Desficis

 

     
Desficis.

Octubre de 2022 (V.M.)

Instint, mirall, bolcada, hemisferi dret

 

1. Instint.

L’A. passa al grup familiar de whatsapp un enllaç a un fil de twitter on es mostra en acció a un tipus de peix globus del Japó organitza un niu amb una geometria bellíssima i complexa, que atén a criteris estètics (atents al detall de la petxina). Aquí trobareu el vídeo de la BBC que apareix al fil de twitter. Al fil, trobo apel·lacions a l’instint. Per què no apel·lacions a una forma de cultura?

2. Mirall.

L’A. també m’envia un enllaç a un article del diari El País (I. Morgadas ¿Tienen autoconsciencia los animales? 3/8/22), certament trivial, sobre l’autoconsciència dels animals. Segurament és una bona notícia que els mitjans de comunicació es vagin fent ressò de, com a mínim, la pregunta... llàstima però que no vagin més enllà: al cap i a la fi, la prova de l’autoreconeixement en un mirall sembla tan naïf...

La lectura de l’article, em fa pensar que la busca de l’autoconsciència per “mètodes científics” potser sigui intrínsecament infructuosa. Potser, al final tot es tracti d’una manera de veure el món: podem escollir mirar-lo com un seguit interaccions mecàniques i, en aquest cas, fins i tot l’autoconsciència humana seria una il·lusió (aquesta és la postura de filòsofs de la ment com ara Daniel Dennett) i la prova del mirall buida, quelcom que una màquina pot executar. Alternativament,  podem mirar al món amb la convicció que tot està ple de consciència. L’A. I jo tenim clara la nostra posició al món i és coincident. Crec, però, que la mirada té una derivada política. L’atenció i la cura als altres no pot ser la mateixa quan es conrea la visió –i s’actua en conseqüència– en un univers mecànic que arriba a incloure als éssers humans, vistos aquí com “robots humits”, que quan es conrea la visió d’un món bullint de formes de consciència.

La petita reflexió sobre la prova del mirall m’ha portat al cap la preciosa escena que, d’una manera sòbria, explica la priocoterapeuta i musicoterapeuta Anna Duran a un article a la revista Eipea (gràcies E. Garrido, per tot allò que m’explica sobre l’autisme quan li parlo sobre la meva convicció que convivim amb altres ments, i gràcies per la referència):

“En Feliu és un nen amb molt poc llenguatge verbal. Tot just contesta les preguntes que se li fan i canta les cançons sense lletra. Li agrada molt la música i té una bona relació amb el piano des dels inicis. És un dels pocs elements que tolera. No utilitza tambors ni agafa baquetes. Canta, balla i s’acosta al piano. Deixa que jo toqui el piano per acompanyar les dues cançons favorites. És molt selectiu. Seu al meu costat, però no suporta tocar més d’una nota. Comencem fent una alternança: ell toca una nota, jo en toco una altra. Amb el temps, l’alternança va creixent i es torna més i més complexa. Acaben sorgint petites melodies que es contesten una a l’altra. Jo faig un acompanyament harmònic molt senzill i la seva melodia i la meva melodia es van alternant i convertint en un diàleg. Realitzem improvisacions cada cop més llargues i boniques. En Feliu es mira sovint al reflex del piano. Un dia, m’emporto una gran sorpresa: estem improvisant el piano, després d’hores d’alternances i diàlegs, i en Feliu es mira al reflex del piano i assenyalant-se a si mateix diu “jo” per primera vegada a la vida.” Anna Duran. Eipea, núm 12, primavera 2022, pàg. 54.

En Feliu diu “jo” per primera vegada a la vida.

3. Bolcada.

Llegeixo amb fervor “El vuelco” de Jeffrey J. Kripal, un llibre magnífic, que m’ha fet tornar al costum de llegir amb el llapis a la mà, subratllant, anotant, dialogant amb l’autor, discutint a vegades. Al llibre, Kripal, reivindica el paper de les humanitats per poder llegir “el text viu del món”, i també per poder explicar el desplegament de la consciència. La lectura del llibre em fa tornar a casa, quin privilegi que algú amb el do d’ordenar el seu pensament posi paraules al teu pensamenmt, també al teu pensament polític. Perquè Kripal parla de formes de panpsiquisme i panenteisme, però també del “futur polític del coneixement”, d’un ecologisme profund i fosc, com a sortida a l’atzucac en el que ens trobem. A casa.

4. Hemisferi dret.

Hi ha una teoria de la ment que, contràriament al que pensem, sosté que la nostra psique no és el resultat de l’activitat cerebral, sinó que el cervell actua com una vàlvula reductora de la realitat, amb l’objectiu de focalitzar-nos i preservar-nos. És una teoria suggerent que explica com persones amb cervells en estat severament danyats o sense activitat registrable afirmen tenir experiències complexes, profundes i amb una alta intensitat psíquica. Al text de Kripal, descobreixo el testimoni commovedor de la neuroanatomista Jill Bolte Taylor, que als trenta-set anys va patir un ictus que va afectar severament el seu hemisferi cerebral esquerre i que podria haver-la matat: Bolte va necessitar vuit anys per recuperar-se. Al seu llibre My stroke of insight (un ataque de lucidez, Debate 2009) descriu allò que va viure durant l’ictus, i és revelador.

Insereixo un vídeo amb subtítols en castellà amb el seu testimoni, són a penes vint minuts (aquí el vídeo original). Feu-vos el regal d’escoltar-la.

- o -

Jeffrey J. Kripal

El vuelco.
Traducció de Pablo Hermida Lazcano.
Atalanta, Vilaür 2022.

Desvetllant ull nu. Presentació a La llar del llibre de Sabadell

Amics,

El dijous dia 30 de juny presentarem ull nu a La llar del llibre de Sabadell.

Serà a les 7 de la tarda, a la llibreria del carrer Sant Antoni, i ens acompanyarà el poeta Josep Gerona que farà la presentació.

La veritat és que estic agraït al Josep per la seva amabilitat en acceptar fer la presentació i també a La llar del llibre per acollir-nos tan generosament.

Esteu convidats, sereu benvinguts!

Una abraçada,

Víctor.

Actualització 30/6/2022.

El ditxós virus no ens ha permès gaudir de la companyia d'en Josep (afortunadament restablert) però vam poder gaudir de la presentació que va fer en David Madueño, que ha seguit molt de prop el procés d’escriptura del llibre. Li estic molt agraït per la seva lectura, per la generositat d'haver acceptat un encàrrec de darrera hora i per les seves paraules, que tots vam gaudir. Gràcies Josep, gràcies David, gràcies de tot cor a La llar del Llibre de Sabadell, per la magnífica tasca de difusió, i gràcies a tots i totes que ens vau acompanyar. Una abraçada ben forta a tothom!

Córrer mentre crema l'esbarzer, un altre poema de Susanna González

I encara un altre poema de Susanna González, que apareix just en un moment en el que, a propòsit del correu d’un amic –“trist i feliç a la vegada”–, penso en els nostres fills, fent el que cal, entrant en el soroll del món, allà on no podem ser recer...corrent, mentre crema l’esbarzer: una imatge encertadíssima.

(Dibuix de José Moreno)
 

Has fet el que calia, córrer
mentre cremava l’esbarzer
arrelat en terra eixuta
a cops de veu.
Malvendre,
engolit per la bèstia
on no perviu cap història,
el fracàs, potser,
la negació, el reduccionisme.
Ets, ara, la seva pell
de contorns imprecisos,
els seus peus que s'arrosseguen
colgats en el glaç
dels nostres ulls.

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

Escriure des dels marges, a ull nu.

«Les llums dels marges i les codines, la volta del cel a ull nu, el temps com un teixit dúctil: l’oracle. El món quan s’esborren els contorns del llenguatge i la memòria; afàsia i kintsugi, reparació.»

 

A casa han arribat avui els primers exemplars d’aquest nou recull de poemes, ull nu, i m’alegra poder compartir-los i, amb ells, també, les llums que els han fet créixer.

Alguns d’aquests poemes han sorgit travessant les extensions inabastables de Castella o les codines de les muntanyes properes, humils i fràgils. Els poemes segueixen l’estela d’una dissidència de la que parlava al darrer poemari, Devesa oculta: abandonar les joguines que el pensament fabrica i mirar el món, ple d’ànima, i estar-hi, a ull nu.

Per què dir? Potser dir per fer emergir el món, d’aquí el Kintsugi, l’art japonès de reparació de la ceràmica: reparar les paraules com una forma de restituir el món.

Versions preliminars d’alguns poemes del llibre havien aparegut a diversos volums editats per Papers de Versàlia. Com sempre, agraeixo a Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll l’amistat, la confiança i la generositat que sempre m’han mostrat. Em sento privilegiat per cada cop que m’han convidat als seus projectes.

I, per descomptat, el meu agraïment, al Carles Cervelló que ha acollit aquests poemes al seu segell, Témenos. Em sento molt ben acompanyat a la seva casa i a la Col·lecció Lai. Érem peregrins i vam arribar a un Tèmenos. Gràcies, Carles!

És, doncs, temps de deixar anar aquests petits poemes. Tant de bo trobin el seu camí.

V.M.
ull nu.
Témenos edicions,
Barcelona, 2022.

Un home sol compon silencis, un bellíssim poema de Susanna González Turigas

 

Un home sol compon silencis.
Tasses i platerets li dringuen
entre els dits mentre para la taula.
Feineja abstret. És ara.
En un altre moment, no hi era
ni la taula, ni el lloc. Lluny
el dringar de platerets i tasses.
El vent, potser. La llum,
assedegada.

Susanna González Turigas


Aquests dies llegeixo  “Totes les veus”, de Susanna González Turigas, a qui vaig conèixer per aquesta entrada al blog Llunàtic, que escrivia David Madueño. “Totes les veus” és un llibre on la poeta  (s’)indaga a través d'un llenguatge, el de la poesia, capaç d’accedir a substrats de la realitat que logos tradicional no pot copsar, on la poeta, doncs, desplega la seva pròpia raó poètica. El poema, potser singular dins del llibre, m’ha tocat d’una manera estranya: llegir-lo, penso, és com contemplar una fotografia amb blanc i negre, amb el seu misteri irresolt: la fotografia d’un home sol, que feineja, banyat per la llum del matí. No sé com no participar del poema  –això fa la poesia amb nosaltres–: aquest home sol que compon silencis és l’home que vaig ser fa vint anys? el meu pare embolcallat pel seu silenci? L’home que seré?

Com al poema de Sophia de Mello, repetir gestos rituals, com ara dir aquells poemes que mouen en tu alguna cosa que no saps definir. Fer-ho per tractar de restablir “l’estar-ser-inicial de les coses”. Avui, tasses i platerets dringuen a les meves mans.

- o -

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

 

 

Retrobant uns dibuixos de José Moreno

Avui, remenant algunes carpetes que feia temps que no obria, he trobat els treballs que José Moreno va realitzar per anar de la mà amb els poemes d’un recull que vaig tenir la sort de publicar fa uns anys,  Devesa oculta. Aquests treballs són una companyia privilegiada per un recull que encara em fa feliç.  

Dibuix de la portada.
José Moreno, 2018

José Moreno és un artista al que estimo i al que admiro per la seva obra i per la seva actitud: rigorosa i resilient (escolteu-lo aquí, si us plau, en una entrevista recent a Ràdio Sabadell). Com sempre, la seva forma de treballar m’impressiona, per això recomanaria escoltar els minuts 12.45 a 16:10 i 18:55 a 22:10 d’aquesta altra entrevista que vam fer el 10 de maig de 2018, al programa El cub blanc amb Gerard Torres i Raquel Garcia.

Només vam fer una presentació del llibre, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i allà vam tenir l’oportunitat d’exposar l’obra i compartir-la amb els amics que ens van acompanyar. En José va concebre el conjunt dels dibuixos d’una forma unitària i els va disposar en forma de quadern. Els seus quaderns són –sempre ho dic– una terra de maravelles. En aquesta entrada, d’aquell dia, podeu veure algunes fotografies del quadern: recordo ara la impressió que feia desplegat sobre una taula de l'acadèmia. Crec que va ser la única vegada que la obra es va exposar.

Els dibuixos van aparèixer publicats en blanc i negre, i espero que els lectors en gaudissin –l’edició a Zona blanca és pulcríssima–, però avui, que els he redescobert en color, he pensat que em feia molta il·lusió compartir-los desplegant tota la seva riquesa. Aquest és el sentit d’aquesta entrada.

 

Encapçalament d’Ill fares the land,
José Moreno, 2018.

 

 

Dibuix que acompanya el poema
sota les travesses el riu és un record,

José Moreno, 2018.

Encapçalament de Terracotes,
José Moreno, 2018.

 

Dibuix que acompanya el poema angiografia,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament de Llindar,
José Moreno, 2018

 

Encapçalament de Bol,
José Moreno, 2018.

 

Encapçalament d’On el blanc,
José Moreno, 2018

 

 

 

Encapçalament de Marges,
José Moreno, 2018

Cambra de Tardor, Gabriel Ferrater

Fa uns dies vaig rebre, juntament amb molts altres companys, una amable invitació de les Biblioteques de Sabadell i el Departament de cultura de l’ajuntament, per fer una lectura per Sant Jordi, i estic molt agraït.

Aprofitant l’any Ferrater vaig decidir llegir un poema de Gabriel Ferrater que sempre m’ha entendrit, “Cambra de tardor”. Un poema del seu llibre “Da nuces pueris” que ens transporta a l’intimitat d’una cambra.

CAMBRA DE TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
                            «Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
                                                          Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                 «Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
                                                   Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater

Enllaço el twit amb la meva lectura i també, més avall, un altre twit amb la lectura d’un altre fragment de Ferrater, a càrrec de la meva amiga Maria Rosa Aragay, ben pertinent, sobre la difícil qüestió de com trobar la distància adequada entre el sentiment que origina el poema i el propi text.

Pel centenari del naixement de Gabriel Ferrater Victor Mañosa ens llegeix un fragment de "Cambra de Tardor" 🍂🍁 @AnyFerrater @sbdcultura #santjordi22 #sabadellcultura @badabadocs pic.twitter.com/fgO6de9Ju6

— biblioteques de Sabadell (@bibliotequesSBD) April 23, 2022

 
I el fragment escollit per Maria Rosa Aragay

Per aquest #santjordi22 us presentem un fragment de l'Antologia de l'obra de Gabriel Ferrater editada per @mporrasmarti @sbdcultura @Aj_Sabadell @poetadguardia @sbdparticipacio #sabadellcultura pic.twitter.com/Rjvyq0848c

— biblioteques de Sabadell (@bibliotequesSBD) April 23, 2022

- o -

Gabriel Ferrater
Da nuces pueris.
Empúries,
Barcelona 1987.

Tot això és bell, humild i abastable.

Cassà de la Selva, 2002
Foto: VM

Sovint voldria que ens aturéssim per copsar
la mà tendra de l’horabaixa sobre els camps,
quan els colors de les terres es fan múltiples,

o per veure com es filtren aquests rajos
en nostres estances, pensades per fer
fins consumir-nos, quan una mena de treva
irradia i ens recorda una forma elevada
o interior, tant és.

Tot això és bell, humil i abastable,
però sovint seguiu un altre reclam,
una vida que en vosaltres sembla més viva
i que us impulsa.

Sempre em sorprèn la nostra diversa sintonia
i em fa dubtar d’allò que anomenem present.
Em fa feliç, però, saber que també aleshores
la vostra ànima és tocada per altres ens
igualment bells, humils i abastables.

El biaix de les clarors, la gràcia concedida,
no conec un goig comparable. Voldria retenir
tots aquests besllums, lliurar-los de la certesa insidiosa
que un instant és un instant; de la dissolució que assetja;
de la fragilitat de la memòria; de l’agitació trivial,

i desaprendre aquest voler punyent
de saber-vos a recer, i abandonar-me a
l’hora benigna que ens ha estat donada
mentre us endinseu en la llum,
fent-vos u amb el corpuscle
i la falguera.

V.M.

El passat dia 16 de febrer vaig tenir el privilegi de poder compartir una hora al programa “El matí” de Ràdio Sabadell en la companyia de Raquel Garcia i Josep Alavedra, que van tenir l’amabilitat d'acollir-me al seu espai. Estic molt agraït a la Raquel, al Josep i també al Josep Gerona que va tenir la generositat de proposar el meu nom per gaudir d’aquesta oportunitat.

Al minut 16:18 vaig llegir aquest poema, que apareix a l’Àlbum Plaer/dolor (Papers de Versàlia, 2021) i també al poemari, ull nu, que publicarà aviat Témenos Edicions.

 

- o -

 

Diversos autors.
Dolor/Plaer,
Papers de Versàlia,
Sabadell 2021

 

V.M.
ull nu,
Témenos Edicions,
Barcelona 2022.

Una obscura joia interior

Aiguamolls de l’empordà, desembre de 2021.
Foto: VM

Sempre llegeixo amb interès tot allò que prové de l’assagista Juan Arnau, a qui segueixo i de qui he llegit llibres magnífics com ara “La invención de la libertad” (Atalanta, 2016). En aquesta ressenya d’un llibre d’Emmanuele Coccia, publicada dissabte passat, Arnau reivindica una biologia allunyada de les tendències mecanicistes que semblen haver-se posat de moda en alguns dels seus camps, quan la física fa més de cent anys que ha abandonat aquest paradigma (una qüestió sobre la que reflexiono en aquesta xerrada).

“El aire hace posible el soplo de la vida, pero el aire es el subproducto de la vida vegetal, es consecuencia de su metabolismo. El mundo es más una entidad vegetal más que zoológica. Las plantas crean el rostro de nuestro mundo, de cada ser vivo. «Si la mente es un asunto de átomos, tejidos y moléculas, entonces está en todas partes, en toda especie viviente. La biología es una fenomenología de la mente cósmica».”
 
(...) “vida equivale a universo, pues todo está vivo. Incluso los átomos respiran luz, la absorben y la emiten, como si de un lenguaje se tratara. Los seres vivos son depósitos de luz de las estrellas”.  

Impressiona la imatge d’un univers sentint (del neologisme sentiència), la dels àtoms que perceben i es relacionen amb el seu entorn deixant anar llum o absorbint-la. És inevitable pensar que sentir està molt relacionat amb una forma de consciència? Només de pensar-hi ja ens situem d’una altra manera al món. També impressiona la imatge (pitagòrica!), d’un univers viu: aquesta seria, de fet, la seva qualitat principal; i també la imatge del tràfic de llum, de com ens alimentem de la llum emesa per les estrelles...

Sempre ressono en el to poètic d’Arnau, que mobilitza la meva creença en la presència arreu de la consciència, de l’ànima, de la vida.

D’un temps ençà celebro l’aparició de diferents treballs que, mantenint-se en el marc de pensament convencional em fan pensar que lentament certes percepcions semblen canviar i vaig veient com les dissidències que en el meu aïllament creia intimes són compartides. Així, proliferen notícies i comentaris sobre les habilitats cognitives dels animals (allò que, limitadament, anomenem intel·ligència), o sobre els llenguatges i sistemes cooperatius en el món vegetal, com ara els treballs David George Haskell o de Stephano Mancuso, escrits amb voluntat de filtrar-se i esdevenint accessibles a gràcies a la presència de les seves recerques als mitjans de comunicació de masses.

Al mateix temps, però, també observo un allau d’articles divulgatius de les neurociències on es pretén presentar l’ésser humà com una mera màquina instintiva, un conjunt de regles i relacions químiques. La teva consciència és un epifenomen, ens diuen, un fenomen emergent en la complexitat del mar d’impulsos elèctrics que onegen al teu cervell. Un se sent temptat a dir que hi ha coses que el pensament no t’ensenyarà:  acotxeu els vostres fills, de nit, i digueu que el que sentiu no és amor, que sou màquines al servei d’uns gens que volen preservar-se en la vostra descendència.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb un animal sap que no està davant d’una màquina instintiva sinó –diré la paraula? – d’una ànima. Però un diria que en certs àmbits acadèmics aquest plantejament és risible. Per això  és sorprenent adonar-nos que el pensament que representa als animals com a  màquines instintives – no parlem ja de la nostra incapacitat de considerar el món vegetal com a susceptible de constituir comunitat, comunicació, ment– és extraordinàriament recent en el context del pensament occidental, amarat des dels seus inicis per una corrent, avui subterrània però vital, de panpsiquisme. Vaig descobrint això a través de la lectura, lenta i interferida, del llibre de David Skrbina “Panpsychism in the West”, una història de com diferents concepcions panpsiquistes han anat amarant l’obra de molts pensadors al llarg de la història de la filosofia occidental.  A les primeres pàgines del llibre llegeixo la següent declaració:

p. 6

“El panpsiquisme té importants conseqüències ètiques. Argumenta que la ment  humana no és una anomalia a l'univers, sinó que allò humà i allò no humà comparteixen una qualitat important: la de tenir ment. En virtut de aquesta qualitat compartida, és possible que coneguem l’univers de manera més íntima i ens hi trobem a casa. Al seu torn, això pot servir com a font per a més compassió i els valors ecològics i, per tant, noves formes d’actuar a la món.”

(...)

“El panpsiquisme posa en relleu la naturalesa de la filosofia mecanicista. El pensament present i les estructures socials actuals estan arrelades en gran part en el punt de vista mecanicista de l'univers que es va heretar de Hobbes, Descartes i Newton: la visió de l’univers com un lloc de matèria morta i insensible conduïdes per forces mecàniques. La ment humana és un misteri inexplicable, un ‘gran excepció’ en l’esquema còsmic. Al llarg de la història, el panpsiquisme ha servir, en gairebé tots els seus punts, com a antípoda d'aquesta teoria mecanicista de la ment i realitat. El panpsiquisme es manté com una rigorosa alternativa a la visió dominant del món.”

Més endavant, he trobat una imatge suggeridora de Schopenhauer, per qui les plantes, malgrat estar mancades d’una consciència veritable,  experimenten una “obscura joia interior” (an obscure self-enjoyment, p. 143). He trobat preciós que una joia pugui ser obscura: potser una imatge uròbica (Neumann)?

- o -

Hem sortit al camí: estornells. L’Anna m’acosta els prismàtics. Gaudim en silenci de la bellesa de l’estol. Digueu-me ara que això que sento no és joia. Una forma interior, obscura potser.

- o -

 

  David Skrbina

  Panpsychism in the West,
  revised edition.
  Massachusetts Institute of Technology
  Cambridge, MA, 2017.