Un nou poema de Billy Collins.

He robat la idea del blog d'en Jorge Brotons (Entrada del 24 de gener de 2008), però he trobat que aquesta animació, a part de bona, donava una nova dimensió al poema... o potser a la manera de compartir-lo. Desconec a quin llibre pertany el poema, en tot cas disfruteu-lo.

The dead are always looking down on us, they say.
while we are putting on our shoes or making a sandwich, ,
they are looking down through the glass bottom boats of heaven
as they row themselves slowly through eternity.

They watch the tops of our heads moving below on earth,
and when we lie down in a field or on a couch,
drugged perhaps by the hum of a warm afternoon,
they think we are looking back at them,
which makes them lift their oars and fall silent
and wait, like parents, for us to close our eyes.

Bona nit, dolços somnis, que tingueu una bona setmana.

Tierna coraza de ruido

Avui ha estat un dia ple de notícies esgarrifoses. Miro els meus fills reflectits en uns miralls d'un centre comercial. Quina escena joder: dos criatures i un clochard al que li vénen ganes de resar.

Així que deixarem la poesía per avui i li posarem una mica de soroll a la nit. Per espantar els mals esperits, si més no.


The white stripes és una banda impressionant. Consti que no en sóc un seguidor incondicional, però m'agrada la seva actitud a l'escenari. No sé què en penseu, però sortir a tocar amb una guitarra i una bateria és una cosa de bojos. L'any passat van treure un disc (Icky Thump) ple de sons dels setanta. Algú dèia que sonen com uns Led Zeppelin de butxaca... però compte: Led Zeppelin eren una veu, una guitarra, un baix i una bateria... així que Ledd Zeppelin sonaven com sonaven sent en sí mateixos un grup de butxaca.

D'entre els temes de la seva discografia a mi m'agrada molt aquest que enllaço. Però de fet, l'enllaço per que considero que el vídeo és senzillament al·lucinant. Per cert, els fans dels Simpson poden disfrutar d'una bonica paròdia en aquest enllaç (click).






Bona nit, gent...

Lover's Spit, Half Nelson,Broken Social Scene... Feist (una obsessió matinal)

Ahir vaig veure Half Nelson, un notable film de Ryan Fleck, escrit per ell i per Anna Boden (Fitxa tècnica).

La veritat és que no em venia de gust veure una "peli-de-profes-enrotllats" però el blog de la Siddharta em va encuriosir, i crec que finalment el film aconsegueix més o menys evitar caure en el parany i oferir-nos una historia... d’amor? que m’ha agradat molt. Una recomanació doncs.

A més hi trobareu una molt ajustada banda sonora muntada al voltant de peces del grup canadenc Broken Social Scene. Hi trobareu algunes cançons precioses com “New England” de Billy Bragg o aquesta

“Lover’s Spit”
(Broken Social Scene)

All these people drinking lover's spit.
They sit around and clean their face with it.
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.

You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

All these people drinking lover's spit.
Swallowing words while giving head .
And they listen to teeth to learn how to quit,
tied to a night they never met.

You know it's time
that we grow old and do some shit.
I like it all that way.

C/Am/Em/G (repetir fins el final)


He dedicat el matí a perseguir una versió cantada per una veu femenina acompanyada per un piano que apareix com fons d’un moment especialment emotiu. Bé doncs, la intèrpret és Feist.

Petons rodons.

Hasta un animal como éste abrazará por fin el Conocimiento Supremo

- Un sotoba es una tauleta de fusta, llarga i estreta que, al Japó, es posa al costat de les tombes en la que s'inscriu el nom del difunt i alguna màxima dels llibres sagrats del budisme.

No faré més comentaris: un poema de Tess Gallagher.



LAS FLORES DEL CEREZO

Chejov quería escribir sobre la "ola de suicidios
infantiles que asuela Rusia". Esta frase
me inspiró una repentina compasión por
mí y por mis tres hermanos, que crecían,
como había crecido mi padre, bajo la correa. Compasión
por mi padre, que trabajaba y dormía, trabajaba
y bebía, y nos dispensaba el dolor.
Nuestros cuerpos infantiles aprendían a desesperar, a estremecerse
y a encogerse de miedo, y la mano amante administraba
el dolor crudo y carmesí. No sorprende, pues que
los animales se nos acercasen, como si nuestras almas
se confundieran. Allí moríamos. Y nos
cuidaban los animales. Recuerdo a una perra,
sobre todo, con extrema gratitud.
Tengo ahora aquellas millas nocturnas y aquellas bestiales vocalizaciones, bajo
lunas enormes, reducidas a una suerte de risa
atroz, por pálidos destellos
de una naturaleza demoníaca que se ratificaba a sí misma. De algún modo,
aquel invisible horror del que daba cuenta marchitó
de supervivencia mi infancia. La perra fue piadosa y humildemente enterrada en algún rincón bajo un breve sotoba, en el leía esta innecesaria inscripción: "Hasta un animal como éste abrazará por fin el Conocimiento Supremo".
Y así murió mi vieja amiga.

Y las flores del cerezo cayeron suntuosamente.
Y yo escribí un breve sotoba con mi resuelta
caligrafía de niña, para asegurarme de que nunca más
fueran respuestas
en nuestras ramas desnudas.


Tess Gallagher.
El puente que cruza la luna,
(traducción de Eduardo Moga).
Bartleby. Madrid, 2006.

"Se sei solo sarai tutto tuo"

Trec la frase "Se sei solo sarai tutto tuo" (Si restes sol, seràs tot teu), atribuïda a Leonardo da Vinci, d’un comentari al post del 10 de gener de 2007 a l’Imperdiblogg, el blog de la Siddharta (la pobre m'ha suportat a classe!) .

Un post, per cert, que m’ha fet pensar en més coses... per què la nostra màquina també va ser la universitat quan estudiàvem, un lloc on es suposa que hauríem d’haver... no sé, viscut d’una altra manera. Si us expliqués la de converses que hem tingut al respecte amb el meu amic David Juher (aquest savi d’una altra època, que tenim el privilegi de disfrutar-lo nosaltres).

Li estic donant tantes voltes a la frase que he pensat que és millor deixar el post aquí, i continuar-lo d'aquí uns dies, per que no paro de donar-li voltes.

Deixo doncs l'entrada oberta... a l'espera d'asserenar l'ànim... i amb la seguretat d'haver compartit amb vosaltres una frase inquietant.

Estimant tot el que creix en mi.

Ha estat un xoc:

(...) Would anyone believe if I said
I was one 35?
My heart empty and sere at 35!
Five more years had to pass
before it began to flow again.
I'll take all the time I please this afternoon
before leaving my place alongside this river.
It pleases me, loving rivers.
Loving them all the way back
to their source.
Loving everything that increases me.

Raymond Carver, final del poema Where water comes together with other water.

Em creuria algú si li digués que jo he tingut 35 anys? El meu cor sec i buit als 35!. Cinc anys van haver de passar per que tornés a bategar. Així que em prendré tot el temps que vulgui aquesta tarda, abans de deixar aquest lloc a la vora del riu. M’agrada, m’agraden els rius. Me’ls estimo en tot el seu curs, fins a les seves fonts. Estimant tot allò que em fa créixer.

Heu llegit el darrer vers? és immens, Loving everything that increases me (Estimant tot el que em fa créixer), potser es podria traduir com "Estimant tot el que creix en mi".

Jaime Priede, que en fa una magnífica, magnífica, magnífica traducció, al meu entendre falla aquí, la seva proposta és "Me encanta todo lo que crece en mi", seguint aquest camí, jo proposaria "Amando todo lo que crece en mi" (es tracta d'un vers massa gran, per un "me encanta").

Últimament estic massa tiquis-miquis? Segur que si, per que he disfrutat moltíssim de la traducció que Priede ha fet de "The collected poems", del qual dono la referència al final del post (un avís: no el deixo a ningú, últimament s'ha convertit en una referència constant per mi, una mena de far).

La poesia de Carver és senzillament impressionant, una descoberta. Una aproximació al dolor y a la vida sense auto-compassió ni auto-complaença. Hi trobareu dolor, sense ser una poesia dolorosa, hi trobareu la vida de la millor manera que pot ser descrita: amb els ulls de la millor literatura. Poemes com Woolsworth's 1954, Where water comes together with other water, My daughter and apple pie, My dad's wallet, o The projectile (dedicat aquest al seu traduct al Japonés, el narrador Haruki Murakami) són exemples claríssims del que vol dir "la literatura salva", frase que em repeteixo sovint (qui sap poc es repeteix molt).

Un darrer vers. Aquesta vegada el final de "In Switzerland" en la versió castellana de Priede.

(...) Todos nosotros, todos nosotros, todos nosotros
intentando salvar
nuestras almas inmortales, por caminos
en algún caso más sinuosos y misteriosos
aparentemente
que otros. Estamos
pasándolo bien aquí. Pero con la esperanza
de que todo me será revelado pronto.

Raymond Carver,
Todos Nosotros.
(Traducció de Jaime Priede).
Bartleby, Madrid, 2006.


Bona nit, dolços somnis.

La luz y la infancia (sobre un poema de Billy Collins)

Billy Collins se ha convertido en un poeta muy conocido. Espero que también leído. Navegando por su "Navegando a solas por la habitación, DVD Ediciones, Barcelona 2007), he ido seleccionando alguno de sus poemas por si algún día cuadra leerlo a mis alumnos.

Pero hoy os quiero dejar aquí unos versos (de un poema de entre los que no he seleccionado) que me ha conmovido, por su simplicidad, la verdad que irradian y su belleza. Se trata de los últimos versos del poema “On turning ten/Al cumplir diez” :

(...) It seems only yesterday I used to believe
there was nothing under my skin but light.
If you cut me I would shine.
But now when I fall upon the sidewalks of life,
I skin my knees. I bleed.

(...) Parece que fue ayer cuando creía
que debajo de mi piel sólo había luz
que, si me cortabas, fulgía.
Pero ahora, cuando me caigo en las aceras de la vida,
me pelo las rodillas. Y sangro.

Billy Collins (traducido por Eduardo Moga)
Navegando a solas por la habitación
DVD Ediciones, Barcelona 2007.



És una constante, una pareja indisociable: la infancia perdida y la luz... como no pensar en los versos de Machado “Estos días azules y este sol de la infancia”. la infancia y la luz, el sol de la infancia, la luz (propia) de la infancia.

Dejadme estropear un poco el post:


TROPISMO

Retroceder hasta el punto en el que,
o mas atrás incluso,
cuando la luz de los veranos
saciaba un tiempo infinito.
y aún tu,
por las brechas de la memoria:
un niño que juega en los descampados.

y todo es diáfano,
solo contiene luz.Variación

Un mar de tiempo
abrasado por el sol,
los veranos de la infancia.


Retroceder antes del punto en el que,
hasta allí, para extraer la luz con la que iluminar
los pasos de hoy.

V.M. (El hombre que mira perplejo)

Y todo esto me recuerda a otra nostalgia, otra luz. Un sueño de una de éstas noches: te levantas de la cama y no recuerdas nada del sueño, pero aún sigues masticando las palabras “cuando pienso en los ángeles tengo ganas de llorar”. Y te impregna una nostalgia pura que se irá diluyendo mientras el día transcurre, sucumbiendo a la tercera ley de la termodinámica.

Buenas noches, dulces sueños.

V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia.
Sabadell 2008