Obert pel Psalm 23. A propòsit d'un poema de Cecília Meireles.

A QUI HA DE VENIR EN L’ÚLTIM DIA...

Arriba aquesta pluja, amb una tendror trista
De nostàlgia distant!

Solituds al cel. Nit fosca. Pau infinita.
Soroll constant, de vianant a vianant.

Pels carrers, soroll de vianant sense treva!
Tric...Trac... I el teu pas que encara em falta!
Com tardes! Déu meu, quina demora la teva!
–Aigües... Ningú...Nit alta...

Cavil·lo, en la somnolència d’aquest ermot
tantes coses estranyes!
Si això d’aquí fos blau, d’un tènue blau pioc,
i als gerros hi haguessin roses, roses blanques...

Si el meu violí alcés els andantes sagrats
de Gounod –largo i dolce –, al goig d’aquesta veu,
si pogués consolar els somnis malaurats
dels que viuen sols, dels que moren sense déu!...

Si, al goig d’aquesta veu humil i de turment,
tot, tot el que existeix,
pogués comprendre, en un desencantament,
l’honor d’èsser pobre i la pena que es gaudeix!...

Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,
dolça tranquil·litat...
Vaga ombra de clar de lluna... I el meu pit desert...
I el cor perdut en boires de sonoritat...

......................................................

Tric... Trac... No hi ha ningú... Son de beatitud...
Persisteix... Cau la pluja vaguerosament...
Mentre espero els Teus passos, en solitud,
com l’abandó espera el seu abandonament!...

Cecília Meireles
(de Mai més... i Poema dels poemes, 1923)
Traducció de Raimon Gil i Valèria C. De Araújo.

- o -

Cecíla Meireles

Dia de pluja. Presentació del Quadern “Cecília Meireles”. En acabar la lectura de la versió en català de poema “A qui ha de venir en l’últim dia” de la poeta Cecília Meireles, que ha traduït conjuntament amb la Valèria C. De Araújo, i abans que aquesta el llegeixi en llengua portuguesa, el poeta Raimon Gil Sora –un home atent i sensible. Un home bo i també un poeta essencial– fa un comentari al vers “Roses blanques... Potser l’Eclesiastès obert,” on Meireles parla del costum brasiler de deixar la bíblia oberta pel Psalm 23 com a ritual de protecció. 

“El senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna. (...)”

L’elecció de l’Eclesiastés és vista aquí, i en el context de la presentació prèvia del també traductor Joaquim Sala-Sanahuja, com una mostra, potser, d’una sensibilitat propera a l’europea de la poeta.

Així doncs, el costum de deixar oberta la Bíblia pel psalm 23,  i allà on he escrit “costum” llisca el mot “superstició”. No crec que en aquest cas sigui la meva naturalesa, que no perd l’oportunitat d’incorporar una nova superstició al sarró dels meus dies, la que em remou i m’exalta: trobo que s’acaba de descriure un ritual d’una profunda bellesa.

Deixar un llibre obert perquè les paraules irradiïn. Deixar un llibre obert perquè les paraules s’envolin. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens protegeixin, Deixar un llibre obert perquè les paraules siguin testimoni del que som. Deixar un llibre obert perquè les paraules ens vetllin.

En un preciós treball que he trobat recentment (*), l’analista Junguià Martin Schmidt ens recorda com imbuïts d’un corrent de pensament que considera l’espiritualitat com un consol neuròtic, sovint veiem el ritual amb les seves característiques obsessiu-compulsives com una manifestació d’aquesta neurosi.

Però el ritual, és un símbol. És símbol en acció. Una acció que si és plena de bellesa pot simbolitzar una realitat també plena de bellesa.  Schmidt, tot citant a Jung ens recorda que

“En l’acció ritual, l’home es posa a disposició d’un agent autònom i etern que opera fora de les categories de consciència humana .... La bellesa de l’acció ritual és una de les seves propietats essencials, perquè l’home no serveix a Déu correctament si no ho fa amb bellesa.”

(C.G. Jung “El simbolisme transformador a la missa”. CW11, par. 379)

Deixaré aquesta nit un llibre de poemes de Tomas Tranströmer obert per un poema que m’obsedeix, ho faré en nom de tots nosaltres, que hem compartit el vespre i la paraula. I demà buscaré una demostració bonica en algun llibre estimat de matemàtiques. I les pàgines passaran obertes la nit. I la bellesa irradiarà i ens vetllarà, a tots nosaltres.

- o -

Diversos Autors.
Cecília Meireles
Quaderns de Versàlia, IX.
Papers de Versàlia,
Sabadell 2019.






(*) M. Schmidt.  Beauty, ugliness and the sublime. Journal of Analytical Psychology, 64, Vol. 1 (2019), 73–93

Ona, un poema.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

La poesia convoca presències a l’andana
com aleshores, quan

com peixos irradiant fora de l’aigua,

els versos arribaven
buscant, exhausts, un aire
incomprensiblement sobrer.

Com mostrar-te
que tot està allà
disposat per a una vida?

El llibre de Jung
que atresora la mare,
la cinta del Kronos,
Piazzolla, Pärt.

Tot disposat per rebre’t
després del soroll, en el soroll
i a través d’ell. Com quan un bol
s’esberla i en algun lloc
reverbera l’espai que contenia.

Tot disposat per començar
per la meitat que és ara
i avançar en ambdues direccions,
ja no escindit,   
          liminar (sempre).

Que tot estava, com ara està,
davant de l’home que seré
i que et veu desplegar-te
en el temps com una ona
que du el temps en ella
i és ella la mesura del seu temps
i el seu misteri.

Estació, universitat, llegeixo Miłosz.

                                                                                 ona

V.M

- o -

La ciutat i una certa solitud, una solitud buscada: els fills i la dona ja han tornat a casa i disposes d'unes setmanes per ordenar pensaments. Les equacions omplen els quaderns que cada dia van i venen del despatx. Ets un home afortunat amb temps per pensar-se. Al cap, un pensament gairebé parmenidià: “no som llençats envers a, sinó atrets pel nostre futur perquè siguem allò que ja som”. I al cap, també, aquest text de Jeans:

“The tendency of modern physics is to resolve the whole material universe into waves, and nothing but waves. These waves are of two kinds: bottled-up waves, which we call matter, and unbottled waves, which we call radiation or light. If annihilation of matter occurs, the process is merely that of unbottling imprisoned wave-energy and setting it free to travel through space. These concepts reduce the whole universe to a world of light, potential or existent, so that the whole story of its creation can be told with perfect accuracy and completeness in the six words: «God said, Let there be light»”

J.H. Jeans, The Mysterious Universe, Cambridge university Press, Cambridge 1931.

Vagareges, per tarda vagareges. En una parada al carrer, davant d'una botiga de discs, trobes un vell CD del Kronos Quartet. La visió de la portada et fa recordar com quan a finals dels vuitanta escoltaves el Kronos amb l'Héctor: beneïts siguin els records bonics. Vagareges, per tarda vagareges i acabes sempre al Donaukanal: ones al cap i al riu.

Donaukanal, dies llargs, temps per pensar-te. La unitat de la vida, la teva per exemple, al llarg del temps. Et veus desplegant-te en el temps com una ona que du el temps en ella i és ella la mesura del seu temps i el seu misteri. Ones al cap, ones al Donaukanal.

Entrada la nit, amb la música a penes audible, t’estremeixes amb aquesta Meditació (Quartet de corda núm. 4) de Pēteris Vasks.

Kronos Quartet. Meditació.
Quartet de corda núm. 4. Pēteris Vasks.

La nit avança. Una llum tènue, equacions, sempre equacions. Esbosses un poema i el poema prendrà forma, ja de retorn, a l'estació, mentre llegeixes els poemes de Milosz. L'estació de la universitat, el lloc on potser més poesia hagis llegit. La poesia convoca presències a l'andana i ara ets tu qui apareixes, el tu de quan els versos arribaven pesant a les butxaques, com peixos irradiant fora de l’aigua. Éreu tots bellíssims, tots vosaltres, ho veus ara, ho sou encara. Ho sap l’home que seré i que et veu desplegar-te en el temps com una ona.

- o -

El poema apareix a una antologia publicada per Papers de Versàlia a propòsit de la commemoració del centenari de la colla de Sabadell. És un honor compartir pàgines amb poetes admirats i amics estimats.

Saba d’ells
Vint-i-sis poetes vius encara.
Zona Blanca 17
Papers de Versàlia
Sabadell, 2019

(18/05/22): la versió final del poema apareix al llibre ull nu, que recentment ha publicat Témenos edicions:

VM
ull nu
Col·lecció Lai 18
Témenos edicions
Barcelona 2022.

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

La veu d'un oracle. La poesia de Sergi Gros.

Escric a l’amic explicant-li que estic ara llegint la poesia de Sergi Gros i que més que poesia em sembla estar escoltant la veu d’un oracle. Per llegir-la em cal, li dic, deixar en suspens certes funcions del pensament i deixar-me endur per la música (sobrenatural) dels seus poemes. Una veu oracular, doncs, que em situa sempre al llindar d’una imminència, com si aquesta poesia necessités d’un lector o d’un oient com a recipient per fer-se ressonar.

Hi ha en aquests textos quelcom arcaic, enteneu-me, quelcom no antic sinó anterior al temps: un estat primigeni, més proper a l’origen, més enllà de les contradiccions i els laberints que generen els alambins del pensament. Hi ha una màgia si, de quan la màgia era un saber. I així a cada poema hi conviu una paradoxa: allò que ens allibera al costat de la font de la nostra esclavitud; l’amor o allò sagrat al costat de la seva nèmesi, la història. I així és, ja sigui en aquells poemes més obertament lírics:

Nuestro afán por vibrar al mismo tiempo.

Nuestro modo de encarar la extinción.

Como una nación de abejas
en un reducto escondida.

Tu propensión a la dulzura.

Mi vasallaje.

[Nuestro amor en al colmena
Nuestra adicción a las flores]

... com en aquells de més clara filiació espiritual:


Cada omissión. Cada añadidura.

Todas las magníficas palabras
que recibes por la noche
y que no puedes retener.

Todas las voces
detrás del fuego.

[Cada hueco y cada ausencia
cada tesela perdida]

Hi ha en la veu de Sergi Gros un corrent poderós que depassa la seva transparència, la seva delicadesa. Quelcom que em deixa vibrant com si fos una terrissa antiga que ha estat colpejada amb exactitud i ara ressona en la foscor de l’Asclepeion o de la cova. Sense dubte, un llibre magnífic al que aniré retornant. 

Sergi Gros.
Historia de la música natural.
La Garúa Poesía,
Santa Coloma de Gramenet, 2019.

P.S. El llibre ha estat publicat per La Garúa Poesía en una edició pulcra que posa la pàgina al servei del poema i ofereix el text en una tipografia honesta. Moltes gràcies també a l’editor.

Emprendades. Una història fora del temps.

És una superstició personal, una més, però sovint penso que alguns poemes, algunes històries, alguns personatges senzillament estan o són, i que busquen algú que els pugui donar veu. Això vaig pensar fa deu anys en acabar el “manuscrit” que pocs dies abans havia començat a llegir al tren amb força desgana: l’atapeïda vida, la criança dels fills, la feina sense fi, aquest no parar mai de córrer per no arribar enlloc que tot ho opaca. 

Recordo l’entusiasme amb que vaig devorar aquell manuscrit, com vaig quedar rendit per aquella narració esplèndida, per la veu que l’explicava, per la frescor del llenguatge i també rendit pel que a mi em semblaven petites imperfeccions (quins nassos! jo que mai no he escrit cap novel·la). I si, rendit pel personatge immens de l’Eulària que havia anat a l’encontre de l’Oti Corona, aquella amiga de l’E. que havia escrit una novel·la i “que si te la pots llegir, a veure què et sembla”.

“Quina sort ha tingut l’Eulària” vaig pensar aleshores. Quina sort que l’Oti respongués a la crida d’aquesta majora eivissenca que sovint he imaginat amb el posat arquetípic d’una deessa. I quina sort la troballa d’aquesta Virginia, el personatge que també respon a la crida i va a l’encontre de la majora. Quina sort, segueixo pensant deu anys després, que “Emprendades” hagi vist la llum gràcies a haver guanyat el XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.

I ara, havent llegit aquesta darrera versió de la novel·la, penso que malgrat que el relat estigui vinculat a un moment històric i a un lloc -la guerra civil espanyola, Eivissa- hi ha quelcom d’intemporal en ell: l’etern abús de la Història sobre les nostres vides però també de la nostra salvaguarda quotidiana i de com ens transforma la resposta a la crida. Se m’acut, i li escric a l’Oti, que aquesta història podria haver estat escrita en qualsevol època, un s’imagina que fins i tot ens la podria explicar Odisseu, el gran narrador, mentre parla entaulat amb el feacis o mentre conversa amb Calipso al capvespre. Sempre ens expliquem la mateixa història i al mateix temps cada història és única. Benaurada paradoxa.

Em fa feliç tenir a les mans, publicada finalment, aquesta història que l’Oti va tenir l’encert de donar forma i madurar al llarg d’aquests anys (prenguin nota, si  poden, aquells creuen en la literatura instantània). Gràcies Oti per haver donat veu a l’Eulària i la Virginia, gràcies per perseverar. Tant de bo que trobin qui vulgui entaular-se amb elles i escoltar aquest relat de dos temps i, alhora, fora del temps.

- o -

Actualització 25/4/202:

La petita alegria del dia ha estat saber que el llibre ha estat publicat en castellà per Editorial  Ménades (quin nom més potent!). Em fa molt feliç que la història pugui arribar a molta més gent! L’enhorabona Eulària!

Oti Corona Bonet
Emprendades.
XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.
Balàfia Postals-Ajuntament d'Eivissa,
Eivissa,  2019.

Oti Corona
Emprendadas
Editorial Ménades
Madrid, 2021





 

L'orfebre i la imatge. El Cielo y la nada de Toni Quero

Toni Quero
Fotografia de Lisbeth Salas

El ritual no succeeix sovint. A l’època de la sobreproducció, de la instantaneïtat, els amics treballen amb el rigor de l’orfebre, amb el secret de l’alquimista. Però a vegades passa, i desprès del cafè, desprès de tantes paraules, de la motxilla surt un plec de fulls enquadernat amb espiral, i saps que el que hi ha escrit valdrà la pena. I tenim sort, perquè d’una manera o altra al cap d’uns mesos -que poden ser anys- acabes tenint a les mans els poemes que es dibuixaven en aquell plec, ara ja en forma de llibre. El llibre de l’amic, els poemes que porten anys acompanyant-te, els poemes que has escoltat de la seva veu, els poemes que ja formen part de la teva pell, ara ja fixats i alhora a la intempèrie. Això és el que em passa amb els poemes d’en David Madueño, amb els poemes de Toni Quero: els poemes dels amics.

Tinc a les mans “El cielo y la nada” de Toni Quero. Com convidar-vos a llegir els seus poemes? doncs amb una certa consciència que la poesia d’en Toni es presenta al lector com un “tot o res”, perquè en ella hi trobem una veu, un univers i una actitud radicalment pròpies. Una veu, un univers, una actitud que en Toni ha mantingut al llarg dels anys d’una forma insubornable, al marge de modes i corrents, assumint el risc que a còpia de ser inclassificable la seva poesia pogués esdevenir invisible (sortosament no ha estat així).

D’ençà del seu primer llibre “Los adolescentes furtivos” –un llibre que encara m’enlluerna-, la poesia d’en Toni ha estat fidel a tres principis: un ús exquisit i afinadíssim de la metàfora, la construcció d’imatges fotogràfiques de gran amplitud i l’ús de la imaginació a l’hora d’evocar experiències alienes que són una caixa de ressonància perquè en la vida dels altres allò que ens pertany es faci present.

Així doncs, imago. Trobem, evidentment, imatge a les metàfores: poderoses, pertinents, plenes de certesa, com aquestes en aquests versos de Fuegos fátuos, un poema que ens transporta a les rave dels noranta i del qual hi ha una rèplica en forma de conte, publicat en castellà a la revista Tales i en Francès a la revista Nuit Blanche:

(...) nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe (...)

O imatges gairebé fotogràfiques, com en aquests versos de Delta que donen títol al llibre i que a mi em porten a la ment les fotografies de Robert Adams (com també em passa amb els versos de No lugar)...

Pero en algun momento el poema pierde su hilo, los caminos
se tornan arena y se infestan de postes telefónicos.

Una tecnologia obsoleta erguida entre el cielo y la nada incapaz
De aceptar lo inevitable.

... una fotografia, doncs, que podria ser també una de les que pren el protagonista de “Párpados”, la seva primera novel·la, que comparteix escenari amb el poema.  Imatges capaces de crear un ambient d’irrealitat a partir d’un fragment aparentment trivial, talment com a les pintures de Hopper:

La aurora barre las azoteas
un diente de león
flota
capturado por la estática,
entre ropa húmeda y polvo de pizarra

I si, els elements que ja són clàssics en l’obra d’en Toni: l’hora límit: l’alba, l’aurora, la matinada, la caiguda del dia; el cos vist com a una cartografia i l’erotisme desplegat (vegeu el poema Goce); el viatge, al que dedica tota una secció (Fragmentos de un libro perdido) i que serveix per rememorar allò compartit i perdut; o la presència del moment culminant –que com sabem, ens passa desapercebut i que només se’ns fa evident en el record-, vist molt sovint des de l’experiència dels altres, al que dedica la secció Estancias.

I és aquí on es desplega la facultat insòlita que singularitza la poesia d’en Toni: la de la imaginació vera que ens fa adonar que compartim quelcom molt íntim amb vides com les de Maria Polydouri, Marina Tsvetàieva, Emily Dickinson, l’alfèris de Rilke, amb els ciclistes a l’assalt d’un port, amb el darrer soldat de les Ardenes; amb l’esplendor fictici dels personatges de Scott Fitzerald, amb Odisseu: com m’estremeix i em commou el poema Volver, aquest homenatge a Homer, prova fefaent que en nosaltres viuen totes les experiències de tots aquells que han viscut i tots aquells que han viscut a la nostra literatura (allò que no va passar mai perquè passa sempre). I si, és en aquest poema que se’m fa evident que la seva poesia flueix sense obstacles entre la tradició i l’avantguarda.

No vull desvetllar gaire més, el llibre comprèn molts anys de creació: del no-res al cel, deixant espai per tot això que us he explicat i encara per poemes que deixen clar el compromís vital de l’autor com ara els poemes Indignados i Liu Xia. 

Al final, però, tot es redueix a que estimo aquests poemes que m’han acompanyat i també m’han reconciliat amb la poesia. Serveixin aquestes línies com una invitació a la seva lectura.

- o -

Yo nací —¡respetadme!— con el cine.

    Rafael Alberti

    Now you do what they told ya

    RATM

Respetadme,
fui un adolescente en los noventa,
nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento:
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe,
confié mis recuerdos a robustas carcasas
y frágiles memorias de ocho bits
que han evaporado buena parte de ellos.

Nos
bañábamos entre carrizos y espigas,
los caños manaban torrenciales
y hundíamos los tobillos en el fango.
Sé que en el futuro nos tributarán honores de Estado
como al último soldado vivo de las Ardenas
o a los actores centenarios del cine mudo.

¿Recuerdas?
Nos desorientamos,
el ruido se tornó ensordecedor,
la droga cabía en la yema de tus dedos
y nos conectaron unos a otros
como en una baliza interminable.
Entonces comencé a escribir
y a cuestionar las normas,
las calles ardían por cualquier motivo
y ellas se alejaron irremediablemente hacia la nada.

Aman,
hoy, sus pequeñas vidas, sencillas, ordenadas,
los arroyos son grises y estancados,
¿quién querría volver a sumergirse en ellos?
Pero a veces la música nos salva,
tararean una melodía
y se balancean suavemente
como el brote de una espiga
prolongándose hacia la luz.
Algunos aceptamos la derrota,
sigo sin hacer lo que me dicen
ni escribir como debiera,
pero no voy a cambiar ahora.

(Fuegos fatuos)

Toni Quero,
El cielo y la nada,
XXXII Premi Tiflos de Poesía,
Castalia, Barcelona 2019.

Previsualització aquí.

Una breu resposta inspiradora i profunda a un prejudici

K. Uhlenbeck.
Fotografía d'Andrea Kane.

Un breu apunt que em sorgeix en llegir una de les preguntes de l’entrevista a la professora Karen Uhlenbeck publicada ahir al diari El País, amb motiu de la recent concessió del premi Abel.

<<P. Usted se enteró de que había ganado el Premio Abel al salir de la iglesia el domingo por la mañana. ¿Es usted religiosa?

R. No soy lo que cualquier persona llamaría religiosa. Voy a una iglesia unitaria universalista, que es una iglesia que cree en la justicia social y en el desarrollo personal. Creo que es muy útil ir allí y hablar con personas preocupadas por el planeta y que pasan mucho tiempo intentando hacer el bien.

P.  Las matemáticas y la religión no parecen amigos obvios.

R. La religión es una parte muy importante de la humanidad. Yo no creo necesariamente en Dios, pero sí creo que la gente tiene un lugar para la religión dentro de su alma. No hay un conflicto directo entre pensar esto y reconocer la belleza de las matemáticas. >>

La darrera pregunta em resulta interessant, perquè posa de manifest un important prejudici segons el qual els científics estem al marge de les motivacions espirituals.

Contràriament al que expressa aquest prejudici, diria que la principal motivació per l’estudi del món i per la tasca de buscar un ordre en el món és essencialment espiritual, fins i tot religiosa. Aquesta motivació ha estat explicita i conscient ben bé fins a finals del segle XVIII (molt a grosso modo: estudiar l’ordre de l’univers era estudiar els plans del seu arquitecte) i aquesta vinculació va ser especialment palesa en el cas de les matemàtiques, llegiu per exemple la concisa història de les matemàtiques del professor Kline. La meva impressió és que aquesta motivació continua existint d'una forma críptica i inconscient degut, precisament al pes del prejudici que expressa el periodista.

La resposta de la professora Uhlenbeck em sembla inspiradora i profunda perquè en certa manera vincula la tasca de “fer ànima” amb la bellesa de les matemàtiques, un tema inesgotable sobre el que ni que sigui maldestrament vull escriure en un futur. Una relació la de l’ànima i la bellesa que, pel que fa a la nostra cultura, com a mínim es pugui remuntar al més primitiu pitagorisme.

Professora Uhlenbeck, el meu més profund respecte i moltes felicitats pel premi.