No voldria posar-me endogàmic... però és que fa uns dies que em volta pel cap aquest poema d’en Josep Maria Ripoll, que té una poesia amorosa delicadíssima, vegeu per exemple les sextines eròtiques del seu llibre “Dels marges”.
DOS
Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.
Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.
dilluns, 30 de novembre del 2009
dimarts, 24 de novembre del 2009
La vostra resistència em reconforta. Un poema de Josep Gerona.
Lacònic, vestit amb tipus Garamond, Josep Germà disfressat de Josep Gerona consigna la no persistència del paisatge, i alguna cosa més que aquest furt es fa evident. La seva resistència em reconforta.
Del seu bloc de pensament urgent n'extrec aquest poema. Aquest és ja un dels poemes més estimats per mi, un himne a la dignitat, una peça indispensable del petit calaix on deso tot allò que em permet resistir.
Rònega, harmoniosa figuera,
et retrobo avui més demacrada
presidint com una reina vella
la façana, mig en runes i vestida
només amb l’herbam anàrquic;
pel roser flanquejada i pels lliris
que broten sense motiu,
només pel vell costum
de celebrar la primavera.
T’he vist semblant a com tu eres
en la meva joventut,
com un pla fix que obre i tanca
la pel•lícula d’una vida,
un bell teló de fons
per a deixar lliscar els crèdits
amb els noms de tothom
escrits amb bona lletra,
florentine garamond o book antiga.
Casa, reixa, figuera,
m’heu fet pensar en mi mateix,
perquè heu sobreviscut en la vostra voluntat
envoltades de tanta construcció moderna:
com heu fet perviure el vostre clarobscur
enmig de tanta lluïssor i tant de luxe.
La vostra resistència em reconforta,
feliç de ser capaç de copsar-ne
el miracle de l’ombra,
i encara més, agraït
perquè el vostre silenci m’ha permès
dialogar amb vosaltres i amb mi
veient-me des de fora, com voldria,
sense caure en la temptació dels vells:
posar-se de model.
Poema de Josep Gerona
(extret del seu blog de "pensament urgent").
Més Gerona a http://josepgerona.canalblog.com/
dissabte, 7 de novembre del 2009
Dependència.
Un lloc acollidor.
M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.
Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.
Abstret.
A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.
39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.
El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:
"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació
72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.
0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)
0 Persones reben ajut a domicili.
42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "
(*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.
"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"
Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.
L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!
Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.
Bon cap de setmana.
M’agraden els seus sofàs de tela, m’agrada seure amb un parell de revistes encarat al Carrer del molí, notant l’ombra dels que pugen a la Plaça de la coma o dels que en tornen. M’agrada la biblioteca de Cassà. Un lloc acollidor.
Atret per la portada, descendeixo llargament sobre el número de Juliol-Octubre de la revista Cuadernos de Jazz: “1959, nueva York, un año de Jazz”; Interessantíssima revista, no paro de pendre notes.
Abstret.
A l’hora de marxar, novament atret per la foto de la portada (sobre el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín) fullejo un exemplar del setmanari El Temps. A la pàgina 63, la Sara, una nena amb la síndrome de Lennox-Gastaut, ens somriu des de la capçalera d’un article sobre l’aplicació de la llei de la dependència a la Comunitat Valenciana.
39/2006. “La present llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l’exercici del dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, en els termes establerts a les lleis, mitjançant la creació d’un sistema per l’autonomia i l’atenció a la dependència...”.
El dia que es va aprovar la llei de la dependència recordo haver pensat que havíem fet un gran avenç en el camí que ens defineix com a societat civilitzada i decent. Avui però, em quedo amb les xifres (relatives només a la C. Valenciana) que transcric literalment:
"6.500 persones s’han mort al País Valencià mentre esperaven la prestació
72% és, entre totes es queixes que va rebre la Sindicatura de Greuges entre el gener de 2008 i el juliol de 2008, el percentatge de les que fan referència a qüestions relacionades amb la mala gestió de la dependència.
0,94% de la població del País Valencià ha presentat sol•licituds per a prestacions aplegades a la llei de la dependència (...)
0 Persones reben ajut a domicili.
42,95% de les prestacions que reparteix l’administració valenciana són per atenció a residències(*). (...) només superada pel govern de la comunitat de Madrid, que hi dedica el 73,47% de les prestacions. La mitjana de les autonomies se situa al voltant del 20% (...) "
(*) Aquesta dada és significativa quan es té en compte qui participa en la propietat de les empreses que gestionen aquestes residències.
"70 de 2.560: la Plataforma de l’Alcoià i el comptat fa un seguiment exhaustiu de l’aplicació de la llei, amb les dades que arreplega dels serveis socials de cada ajuntament: el 5 d’octubre, de 2.560 sol•licituds comptabilitzades, només s’havien atorgat 70 ajuts (...)"
Font: El temps, núm. 1.324, 27 d’octubre de 2009, pp. 63-66. El subratllat és meu.
L’article és absolutament revelador. Em quedo força perplex amb el fet que no siguin els serveis socials propis de la comunitat els que avaluen i gestionen les sol·licituds, sinó una empresa creada ad hoc anomenada Agència Valenciana de Prestacions Socials S.A., que complica la burocràcia fins a límits que senzillament són impensables a l’administració pública, visca el liberalisme econòmic!
Per acabar amb un punt de demagògia us proposo que aneu ara al Google i busqueu “coste de la visita del papa a Valencia”.
Bon cap de setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)