dimecres, 26 de maig del 2021

La insolència de renéixer, la insolència de celebrar... retrobada amb la poesia de Jorge Brotons

Fa ja tretze anys, vaig gaudir del privilegi de compartir la fornada dels nostres llibres amb Jorge Brotons. Hoy era Martes (Papers de Versàlia, 2008) era el seu tercer llibre i en ell llegia una maduresa i un ofici que jo envejava. D’ençà, que alguns dels seus poemes m’acompanyen i per això comparteixo amb ell l’alegria de la publicació del seu darrer recull de poemes, La insolència que ens queda (Labreu, 2021).

La poètica d’en Jorge és, ho ha estat sempre, una poètica de la frontera. Fins i tot quan els seus temes han girat al voltant del cos o de la pell (i la llaga) aquesta és vista com una frontera.


La meua terra és la frontera
I no s’acaba mai. Rese,
Tremendament rese
Per ella a cada minut.
La meva terra és la paraula
I no s’acaba mai. La pell
I la llaga supervivent.

La raó de les sèquies (Afers, 2006), p.21

Brotons escriu des d’una sensibilitat extrema amb l’errància, la dispersió, la diàspora (en el sentit del George Perec que escriu a Ellis Island, de Jabés...). La frontera és una predisposició de l’ànima, un territori a partir del qual obrir-se (nafra-llaga) a la vida de l’altre. Brotons ho deixa clar en el primer poema de La insolència, “Trieste”, un dels millors poemes del llibre, on on ens recorda que Potser no he estat mai a Trieste/ però recordo haver passejat pel Canal Grande/i haver vist l’exili als ulls de l’Svevo i el Magris (p. 9).

La de Brotons és també una poètica de la llum i la celebració que no eludeix l’experiència del dolor. Recordo ara uns versos de La raó de les sèquies, sempre els recordo perquè van amb mi, uns versos on dolor i celebració van de la mà:  (...) Ancià és l’amor que ens arrossega,/ anciana també la teua curta vida./Beu – fill meu – les nostres llàgrimes/ Perquè són els dies que et celebrem (La raó de les sèquies, p.35), i així, com també diuen uns versos de Verb de continuïtat (Curbet, 2014),  Convocats per la vida,/ havíem corregut i/mossegat els dies/ empentats per una estranya/sensació de fam feliç.

Amb verb de continuïtat, Brotons va encetar una poesia depuradíssima, epigramàtica que molt sovint adopta un to aforístic. Una tendència que es referma a La insolència, un llibre ple de desig, de sensualitat... on la pell ha deixat de ser llaga per esdevenir una terra on l’errant redescobreix la meravella, on s’hi arriba assedegat i sorprès.


Hi havia mort i
encara em resistia.
Hi era estès i
no ho sabia.
menjava i emmagria.


Ho dic.
Ho dic ben alt. Sonorament.
Per si no sabeu què és l’atzar.

Tota mentida està dita,
em diu el savi posador en pista.
Ara queda la narració.

Un bacio, un bacio ancora,
Adorata semblante.

p.18

La insolència és, sí, un llibre d’amor, un llibre de cossos, és un llibre gairebé exaltat davant un renéixer de vell, com expressa una imatge del seu primer poemari: El tiempo raro (El cep i la Nansa, 2002). Així llegim: Inaugura la vellea/ que no han tingut/ els teus avantpassats (p.50). Perquè no, sense ser un llibre crepuscular, aquest no podria ser un llibre d’amor escrit per un noi de vint anys o un home de trenta...ni ganes.

De fet, un diria que tota la poètica d’en Jorge, que s’estén al llarg de més de vint anys,  el poeta sembla perplex, inquiet, no plenament encaixat en el seu temps... la frontera no només està a l’espai (recordem que per ell és una predisposició de l’ànima) també està en el temps, un temps en el que el poeta semblava sentir-se desterrat... i ara...a l’edat en la que les amenaces podrien materialitzar-se, quan la pell podria ser més llaga que mai, Brotons es situa davant del temps amb els ulls plens de meravella, de gratitud... com qui rep una ofrena, una bola extra... com que es diu a sí mateix: “qui m’ho hagués dit”... o “quina sort, xaval!”...


Les dues dones que xerraven
al carrer
han callat, de colp, en sentir l’agut gemec
de la teua pell.

S’han donat el comiat
amb el vermell a les galtes
que dona la intuïció.

Si em digueres adéu ara,
col·lapsaria.
Si els dits i els llavis
saberen que retornaran al seu estat natural,
desapareixerien.

A boqueta de nit,
la llum i l’ànsia.

 p.15

Un poemari, doncs –La insolència que ens queda–, encès i lluminós que traspua la saviesa dels cossos.  Enhorabona Jorge!

- o -


La insolència que ens queda
Jorge Brotons.
Labreu, Barcelona 2021.


diumenge, 2 de maig del 2021

Fragments d'un llibre incert. Un poema

 
El manuscrit de les teves petjades
en la terrissa antiga dels llibres
que vas deixar a la casa
dels pares.

Flor seca, bitllet,
nota al marge:
dubtosa datació, dubtós origen,
sentit dubtós.

No gaire diferent d’ara,
esquerdes, engrunes,
fragments d’un llibre incert i
el meu amor per Safo:

a les meves mans
els seus poemes
que el temps ha cisellat
amb amor.

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades...

Jo també em cisello:

(...) va donar uns fruits negres,
que esclataven, carnosos
com llavis adolescents.

però res d’això ja no em pertany
si no tanco els ulls.

Encara meus els meus versos,
encara meus els meus llibres,

els llibres d’un mort.    

                                     
                                            fragments d’un llibre incert

V.M.

 

(A propòsit de l’entrada al bloc, d’ara fa un any, durant el confinament.) 

 

- o -

 


V.M.
Devesa oculta
Dibuixos de José Moreno
Papers de Versàlia,
Sabadell 2018.