Encara els meus rius, l'esmeril present.

Primera escena. 

La Galícia il·luminada pel record. Tinc setze anys, M.A.B. ha vingut a buscar-me amb el seu 124. Ara som allà a on el Neira i el Miño conflueixen. Em trec la roba, nedo. Una serp treu el cap i neda a pocs metres de mi. El Neira és un rierol alegre i emboscat, la seva aigua és gèlida com ho són les aigües encara amniòtiques dels rius infants. El Miño sembla arribar cansat a l’encontre. Les dues aigües conflueixen, però durant molts metres segueixen caminant una al costat de l’altra plenes de recel. Nedo, travesso el mur invisible que han decidit bastir i conservar: una part del cos pertany a unes de les aigües, l’altre part a unes altres. Un moment de comunió, i també una imatge d'escissió.

Segona escena. 

Campos de Gómara. Intento arribar a A., el poble, avui unes runes, a on va néixer el meu amic A.B.A. Fa dies que als matins camino sota el sol. Porto els poemes de L’alegria i Sentiment del temps als llavis.

L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso

Ara camino sobre l’esquelet d’una via abandonada. Quan travesso el pont sóc un funàmbul. El meu equilibri és precari. Sempre ho és. A sota un altre riu: còdols i oblit.  L’Isonzo em polia com a un dels seus còdols...  

Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo

A mi també se'm van concedir uns rius, aquests són també els meus rius. 

Tercera escena. 

L’Isonzo scorrendo

mi levigava

come un suo sasso.

I Fiumi, 1916

Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.

La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’obaga.

Cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.

Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.


V.M
de Ill fares the land (versió revisada de Tova).
Quadern G. Ungaretti.
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2013.

1006

Fotografia de la fitxa de la
treballadora 1006 de la factoria UH,
la meva mare.

Implícitament ho era,
però mai no vaig percebre l’amenaça
de l’olor que el greix i els metalls
deixaven al blau. La bata
que els divendres portaves a casa.








V.M.
Stramonium (2011)

Propera sortida: The Martian Way.

Alguna cosa mobilitza el meu cervell, i durant la tarda no paro de repetir-me el títol del vell relat d’Asimov The Martian Way (1952), publicat aquí amb el títol El sistema marciano al recull “Sueños de Robot”.

Possibilitats de canvis que ens facin avançar cap el bé comú? Per què no? La moral del relat és que els canvis no sempre són propiciats per moviments de masses, sinó per la iniciativa d’una “minoria creativa” (en el sentit de Toynbee) que dona solucions que permeten enfrontar el conjunt de reptes que tenen per endavant.

Els nostres reptes són ben clars: donar solucions a les necessitats alimentàries globals; l’accés universal a la salut (recentment perdut a Espanya, per vergonya de tots nosaltres); la disminució de les desigualtats econòmiques (llegiu, si us plau, el llibre de Toni Judt); el desenvolupament de fonts energètiques no contaminants; la preservació del natura; el final de les múltiples violències; aturar l’avenç del nous totalitarismes que ens amenacen (els corporatius, els teocràtics...); la cura per la diversitat cultural...

Al relat d’Asimov, aquesta minoria creativa és un grup d'astronautes/escombriaires. Jo, aquí i ara,  arreu observo un munt de gent que decideix fer el bypass al sistema en la mesura de les seves possibilitats. No es tracta de grans plantejaments intel·lectuals: les noves minories creatives també són una classe d’astronautes/escombriaires,  són un paisatge emergent, són les llavors del seu propi sistema marcià.

Que tinguin sort, es tracta de la nostra sort.

Ferran Anell, el nostre Zbigniew Herbert?

Mentre Ferran Anell llegeix el poema "M'he fet amic d'una paraula" em ve a la ment una frase i l'escric al quadern: "Ferran Anell és el nostre Zbigniew Herbert". És un flaix, és clar, perquè no, la poesia d'en Ferran i la de Herbert són diferents, és clar. Però les dues poètiques tenen en comú la mirada filosòfica, una mirada tendra i irònica, plena d'amor i d'humanitat.

Amb el Ferran ens veiem un cop a l'any, per la lectura que cada any coordina Papers de Versàlia durant la Festa de Sabadell. Abans també podia bressolar-me en el seu humor/amor quan PdV presentava les seves plaquettes, tant enyorades, en les que el Ferran havia col·laborat.

Torno ara a fullejar les plaquettes buscant algun dels seus poemes i em trobo amb un poema que, per què no?, enllaça amb m'he fet amic d'una paraula:  "(...)Mira que només passes/ un moment per la dolça comèdia de la vida./ Quan s’acabi la corda del cardíac rellotge,/ molt poc després, molt poc, que agafis la maleta,/ el que fou el teu lloc de sempre no podrà,/ ja no podrà coneixe’t, aquest teu lloc de sempre./ Quan t’oblidis de mi, Barcelona, no tinguis/consideracions. Trenca passos, poemes,/  bars i noies, cançons; des del gran buit estant/ m’ho miraré amb tendresa, dissimulant moltíssim." (de Una ciutat, un cos que t'acull. PdV Núm Walden. Primavera 2009 ).

M'agrada, m'agrada veure la tendresa avançar sense complexos per un món tant esquerp. M'agrada que quan un poeta retorna al seu seient, a mi em quedi un somriure franc als llavis.

 
 
M’HE FET AMIC D’UNA PARAULA

A la república del viure, on t’hi neixen
sense permís, cadascú de nosaltres és un rei
perillós, un boig destronat i un rodamón de
l’escuma marina.

Arribem amb la trompeta sota el braç i
procurem pel nostre so, busquem la bateria, el
baix, la companyia per al nostre jazz i un jaç on
descansar en companyia quan la nit ens perilla
als ulls.

I és així que el mestre Ponç Pons em
permet que li robi la paraula principal:
escriviure.
Escriviure serà des d’ara el salari dels meus
dies i la raó de demència per abotonar el desig
a la vida.

D’ara endavant i sempre en amunt em
poso a escriviure i no pararé fins que em
desneixin d’un cop de mort.

Així sigui cincel·lat al meu epitafi: l’han desnascut,
però ell no volia.


Ferran Anell.