. El meu equilibri és precari. Sempre ho és. A sota un altre riu: còdols i oblit.  L’Isonzo em polia com a un dels seus còdols...  

Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo

A mi també se'm van concedir uns rius, aquests són també els meus rius. 

Tercera escena. 

L’Isonzo scorrendo

mi levigava

come un suo sasso.

I Fiumi, 1916

Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’obaga.

Cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.


V.M
de Ill fares the land (versió revisada de Tova).
Quadern G. Ungaretti.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2013.

1006

Fotografia de la fitxa de la
treballadora 1006 de la factoria UH,
la meva mare.

Implícitament ho era,
però mai no vaig percebre l’amenaça
de l’olor que el greix i els metalls
deixaven al blau. La bata
que els divendres portaves a casa.








V.M.
Stramonium (2011)

Propera sortida: The Martian Way.

Alguna cosa mobilitza el meu cervell, i durant la tarda no paro de repetir-me el títol del vell relat d’Asimov The Martian Way (1952), publicat aquí amb el títol El sistema marciano al recull “Sueños de Robot”.

Possibilitats de canvis que ens facin avançar cap el bé comú? Per què no? La moral del relat és que els canvis no sempre són propiciats per moviments de masses, sinó per la iniciativa d’una “minoria creativa” (en el sentit de Toynbee) que dona solucions que permeten enfrontar el conjunt de reptes que tenen per endavant.

Els nostres reptes són ben clars: donar solucions a les necessitats alimentàries globals; l’accés universal a la salut (recentment perdut a Espanya, per vergonya de tots nosaltres); la disminució de les desigualtats econòmiques (llegiu, si us plau, el llibre de Toni Judt); el desenvolupament de fonts energètiques no contaminants; la preservació del natura; el final de les múltiples violències; aturar l’avenç del nous totalitarismes que ens amenacen (els corporatius, els teocràtics...); la cura per la diversitat cultural...

Al relat d’Asimov, aquesta minoria creativa és un grup d'astronautes/escombriaires. Jo, aquí i ara,  arreu observo un munt de gent que decideix fer el bypass al sistema en la mesura de les seves possibilitats. No es tracta de grans plantejaments intel·lectuals: les noves minories creatives també són una classe d’astronautes/escombriaires,  són un paisatge emergent, són les llavors del seu propi sistema marcià.

Que tinguin sort, es tracta de la nostra sort.

Ferran Anell, el nostre Zbigniew Herbert?

Mentre Ferran Anell llegeix el poema "M'he fet amic d'una paraula" em ve a la ment una frase i l'escric al quadern: "Ferran Anell és el nostre Zbigniew Herbert". És un flaix, és clar, perquè no, la poesia d'en Ferran i la de Herbert són diferents, és clar. Però les dues poètiques tenen en comú la mirada filosòfica, una mirada tendra i irònica, plena d'amor i d'humanitat.

Amb el Ferran ens veiem un cop a l'any, per la lectura que cada any coordina Papers de Versàlia durant la Festa de Sabadell. Abans també podia bressolar-me en el seu humor/amor quan PdV presentava les seves plaquettes, tant enyorades, en les que el Ferran havia col·laborat.

Torno ara a fullejar les plaquettes buscant algun dels seus poemes i em trobo amb un poema que, per què no?, enllaça amb m'he fet amic d'una paraula:  "(...)Mira que només passes/ un moment per la dolça comèdia de la vida./ Quan s’acabi la corda del cardíac rellotge,/ molt poc després, molt poc, que agafis la maleta,/ el que fou el teu lloc de sempre no podrà,/ ja no podrà coneixe’t, aquest teu lloc de sempre./ Quan t’oblidis de mi, Barcelona, no tinguis/consideracions. Trenca passos, poemes,/  bars i noies, cançons; des del gran buit estant/ m’ho miraré amb tendresa, dissimulant moltíssim." (de Una ciutat, un cos que t'acull. PdV Núm Walden. Primavera 2009 ).

M'agrada, m'agrada veure la tendresa avançar sense complexos per un món tant esquerp. M'agrada que quan un poeta retorna al seu seient, a mi em quedi un somriure franc als llavis.

 
 
M’HE FET AMIC D’UNA PARAULA

A la república del viure, on t’hi neixen
sense permís, cadascú de nosaltres és un rei
perillós, un boig destronat i un rodamón de
l’escuma marina.

Arribem amb la trompeta sota el braç i
procurem pel nostre so, busquem la bateria, el
baix, la companyia per al nostre jazz i un jaç on
descansar en companyia quan la nit ens perilla
als ulls.

I és així que el mestre Ponç Pons em
permet que li robi la paraula principal:
escriviure.
Escriviure serà des d’ara el salari dels meus
dies i la raó de demència per abotonar el desig
a la vida.

D’ara endavant i sempre en amunt em
poso a escriviure i no pararé fins que em
desneixin d’un cop de mort.

Així sigui cincel·lat al meu epitafi: l’han desnascut,
però ell no volia.


Ferran Anell.

A eso me pareció que debía atender. Así quería que fuese mi vida.

Com tantes altres vegades, l'article setmanal de Muñoz Molina - i també la recomanació de la M.R.A.- conté un encert. Com m'agradaria haver-me sentit cridat per una vocació com la que apunta aquest impressionant fragment d'Alice Munro. Atendre a la necessitat d'arrabassar a l'aire els batecs plens de pena, les onades de so cerimoniós, el lament del món.

Pàgina 97.

"Llevaba una hora andando cuando vi un drugstore abierto. Entré y pedí un taza de café. era café recalentado y sabía a medicina, exactamente lo que yo necesitaba. Ya me iba sintiendo más aliviada y entonces empecé a sentirme feliz. Qué felicidad estar sola. Ver en la acera la luz candente del final de la tarde, las hojas incipientes en las ramas de un árbol, sus sombras escasas. Oír al fondo el relato del partido que el camarero escuchaba por la radio. No pensaba en el cuento que escribiría sobre Alfrida –no en ése en particular-, sino en el trabajo que quería hacer, más parecido en mi visión a arrebatarle algo al aire que a construir historias. Los gritos de la multitud me llegaban como grandes latidos llenos de pena. Hermosas olas de sonido ceremonioso con su aprobación y su lamento distantes, casi inhumanos.

Eso quería yo. A eso me pareció que debía atender. Así quería que fuese mi vida.”

Alice Munro
Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio.
Traducció de Marcelo Cohen.
RBA, Barcelona, 2003.

He mirat pel telescopi

Al dibuix hi ha un nen al costat d’un objecte semblant a un bolet i unes lletres

EIAT POI

La mestra s’acosta a la taula i es mira el dibuix.  ‘Ho has fet molt bé, Pol’.

A la tarda, amb un retolador verd anota al peu

“HE MIRAT PEL TELESCOPI”

Un arbre frodós, una àvida arrel. Desig i Sofre de Josep-Ramon Bach

Hi ha un poema de Yeats que afirma que encara que moltes siguin les fulles, l’arrel és una.  És una metàfora escaient per descriure l’obra d’en Josep-Ramon Bach. Moltes són les fulles i cadascuna d’elles és, a priori, ben singular, com si com si cadascun dels seus llibres s’entestés a no formar part del que l’aforisme rondinaire de del seu penúltim llibre editat, L'enunciat (Labreu, 2011), qualifica com a "Antologia dels tots iguals".

Moltes i diverses han estat les fulles de l'obra d'en Josep-Ramon, si,  però una ha estat l’arrel... i em sento temptat a dir que  l’arrel és l’amor. L’amor per la vida, l’amor per la meravella, l’amor per l’amor, i també l’amor per la poesia, és a dir, l’amor per confegir paraules i per dir les coses de manera que aquestes diguin una altra cosa: tant senzill, tant essencial, tant compromès.

Desig i Sofre és una altra d'aquestes fulles, un recull de cent tankes, noranta-nou dels quals a l’estil de Riba, amb versos femenins totalment respectuosos amb la mètrica.  Tant l’haiku com la tanka són formes d’origen japonès però totes les literatures occidentals han sentit fascinació per aquests gèneres que han estat cultivats i incorporats a les seves respectives tradicions.  La catalana, no ha estat una excepció. Els grans noms de la nostra literatura els han conreat: Salvat-Papasseit, Espriu, Palau i Fabre, Rosa Leveroni... i, és clar, Carles Riba, que en fixa el cànon.

La concisió del gènere, el fet d’estar desposseït de retòrica, obliga a escriure contraposant imatges, procurant que aquestes generin un moviment en el lector, el commoguin. L’Haiku i la Tanka són formes generosíssimes amb els lectors ja que és a ell a qui correspon completar la meravella. L’autor encamina el lector, el deixa sobre el rastre de les petjades de cabirol en la neu. Li atorga llenguatge però a penes paraules (si em permeteu parafrasejar el poema de Tranströmer), però és finalment el lector qui ha d’arrodonir el significat, qui ha de fer seu el poema, deixar-se mobilitzar per les imatges.  En definitiva, el gènere s’adequa perfectament a la concepció Bachiana de la poesia: “ajuntar paraules per tal que acabin dient unes altres coses”; la pretensió que  “un poema no pot deixar indiferent al lector, d’alguna manera l’ha de tocar”; i curiosament, donada la minimalitat del gènere, “la voluntat que un poema presenti diversos nivells de lectura, diverses capes”; i potser, també, pel que fa als aspectes formals, a una certa visió lúdica de l'escriptura.

Com sempre, el llenguatge d'en Josep-Ramon és puclíssim, perfectament adaptat al poema curt.  La seva poesia es deixa guiar per la intuïció, però és el fruit d’una presència constant sobre el text i també del coneixement i del respecte per la nostra pròpia tradició poètica en la que s’incardina.

Desig i sofre és un llibre intimíssim. Que la constant referència als elements del paisatge no ens despistin. Qui ha caminat molt sap que arriba un moment que l’ànima s’emmiralla al paisatge i aquest li retorna una imatge plena de certesa sobre ella mateixa. Qui ha caminat ho sap.  

Qui s’endinsa a la poesia d’en Josep-Ramon sap que s’endinsa en una terra de meravelles i no em refereixo només al Bach que es busca en veus llunyanes o que es deixa embadalir per la natura. El lector també s’endinsa en una terra de meravelles també quan travessa la terra de la memòria d’un temps de cendra (El laberint de Filomena) o quan s’endinsa en la terra de sofre del seu dolor. A la terra de meravelles Bachiana, el lector troba que la sensualitat, l’alegria, però també el dolor i la pèrdua, són autèntics, no abstraccions. Desig i sofre és, en certa manera, la versió bachiana del binomi Eros i Tànatos, impulsos i alhora objectes  interns que la vida posa en moviment. Aquí el paisatge ens retorna una dinàmica entre el radical impuls de vida que impregna la poesia d’en Josep Ramon però també el dolor.

Alguns d’aquests objectes interns que ens retorna el paisatge són el sentiment del temps i presència de la mort (val a dir que Desig i Sofre no és un poemari recent, va ser escrit fa vint anys, quan en Josep Ramon estava a la quarantena, un moment propici per a la reflexió sobre el pas del temps... );  l ’acceptació perplexa que la vida brolla també enmig de sentiments dolorosos com ara l'ira, enveja, o la venjança.

-16-

Martell insomne
que murmures venjança,
la papallona
naixerà clara i nua
sobre la teva branca.

Hi trobarem el sentiment d'orfandat, concepte important a l’obra d’en Josep-Ramon, com entendreu si llegiu El laberint de Filomena, però del que podeu trobar rastres des de l'inici de la seva obra poètica.

-33-

Brollen les heures
del teu cos invisible
i ocells sedosos
en lent pelegrinatge
a la casa del somni.

Llegiu-lo juntament amb aquest poema, el meu preferit de L’ocell imperfecte (Columna, 1996):

MIRZA-ALÍ-IBRAHIM sempre somnià que volaria.

D’infant observava els ocells i les fulles que es deixaven anar dels arbres. Aviat intuí els sentiments de l’aire i la secreta lleugeresa dels cabells, i maldà per deslliurar-se de la pesadesa de les cames i dels rastre indesitjable dels camins.

Però el seu somni no va ser possible fins que la mort se l’endugué. Aleshores, sí. El cor li volà com una alosa cap al paradís.

...l'arrel és una!

Hi trobarem la redempció per la natura

-53-

També les roques
trencaran el silenci.
i les roselles
d’una antiga clapera
diran el nom de l’aigua.

I també la prevalença de la vida; la memòria; o finalment la reflexió sobre la pròpia poesia (és a dir la pròpia vida de l’autor) i la redempció pel l’escriptura. 

La qüestió és la de sempre, per què llegir uns poemes que parlen del objectes interns d’un altre home?  Doncs senzillament perquè els objectes interns d’un altre home són els nostres objectes interns. Per no sortir del poema d’igual manera que quan vam entrar. I per què llegir la poesia d’en Josep-Ramon? Doncs perquè els arbres i els ocells, les balmes i les valls habitin per un moment també als nostres dies.

Josep-Ramon Bach
Desig i Sofre,
Próleg de Miquel Desclot
Il·lustracions de Vèlia Bach
Témenos edicions,
Barcelona, 2013.

Tres llums sobre Gràcia.

Pati de l'escola Teresa Claramunt

Voldries viure tota la vida
a l’empara del biaix de sol,
quan l’estiu irradia les tardes
a les places.

Complex de Can Marcet

Voldries viure extenuat i pletòric 
sota aquesta llum 

Reina Elionor

Desapareixerà la llum,
i els dies s’ompliran de bassals i de fatiga. 

 - o -

Fragments del poema  "A la casa arribarà el fred", de Stramonium.

Malgrat l’oblit de pensar-les, creixen igualment les tulipes.

El meu primer encontre amb les tulipes va ser molt abans de saber-les. Va ser escoltant la Sònia Moll llegir un poema publicat a una plaquette de Papers de Versàlia. Un poema dels que s’arrapen a la pell i que ja per sempre m’acompanyarà. Un poema que parla de dos germans bessons que aprenen a caminar sobre la coberta d’un vaixell, dos bessons que travessen l’oceà a la recerca de la mare. Es tracta d’un record de la Sònia, però és també una magnífica metàfora del fet que viure és aprendre a caminar com es camina a la coberta d’un vaixell: mantenint l’equilibri sobre un sòl incert, essent funàmbuls en la sotsobra.

El poema té un dual al passatge a la coberta del nou llibre de la Sònia, Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa "25 d’Abril" de Benissa 2012), un recorregut per la vida d’una dona a partir d’uns textos curts, escrits en una prosa de textura poètica que bé sabran reconèixer aquells que segueixen el seu bloc, la vida té vida pròpia.

És potser perquè el meu encontre amb les tulipes va ser a la coberta, que he volgut veure en aquest passatge bona part dels elements de la narració: el dolor del la pèrdua, també reflectit al commovedor episodi Conjur, un altre passatge amb dual poètic; la difícil recerca de la definició pròpia reflectida en aquest immens (oceànic!) símbol que és la mar, tota l’aigua...

  

“entens ara tota l’aigua? La del mar que necessitem per respirar (...) la del riu que va estar a punt d’ofegar-nos.  La de dins. Tenim els ulls i els pulmons entelats d’aigua”

Tota l'aigua, imatge de la distància i de l’ofec, però també de la celebració i del retrobament; imatge del trànsit entre una riba i tantes altres entre les quals transcorre aquesta vida que té vida pròpia.

I és que, finalment, que “la vida té vida pròpia” és el missatge d’aquestes tulipes que s’obren pas malgrat la nostra manca d’atenció, la nostra negligència, hi posem voluntat o no, tossudes, persistents... gentils, com aquesta vida que té vida pròpia.

 “Al balcó de casa. Malgrat tot. Malgrat març. Malgrat la meva desídia. Malgrat l’oblit de pensar-les, d’imaginar-les, de creure-hi. Creixen igualment les tulipes.”

Aquesta és la narrativa d’una escriptora perfosa de poesia. La seva prosa s’endinsa a l’ànima com ho fa la poesia del seu primer poemari publicat, Non si male nunc. I diré també que he volgut llegir les tulipes com un poemari, que aquesta ha estat la predisposició de la meva ànima, i només això.

Sònia Moll està construint una obra amb una veu pròpia, que és tot al que pot aspirar un escriptor. Per això reconec el privilegi d’haver compartit amb ella un bocí d’espai i temps, i li agraeixo que em permetés acompanyar-la fa uns dies a Barcelona i també a Sabadell.

I que vindran més dolços el propers mesos de març, això també ho sé, i que creixeran malgrat tot les tulipes.

Sònia Moll Gamboa
Creixen malgrat tot les tulipes
Viena Edicions
Barcelona, 2013.

Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre Milosz (i II)

"Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
i aleshores senten en elles aquest cos pobre"

 "Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre"...  segueixo en companyia de Milosz. Llegint-lo en llocs inverosímils- Com ara, mentre sento panteixar una escaladora ben a prop, i el seu bleix és tant pertorbador. Cos i ànima que reclamen.

De l'impressionant poema "Consciència", us extrec alguns fragments que realment passaran a la meva antologia personal del poema espiritual.

- o -

CONSCIÈNCIA

1. La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

(...)
 
3. Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4. Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

(...)

6. Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7. Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8. (...)

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Fins i tot no havent-hi cap més riba... Czeslaw Milosz (I)

Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.

Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta  necessitat?

SOBRE LA PREGÀRIA

Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Voldria ser una mare jove.

Cau la filla just al llindar de l'epidèmia de grip. Com una estranya commemoració de la malaltia que vam travessar tots plegats ara fa un any.  També ara puc acudir al fons d'armari dels vells poemes que ens han acompanyat, com ara aquest.

Si, jo també voldria ser una mare jove, perquè sóc pare i no sóc tant jove. 

EL NIÑO ESTÁ ENFERMO

El niño está enfermo. La lluvia, la bendición del campo,
Le ha provocado una enfermedad. Tose por la noche,
La fiebre hierve en su interior como el agua en una tetera
Y calienta la casa para la familia.

Él subirá a la montaña del Señor y yo bajaré de ella,
Él alienta velas lejanas con su respiración.

Le tomo la temperatura.
Soy como un termómetro:
Por dentro mercurio saltando y por fuera plano y tranquilo.

El niño está enfermo. Quiero ser
Una madre joven. Necesito traspasar dos barreras
Porque soy padre y viejo.
Pero lo conseguiría,
Si me dieran tiempo.

Yehuda Amijai
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Traducció de Raquel García Lozano.
Cátedra. Madrid, 2004

No tenim res millor

Pàgina 38:

"(...) siempre habrá quien diga que la poesía es sólo literatura y que la música es sólo música; y este alguien, dolido como Job ( o sólo pedante como el estudiante de una universidad elitista), tendrá razón. Es sólo poesía, es sólo música. No tenemos nada mejor."

Adam Zagajewski
"Observaciones acerca del estilo sublime" a:
En defensa del fervor.
Acantilado, Barcelona 2005

Who is the third who walks always beside you?

"during that long and racking march of thirty-six hours over 

the unnamed mountains and glaciers of South Georgia, 

it seemed to me often that we were four, not three."

E. Shackleton. South!, 1919.

Versos 359 al 365 de 'The Waste Land', el poema d'Elliot.

Who is the third who walks always beside you?
When I count, there are only you and I together
But when I look ahead up the white road
There is always another one walking beside you
Gliding wrapt in a brown mantle, hooded
I do not know whether a man or a woman
— But who is that on the other side of you? 

T.S. Elliot. The Waste Land,1922.
Versos 359 al 365.

 
Qui és el tercer que camina al teu costat?
Quan compto, només som tu i jo plegats
Però quan miro endavant, camí blanc amunt 
sempre hi ha un altre que camina al teu costat.
Surant amb el seu mantell marró, encaputxat, 
No sé si un home o una dona   
— Però qui és aquest que s’està al teu costat?

 

Llegint el llibre de Caroline Alexander sobre l’expedició de l’Endurance, m’assabento que aquests versos estan inspirats en un dels passatges del llibre South! de Shakcleton. 

Aquest és el context: la tripulació del James Caird ha aconseguit creuar els mil cinc-cents quilòmetres que separen l’illa Elefant de la Geòrgia del Sud. Encara, però, tres dels seus membres, Crean, Shackleton i Worsley, han de travessar l’illa tot escalant un massís inexplorat, per tal d’arribar a una estació balenera i aconseguir ajuda per rescatar la tripulació de l'Endurance. Escriu Shackleton:

“quan miro enrere cap a aquells dies, no tinc cap dubte que la Providència ens ha guiat, no sols a través dels camps de neu, sinó a través del mar agitat i blanc que deparava l’illa Elefant del punt de desembarcament a Geòrgia del Sud. Sé que durant aquesta llarga i extenuant marxa de trenta-sis hores per les muntanyes sense nom i les glaceres de Geòrgia del Sud sovint em va semblar que no érem tres, sinó quatre. No vaig dir res als meus companys en aquell moment, però després Worsley em va dir: ‘Patró, vaig tenir la curiosa sensació que hi havia una altra persona amb nosaltres’. Crean va confessar haver tingut la mateixa impressió. Un sent 'l'escassetat de les paraules humanes, i com és de barroera és la paraula mortal' en tractar de descriure les coses intangibles, però el record dels nostre viatge no estaria complet sense una referència a un qüestió tant propera als nostres cors."

E. Shackleton. South!, 1919. Paràgraf final del final del Capítol X.

A casa, avui llegim els versos d' Elliot i fragments de Shackleton commoguts, com abans ens van commoure els de Cherry-Garrard i d'altres. I avui, mentre preparo l'entrada al catàleg, descobreixo també això.