la de Miró és, en canvi, angèlica.

Amb agraïment a D. J.
que em va obrir
les portes d’aquest llibre.

Pàgina 110:

“La de Miró, en canvi és angèlica. Miró, l’arravata un àngel, un àngel incatalogable i sense nom. O potser es tracta del mateix àngel guardià del paradís, que en comptes de barrar-nos-en el pas, com a la parella original, ens convida a entrar-hi, no sabríem dir la causa de quina graciosa contraordre. 

De tota manera, el mou una força restauradora, una força que reposa l’home en la seva puresa inicial. Puresa, s’entén en l’accepció d’innocència. La mateixa tramoia sexual, tan freqüent en els quadres de Miró, està exempta de solatges pornogràfics: el seu exhibicionisme és infantil –o bé anterior a la invenció del pàmpol. La innocència d’aquesta pintura resulta fins i tot agressiva, brutal, però no enigmàtica. El pinzell de Joan Miró pinta inspirat per una facúndia primària, desproveïda de malícies d’ofici, i d’estètica – ‘la pintura està en decadència des de l’època de les cavernes’, diuen que ha dit ell -: tanmateix, poques vegades com en es seus quadres l’eficàcia plàstica haurà estat tan vertebrada a una intenció significativa, sense mutus entrebancs. 

(...)

A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres pintors s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró s’aprofitava de la càrrega energètica i la transformava en matèria de pintura. Persones, animals, membres, estels, es fan esquemàtics i són alguna cosa més que vestigis de les formes naturals: en són subjugants equivalències líriques. El ‘meravellós’, que el surrealisme anhelava plasmar en mots o en figures, acut a les sol·licitacions de Miró. La seva pintura ens dóna un deliciós món en estat naixement, en el qual la diferenciació s’insinua des de la placenta última, des de l’humus excitant de la imaginació, cap a una claredat expositiva nobilíssima. Miró grafia amb aquella astúcia elemental que tenen els infants o que tenien els primitius cavernícoles. 

El nostre pintor i el seu àngel, no tenen res a veure amb la realitat desacreditada: ells hi són anteriors, com l’infant i com l’home de l’edat de pedra; el Miró angèlic posseeix l’extrema simplicitat de l’ull net. Contemplant les seves teles, de colors invictes i ratlles esbalaïdorament significants, la joia s’estableix també als nostres ulls, els neteja, els retorna a la glòria de la llum prístina.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.

Això ho fa un nen!

Pàgina 79.

“RESERVES

Els que ‘no entenen’ l’art abstracte encara al•leguen en contra una altra objecció: veuen, en una pintura que prescindeix de la reproducció del natural –i això ho fan també extensiu a tota la pintura no realista, sigui o no abstracta-, l’escapada cap a la facilitat. ‘Això ho faig jo’, s’exclamen.  ‘Això ho fa un nen!’, asseguren, per tal d’afegir al blasme un subratllat irrisori.

És prou coneguda l’anècdota (…) que refereix Roland Dorgelès en les seves memòries, i que ve a dir: ‘Això ho fa un ase.’ Conta Dorgelès que uns quants escriptors francesos, per burla, van lligar un pinzell a la cua d’un ruc i mullant-lo en diversos colors –mullaren el pinzell, sembla, no el ruc- feren que els moviments de l’animal, convenientment  fustigat, imprimissin unes taques bigarrades sobre un llenç: el resultat van presentar-lo com l’obra d’un pintor ‘avantguardista’ italià en una exposició de París. Els crítics i els panegiristes de l’art viu acceptaren el quadre de l’ase com si fos de qualitat excepcional, i elaboraren al seu entorn la corresponent retòrica literària. Quan es descobrí l’engany, l’escàndol fou sorollós –diuen. Sorprèn bastant veure com encara avui hi ha qui, en citar aquesta bufonada anodina, creu que en ella es consumà el desprestigi de la –aleshores, temps de l’avantguarda- nova pintura. En veritat, els escarafalls dels bromistes, en aquella ocasió, com els dels qui avui exhumen la història, eren ben gratuïts.

Els crítics de l’ase s’equivocaren: la seva equivocació, això no obstant, no afecta  ni afectà la neta ambició de la pintura moderna. Perquè el quadre pintat per l’ase ‘podia’ tenir el seu valor. No sé si el va tenir, no és el cas concret el que compta, sinó la hipòtesi, però desproveïda de la malignitat de l’astúcia. I és que no hi ha cap impossibilitat, ni física ni metafísica, perquè l’atzar, que guiava la cua de l’ase i el pinzell que li havien enganxat, pogués donar un resultat tant bell i tan apreciable, des del punt de mira plàstic, com el d’una petxina multicolor o el de qualsevol altre atzar de la natura. Una conquilla, una rocam uns cristalls naturals vistos a través del microscopi, poden revelar-nos un espectacle bell: el realista més empedreït no sabria negar-los bellesa, si en tenien; no la podria negar tampoc, si tal bellesa existís, al quadre que pintava l’ase. Al capdavall, l’art abstracte –vulguin o no els mateixos abstractistes- està en la mateixa situació que un atzar de la natura. Allò que ens impulsa a qualificar de bell un objet trouvé, és el que ens serveix per apreciar la pintura abstracta.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.