El batec de la Vida Menor. Raimon Gil Sora

M’enduc el llibre a la butxaca una tarda d’octubre. Uns dies abans li he comprat a l'autor, Raimon Gil Sora (amb viva la recomanació d’en David Madueño), i encara conservo a la pell el record grat de les poques paraules intercanviades amb en Raimon, un home amable i tímid. 

Ja fa uns anys que llegeixo a on puc i com puc, de mala manera potser: s’han acabat, de moment, els dies que m’estirava tardes senceres, el no temps que són els estius en la companyia de les paraules. Així doncs obro el llibre al banc de la Plaça del Treball envoltat de nens “que no es cansen mai de ser-ho”, benaurats ells. I en una tarda que declina, entro en una poesia que ressona a veritat i que em fa sentir que estic a casa i que em repeteix la vella tautologia segons la qual que totes les històries són en el fons la nostra, que no tenim una altra vida que aquesta vida menor, la única possible.


MARK SPITZ

Tres cops a la setmana creuo el carrer
Dels enamorats per anar a la piscina
municipal. Em trec la roba, la guardo
a la taquilla, faig estiraments, sospiro.
La piscina està sempre plena de nens
que no es cansen mai de ser-ho, però
la meva infància queda cada cop més
lluny i jo nedo i tan sols procuro no
oblidar mai el número, com un amor
o una promesa antiga, perquè la vida
ha estat sempre aquest continu nedar
d’un costat a l’altre per arribar enlloc.

-o-

ELEGIA PER A UNA CASA BUIDA

Venia travessant el carrer quan de sobte
m’he retrobat amb la fràgil arquitectura
de la meva infància. Va ser aquí mateix
en aquest carrer gris i amagat del poble.
Al principi no recordava els detalls més
símples, però a poc a poc ha anat sorgint
el vermell gastat dels rajols, la canonada
de plom del miserable lavabo comunitari
i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia
em cridava cada vespre a l’hora de sopar,
i la filla de la veïna agafant-me de la mà
i portant-me a la seva habitació: recordo
els geranis vermells i una cançó italiana
a la galeria. La meva infància és com una
casa vella a punt d’enfonsar-se, un record
desolat amb un cartell de prohibit el pas.

Raimon Gil Sora
Vida Menor
Paralelo Sur Ediciones
Barcelona, 2012.

(Una edició gairebé "Samizdat")

Magnificat (I)

Li dic a l’Álex, que em fascina la paraula Samizdat. La vaig conèixer quan vaig saber que aquesta va ser la forma en què va ser distribuïda inicialment "El Vertigo" d'Evgenia Ginzburg i tants altres llibres durant l’Stalinisme. Llibres mecanografiats, distribuïts entre un públic exposat que en alguns casos contreia, en rebre un gastat exemplar, el deute de mecanografiar en secret un nou exemplar del llibre a màquina; de relligar les pàgines i de tornar a posar-lo en circulació.

És clar, vist així és gairebé un excés impúdic referir com a Samizdat a la literatura que fem circular en forma d’arxius per correus electrònics o pels blocs. Però és també una mena d'homenatge a aquests textos en els que darrerament trobo recer i plaer.

Així doncs, avui extrec i comparteixo un poema del darrer Samizdat que he llegit: un esplèndid poemari de  Jorge Brotons, “La velocidad de las piedras”. Avui, de la mà de la tercera part del llibre (“Hotel Magnificat”), la meva preferida,  viatjaré novament a Girona. La propera parada serà Nàpols.


GIRONA

Se despierta uno por la mañana
en una habitación de hotel
completamente iluminada
por el vestigio de unas fachadas.
Eso es lo que tiene de bueno
amanecer en el barrio antiguo
de una ciudad con historia:
cualquier ciudad es correcta:
cualquiera vale para ello
mientras tenga un barrio antiguo
que borre las huellas del pasado,
los marcadores de su memoria.
Se levanta uno por la mañana
en uno de esos lugares
y lo bueno que tiene es que
—como las piedras que le rodean,
siente que borra su huella
y deja paso a una desconocida
y nueva arqueología de sí mismo.

Eso es lo bueno que tiene:
que pasa sin saber cómo,
tomándose un café en una plaza
soleada al lado de la persona a quien se ama.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).

Fulgor

Crec en les unitats petites, intel·ligents, adaptables, autònomes i cooperatives (l’estratègia del mamífer). Crec en les cançons que enregistraran aquest cap de setmana uns nanos de quaranta anys; en el poema que demà penjarà una blocaire; en els dibuixos que l’amic fotografiarà amb el seu mòbil: del quadern al món. Crec en dos paios assajant a la rebotiga d’una floristeria.

Crec que aquell xaval atabalat que avui gairebé em fa caure al metro escriurà una gran novel·la, i que becària que perdrà la feina a final de curs per la falta de fe d’un país senser, acabarà publicant a Nature. Crec en els meus alumnes. Si, crec en aquest fulgor, i pel que fa a mi (per què no?) crec que en algun moment tornaré estendre la tinta soluble a l’aigua al damunt dels folis.

Crec en l’autoedició, crec en la xarxa, crec en la música, en la literatura i en l’art samizdat.

Ho crec perquè fulgeix, perquè arreu està il·luminat.

- o -

Mira ara als nanos
submergits als seus exàmens
sota la llum dels fluorescents,
també.

All these people drinking lover’s spit
als auriculars
           (somriures quan te’ls has posat).

Els veus
deturats en el temps
ingràvids en la densitat de la música
que els embolcalla,
il·luminats i irradiants
alhora.

Bellíssims,
no cal dir-ho.

V.M. Stramonium (2011)

Como gafas de soldados que otean los tendederos del enemigo: un Álex Holgado Samizdat

Escric al quadern “que els meus llavis no trobin sortida no és raó per romandre en silenci”, i automàticament m’han vingut al cap els poemes de l’Álex.

L’Álex Holgado, militant en la poesia des de la seva, intueixo que no fàcil, tribuna. I a qui ni encara que només sigui per això li devem una enorme gratitud.

L’Álex, una mica com el personatge del poema d’en Josep Maria Ripoll: “l’anònim personatge d’algunes fotografies –revelades no sé on- que no mira l’objectiu i apareix en segon terme (…) i el qui per res no destorba sempiterns protagonismes”. 

Va ser ell, que em va fer conèixer una de les millors lectures dels darrers anys, a propòsit d’un incomensurable poema seu “Veríssimus”, que és com una catedral barroca d’ultarmar: un excés a contratemps, o potser al marge del temps vull dir.

Espero, algun dia, poder llegir l’Álex en una versió no totalment samizdat dels seus escrits, ja sigui en paper o a la xarxa. De moment transcric aquí dos poemes seus que destil·len el seu estil, i amb unes quantes imatges que ja signaria ara mateix: “Hombres y mujeres bivalvos chapotean en el lodano milagroso”,  “Los peces ahora colean /por sobre el polvo del talud/ de un cauce intermitente/ como gafas de soldados/ que otean los tendederos del enemigo/al otro lado de la frontera.”

Desconec si els poemes són versions finals i si, per tant, no estaré ultrapassant els límits de la confiança. Espero que no...


MUERTE

Hacia arriba, el liso azul
de los desiertos;
al sur de los celestes, piedras
con la perla negra de la vida,
el ser humano.
Extraña vida la del Mar Muerto
que se muere.
 
Hombres y mujeres bivalvos
chapotean
en el lodano milagroso,
en cuyas orillas ya no crecen
las palmeras.
Por castigo divino.
En piscinas lunáticas
se destila la potasa que fertiliza
lejos
la flor de otras tierras,
y el Mar Muerto se muere.
 
El sagrado nombre
del Jordán,
donde se mecen papiros
y la sed ávida
de quienes bendicen por tres veces
su sagrado nombre,
umbilica las olas muertas
sin remedio.

Padre-madre de ribazos
antiguos
de antigua sangre
entintada en parábolas
de leche y de miel.

Los peces ahora colean
por sobre el polvo del talud
de un cauce intermitente
como gafas de soldados
que otean los tendederos
del enemigo
al otro lado de la frontera.

Hace un siglo, las barcazas
coloniales
dejaban señales
en los barrancos y las peñas.
Extraña vida, el Mar Muerto se muere.


Álex Holgado
(Inèdit)

- o -

AGUA 

El agua se transforma
en plaga
y adquiere el color
de la langosta,
de la fiebre,
de la ceniza,
polvo húmedo y óseo.

Chas, chas, chas.
El hombre vuelve al barro
saliendo
de la profundidad infinita
del agua estancada.

Estallido líquido,
pantano de piernas,
ojos que perdieron el blanco
que es la luz
que nos sube de dentro.

Vagan solos
los cuerpos menudos
de los niños
buscando el niño que perdieron.
Desarbolados,
muertos de piedra
sin amainar.
La catástrofe todavía gira
bajo
la calabaza,
que es un cielo anaranjado
y verde.

Chas, chas, chas.
El cuerpo violentado contiene
semillas
de arena.
Chas, chas, chas,
los barcos hundidos de la carretera
comunican
el fracaso con el fracaso.

Un archipiélago de hombres
sin palmera
flota a la deriva.
Chas.
Las coordenadas son un jersey desmadejado.
Chas, chas.
Una vaca redonda
gira con globos ciegos.
Chas, chas, chas.
El animal más bizarro
se disuelve,
agua
con agua,
lodo
con
lodo.

Álex Holgado
(Inèdit)