La llum que els va il·luminar

Al tren, un nano treu un fotòmetre i realitza una mesura. El gest em recorda al del meu fill, fotògraf. Em sento envaït per una forma de tendresa, ric (sonorament) i li pregunto:

– Què et surt?

– 2.8 si “tiro” amb 100ASA.

El nano m’atansa una Leica M3 que es treu de la butxaca de la caçadora texana. Li dic que és preciosa i que vagi amb compte amb els carteristes. M’explica que és del seu avi; que està espatllada i que, com a molt, dispara a 1/60, però que la fa servir. “És clar, és del teu avi, és un tresor”.

Aleshores m’ensenya una foto en BN de la seva àvia, nonagenària, un contrallum mentre l’aixequen per portar-la a banyar. Em diu que és la seva darrera foto. Segons com és una foto “normal”, segons com és una “fotassa” (és, realment, una fotassa). Em fixo en unes guspires de llum  que envolten l’escena. Li pregunto què són i em diu que són un altre defecte de la càmera: entrades de llum.

M’ho penso una estona i, finalment, li dic que això de només poder disparar a 1/60 potser ho hauria d’arreglar perquè el limita molt, però que potser no arreglaria això de les entrades de llum perquè li donen un sentit espiritual a la seva fotografia. Ell assenteix i em diu

“La fotografia digital ha democratitzat la fotografia, però no puc deixar de pensar que la llum que va il·luminar aquella escena es va materialitzar a la pel·lícula, i que encara està i estarà mentre la conservi”.

Sí, fotassa.  

Hi ha un paper a dins...

 Acabava la sessió setmanal de treball amb l’alumne,

–Té, mira-te’l si tens una mica de temps. Pots anar directe a aquests dos capítols. És només una lectura informal, per tenir un altre punt de vista.

Li va atansar el llibre.

–Hi ha un paper a dins...

Un retall de diari, de les cartes al director. Els titulars deien: «Cumbre del clima», «Bombas sobre Gaza», «Médicos ignorados», «La enseñanza de las matemáticas».

Eren d’un dia de l’any 2000.

El cos, el bany, la vellesa... un poema de Toyo Shibata

Dutxo el pare. Sóc tendre però eficient. Ell no podrà pensar res similar a aquest poema que un dia vaig trobar fullejant a una llibreria. No vaig comprar el llibre aleshores, no el vaig llegir (carregat de prejudicis i atabalat com sempre) però ja aleshores em va commoure i li vaig fer una foto a la pàgina: els nostres actes remunten el temps:

JUNTOS EN EL CUARTO DE BAÑO

En el cuarto de baño
el día de Año Nuevo, al salir el sol,
La luz deslumbrante de la mañana
penetra a través de las gotas
en el cristal de la ventana.

Dejo que mi hijo sexagenario
lave mi cuerpo,
que es como un árbol seco.

Aunque no lo hace tan bien
como la asistenta,
cierro los ojos, encantada.

Como para ensayar el inicio del año,
a mi espalda oigo
tararear una canción.

Es la canción que te cantaba
cuando eras pequeño.

 

- o -

 

Toyo Shibata
Recoge la luz del sol con las manos
Aguilar, Madrid 2013

Estació, universitat, llegeixo Milosz.

Estació, universitat, llegeixo Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. Una àncora. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, com de mi ho ha estat i és encara, però ja no porto d'eternitat plenes les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes les d’un xicot. Els nanos que comparteixen amb mi l'andana em recorden els que, ocasionalment,  comparteixen en mi cordada: són eterns, però jo ja no ho sóc, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, i m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. Una noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorn al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant a l'home que ara sóc. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo Milosz.

- o -

ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.



SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.

Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.

al meu amic David

L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i

Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).

Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?

ii

Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.

iii

Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)

Música, cultura, ment, consciència... no-humana.

de professió, somiatruites

Una sincronicitat.

Tornava en tren de l’Autònoma, escrivint algunes notes especulant sobre el fet de no poder admetre que la consciència sigui un subproducte de l’activitat neuronal. Pensava com s’estava allunyant de cert cànons i de com aquest era un procés que l’omplia de dubtes.

Buscava una imatge, però només li venia al cap un dels vells conceptes que usava a diari, el concepte de camp. Pensar la consciència com un camp o, millor, com la interacció amb un camp. Era ben conscient que la idea de consciència com a camp era una metàfora però, de moment, era el més satisfactori que se li acudia.

Tot i el cansament, encara tenia esma per agafar el llapis i obrir el llibre que l’acompanyava (“La invención de la libertad” de Juan Arnau). En un passatge inspirat, en en el que es pregunta com seria una ciència en la que en comptes d’aplicar el paradigma de la màquina als organismes, haguéssim aplicat el paradigma de l’organisme a la matèria, va arribar a un passatge en el que es pregunta per què no podem atribuir memòria a un àtom?  Va deixar el llapis, va tancar els ulls, va començar a fantasiejar: de professió, somiatruites.

A la nit estava tant excitat que no podia dormir:  camps, ones, vibracions... William James, Bergson i tota la trepa de filòsofs panspsiquistes voltant per l’habitació. Es va incorporar, va arribar fins la nevera per proveir reserves i va deixar-se anar al sofà amb  “L’estiu sense homes” de Siri Hustvedt. En obrir la pàgina es va trobar amb:

“Tant  ell com jo havíem anat a ensopegar amb el 'problema de fons': la consciència. Què és? Per què en tenim? El meu corresponsal, altament conscient m’amollava diatribes contra l’estupidesa monumental del cientisme i d’atomitzar processos clarament inseparables, flux, inundació, ona, corrent, i no una colla de còdols separats i posats en filera! Hauria d’estar a l’abast de qualsevol idiota, aquesta veritat. Llegeix William James, el formidable melancòlic!”

 

- o -

Tot llegint, també...

Siri Hustvedt
L’estiu sense homes.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa,
Empúries/ La butxaca,
Barcelona, 2011/2014

Viu

a M.R.A.

Coneixia la seva sensibilitat per la tasca silenciosa de la traducció. Així que quan va llegir l’entrevista a l’editora Jana Balacciu Matei a Serra d’Or, va decidir enviar-li un WhatsApp:

“L’acte de traducció el veig com una mena de trasplantament d’una arbre amb tota cura perquè pugui continuar vivint i donar brots a la nova terra”.

Ell, apressat, va respondre lacònicament. Però és cert és que, en arribar a casa, va recuperar el missatge i va tancar els ulls meditant sobre una frase tant bella. Li va agradar la imatge d'un text com un ésser viu, fins i tot la imatge d’un pensament com un ésser viu.

Aquell matí, a la facultat, abans de rebre el missatge, havia pogut conversar amb un biòleg eminent: li hagués agradat que aquell home pensés que un ésser viu és un ésser viu.

"Canciones!"

Seguramente había sido la oportunidad de su vida. Conducir la segunda hora del magazine de mañana en La Emisora madre durante el mes de agosto. Hizo circular ante los micrófonos a músicos, actrices, directoras de teatro, responsables de festivales… y hasta, con ayuda de los colaboradores del programa habitual en la filial musical de La Emisora, emitieron un concurso irreverente que generó alguna que otra protesta en la parte más convencional de la audiencia para regocijo del equipo. La oportunidad de su vida? Septiembre lo acogió de regreso a su programa, en aquella hora infecta, con un post-it amarillo que le pareció un bálsamo:

“Canciones!”

- o -

Regresaba al exilio diario en aquella hora infecta huyendo de las noticias. El coche se adentraba en la autopista dejando una estela sónica. Recordó que una vez le afearon la costumbre de escuchar pop en inglés: “sois hijos del imperio”. Se dijo que si, que si. Que aunque más tarde vendrían otras voces, otras lenguas, otras músicas, ellos eran hijos de obreros y sólo tenían los cassettes y las radiofórmulas con las que rellenaban las cintas (no tan) vírgenes. Y también tenían a sus primos. Sólo había algo mejor que escuchar sus cintas, hablar de música con ellos en sus coches. Aquel pop en inglés quizás les hiciera hijos del imperio, pero también era lo que alentaba la evocación, esa forma incipiente de las alas. Y si, desde luego estaba ése párrafo memorable con el que empieza su novela Nick Hornby:  

¿Qué fue primero: la música o la tristeza? ¿Me dio por escuchar música porque estaba triste? ¿O es que estaba triste porque escuchaba música? ¿No te convierten todos esos discos en una persona de tendencia melancólica?  Hay quien se preocupa, y mucho, de que los niños pequeños jueguen con armas de fuego, de que los adolescentes vean vídeos en los que la violencia es moneda corriente; nos da miedo que esa especie de cultura de la violencia termine por tragárselos como si tal cosa. A nadie le preocupa en cambio que los niños escuchen miles, literalmente miles de canciones que tratan siempre de corazones destrozados, de rechazos y abandonos, de dolor, tristeza y pérdida (*).

Qué había escuchado ese verano? No, no lo excelso, las canciones. Qué había escuchado ese verano? A José González (con y sin Junip), a León Benavente, a Bon Iver, a Low, a Yo la Tengo, a Daughter, a Sigur Ros… Y claro lo que ponen los chavales portentosos que toleran su presencia en el rocódromo. 

Era una hora infecta, las otras emisoras aullaban el fin del mundo. Sólo estaba empezando el día pero se sentía exhausto, buscó la emisora que un día escucho en el coche de un primo y un tierno caparazón de ruido envolvió el suyo:  Canciones.

- o -

(*) La cita es de 

Nick Hornby

Alta Fidelidad.
Traducción de Miguel Martínez-Lage.
Anagrama, Barcelona 2007.

Penjoll

Separes el suplement cultural del dissabte i el fas durar. A les pàgines d'un article sobre ciència i bellesa hi estampes un adolescent “NO!”. Però també busques a la bossa un llapis blau per  subratllar “Los científicos que tengas un aliento humanístico (poético, artístico, narrativo) serán los que nos hagan inteligible el universo. Los otros solo nos mostraran un cosmos hecho añicos”. Cerca, bellesa, dissidència, prosa de ferro, oblit: el cicle. Aixeco els ulls, miro al penjoll de la dona que seu davant meu al vagó –potser més gran que jo, cinquanta, bella-: corbes que s’entrellacen amb simetria. La dona s’aixeca, s’obren les portes, tot s'esvaneix.

Pentinant la llarga cabellera de l'adolescent.

El fill estudia remugant i a contracor la història dels grecs per a un examen de socials.  Mentre l'adolescència ens allunya entre tempestes, renuncio a explicar-li el meu amor per uns obscurs fragments presocràtics, però el nom d'Heròdot pescat al vol m'ha portat a parlar-li, breument, de la batalla de les Termòpiles i també d'aquells gestos incomprensibles com ara el que relata el poema de Raymond Carver que també m'ha vingut al cap i que he llegit pels meus en veu alta. 

S'ha fet un silenci. La poesia. 

He pensat que tenir cura d'un fill adolescent també és com pentinar-se una llarga cabellera davant de Xerxes.

TERMÓPILAS

De vuelta al hotel, al contemplar cómo se suelta y cepilla
su pelo castaño frente a la ventana, perdida en sus propios
              pensamientos,
con la mirada en otra parte, me acuerdo por algún motivo
             de aquellos
lacedemonios sobre los que escribió Heródoto, cuyo deber
era defender las Puertas ante el ejército persa. Y
las defendieron. Durante cuatro días. Antes, sin embargo,
ante la incredulidad del propio Jerjes, los soldado griegos
se sentaron despreocupadamente por fuera del muro
de troncos cortados, las armas apiladas,
peinando y repeinando sus largos cabellos, como si se tratara
simplemente de otro día más de campaña.
Cuando Jerjes quiso saber qué significaba aquella exhibición,
le dijeron Cuando estos hombres van a perder la vida
quieren que sus cabezas estén hermosas.
            Ella posa el cepillo de mango de hueso y se acerca
aún más a la ventana y a la decreciente luz de la tarde. Algo,
un movimiento o un crujido, llega desde abajo y ha atraído
su atención. Una mirada, y se desentiende.

Raymond Carver

Raymond Carver
Todos nosotros
(traducció de Jaime Priede).
Bartleby. Madrid, 2006

He mirat pel telescopi

Al dibuix hi ha un nen al costat d’un objecte semblant a un bolet i unes lletres

EIAT POI

La mestra s’acosta a la taula i es mira el dibuix.  ‘Ho has fet molt bé, Pol’.

A la tarda, amb un retolador verd anota al peu

“HE MIRAT PEL TELESCOPI”

- Papa, la casa de Joan Miró!

C. de Sant Quirze.

- Mira papa, la casa de Joan Miró! aquí viu Joan Miró!

Fotografia de VM (26/5/12)

- o -

P.S. Una petició als qui practiquen les arts plàstiques, i aquest cop, sense ironia: si us plau, seria possible preservar la bonica imatge de Sant Quirze i Santa Julita?

Per dinar, i en soledat, preferim el bol al plat

Per menjar en soledat el dinar reescalfat, agafo un bol transparent. No sé si perquè així els aliments s'arrauleixen al fons del bol, o perquè així dinaré arraulit, jo també, tant se val. Al cap i a la fi, som fidels hereus de les històries que ens hem explicat, i jo vaig créixer fascinat per les històries falses d’un jove lama que menjava en una escudella que portava sempre entre les seves robes.

Així doncs, dinant aquest migdia en soledat, m’ha vingut a la ment l'elegant fragment d’un poema de Tess Gallagher (Al noroeste por el noroeste/Northwest by northwest) que transcric

“Para comer, y en soledad, preferimos
el bol al plato, por su
amontonamiento, por la elegancia con que ofrece
lo que apenas abarca (...)”

A la pàgina, la 94, hi ha una nota meva del març de 2007 que diu: “la traducció supera l’original” (*).

“For eating, as with loneliness, we prefer
the bowl to the plate, for its
heaping up, its shapeliness of offering
what it half encloses (...)”

I és que val a dir que el treball de l’Eduardo Moga en la traducció de “El puente que cruza la luna” és realment esplèndid, digne de reconeixement.

Tess Gallagher.
El puente que cruza la luna,
(Traducció d'Eduardo Moga).
Bartleby. Madrid, 2006.

- o -

(*) Avui no sabria ben bé què pensava jo quan vaig escriure la nota al marge, crec que recordo el moment en que la vaig escriure: esperava torn per ser atès en un consultori mèdic (qui diu que cal esperar a un moment especial per llegir poesia? No hi ha moments especials), però no recordo el meu estat d'ànim. 

Delicat.

El camí et porta a encontres delicats, com ara aquestes flors als perers, no sé si a deshora (sóc de ciutat), i que ara et desvetllen un regust granulós, cítric, a la llengua.

Wish you were here i una furgoneta

Quatre homes que a penes es coneixen viatgen en una furgoneta. De fons sona “Wish you were here” de Pink Floyd i, és clar, és passen el trajecte parlant de música. Com als divuit, només que ara tots han sentit el gust metal·lic del llavi obert quan ella colpeja.

Wish you were here, doncs, i és clar, és passen passen el trajecte parlant de música. Una vegada li vaig sentir dir a Nick Hornby que només hi ha una cosa més divertida que escoltar música, que és parlar de música. Amén!

Avui he trobat aquesta bellíssima versió de la cançó feta per Sparklehorse (No Radiohead com diu el vídeo). Sembla que en principi l’havia de cantar Thom Yorke, el compositor i cantant de Radiohead, per telèfon des d’una habitació d’ hotel, però crec que la veu de Yorke només surt al final en forma d’interferències.

I ara, els deixem surant en la melancolia de la cançó: quatre veterans que encara hauran de donar el millor de si mateixos.



*Misteriosament, aquest post ha desaparegut de Facebook i per tant el re-edito aquí

dilluns, Maybelline

Sobtada glopada de tendresa aquest dilluns, a les set, al semàfor, quan la noia de l’Opel Corsa, es posa la màscara de pestanyes.

Navidad en el bazar chino

La santa cena junto a los enseres del nacimiento:
un niño, un buey, un asno y un Judas.

De les noies al Tibet a Fer dissabte amb Nando Caballero.

Trenta-dosena relectura nocturna de “Tintín al Tibet”.  

No hi surten noies al Tintín? No, no en surten gaires. En aquest cap. I hi ha noies violoncel·listes? mmh... Si, si que hi ha, vine, anem al youtube. Espera, espera: i també noies contrabaixistes? Si, si, mira aquesta és Esperanza Spalding... 

És així com arribo aquesta vella entrada, i decideixo que quan la filla dormi li seguiré a la pista a Nando Caballero, que aleshores era el baixista de El sobrino del diablo, i que ara traça la seva pròpia estela al front de la Banda del llanero solitario. 

Més tard, doncs, escolto algun del temes del seu discos “Vuit dissabtes d’hivern” i “Dolors i maldecaps” (disponibles a bandcamp). 

M’agrada la seva poesia, o alguna cosa que encara no sé què és, però potser tindria a veure amb la tendresa i amb la humanitat d'aquest home. 


Us proposo aquesta preciosa cançó:

I també aquesta versió nua, que encara m'agrada més. 

Bona nit, petons rodons.

Interludi paterno-culinari

Sents una sensació d’agradable i estrany orgull, sabent que tots els saquets que apareixen en AQUEST reportatge emès per TV3 han estat preparats pel pare (*), que cadascuna d'aquestes mongetes han estat, després de ser calibrades, triades una a una (literalment) per ell.

Mirem embadalits el reportatge: el pare ha tingut els segons de glòria Warholiana.

Quan acaba el reportatge, el pare postil·la: “No sé per què tothom talla el saquet i el fa malbé. Per obrir-lo només cal tallar el fil i estirar-lo.”

Amén.

(*) Jaume Mañosa, l’home de la barba blanca que surt al minut 11:50, fent servir la màquina de calibrar les mongetes del ganxet del Parc Agràri de Sabadell;

De Marc Aureli a jugar sobre la catifa...

Defuges els vells rituals. Defuges l'opinió i l'apocalipsi mentre condueixes cap a la feina. Recordes haver obert el llibre a l'atzar i haver llegit

"Tot és opinió. I aquesta depèn de tu. Així, doncs, quan vulguis suprimeix l'opinió. I de la mateixa manera que superes el promontori i la mar és calmada, així mateix tot està tranquil i és una cala a recer de les onades quan suprimeixes l'opinió". 

Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.


Aquesta setmana escoltes al filòsof Gregorio Luri parlar de la sobrevaloració de l'opinió a l'ensenyament. Venia a dir una cosa així com: quin valor té la opinió? d'opinió en té tothom, sobre qualsevol cosa. La qüestió és tenir arguments. Jo afegiria, com a pas previ, tenir coneixement.


Així doncs defuges notícies i tertúlies, i el dial recala a Ràdio 3.  El que sona t'evoca uns Pixies amb efluvis  del Tàmesis: Eye through an ashtray and you my darling/ But this moonlight is not moonlight/It’s electric, electric light...

Oh well you look so reckless
Cool but your tone is careless
Shapes that the moonlight’s making
Who’s got your hands shaking?
Eye through an ashtray and you my darling 
But this moonlight is not moonlight
It’s electric, electric light
It lands so soft in my bedroom
On the carpet, and when you lie down talking
I’m not listening
I just think it’s funny how we are
United, united, united on the carpet
United, united, united once again oh
These houses along my street
They’re so ugly staring down at me
They hold meetings in the night time, they speak quietly
They try to make me leave
They’re laughing, I’m not listening
I’m just thinking how good it will be when we are
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car
When I fall asleep
I often hope that it’s for good but God I…
Don’t want to die
I just want some sunshine
United, united, united on the carpet
United, united, united on the carpet
You’re in my heart
You’re in my car as well
You’re in my heart
You’re in my car as well

United (13/05/2011) by PETE AND THE PIRATES
One Thousand Pictures (20/05/2011)
Reading, England, UK