"T'esperava, encara". La lectura plena d'amor de Pierre Hadot

Pierre Hadot

“T’esperava, encara (...) m’esforço per fer ascendir el que hi ha de diví en mi al que hi ha de diví a l’univers”. Les darreres paraules de Plotí al seu deixeble Eustoqui, d’acord amb allò que ens explica Porfiri. Paraules plenes de tendresa, “t’esperava, encara”. Dolçor somrient, d’acord amb el que en explica Pierre Hadot en la seva delícia de llibre.

“Plotí, o la simplicitat de la mirada” és un llibre prodigiós que hagués merescut una altra lectura, menys interferida, menys fragmentada. Així que em cal una mirada tendra, a mi també, per acceptar que és ara, al Nadal, quan acabo el curt llibret que vaig escollir amb desig per acompanyar-me durant la llarga estada fora de casa a l’estiu passat. Tendresa per acceptar el món i el seu soroll. Per acceptar la prosa de ferro dels dies.

Resto enlluernat per l’estil de Hadot, que només va poder escriure questa biografia filosòfica i espiritual de Plotí des de l’amor. He gaudit descobrint ressonàncies de la mirada plotiniana en Goethe, en Bergson o en Jung, però també en les pròpies intuïcions. En paraules de Hadot (p. 62-63):

“La simplicidad de la vida escapa a las trampas de la reflexión. Al vivir en el desdoblamiento, el cálculo y el proyecto, la conciencia humana cree que solo es posible encontrar tres haber buscado, que sólo se puede construir ensamblando piezas, que únicamente puede obtenerse un fin empleando los medios (…) La Vida, que encuentra sin buscar, que inventa el todo antes que las partes, que es al mismo tiempo fin y medio, en una palabra, que es inmediata y simple, es pues, incomprensible a la reflexión. Para alcanzarla, como para alcanzar nuestro yo puro, será preciso abandonar la reflexión a favor de la contemplación”

La lectura es dilata en el temps, fragmentada si, però impregnant-se del moment. Ara sóc a un lloc inversemblant del centre d'Europa i llegeixo en veu alta un passatge a una practicant de Ioga, amb una tassa de te a les mans, tot parlant dels diferents nivells del jo, és possible que llegint a Plotí estiguem interpretant a Patanjali?; Ara, a dos-mil quilòmetres de l’escena anterior, subratllo un passatge sota un ponent que es desplega esponerós. En paraules de Plotí (p. 56):

“Aquesta bellesa resplendeix sobre totes les coses i omple a tots els que hi ha allà dalt, de manera que també ells es converteixen en éssers bells, com succeeix sovint als homes pujats a llocs alts, allà on la terra té un color ocre, apareixen acolorits per aquesta tintura perquè s’han tornat semblants al sòl pel que caminen. Però allà dalt, el color que cobreix la superfície de totes les coses és la bellesa, o millor dit, allà tot és color i bellesa en profunditat.”

 

Pierre Hadot
Plotino o la simplicidad de la mirada.
Traducció de Maite Solana.
Alpha Decay, Barcelona 2016.

De lleis físiques i d'hàbits de l'univers... troballes compartides

El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.

Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).

Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.

La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.

“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.

I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint “El espejismo de la ciencia ” de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des de l'amor de llibres com “Los griegos y lo irracional” de E.C. Doods, “En los oscuros lugares del saber” , o “La pasión de la mente occidental” de R.Tarnas).

Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.

Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.

F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead

Sheldrake cita:

“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)

“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)

“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)

i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…

Troballes compartides.

R. Sheldrake
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013

De la mà del llunÀtic per la Devesa

En David parla del camí de l’heura: encertadíssima imatge. Doncs bé, he tingut la sort de fer una part d’aquest camí al seu costat,  i  és una sort que ara els poemes de Devesa ressonin també en ell, que és allò que esperem quan els poemes et deixen anar la mà i inicien la travessa. Tot està embolcallat de llum, una aura de fortuna.

Agraït, doncs, David, per la teva lectura de Devesa. És tot un privilegi que hi dediquis una entrada al teu LlunÀtic.

Entrada del blog LlunÀtic