Tot arrenca amb una generosa menció que Josep-Ramon Bach fa dels llibres d'en Ricard Mirabete, en David Madueño i el meu, cap el minut 12 del programa "L'última troballa", una conversa excel·lentment conduïda per Jordi Llavina, cal subratllar-ho.
Encarrego les "Les ciutats ocasionals" i el llegeixo amb un sentiment inicial de deure que ben aviat s'esvaeix, perquè el llibre d'en Ricard és un llibre colpidor del que és difícil que un lector que hi transiti no trobi algun poema que el pugui interpel·lar directament. Un llibre que no es pot llegir amb la guàrdia baixa si un no vol rebre un directe al moment més insospitat.
A vegades narratiu, a vegades ple d'imatges sorprenents, se'm fa una difícil escollir un o dos poemes per posar al catàleg, perquè són molts els poemes que m'han deixat petjada: "Aparcament estranger", "El mur", "Hospital" (amb un nus a l'estòmac); "Carrer del Carme" (molt especialment); "També és una mena de caça"; "Un home amb una bicicleta" (que en la meva lectura no he pogut deixar de vincular emocianalment amb una imatge de la Plaça de la Barceloneta, davant de l'esglèsia de Sant Miquel); "Envellir"... així que optaré en primer lloc pel primer poema que vaig llegir en encetar el llibre, encara que sigui un poema ja reproduït en altres llocs.
CARRER DEL CARME
Escriure l'alba en punts de saliva tendra.
Ser joves encara i remirar-nos
a l'aparador d'una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d'un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l'alba en punts de saliva tendra.
I en un proper post: "Envellir"...
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.
