dissabte, 24 de maig del 2014

El què és real i el què és autèntic.


Em dic que cal distingir entre el que és real i el que és autèntic. Distingir entre aquella part de la realitat que és frontal i a la que sovint ens hem d’enfrontar des de la literalitat, i aquells registres de la realitat que escapen, o subverteixen, la literalitat, i als quals hi podem accedir només amb l’ajut d’una mirada lateral, del besllum, de la intuïció.

Permetre entrar aquella part de la realitat que a vegades només podem copsar com un besllum, estar prou receptiu per poder copsar els diferents registres de la realitat... estar atent al batec que s’amaga en un instant... justament això pel que val a pena viure.

És com allò dels quadres de Hopper: el seu misteri aflora quan estem en disposició no llegir-los de forma literal. Quin sentit té un quadre en el que, en una escena gairebé escapçada, apareixen només uns dipòsits a terrat? Així, literalment, cap. Som nosaltres que l’omplim de presència, m’atreviria a dir de vida, quan interferim amb aquesta escena quan combinem els seus possibles estrats amb els nostres.

Fa unes setmanes escrivia per a mi mateix que “la nostra ment és tant limitada que a vegades la realitat, l’autèntica vull dir, ha d’adoptar formes parcials per que la puguem percebre”. Percebem, doncs, el món a còpia de retalls, fragments i converses entretallades. No en faig apologia, només constato la nostra limitació. “He escrit un poema sobre això, m’interessa”, m'escric també, com per recordar que em convé no perdre'm amb tanta facilitat.

Només som capaços de sentir converses entretallades en mig de l’aclaparador soroll de la roda de la vida. Per això defujo perplex els discursos coherents sobre el món i sobre les persones; m’aparto dels que tenen clara la literalitat de tot plegat. Perquè intueixo que al darrera hi ha la voluntat d’avançar piconant tot allò que d’espontani i sorprenent, d’allò que encara té misteri i que per tant és sagrat:  engranatges, també, de la gran màquina de trinxar carn humana.

diumenge, 18 de maig del 2014

Vincle i món significant


Són molts els anys que, fruit d’una tradició hiperacionalista, el nostre món s’ha anat buidant de significats. Sempre havia cregut que mentre els Déus i els mites es retiraven, l’ésser humà s’emancipava, però potser només s’escindia. Ara per ara, la nostra és una presència externa al món, aliena en certa manera. Potser per això el manipulem i el fem malbé amb tanta insensatesa. Potser el món dels pobles que vivien segons l’estructura màgica i mítica era un món opressiu, però no era arbitrari, ni fragmentari. No en faig enyor, només puntualitzo. En tot cas, em sembla que un món significant és un món al que és possible vincular-se.

Hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? No descriure el món des d’un sentiment d’estranyesa, sinó des del món. Si existeix, i vull creure que si, aquest no hauria de menysprear la raó i les seves evidents fites, però segurament no en pot fer l’objecte principal de la seva construcció, de la seva mirada.

Potser un reducte, qui sap si un embrió, d’aquest mode de pensament es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una xarxa de de símbols, ni que sigui per aquells besllums, fràgils i fugaços, que els poemes a  vegades ens revelen.

dissabte, 17 de maig del 2014

Potser sigui un prejudici...


Una inversió del formalisme habitual que m'ha tingut especulant tot aquest any.

“Potser sigui un prejudici restringir la psique a estar a l’interior del cos. En la mesura que la psique té un aspecte no espacial, pot haver psique ‘fora del cos’, en una regió tan absolutament distinta de l’esfera de la ‘meva’ psique que algú tingui que sortir de si mateix (...) per arribar allí.

C.G. Jung. Mysterium Coniuctionis. Obra completa vol. 14, §410
(Transcric el passatge citat per P. Harpur, Realidad Daimónica, p.77)
.

Invertir l’ordre lògic del discurs, el dret a l’acrobàcia, no només com a recurs poètic sinó com una pràctica higiènica a l’hora de reflexionar, o el seu pas previ, especular. Un pas necessari per arribar, potser, a conèixer?


dijous, 1 de maig del 2014

Ja no sé per què ho faig. Un poema de Josep Ma Uyà.


LA IGNORÀNCIA

Devem ser els últims.
Mestres i professors
Fa dies que han plegat.
Avui he llegit.
Un llibre sobre la raó,
I després un altre sobre el cinisme.
Ja no sé perquè ho faig,

S'ha convertit en en vici,
Una obessió malaltissa
Que em ve des de petit.
Ja sé que ho han prohibit,
Però no puc deixar-ho córrer
Així com així.
No crec que de moment, però,
Em detinguin.

Al costat dels meus llibres 
Faig guàrdia,
Miro les senyals del cel,
Els límits del bosc,
La seguretat d'aquesta clariana
Desesperada.
No crec ni que tinguin
Un pla d'atac.
No em tenen pas por.
No els importa pas gens.
Ni entraran a casa.
Ni sabran que he mort

Absurd.
Directament m'hi passaran 
L'excavadora.
Ells, necessàriament
Estan per una altra cosa.


J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008