Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz

En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

Estació, universitat, llegeixo Milosz.

Estació, universitat, llegeixo Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. Una àncora. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, com de mi ho ha estat i és encara, però ja no porto d'eternitat plenes les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes les d’un xicot. Els nanos que comparteixen amb mi l'andana em recorden els que, ocasionalment,  comparteixen en mi cordada: són eterns, però jo ja no ho sóc, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, i m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. Una noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorn al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant a l'home que ara sóc. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo Milosz.

- o -

ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.



SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.

Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.

Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre Milosz (i II)

"Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
i aleshores senten en elles aquest cos pobre"

 "Ens toquen de vegades les galtes i els cabells i aleshores senten en elles aquest cos pobre"...  segueixo en companyia de Milosz. Llegint-lo en llocs inverosímils- Com ara, mentre sento panteixar una escaladora ben a prop, i el seu bleix és tant pertorbador. Cos i ànima que reclamen.

De l'impressionant poema "Consciència", us extrec alguns fragments que realment passaran a la meva antologia personal del poema espiritual.

- o -

CONSCIÈNCIA

1. La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

(...)
 
3. Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4. Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

(...)

6. Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7. Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8. (...)

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Fins i tot no havent-hi cap més riba... Czeslaw Milosz (I)

Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.

Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta  necessitat?

SOBRE LA PREGÀRIA

Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Però a vegades emergim per un moment i...

Bé, si és clar, qualsevol poema en tant que manifestació de l’esperit és un poema espiritual, tot l’art és espiritual, però què fa que un poema aconsegueixi fer-nos ressonar en una nota més elevada? que ens faci emergir per un moment?

Perquè a vegades succeeix que emergim per un moment, i que per un moment perdura el dring d’una certesa. Succeeix que a vegades l'instant inicial prové de la lectura d'un poema com ara aquest:

PERDIDOS

Perdidos, perdidos en grises pasillos. Por la noche
las bombillas silban como los pitidos de barcas hundiéndose.
Leemos libros olvidados por sus autores.
No existe la verdad, repiten los sabios.
Las tardes de verano: un festival de vencejos,
en los suburbios estallan las peonías.
Parece que las calles se acortan
por el calor, por la facilidad de la visión.
Lentamente avanza el otoño sin hacer ruido.
Pero a veces emergemos por un momento
y sucede que brilla la puesta de sol
y aparece una seguridad pasajera,
casi una fe.

Adam Zagajevski
Mano invisible
Traducció de Xavier Farré
Acantilado, Barcelona, 2012.

Wieslawa ha fet nevar.

Llegeixo aquí queWieslawa Szymborska ha mort als vuitanta vuit anys. Un "bon" dia, potser, per recomanar la seva lectura a tanta gent que diu que no sap com entrar a la poesia, que no diu no entendre la poesia.

I ara, que a fora neva, m'ha vingut al cap aquesta versió de Pau Vallvé.





Foto (c) Reuters

Castanyer. Tadeusz Rozewicz.

Transcric la versió complerta del poema de Tadeusz Różewicz, citat al post del dia 9 de gener. Jo crec que són uns versos que perfectament hagués firmat Amikhai, si hagués estat polonès, versos com ara: "i Déu omnipotent que va barrejar/ l'amarg amb el dolç/ penja en una paret desemparat/ i pintat malament".


I penso ara que la menció a Amikhai aquí, potser no sigui una acrobàcia: no debades ambdós poetes van compartir època i una vivència extrema.

- o -

CASTANYER

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços


en un prestatge hi ha els flascons
en què les melmelades
com deesses de dolces boques
han servat el sabor 
de l'eterna joventut

l'exercit en un racó del calaix ja
fins que el món s'acabi serà de plom

i Déu omnipotent que va barrejar 
l'amarg amb el dolç
penja en una paret desemparat
i pintat malament
 
La infantesa és com la cara desdibuixada
d'una moneda d'or que dringa
amb so pur.

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

la mare és petita i pots dur-la en braços.

Intentaves entrar en la llum dels pares, però has acabat per recordar només la llum d’un bosc de castanyers prop a la casa dels avis. Aquella casa que la mare va deixar amb tretze anys per creuar sola la península.

Has pensat en aquests boscos de castanyers, els soutos ara inexistents gairebé, i en les castanyes bullides (bullós) que es menjaven a la nit, i al matí amb llet, “ni tan sols sabíem que era un menjar de pobres”.

Finalment escrius:


Bullós,
para quentar as mans tamén,
e co leite pola mañá.

A folla máis pequena,
e o froito daqueles bosques
dos que fuches arrincada.

Aqueles bullós,
queiman agora nas miñas mans
e a luz daquelas árbores nos ollos.

Eu intento entrar nela
coma unha bolboreta:
obstinada, cega.

V.M. Stramonium (2011)


I seguies intentant entrar en aquella llum tènue dessota dels castanyers quan llegeixes aquest vers de Tadeusz Różewicz:

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços
(...)


Fragment de "Castanyer",

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

--

(c) de la Fotografia: "Blopsmen" a Flickr

como conviene sólo a las vidas malgastadas.

C. Folch i Torras.

(...)

casas que tosen en silencio
escalofríos de enlucidos
casas de ralos cabellos
de enfermiza tez


(...)


casa de los suburbios de sienes hundidas
casa que mastican la corteza del pan


(...)


casas que nunca estvieron en el teatro
         
                 ratones de las casas de los suburbios
                 conducidlas a la orilla del océano
                 que sienten en la arena caliente
                 que contemplen la noche tropical
                 que la ola les premie con una estruendosa ovación
                 como conviene sólo a las vidas malgastadas.

Fragment de "Casas de los suburbios"
Zbigniew Herbert (1974).

De Z. Herbert
Informe desde la ciudad sitiada y otros poemas.
Traducció de Xaverio Ballester.
Hiperión, Madrid, 2008.



Fotografia de VM

Solidaritat i soledat aquests dies.

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura  en termes propis,  i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic. 

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.”

Horas tempranas, Se aproxima la alegría. Tornant a Zagajewski

Un mirador al camí de ronda prop de la platja de Sant Pol. Vigiles el fill que "ha descobert un paradís" a les formes abruptes de les roques.  El mar, com sempre, et neteja: obres el llibre que portes a la butxaca, somrius, i et deixes endur pels bons presagis del matí.

Aquests bons presagis també són per tu.

Dolços somnis, bona nit.

-o-

HORAS TEMPRANAS (Adam Zagajewski)

Horas tempranas de la mañana: todavía no escribes
(no intentas escribir), tan sólo lees indolente.
Todo está inmóvil, tranquilo, pleno como si
fuera un regalo que nos ofrece la musa de la lentitud,

como antaño, en la infancia, de vacaciones, cuando
se estudiaba largo tiempo el mapa de colores antes
de la excursión, un mapa que prometía tanto,

o el momento antes de dormirse, cuando todavía no hay sueños,
pero ya se presiente su llegada desde diferentes partes del mundo,
su marcha, peregrinación, cuando velan al lado del lecho del enfermo
(enfermo de la realidad) y la animación entre figuras medievales
encorvadas en una quietud eterna sobre la catedral;
Horas tempranas en la mañana, silencio;
                                  todavía no escribes,
todavía entiendes tanto.
                                  Se aproxima la alegría.



Adam Zagajewski
Antenas.
Traducció de Xavier Farré,
Acantilado, Barcelona, 2007.

Aquí: retrobada amb Szymborska, Vermeer, Rivas y Zagajevski.

Com quan s’altera el sentit del gust i trobes a faltar els sabors que els costums i les hores et retornen, i ja ni goses perdre el temps amb la perspectiva d’una novetat. Aquests dies, en part abduït pel dia a dia, has llegit si, però amb certa desgana.

Al veure el llibre de la Szymborska (el darrer llibre de la Szymborska) a la lleixa de la llibreria has dubtat i has pensat que no volies contaminar amb la teva pèrdua sensorial aquesta retrobada amb la vella companya.

Però definitivament estic molt content d’haver-me endut el llibre a casa, i d’anar assaborint-lo amb lentitud d’estació en estació.

Poemes com el que dona nom al llibre t’han retornat el somriure al llavis amb el que llegies els poemes del “Llamando al Yeti” aplegats en aquella antologia urgent preparada arran de la concessió al Premi Nobel. Si Wislawa, ha estat bonic retrobar-nos i tornar a compartir anades i vingudes per les andanes.

Transcric aquí un poemet (una bagatela que no és representativa del nivell del llibre) perquè em permet retrobar-me amb la presència de Vermeer que ja havíem trobat en poemes de Zagajevski i de Rivas.



VERMEER


Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día
leche de la jarra al cuenco
no merecerá el Mundo
el fin del mundo

Wislawa Szymborska
Aquí
Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.
Bartleby,
Madrid 2009.

- o -

NOTA: després de llegir això i això, no voldria pas que ningú no s’enfadés per la transcripció d’algun que altre poema en aquest minúscul catàleg de desficis, cosa que mai no he fet amb la voluntat de perjudicar a ningú. Ara bé, com és obvi, si algun autor, traductor o editor creu que es vulneren els seus drets per la transcripció d’algun poema al bloc, el retiraré immediatament.

Herbert - Spinoza

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.


EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.


Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

Passen trenta anys i res no és capaç de tornar-te aquest somni.

Sempre és un plaer entrar al blog del traductor Xavier Farré. En aquesta ocasió no puc evitar afusellar-li directament aquesta troballa. Un poema de Jacek Gutorow, un poeta polonès absolutament desconegut per mi. Us deixo aquesta nit amb aquesta delicadesa. És de suposar que la traducció és de Xavier Farré.

UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES

Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.

Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.

Ni fins i tot el viatge a Amèrica.

Jacek Gutorow

Dos entrades del blog de Xavier Farré.

Recomano una visita a l'excel.lent blog del traductor Xavier Farré. Com diu un company, "retallar i enganxar és l'essència de la blogosfera". Així doncs, sense cap recança us transcric aquí dues magnífiques entrades del mateix.

Poesia i traducció (entrada del blog de Xavier Farré del 10/4/08)

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Poetes i filòsofs(entrada del Blog de Xavier Farré del 20/3/08)

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "

Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof

La llum de Vermeer. On es troben Rivas i Zagajewski.

La luz de Vermeer, "aquest misteri de segles" a on avui conflueixen Rivas y Zagajewski.

A LEITEIRA

Hai séculos, nai, en Delft, ¿lembras?
ti verquías o xerro na casa de Johannes
Vermeer, o pintor, o home de Catharina Bolnes,
filla da señora María Thins, aquela tesa,
que tiña outro fillo medio tolo,
Willem, se mal non recordo,
o que deshonrou a pobre Mary Gerrits,
a criada que agora abre a porta
para que ti entres, nai,
e vaias onde a mesa do recanto
e co xerro derrames as bolboretas de luz
que o gando dos teus pastou
nos farrapos verdes e sombríos de Delft.

A tal que eu soñei no Rijksmuseum,
Johannes Vermer encalará con leite
esas paredes, o latón, o vimbio, o pan,
os brazos teus,
aínda que na ficción do cadro
a fonte luminosa é a ventá.
A luz de Vermeer, ese enigma de séculos,
esa claridade inefable sacudida das mans de Deus,
leite por ti munxido, nai, na corte escura,
na hora dos morcegos.


Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

Nai = mare; Lembras? = recordes?; Tolo = boig, lelo; Bolboretas = papallones; Gando = bestiar; Vimbio = Vímet; Morcegos = ratpenats.






LA MUCHACHA DE VERMEER

La muchacha de Vermeer, ahora famosa,
me mira. La perla me está mirando.
La muchacha de Vermeer, la de los rojos,
húmedos y brillantes labios.

Muchacha de Vermeer, perla,
turbante azul: eres la luz
y yo estoy hecho de sombra.
La luz mira la sombra con altivez,
condescendencia, quizá con lástima.


Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.


Bon cap de setmana, bona setmana a tothom.

Un poema de Zagajewski (II)

Acabo aquest "mes dedicat als poetes polonesos que jo conec" (tinc noves obsessions a ressenyar en cartera) amb un poema d'Adam Zagajewski.

Finalment, després de llegir els seus "Poemas escogidos" publicats a Pre-textos, em refermo en la opinió que és un poeta immens.

El poema que segueix és un pèl llarg –les meves disculpes, nens- però es que a mi m’agrada molt.

NANA

Hoy no te dormirás. Hay tanta claridad en la ventana.
Fuegos artificiales crecen sobre la ciudad.
Hoy no te dormirás, han ocurrido demasiadas cosas.
Velan por ti los libros, en filas colocados.
Pensarás largamente en lo ocurrido,
en lo que no pasó. Hoy no te dormirás.
Se rebelarán tus párpados rosados
y de escozor tus ojos enrojecidos
y el corazón, hinchado de recuerdos.
No te dormirás, Se abrirá la enciclopedia
y de ella brotarán poetas de antaño cuidadosamente vestidos,
a resguardo del frío.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria
como un paracaídas en un susurro repentino del aire.
Se abrirá la memoria y no te dormirás,
te columpiarás entre las nubes,
diana móvil y clara a la luz de los fuegos de artificio.
Ya no te dormirás nunca, demasiadas cosas
te contaron, demasiadas han ocurrido.
Cada gota de sangre podría
escribir su Ilíada escarlata.
Cada amanecer podría convertirse en autor
de memorias oscuras. No te dormirás
bajo el grueso edredón de tejados, desvanes y chimeneas
que lanzan al aire puñados de cenizas.
Noches blancas fluyen, silenciosas, por el cielo
y susurran los remos, medias de seda.
Saldrás al parque y las ramas
golpearán en tus hombros amigablemente,
confirmándote de nuevo, como si no estuvieran seguras
de tu fidelidad. No te dormirás.
Correrás por el parque vacío, te volverás sombra
y hallarás otras sombras. Pensarás
en alguien que no está y en alguien
que vive tanto que esta vida, cerca de los bordes,
se vuelve amor. Cada vez más luz
se acumula en el cuarto. Hoy no te dormirás.

Adam Zajagewski
Poemas escogidos
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
selecció de Martín López-Vega.
Pre-textos,
València 2005.

Dos poemes de Czeslaw Milosz

Certament em costava una mica entrar en la poesia de Czeslaw Milosz. Segurament perquè l'antologia de poemes que vaig comprar quan era un nano tenia quelcom de llibre urgent (feia quatre anys que li havien donat el Nobel de literatura i encara poca cosa de la seva poesia es podia trobar ). Fins i tot ara, aquell llibret, que aleshores em resultà impenetrable, em dóna una impressió d'amuntegament: potser el format, potser la tipografia...

En tot cas, crec que no podia deixar aquest "mes dedicat als meus poetes polonesos" sense una entrada dedicada a Czeslaw Milosz.   Diria que els dos poemes que transcric aquesta nit encaixen molt bé amb l’esperit dels poemes de Herbert, Szymborska i Zagajewski, transcrits a les entrades prèvies. Gaudiu-los.

EL PASADO

Mira lúcido, no cedas el dominio a las sombras de la memoria.
Visita, después de los años, el pueblo de Brie-Compte Robert,
Sigue por la arboleda entre las hojas secas de los castaños
Respirando profundamente como solías hacerlo
Para ahuyentar el temblor que desbordaba en ti.
Pero no te ha sido escatimada la desesperación. Abandonar. Aceptar
Que desde entonces no habría para ti opción y que llevarías lo irrevocable.
Y lo has llevado. Y llegaste a ser éste que eres:
No demasiado honesto, pero consciente de tu no-bondad.
Avergonzado de tus culpas, pero sólo con moderación.

Czeslaw Milosz,
Poemas.
Traducción de Barbara Stawicka.
Tusquets, Barcelona 1984.


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN (1944).

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant.
Pel mar enjogassats dofins fan salts,
A les canaleres s’agafen uns pardals
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pel camp sota els parasols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l’illa sura
El so del violí en l’aire perdura
I s'obre, plena d’estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s’hagi esdevingut.
Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Czeslaw Milosz,
Travessant fronteres (Antologìa poètica 1945-2000).
Traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona, 2006.