Tornar a Tom waits from the bottom of the world.

No és que estigui faltat de paraules. Es que no no trobo la manera d'ordenar-les una darrera altra. Com sempre t'arreceres a la música, retornes a la veu vençuda, retornes a Tom Waits: and I'm lost in the bottom of the world...

A Tom Waits torno

com es torna a la religió,

als alcohols nocturns,

als tranquil·litzats,

            fotut, avergonyit

i amb l’alè de Déu

al clatell.

V.M.
L'home que mira perplex, 

Papers de Versàlia,
Sabadell 2007

Your pale blue eyes al meu cap.

Si, devíem ser uns nens rarets. 

A l’amplíssim menjador de casa d’en J. sonaven els discos de Tom Waits, de Lou Reed  i de la Velvet Underground.  

D'entre les cançons de la Velvet, ressona ara una d’hipnòtica, amb una frase torbadora (“the fact that you are married only prove you’re my best friend”),  anticipant-nos que més endavant hauríem de comprendre que la vida va de veres (Gil de Biedma), i que ja aleshores hi anava.

Desenfundo la Julia, tant maca ella i ja tant castigada.  Les mans, elles soles, han anat a buscar els acords, arpegiats d'aquesta manera, i també  han anat a buscar, elles soles, aquesta lenta, bellíssima pentatònica. 

Casi sense saber-ho m’he trobat cantussejant aquesta cançó que em retorna de dies antics i despreocupats... i que ara m'inunda.

PALE BLUE EYES

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad.
Sometimes I feel so happy,
But mostly you just make me mad.
Baby, you just make me mad.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Thought of you as my mountain top,
Thought of you as my peak.
Thought of you as everything,
I've had but couldn't keep.
I've had but couldn't keep.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

If I could make the world as pure and strange as what I see,
I'd put you in the mirror,
I put in front of me.
I put in front of me.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Skip a life completely.
Stuff it in a cup.
She said, Money is like us in time,
It lies, but can't stand up.
Down for you is up."
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

It was good what we did yesterday.
And I'd do it once again.
The fact that you are married,
Only proves, you're my best friend.
But it's truly, truly a sin.
Linger on, your pale blue eyes.
Linger on, your pale blue eyes.

Pale Blue Eyes.
(Lou Reed).

The Velvet Underground
MGM, 1968.

Laberinto. Vistel Brothers.

Agost, nit. Endreces la cuina mentre els insectes malden per entrar, atrets per la intensitat del fluorescent. Vius embolcallat pel fum dels teus propis laberints, i els insectes pels seus propis. Fins i tot ara que ets més lliure que mai, fins i tot ara a l'agost.

A la ràdio sona un duet cubà "Vistel Brothers". Penses que aquest inici té alguna cosa "crimsoniana", recursiva, obsessiva, al cap i a la fi laberíntica... i  ressones sense remei.





Vistel Brothers, "Laberinto"
Evolution. Freshsound Records, 2009.

3ème arrondissement. Juliol de 2010.

Sí, els llibres són les teves lents que et permeten llegir ara les paraules escrites per Lea Goldberg. I has pensat en la filla i en els nens imaginats per la Goldberg jugant a la guerra als Jardins de Luxemburg ara fa setanta anys. Has pensat en totes les criatures que fan la mateixa pregunta en una i altra època “això serà casa nostra?”. 

Si, els llibres han estat massa temps les teves ulleres, i ara et retornen la mateixa pregunta, repetida aquí una i una altra vegada, fins a la fi. Els llibres t’han mal educat, si, i en la veu de la teva filla ressonen les de tantes altres. 

La filla pregunta si això ara serà casa nostra. Costar fer-li entendre que si, que durant uns dies això serà casa nostra. 

Han estat, si, les teves lents amargues, i la veu de la filla és tant dolça i tant ferma. Els llibres, la lent amarga que et retorna les veus de les criatures abatudes per la història, ne les oublions jamais. Les paraules de la filla, un glop que t’inunda la boca de veus, ne les oublions jamais.

Alguns d’ells freqüentaven aquesta escola, ne les oublions jamais. Alguns d’ells van partir des d’aquesta estació, ne les oublions jamais.    

Cuán fácil es extraviarse.

Pàgina 114

 “Es comprensible que mucho de la historiografía de la ciencia trate de sus exitos, de sus afortunados descubrimientos accidentales, de sus brillantes deducciones o grandes y mágicos avances que imprime un Newton o un Einstein. Pero no creo realmente posible comprender los éxitos de la ciencia sin comprender cuán difícil es, cuán fácil es extraviarse, cuán arduo es saber en cada momento qué es lo próximo que debe hacerse.”

S. Weinberg

Los tres primeros minutos del universo

Traducció de Néstor Minguez.

Alianza Editorial

Madrid 1991

En relació al descobriment accidental de la radiació còsmica de microones per part de Penzias i Wilson el 1965, un descobriment fonamental per a la moderna cosmologia, i el fet que aquest descobriment no s’hagués produït com a conseqüència natural dels treballs de Gamow, Alpher, Herman i Follin als anys quaranta, i a Zeldovich, Hoyle,  Tayler i altres de forma independent als seixanta.

Llegint, en la possibilitat d'un silenci.

Agost és la possibilitat d’un silenci. En aquest cas el silenci de les extensions sense fi dels camps de Castella.

Hem passat fred, hem fet volar estels, hem contemplat els estels a ull nu i hem repetit els seus noms que esclaten a la boca.  El no tant jove pare, però, viu bona part del dia al seu món insondable.  

“El hombre perro”, de Yoram Kaniuk, era una recomanació postergada per als migdies d’aquest agost, i també una advertència: “no és un llibre apropiat per l’estiu encara que estigui impregnat de la calor del desert”. Però Agost és la possibilitat d’una mica de silenci, i a fora el sol i el vent castiguen, La filla dorm... la possibilitat d’un silenci.

“El hombre perro” es llegeix estremit i fascinat i alhora. Un llibre dolorós i hipnòtic també. Una novel·la dura i complexa sobre les conseqüències de l'holocaust que transcendeix allò que es coneix com a literatura concentracionària (maleït invent d’un segle maleït). No, “El hombre perro” no va per aquí, em penso. És un humaníssima reflexió sobre la nostra debilitat i la nostra força, i també un llarguíssim i encertat al•legat contra Déu, que només es pot es fer des de la creença. Una novel·la profundament espiritual i profundament humana, i també un cant a l’amor omnipotent.

Adam Stein, el protagonista, és un home que sobrevisqué al camp de concentració fent de gos del seu comandant i distraient als presoners que anaven a les càmeres de gas (entre ells la seva dona i la seva filla). La història transcorre a finals dels cinquanta a un hospital psiquiàtric per a supervivents de la Shoah, situat al Nègev.

L'estil és sensacional, complex i avantguardista (va ser escrita als anys seixanta i l’època en la que va ser escrita es deixa notar). El discurs oscil·la abruptament entre una lucidesa sublim i el pur galimaties, però dosificat i eficaç. És el discurs d'un home malalt; d’un messies enfonsat; del revers tenebrossíssim de Don Quixot (compte, la demència només és fascinant a la literatura!). Adam Stein, un personatge impressionant, una creació literària portentosa.

Agost, la possibilitat d’una mica de silenci. Seguim en ell...

Yoram Kaniuk
"El hombre perro".
Traducció de Raquel García Lozano.
Libros del Asteroide
Barcelona, 2007.

La terra calla

Estremits i de dol, retornem a les petites coses.

La recomanació és de la M.R.  que em diu en un correu que ja sembla llunyà que que va anar al "pati de l'aliança" a escoltar els poemes de l'Anise Koltz amb la veu de Montse Vellvehí i amb els comentaris de la seva traductora, la poeta Anna Montero.


No hi ha resposta la terra calla.
Déu ens va crear segons la seua imatge.
Nosaltres el vam crear segons la nostra.
Mútuament ens hem massacrat.

Anise Koltz
La terra calla 
(Traducció d'Anna Montero)
Jardins de Samarcanda,
Eumo Editorial/Cafè Central
Vic, 2005.

(Alguna cosa d'aquest poema em recorda als poemes del meu estimat Amikhai...)

Diu la ressenya de l’editorial que la poesia d’Anise Koltz  “denuncien la insensatesa de la mort, l’absència de Déu” (...), que “les paraules no valen contra la incertesa, contra la por”. No sé, no sé... vull creure que les paraules també aporten consol, que són també una dàrsena, potser la única que tenim per sentir-nos units.

Z... El que hem après.

 Fotografia del 30 de maig de 2008


Zero… les plaquettes de Papers de Versàlia arriben al final, en una tarda deliciosa de juny al pati de l’Aliança a on, en efecte,  haurem d’acabar per quedar-nos a viure.

El pati de l’Aliança és ple a vessar de gent disposada a sentir una hora de paraules fetes poema. I només a això, a escoltar poesia sense escarafalls ni litúrgies.  Aquesta vegada ni tan sols podem sentir als estimats amics de versàlia, ja que han reservat la darrera paraula a grans poetes grans a on ens emmirallem.

Estimats versàlies,  de vosaltres hem après  com es pot treballar amb rigor i amb generositat, amb obertura de mires, sense apriorismes estètics ni actituds sectaries. A l’ombra de la vostra veu i el vostre treball ens hem arrecerat. Esperem haver après.

Volia que aquesta fos una entrada sentida, però ho deixarem així, d'una manera sobria, la vostra manera:


Gràcies .

Un dibuix de José Moreno.

Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.

i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
un nen que juga pels descampats.

i tot és diàfan 
només conté llum.




Contemplant el dibuix d'en José, torno a pensar la immensa sort que vaig tenir, les moltes mans generoses que se'm van obrir... com ara per exemple les de José Moreno, que em va deixar els seus dibuixos per a il·lustrar el "Perplex". Són una mervella.

Gràcies.

V.M.
L'home que mira perplex.
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008.

Dogs Welcome

En la calle, turistas.
Dos dependientas fuman en la entrada de una tienda.

En la tienda hay un cartel que prohíbe fumar
y otro que dice “Dogs welcome”.

Hay un mendigo que le recuerda a su padre,
un hombre obeso reflejado en el escaparate
que rebusca su memoria en la mochila,

y un chaval con los auriculares puestos:
                        Red Hot Chili Peppers.
Tierno caparazón de ruido
lo envuelve.


V.M.
Poema de Lobishome

Anatomia (I)

Fotografia de VM

Som pensadors interferits.

"Proveu de subratllar les frases d’un llibre mentre respireu: les línies us sortiran tortes. Amb el pensament passa el mateix: per a pensar condretament hauríem de cessar d’existir –viure atabala, torba i empallega el raciocini: som pensadors interferits. Amb el sentiment potser també passa: per a saber què sentim hauríem d’apagar el cervell, desendollar la intel·ligència i connectar els músculs amb l’ànima –som sentidors entabanats."

Joan Calsapeu

 
"Exercicis de subratllat"
Post del 27 d'abril del 2010 del Bloc "Ucronies".

En una tarda de setembre... Sònia Moll.

En una tarda de setembre recordes que la por és un sòlid rígid que gravita al teu estomac: en uns minuts et toca sortir a llegir. Una estona abans has conegut una dona plàcida de qui saps que ha publicat un llibre amb un títol sensacional. Escenes de retrobament amb els companys després de l'estiu, i l' habitual intercanvi de cortesies.

Ha sortit a llegir en Reina i saps que has d’estar previngut  perquè sempre que surt a llegir en Reina d’un lloc o altre començaran a caure hòsties.

Ja és el torn de la dona del somriure franc, però no l’escoltes, no atentament, la por és ara una pura viscositat que t’impregna des de dins. Sobtadament, però,  les seves paraules et fan retornar:   

(...) Defora, contra els vidres, espeteguen
les incansables veus dels que asseguren
que no pot ser possible,
que no pot ser probable,
que no pot ser estimable
aquesta tarda nostra, única,
de tendresa i companyia;
que  som dues, i que hauríem
d’envejar-nos, en el fons,
i simular somriures, i clavar-nos
punyalades per l’esquena (...)

Penses que li has de demanar el poema; que el vols llegir amb calma; surts a llegir, tu i la resta dels companys; la cosa acaba; li demanes el poema; no se’n recordarà d’enviar-te’l.

Passen les setmanes, ara ja has llegit el llibre de títol sensacional, però encara li has de sentir llegir el que serà el teu poema preferit ("A la coberta"), però no... potser no és el poema, potser el que prefereixes és la petita història que la dona del somriure franc explica com a entrada al poema. La història del món sencer en la petita peripècia dels dos germans damunt del vaixell que els acostava a la seva mare.

Li demanes que et signi el llibre de títol sensacional; li tornes a demanar el poema; i la història també; aquesta vegada si que se’n recorda.

Penses que vols escriure una entrada al bloc sobre el llibre de títol sensacional, però en realitat te n’adones que sobre el que vols escriure és sobre la tendresa, la tendresa que habita tota la  seva poesia, de la tendresa  militant que fins i tot en el “sí-lloc” del desamor habita.

I has pensat en la història de dos nens a la coberta d’un vaixell. També has pensat si aquelles  onades van amarar el teu exemplar de “Non si male nunc”, el llibre de la Sònia Moll, que vas comprar malgrat les evidents cicatrius que la vida havia deixat a l’exemplar. Has pensat en les nostres cicatrius, en les teves, en les tots, i has pensat que potser si, i al cap i a fi potser Horaci tingui raó: “No perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor  (non si male nunc et olim sic erit)”.

I has decidit acabar el post amb un poema. L’has escollit a l’atzar:


I GUARDO LA VERGONYA DINS ALFORGES

Cos meu,
he nascut per mirar-te sense veure’t,
per guardar la vergonya dins alforges
en un lloc imprecís de les entranyes.

Ignorar-te és saber-te i no sentir-te,
oblidar que existeixes, que hi ets sempre
i que et tinc ( a desgrat de mi i de tu).

Voldria esmicolar els miralls del món,
el mirall de la cambra i el dels ulls
que em miren i em mesuren i em suspenen.
Trencar-los tots alhora, per trencar-me
de riure quan ressoni el foll brogit
de la meva victòria.

                                 Plorar
després, potser, pel jo perdut, per l’ànima
perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda.

                               No hi ha res llevat
de tu i de mi, i res no s’hi compara,
i tanmateix no et vull, o et vull i dolc,
i guardo la vergonya dins alforges
en un lloc ignorat de les entranyes.

Sònia Moll Gamboa

"Non si male nunc."
Viena edicions,
 Barcelona 2008.





I t’has adonat que l’atzar a vegades hi posa massa intenció; i has ressonat en el poema; i els versos “Plorar/ després, potser, pel jo perdut, per l’ànima/ perduda i enyorada d’aquest cos, que es sap vençuda”, t’han portat a aquell altre amb el que un dia obrires el catàleg.

Tener razón y ser derrotado

"Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, que la fuerza puede destruir el alma, y que a veces el coraje no obtiene recompensa."

Albert Camus citat per Manuel Rivas
a la columna d'avui dissabte al diari EL PAIS.

Un home, dos, molts... tots.

"Moon": símple i commovedora. Hi ressono en la tendresa d'un dels Sam Bell, que a l'hora ressona amb la tendresa d'un altre clàssic del gènere:  "Silent running". I en el seu missatge naïf, si voleu, però fonamental també.

Per això avui sona al meu cap un dels temes de la banda sonora de Clint Mansell, commogut encara per la veracitat d’aquest simple violoncel del final, la textura autèntica de la fricció de l'arc i la corda acariciant la veu electrònica del sintetitzador. 

Gràcies.

El poeta David Madueño acaba de penjar una crítica de “L’home que mira perplex” al seu blog (26 d’abril de 2010). Dubto si penjar aquest post, però al cap i a la fi venç l’agraïment al David  per haver dedicat al llibre la seva atenció, temps, reflexió i paraules.

Subratllats.

Pàgina 15

"Una noche recuerdo que estaba viendo con Ray la entrevista a un compositor en televisión, y el compositor decía que Chaikovski había tomado prestados pasajes enteros a Beethoven y nos los había ofrecido como suyos. Cuando alguien le reprochó esto, se limitó a decir: "Tengo derecho. Le quiero".

Tess Gallagher,
Introducció a "Un nuevo sendero a la cascada" de Raymond Carver.
Traducció de Mariano Antolín Rato.
Visor Libros
Madrid, 2001.

Los adolescentes furtivos ja caminen.

Avui, davant d’una notable audiència, hem presentat el primer llibre d’en Toni Quero, “Los adolescentes furtivos”, que l’any passat va guanyar el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009, atorgat per la Fundació Antonio Machado de Cotlliure.  El llibre es presenta en edició bilingüe en francès i castellà, amb traducció al francés de Renada-Laura Portet, i amb un luxe de prefaci a càrrec de Pere Gimferrer.

Si voleu una crítica "com Déu mana" del llibre us suggereixo una visita al bloc del poeta i crític David Madueño. jo només aprofito ara per compartir quatre sensacions després de la lectura del llibre.

Quan ens vam trobar amb en Toni per primera vegada per parlar de la possibilitat de presentar el llibre a Sabadell, em va dir que es tractava d’un llibre generacional. Jo, que havia llegit alguns dels poemes que componen el llibre a les Plaquettes de Poesia que edita Papers de Versàlia i que també havia llegit els poemes que ell ha penjat a la seva pàgina web, vaig arrufar el nas. No n’estava convençut. Si bé, és clar, en efecte, hi havia el poema “Si yo fuese Kurt Cobain” però en general no trobava elements en la poesia que jo coneixia per qualificar-la de generacional. Però, com no podia ser d’altra forma en Toni tenia raó (al capdavall el llibre l’ha escrit ell).  I és que aquesta és la màgia d’aquest negoci: si bé la major part dels poemes es poden llegir perfectament de forma independent, tinc la  sensació que llegits en la unitat que és el llibre adquireixen un altre significat, una altra càrrega, una altra connotació. Els poemes tramen una vida entre ells quan s'apleguen.

I és que el llibre està deliberadament escrit de forma unitària. En ell trobem, en forma de trànsit  de la nit al dia, la descripció d’un moment en el que els habitants dels seus poemes també estan transitant d’una època de les seves vides (per cert, no l’adolescència. Obviament l’adolescència és una metàfora) a una altra que els és incerta.

El llibre s’inicia ens uns paissatges nocturns i urbans, a les hores en la que la luz es un animal herido/ que danza, como las tribales formas se contemplan. En aquest context apareix una tensió, una inquietud que a mi em sembla serà el motor d’aquesta travessa que ens proposa el llibre. I és que en algun moment els habitants dels poemes identifiquen la imminència; de l’aurora com una font d’incertesa.

En efecte, al llarg del llibre, però principalment al seu inici, la llum; l’alba; l’Aurora és una metàfora reiterada del final d’un moment que els adolescentes intentenen perllongar. I és que no exempts de certesa, aquests adolescentes saben que amb l’adveniment de la llum en formación marcial, diminutos oficinistas anida(rán) en su terrario de espejos.

Aquesta tensió inicial, de fet ve acompanyada d’una altra que per mi ha estat una petita font de confusió en la primera lectura. Perquè malgrat que estèticament trobem una fascinació per certes actituds romàntiques, límits, pròpies dels poetes maleïts, finalment el llibre no cau en l’enaltiment dels tòpics propis del “malditisme”. Així, malgrat l’afirmació segons la qual el jo poètic  Abrazó los tópicos/y la belladona/y amaneció/ derramando/los párpados/por las esquinas, no trobarem una actitud nihilista ni la típica pulsió autodestructiva.  De fet, aquest és un llibre encesament vital. El que no podem – i només cal veure la inquietant foto de la portada- és esperar una celebració solar de la vida: en aquesta primera part del llibre els poemes estan poblats per personatges lucífugs que potser ho són perquè la seva pròpia llum és suficient per encendre l’alta nit que habiten.

I és que un també té la sensació que res no han de témer aquests adolescentes, perquè finalment han crescut ben alimentants sota la llum que irradien els cossos. Al cap i a la fi, no s’acaba el temps pels amants, i ells ho saben, i si no ho saben ho intueixen, i ho acabaran per saber.  “Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí”.

L’amor, l’altre, l’estimat és en aquest llibre un element de certesa i confiança sempre present, i com no podria ser d’una altra manera, l’erotisme impregna bona part dels poemes, No debades aquests falsos adolescentes lamen la belleza/ que exhala/ de sus propios cuerpos. Hi ha aquí moments magnífics, com un esplèndid poema, “Detrás”, a on jo crec que en Toni  ha captat amb precisió  un dels elements més essencials de l’erotisme que és el gest i el moviment. 

Cap a la meitat del llibre s'atura una mica el ritme, els adolescentes  rendeixen comptes amb els referents i també s’adopta un to més reflexiu. És en aquests poemes en els que es desplega un altre tipus de saviesa que ens diu que en realitat el trànsit ja s’ha consumat.

Vengo Acumulando piedras por si acaso

algún día regresas.

(...)

Es dura la vida de la piedra.

Nada en ellas me es ajeno.

Asisto impasible a su erosión,

algunas se tornan mas agrestes

otras  dulcifican sus formas,

 pero aun en ellas no te reconozco.

Ja al final, el llibre es retorna a la inquietud, al moviment inicial, però aquests adolescentes han inhalat molta de la saviesa que exhala del altres cossos. De fet, mai no havien semblat entretenir-se a mirar-se el melic. Com he dit, aquests adolescentes s’han alimentat a l’empara d’una llum carnal, i al final és l’amor i és l’altre el que permet irrompre amb confiança al moment terminal de la seva condició de falsos adolescents: Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí.

En Toni ha escollit un registre culte, amb un predomini de la metàfora, amb una profusió d’imatges... que potser es podrien qualificar d’oníriques; també amb un cert gust per l’exotisme. Però no m’animo a fer servir el concepte “barroc” per definir-lo. De fet el mateix autor declara la seva aposta estètica quan afirma en un poema. Tomad el poema/ bebed sus versos/ con el mismo respeto/que admirais el cuadro.

De fet, és el poeta l’Àlex Holgado qui millor resumeix aquesta nova bipolaritat amb la seva habitual profunditat i perspicàcia: “Quero navega en bajeles decimonónicos  pero de vez en cuando enrola tripulaciones de la calle”: Chicas hispanas desenredan sus trenzas en las cabinas/ y anotan versos de nueve cifras sin remite. Una molt bona descripció.

Felicitats Toni, per la teva obra, per la teva actitud i molta sort,  tota la sort que et mereixes.

- o -

Toni Quero, 
Los adolescentes furtivos
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009
Pròleg de Pere Gimferrer
Edició bilingüe castellanà/francès amb traducció de Renada-Laura Portet.
Perpignan, Cap Béar éditions (2010)
Distribuït a Espanya per Nordest Llibres, S.L.

Sense títol

Fotografia de VM

La música impagable de Bach

En tu carta me cuentas que el viejo murió exactamente el 28 de julio de 1750, y que a su viuda le descontaron quince días del sueldo que éste percibía de la corte de Leipzig, porque el condenado se puso enfermo el día quince de aquél mes y no trabajó más.

Y dejas para mí los comentarios.

Ocioso

Joder, hay que tener las neuronas fundidas para pensar que alguien pueda estar ocioso aquí. Si al menos hubiese una librería, no digo una buena librería, ni una mala librería: un lugar donde, a parte de gominolas, vendan libros. Y sí, ya sé que con esta lluvia no hay quien aguante a los críos en casa. Y sí, pienso protestar toda la tarde. Puede que todo el fin de semana, lo más seguro.

Milonga del Ángel.

Avui, necessàriament he recordat aquelles tardes en que escoltàvem els discos d'Astor Piazzolla. De tot fa tant de temps. 



Dolços somnis, bona nit.

Manque Pierda

Efectivament el barri s’aixecava per sobre d’una riera assassina, aïllat entre naus industrials i descampats. El Bar José era el centre d’una comunitat per la qual jo estava destinat, i José, el gran sacerdot del temple.

Darrere de l’altar, a manera de retaule, ens observava l’escut triangular del Real Betis Balompié, i més a baix una declaració torbadora.

VIVA EL BETIS MANQUE PIERDA

Em fascinava i la repetia: “Aunque pierda?, aunque pierda?”

Encara hi havia una mica de claredat a fora quan es van apagar les llums del poble sencer (perquè del barri en dèiem poble). José va presumir de la seva màgia davant una congregació escèptica i, entre riures, va fer que s’il·luminés l’escut.

“Ésta es la única que no se ha apagao en tol pueblo. Lo ves niño... mirá el niño, habéis visto que cara pone el niño!”.

M’agradaria saber com era la meva cara. La veritat és que durant anys aquell triangle ha seguit il·luminant tota la meva estupefacció.

Fa un temps vaig recordar això al meu pare. Se’n recordava vagament “ah, ja!, aquell escut lluminós que funcionava a piles...”

* * *

MANQUE PIERDA

El Bar José era el templo
de una comunidad para la que yo estaba destinado,
y en cuyo altar había escrita una declaración turbadora.

Yo aún no había leído nada, ni sabia nada,
pero masticaba aquellas las palabras
como si fueran un dictamen taoísta:
aunque pierda,
aunque pierda.

V.M.

Llorona... a dúo

Lídia Lobato i Xavi Grau  són “A dúo”. Els descobreixo a través del full d’informació de la programació de la Nova Jazz Cava del passat mes de gener (tard!).

Ella és la veu i ell el baix elèctric... sorprenent, no?

Àvid, em dic que he de buscar alguna cosa d’aquesta gent... i aquí els tenim, fent el bypass al sistema... a la seva pàgina del Myspace amb un Medley deliciós.

Tot està il·luminat... hi ha talent per tot arreu.



Llorona

a duo | Vídeos musicales MySpace

Raons per no actualitzar el blog aquests dies.

Perquè seria una pura projecció de bilis; per no polititzar en excés el blog; per mantenir el meu Karma intacte en la mesura del possible; perquè si els bancs i les multinacionals d’aquest país es gasten una milionada en dir-nos que “esto sólo lo arreglamos entre todos”  és que ens volen dir alguna cosa que la meva paranoia identifica ràpidament com a no bona. Això si, amb de molt bon rotllo per endavant.

No sorprèn.

Que la patronal espanyola, dirigida per un individu les empreses del qual no pagaven les quotes a la seguretat social i que devien sis mesos del sou dels seus treballadors, proposi un contracte per joves fins a trenta anys; sense cotitzacions a la seguretat social; sense dret a indemnització per acomiadament; sense dret a cobrar l'atur en extingir-se; amb una duració màxima d’un any i amb sous inferiors al salari mínim interprofessional; en efecte, no sorprèn, de fet és lògic.

Aquí: retrobada amb Szymborska, Vermeer, Rivas y Zagajevski.

Com quan s’altera el sentit del gust i trobes a faltar els sabors que els costums i les hores et retornen, i ja ni goses perdre el temps amb la perspectiva d’una novetat. Aquests dies, en part abduït pel dia a dia, has llegit si, però amb certa desgana.

Al veure el llibre de la Szymborska (el darrer llibre de la Szymborska) a la lleixa de la llibreria has dubtat i has pensat que no volies contaminar amb la teva pèrdua sensorial aquesta retrobada amb la vella companya.

Però definitivament estic molt content d’haver-me endut el llibre a casa, i d’anar assaborint-lo amb lentitud d’estació en estació.

Poemes com el que dona nom al llibre t’han retornat el somriure al llavis amb el que llegies els poemes del “Llamando al Yeti” aplegats en aquella antologia urgent preparada arran de la concessió al Premi Nobel. Si Wislawa, ha estat bonic retrobar-nos i tornar a compartir anades i vingudes per les andanes.

Transcric aquí un poemet (una bagatela que no és representativa del nivell del llibre) perquè em permet retrobar-me amb la presència de Vermeer que ja havíem trobat en poemes de Zagajevski i de Rivas.



VERMEER


Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.
Bartleby,
Madrid 2009.

- o -

NOTA: després de llegir això i això, no voldria pas que ningú no s’enfadés per la transcripció d’algun que altre poema en aquest minúscul catàleg de desficis, cosa que mai no he fet amb la voluntat de perjudicar a ningú. Ara bé, com és obvi, si algun autor, traductor o editor creu que es vulneren els seus drets per la transcripció d’algun poema al bloc, el retiraré immediatament.

Virtousisme a l'ogre (Dave Holland)

I també, per què no? AQUEST.

S'arrapen al pedrís dels anys.

De la M.R. rebo aquest poemet delicat, d’una pulcritud casi oriental. És preciós, li demano si el puc transcriure al blog.

Entre tu i jo hi ha
espurnes vives.
Nien a l'andana
del temps.
S'arrapen al pedrís
dels anys.


Guida Alzina,
"Dicotomia amb blaus.

No he pogut trobar res sobre era Guida Alzina, tret que va publicar el llibre dicotomia amb blaus i que algun certamen literari porta el seu nom. Així que qualsevol aclariment serà benvingut.

Dolços somnis, bona nit.

Subratllats

Pàgina 31

"De hecho, en términos de Freud, no creemos: deseamos y, sobre todo, deseamos creer. Debido a nuestro desamparo de formación, pensamos que toda creencia es, para Freud, como un síntoma; imaginamos que sobrevendrá una catástrofe si renegamos de ella. Y, también como un síntoma, la creencia religiosa, dice Freud, es una manera de no abandonar el hogar. Quien sea capaz de renunciar a lo que él llama la  'ilusión religiosa' estará en 'la misma posición de un niño que ha abandonado la casa paterna, en la que está tan abrigado y tan cómodo... Los hombres no pueden seguir siendo niños toda la vida; finalmente tienen que salir a la vida hostil. Podríamos llamar a esto educación para la realidad'. La realidad, hemos de inferir de ello, es lo que no se puede mejorar por el deseo: algo que quizá, pudiéramos llamar Naturaleza."

"Los ídolos de Freud" per Adam Phillips.
Traducció de Daniel Laks Adler.
Revista QUIMERA
Núm 105, 1995

Saliva d'amant

No, no és la primera vegada que em refereixo a la cançó, però és que em té subjugat, i sona al meu cap aquests dies amb insistència. Així doncs he pensat que era una bona manera de començar l'any al bloc, que no és altra cosa que un registre de desficis i obsessions. Em refereixo a una cançó de Broken Social Scene: “Lover’s Spit”, en aquest cas en la versió de Feist, que tot i ser un pèl llarga, jo hagués aplicat la tisora, no deixa de ser una cançó preciosa.





“Lover’s Spit”
(Broken Social Scene)

All these people drinking lover's spit.
They sit around and clean their face with it.
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.



All these people drinking lover's spit.
Swallowing words while giving head .
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.


You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

Aquí hi ha la versió original de Broken Social Scene.



Dolços somnis

Bona nit.