dissabte, 22 de setembre del 2012

Llocs comuns, de Xavier Farré.


Veig al bloc d'en Xavier Farré, que està disponible a ISSUU el seu primer poemari "Llocs comuns", editat en suport convencional per Arola Editors

És una bona oportunitat per poder apropar-nos a l'obra d'en Xavier Farré.





Xavier Farré
Llocs comuns.
Arola editors,
Tarragona, 2004.


dijous, 20 de setembre del 2012

Sempre ve de l'altre i sorprèn. R. Mirabete (i II)

Perquè efectivament, "envellir sempre ve de l'altre, i sorprèn".


 ENVELLIR

Sempre ve de l'altre i sorprèn.
El futur com una espasa prima i freda
et cus els dits de les mans i envelleixes.
En el pitjor dels casos no duu res.
Ningú és la companyia de les avingudes.
Ningú té el gust de les ciències aproximades.
Ningú sembla la plàstica dels matis abstractes.
En el pitjor dels casos és un carrer ample.
Ensenya a estar sol, espantat, fred.
Escriu damunt les serres del plaer.
No amaga la pressa de sentir-se veritat.
Es depulla.


Ricard Mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.

dissabte, 15 de setembre del 2012

tota una sorpresa ser joves encara i escriure l'alba en punts de saliva tendra. El que passa a Les ciutats ocasionals de Ricard Mirabe


Tot arrenca amb una generosa menció que Josep-Ramon Bach fa dels llibres d'en Ricard Mirabete, en David Madueño i el meu, cap el minut 12 del programa "L'última troballa", una conversa excel·lentment conduïda per Jordi Llavina, cal subratllar-ho.


Encarrego  les "Les ciutats ocasionals" i el llegeixo amb un sentiment inicial de deure que ben aviat s'esvaeix, perquè el llibre d'en Ricard és un llibre colpidor del que és difícil que un lector que hi transiti no trobi algun poema que el pugui interpel·lar directament. Un llibre que no es pot llegir amb la guàrdia baixa si un no vol rebre un directe al moment més insospitat.

A vegades narratiu, a vegades ple d'imatges sorprenents, se'm fa una difícil escollir un o dos poemes per posar al catàleg, perquè són molts els poemes que m'han deixat petjada: "Aparcament estranger", "El mur", "Hospital" (amb un nus a l'estòmac); "Carrer del Carme" (molt especialment); "També és una mena de caça"; "Un home amb una bicicleta" (que en la meva lectura no he pogut deixar de vincular emocianalment amb una  imatge de la Plaça de la Barceloneta, davant de l'esglèsia de Sant Miquel); "Envellir"... així que optaré en primer lloc pel primer poema que vaig llegir en encetar el llibre, encara que sigui un poema ja reproduït en altres llocs.


CARRER DEL CARME

Escriure l'alba en punts de saliva tendra.
Ser joves encara i remirar-nos
a l'aparador d'una merceria colonial.
Dur-nos els llavis pintats d'un dels colors
del primer vespre junts: el roig i el negre
al tou dels llavis. Després ens semblà
tota una sorpresa ser joves encara
i escriure l'alba en punts de saliva tendra.


I en un proper post: "Envellir"...

Ricard mirabete Yscla
Les ciutats ocasionals.
Témenos edicions,
Barcelona, 2009.

divendres, 14 de setembre del 2012

quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión


La imperiosa necessitat que a la vida política, i a bona part de la opinió publicada, es recuperi un discurs ètic (o si ho preferiu moral) que acompanyi el que se’ns planteja com a decisions estrictament econòmiques; la imperiosa necessitat de recuperació de la política; la imperiosa necessitat d’emancipar-nos del discurs hegemònic que redueix tota decisió pública a una qüestió de benefici o pèrdua. Perquè com diu Tony Judt, aquest mode de pensament no forma part de la condició humana instintiva, sinó que són un “gust adquirit”.

La imperiosa necessitat, doncs, d’emancipació, perquè al cap i a la fi “un cop ens hem permès desobeir de la prova dels beneficis d’un comptable, hem començat a canviar la nostra civilització” (Keynes).

Per això amb el vell record d’aquesta elevada ressenya, em poso a llegir aquest manifest, del que només puc dir que ha fet inútil el meu  hàbit de llegir amb un llapis a la mà: no puc subratllar la pràctica totalitat d’un llibre i, horror, al mateix temps no puc retenir  tot allò que voldria.

Transcric doncs algunes cites de les primeres pàgines:

Pàgina 17

“El estilo materialista y egoísta de la vida contemporánea no es inherente a la condición humana. Gran parte de lo que hoy nos parece «natural» data de la década de 1980: la obsesión por la creación de riqueza, el culto a la privatización y el sector privado, las crecientes diferencias entre ricos y pobres. Y, sobre todo, la retórica que los acompaña: una admiración acrítica por los mercados no regulados, el desprecio por el sector público, la ilusión del crecimiento infinito.

No podemos seguir viviendo así."

Pàgina 36

“Nos hemos vuelto insensibles a los costes humanos de políticas sociales en apariencia racionales, especialmente cuando se nos dice que contribuirán a la prosperidad general y, de esta forma -implícitamente- a nuestros intereses individuales."

Pàgina 43

“Todos somos beneficiarios de los que nos precedieron, así como de aquellos que cuidarán de nosotros en la vejez o la enfermedad. Todos necesitamos servicios cuyos costes compartimos con nuestros conciudadanos, por muy egoístas que seamos en nuestra vida económica.”

Pàgina 45

“¿Qué nos impide concebir una forma distinta de organizarnos que nos beneficie mutuamente? (…) Nuestra incapacidad es discursiva: simplemente ya no sabemos cómo hablar de  todo esto. Durante los últimos treinta años, cuando nos preguntábamos si debíamos apoyar una política, una propuesta o una iniciativa, nos hemos limitado a las cuestiones de beneficio y pérdida –cuestiones económicas en el sentido más estrecho. Pero ésta no es una condición humana instintiva: es un gusto adquirido.”

Pàgines 47 i 48

“Hemos introducido subrepticiamente un vocabulario pretendidamente «ético» (…) Cuando imponen recortes en las prestaciones sociales, por ejemplo, los legisladores estadounidenses y británicos se enorgullecen de haber sido capaces de tomar «decisiones difíciles»

Los pobres votan en mucha menor proporción que los demás sectores sociales, así que penalizarlos entraña pocos riesgos políticos: ¿eran tan
«difíciles» esas decisiones? Actualmente nos enorgullecemos de ser lo suficientemente duros como para infligir dolor a otros. Si aún estuviera vigente un uso más antiguo, en virtud del cual ser duro consistía en soportar el dolor, no en imponérselo a los demás, quizá lo pensaríamos dos veces antes de valorar tan insensiblemente la eficacia por encima de la compasión.

En ese caso, ¿cómo deberíamos hablar sobre la forma que decidimos organizar nuestras sociedades? En primer lugar, no podemos seguir evaluando nuestro mundo y las decisiones que tomamos en un vacío moral”


Tony Judt
Algo va mal (Ill Fares the Land)
Traducció de Belén Urrutia.
Taurus, Madrid 2011.






dilluns, 10 de setembre del 2012

Ensopego amb petjades de cabirol en la neu. Dos poemes de Tranströmer


En acabar la lectura en Marcel em comenta que el dia 4 d’octubre ell i la Maria Romaní presenten un llibre de poemes visuals a l’espai ventura de Sabadell (vegeu també els poemes que exposen als carrers de Terrassa).  Després rondina una mica:

– Ja sabem que molts poetes no donen gaire valor a la poesia visual, consideren que és una altra cosa.

– Però és que és una altra cosa, no creus? Una altra cosa a l’interfície de moltes coses  - discrepo amb timidesa.

Després els adéus i les cortesies ens separen, i em quedo sense dir-li que els  tres poemes que ha llegit m’han agradat molt.

“Però és que són una altra cosa...” li dic... 

Avui, però, el record d’una conversa prèvia a la lectura amb en David al voltant  d’aquest poema de Tomas Trasnströmer, que transcric, em posa en guàrdia i em diu que potser caldria hi pensés una mica més.

DEL MARÇ DEL 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.


(T. Tranströmer/Carolina Moreno Tena)

No cal, suposo, que expliciti que aquest estrany post es una recomanació de “La plaça salvatge” , un llibre amb uns poemes impressionants  com “Breu pausa durant el concert d’orgue”;  “Resposta a una carta”; o aquesta altra joia:

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
 
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tant a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.



Tomas Tranströmer
La plaça salvatge.
Traducció de Carolina Moreno Tena,
Perifèric edicions,
Cataroja, 2008.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Un lament lapó ben universal; i un estiu en companyia de Josep-Ramon Bach, Li Po, William Carlos Williams i Ungaretti.


Vaig tenir la sort de conèixer a Josep-Ramon Bach, a la lectura que va fer dins del VI Cicle de Poesia del Marquet de les Roques el passat mes de maig. 

Allà ens vam trobar amb un home jovial, afectuós, rondinaire i d’una sensibilitat exquisida.  Va ser una oportunitat de sentir, de la seva veu, les seves versions de Li Po; l’escissió entre l’amor carnal i l’espiritual dels cants a Shiva de la il·luminada Mahadevikayya; els laments del poble Lapó o la tendresa de la poesia oral africana.

Una oportunitat de retrobar-se amb les seves “Versions profanes”, una joia que dringa a les mans. Aquests versos del poema “El camí de Zetsuan” de Li Po/J-R. Bach  bé podrien definir el contingut del llibre, ja que en ell

 (...)  Solament hi nien ocells
delirants en arbres remots
que a crits  demanen fer l’amor
d’un costat a l’altre del bosc.
  (...)

Però avui en que reprenem la vida ordinària, porto al catàleg un altre poema del llibre, en ressonància amb aquest altre poema, i en ressonància amb una altra lectura estival, el poema Lucca de "L’allegria" d'Ungaretti

 (...) So di passato e d'avvenire quanto un uomo può saperne.
Conosco ormai il mio destino, e la mia origine.
Non mi rimane più nulla da profanare, nulla da sognare.
Ho goduto di tutto, e sofferto.
Non mi rimane che rassegnarmi a morire.
Alleverò dunque tranquillamente una prole. (...)


(Sé del passat i del futur allò que un home pot saber/conec el meu destí i el meu origen./ No em queda res per profanar, res per somniar/He gaudit de tot, e sofert./No em queda més que resignar-me a morir./Per això criaré tranquil·lament una prole.)

Un poema del qual Ungaretti afirma a les seves notes:  “Lucca destacava que l'home és misteriosament cridat a sobreviure a si mateix en l'ordre espiritual mitjançant la paraula i en l'ordre natural mitjançant la prole. És una bajanada, ho sé, però m'ho prenia dramàticament, i acceptar la tradició va ser, encara és, per a mi, l'aventura més dramàtica (…)”

Amb aquests poemes al cap, i amb els camins i les muntanyes encara als ulls, llegeixo aquest Cant Lapó, en la versió de Josep-Ramon Bach.


LAMENT

Ploro de melangia pels rens de les muntanyes,
que inútilment les meves orelles senten
des d’aquesta solitària tenda.

Mes, ai, no m’ha estat concedit ‘enfilar-me
als turons, ni baixar-los,
ni veure els meus ramats de rens
sinó com a punts blancs.

Com trobar-m’hi bé a casa, com aconseguir-ho,
quan no puc ni munyir el meu ramat,
i he de beure’m la llet e les vaques de l’estable?

Ai, de mi! Si els fets són com els conto,
he de resignar-m’hi.
No puc pujar mai més als turons,
a les meves muntanyes, amb el ramat de rens.



J-R. Bach
Versions de Cants de la Lapònia,
dins de Versions Profanes
Pagès editor,
Lleida 2010.









- o -



J.R. Bach, Versions profanes. Pagès editor, Lleida 2010.
G. Ungaretti, La alegría. Traducció de Carlos Vitale. Igitur, Montblanc 2000.
W.C. Williams, recollit a "Antologia bilingüe". Selecció i traducció de J.M. López Merino. Alianza Editorial, Madrid, 2009