Paul Auster i un SMS a les quatre de la matinada.

Els meus ulls estan cansats, però escric frenèticament al teclat del vell "Poincaré". Són les quatre de la matinada quan sona l'avís d'un SMS. "A bones hores envien propaganda aquests cabrons de Movistar", esbufego, però finalment m'aixeco per agafar el mòvil i comprovo que el que ha arribat és un missatge de D.

"Ossstia Kabrón, estic enganxat a Leviatán i no el puc deixar, fill de puutaa!".

Ho sabia. Sabia que t'agradaria. Recordo haver-te recomanat el llibre i haver-te dit que et possesis la magnífica versió del tema de Lou Reed "New Age" en la versió de Tori Amos a (Strange Little Girls)

Busco el llibre i observo que he subratllat

"Yo siempre he sido lento, una persona que se angustia y lucha con cada frase, e incluso en mis mejores días no hago más que avanzar centímetro a centímetro , arrastrándome sobre el vientre como un hombre perdido en el desierto. La palabra más corta está rodeada de kilómetros de silencio para mí, y hasta cuando consigo poner es palabra en la página, me parece que está allí como un espejismo, una partícula de duda que brilla en la arena. El idioma nunca ha sido accesible para mí de la misma forma que lo era para Sachs. Estoy separado de mis propios pensamientos por un muro, atrapado en una tierra de nadie entre el sentimiento y su articulación, y por mucho que trate de expresarme raras veces logro más que un confuso tartamudeo."

* * *

Paul Auster
Leviatán
Anagrama (Compactos)
7,50€

Vosaltres mateixos...

* * *

P.S. Insisteixo a recomanar la lectura de Leviatán sota l'influència de la hipnòtica i magnífica versió de Tori Amos del clàssic de Lou Reed, "New Age".

Glenn Gould: au-delà du temps

Acabo de veure el documental Glenn Gould: au-delà du temps (dirigit per Bruno Monsaingeon, 2006), projectat dins del programa "El mes del documental" que promou l'Aliança Francesa de Sabadell (a qui, conjuntament amb la Casa Taulé s'ha de reconèixer una immensa tasca d'agitació cultural a Sabadell) .

És curiós veure que la majoria dels "fans" de Gould entrevistats al film parlen de la seva aproximació a la música de Gould en termes espirituals. Cal dir que els entrevistats confessen aquesta impressió ja des de la primera aproximació, que normalment és casual o en tot cas desvestida de la mitologia que en volta a l'interpret-compositor.

El mateix Gould, en la seva tardor (que finalment havia de ser el ser hivern, va morir als 49 anys) parla d'aquesta mirada espiritual.

Els ignorants tenim moltes oportunitats de ser feliços. Jo avui he descobert el Quartet de corda núm. 1, obra del mateix Gould. Podeu sentir gratuïtament l'obra directament fent CLICK aquí, o bé des de la pàgina de CBC Radio Two Concerts on demand.


String quartet Op. 1 (Glenn Gould)

• Jonathan Crow - violí 1
• Neal Gripp - viola
• Brian Manker - cello
• Olivier Thouin - violí 2

També he trobat aquest post al You Tube, llàstima que falta l'inici de l'obra. Un dels violinistes és precisament Bruno Monsaingeon.



Curiós.

Bona nit, dolços somnis. Tapeu-vos, no passeu fred.

Una fotografia colpidora

Què tindran les fotografies antigues que transpiren una pena tan fonda?

Mirem les fotografies d'un grup d'escolars de fa diguem-ne trenta anys i ens preguntem a on ha anat a parar tanta llum. Però si mirem les fotografies d'un grup d'escolars de fa seixanta anys ens preguntem què els passava a aquells nens? perquè estaven tant tristos?

Una possible resposta podria ser que en realitat aquestes fotografies no apareixen nens tristos, sinó que aquesta tristesa prové de la part de nosaltres que és capaç de percebre una l’herència que les generacions de dones i homes que ens han precedit ens han llegat.

... Una introducció massa metafísica per dir-vos, que per casualitat, buscant una informació sobre L. Wittgenstein, m’he topat amb una fotografia colpidora.




Es tracta d’una fotografia de 1903 a on apareixen un grup d’escolars del Linz Realschule a on apareix A. Hitler i (possiblement) L. Wittgenstein.

Quina pena transmet A. Hitler. Potser sóc jo, la meva hipersensibilitat, però Déu meu, quina pena... quina por.

Quin desastre!

Obama i la poesia

Una obvietat: el llenguatge poètic és present més enllà de la poesia escrita. El gaudim cada dia en la lletra de les cançons, però també de forma auxiliar en el llenguatge cinematogràfic, i publicitari.

La raó per la qual el llenguatge poètic és un recurs fiable per la publicitat és la seva eficacia per comunicar més enllà de la lògica de la argumentació. És una manera directa de suscitar emocions, de projectar imatges.

Reprodueixo aquí un vídeo de suport a la campanya de Barak Obama que m’ha sobtat. En primer lloc per què crec que està molt ben fet. Però principalment per què crec que és un exemple de com l'adopció de formes poètiques pot fer més eficaç la comunicació d'una idea, en aquest cas la idea de canvi i esperança.

Fixeu-vos en el discurs. Tot i que no es pot considerar una poesia (estic segur d'això? mmmhhh... em sembla que no) utilitza de forma molt astuta recursos eficaços en poesia com ara la reiteració del lema “Yes we can” (de la mateixa manera que M. Luther King repetia “I have a Dream”), o la pròpia estructura rítmica que permet fer una lectura en forma de cançó.


Felicitats als assessors que li van escriure el discurs...

...I que Déu ens agafi confessats.





It was a creed written into the founding documents
that declared the destiny of a nation.

Yes we can.

It was whispered by slaves and abolitionists
as they blazed a trail toward freedom.

Yes we can.

It was sung by immigrants
as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward
against an unforgiving wilderness.

Yes we can.

It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountaintop
and pointed the way to the Promised Land.

Yes we can to justice and equality.

Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can to opportunity and prosperity.

Yes we can heal this nation.

Yes we can repair this world.

Yes we can.

We know the battle ahead will be long,
but always remember that
no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way
of the power of millions of voices calling for change.

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...
they will only grow louder and more dissonant ...
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering
the people of this nation false hope.

But in the unlikely story that is America,
there has never been anything false about hope.

Now the hopes of the little girl
who goes to a crumbling school in Dillon
are the same as the dreams
of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people; we are one nation;
and together, we will begin
the next great chapter in the American story
with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea.

Yes, We Can.

Retratant l'ànima. Richard Avedon, Walker Evans, i un poemet

Us recomano que visiteu la pàgina web "El ángel caído" dedicada al món de la fotografía.Veureu nens... des de la més absoluta ignorància, constato que darrerament m’estic obsessionant cada cop més amb la fotografia. Em sembla una de les arts amb més capacitat per mentir, o dit d’una altra manera, de recrear, de refer el món (que és el que segurament ha d'oferir l'art). Posem per exemple dos casos aclaparadors, que en el passat immediat m'han obsessionat.

En primer lloc la impressionant col·lecció de fotografies que Richard Avedon obtingué a la part profunda dels Estats Units en el període 1979-1984, i que estan editades sota el títol “In the American West”.

Es tracta d’una col·lecció de retrats en blanc i negre sobre un fons blanc. Res no podria semblar més asèptic, menys donat a la manipulació. En canvi, l’efecte del conjunt és aclaparador, i ho és per què d’alguna manera no són estrictament retrats.

Les dues fotografies d'Avedon que acompanyen l'entrada corresponen a Ruby Holden, propietaria d'una "casa de empeños", òndia no sé com es diu en català, sorry!, (Henderson, Nevada 1980) i a James Kimberlin, clochard (Hobbs, New Mexico, 1980).

Podeu trobar una interessant reflexió (que difereix de la meva percepció) aquí (feu click).

* * *

En segon lloc, la meva impressió per les fotografies de Walker Evans.

W.Evans 1936. Charles and his father Floyd Burroughs, Alabama cotton sharecropper.

Potser no són tan conegudes les fotografies de Walker Evans (1903-1976). L’estiu del 1936, el guionista i periodista James Agee (1905-1955) va ser enviat per la revista per a la qual treballava a fer un reportatge sobre les condicions de vida dels treballadors blancs del cotó. Evans va ser cedit pel govern federal per tal de fer-ne les fotografies. El resultat no va ser un article, sinó el llibre “Let us Now Praise Famous Men” (editat a Espanya per Seix i per Galaxia Gutenberg, he llegit que potser es reeditaran aquest any). Avui dia les fotografies són propietat del govern dels Estats Units, però les podreu veure si poseu “Walker Evans” o bé “Let us Now Praise Famous Men” en qualsevol cercador de la xarxa. O també a través del “Print and photographs online catalog” de la biblioteca del congrés dels EUA.

W.Evans 1936. Bud Fields and His Family, Hale County, Alabama.

Em creureu, si us dic que jo he vist aquesta gent, als anys vuitanta? Que jo he parlat amb un home com Bud Fields, com la seva dona (que apareix a l'esquerra de la fotografia) i que una àvia com la que apareix a la fotografia ha acaronat els meus cabells?

* * *

Acabo aquesta llarga entrada amb un poema.

Irradien aquests ulls
que et miren des del blanc i negre
de la fotografia de Sebastião Salgado,
Terra.

La mateixa irradiació que et retorna
de les fotografies de Walker Evans,
Let Us Now Praise Famous Men,
o de Richard Avedon,
In the American West.

Irradien els ulls del teu pare
en la fotografia presa
a la casa de la caritat.
Llibre obert,
España una, esclafada i ominosa al darrera.

Devien irradiar els ulls de la meva mare:
té tretze anys i viatja sola en un tren
camí de la diàspora
(no en tenim fotografia).

Totes aquestes mirades, irradiacions que es dissipen
en el temps infinit que es pren la justícia en arribar-nos.

Weltschmerz.

Dolços somnis, bona nit.

V.M.
L'home que mira perplex

Papers de Versàlia
Sabadell 2008.

Se'ns pixen a sobre, i diuen que plou.

Al programa “La ventana” - Cadena SER- del passat divendres, i a partir d’una notícia que no ve al cas, de forma encertada en Juan José Millás concloïa “...si todo el problema es que esta mujer es pobre y la pobreza es considerada ya un problema moral” (la cita no és literal, transcric de memòria).

Cert. Hem convertit la pobresa en un estat de naturalesa moral. És a dir, si algú és pobre és que en certa manera s’ho deu merèixer ja que “no és prou ambiciós”, “malbarata el diner en vici”, “no treballa prou”... El que és sorprenent, és que aquesta és una novetat en el nostre entorn diguem-ne d’origen... catòlic (no així en la cultura dominada pel pensament protestant, vegeu les obres referides a la sociologia de la religió de Max Weber).

Fa trenta anys, quan jo era un nen que jugava pels descampats, quan els carrers del meu barri no estaven asfaltats, al meu barri ningú no hagués tingut aquesta percepció per que tothom estava igual, i es clar cap col·lectiu es considera a ell mateix “moralment sospitós”. O millor dit "es considerava", per què ara es veu que com a societat ens podem permetre el luxe de tenir aquesta percepció del pobre com a portador d’una taca moral.

Si, de debó? voleu dir que no estem fent l'enze?

A) Aquesta mateixa setmana s’ha publicat un informe de l'Obra social de Caixa Catalunya a on s’indica que un altíssim percentatge dels joves que viuen amb els seus pares i que en principi haurien de poder emancipar-se, si ho fessin passarien a ser pobres.

B) Són pobres la parella de mileuristes que han de fer front a una quota mensual d’hipoteca de 1200€. Mileuristes joves i no tant joves... els meus pares són mileuristes –60 anys aprox-.

C) Són pobres els mileuristes que han de pagar 400, 600 o 900€ de lloguer. Heu intentat llogar alguna cosa últimament?

D) Són pobres les persones de 40 a 60 que es divorcien. Encara que venguin el pis, suposant que fos seu, i no del banc, resultarà que 1pis dividit per 2 no dóna ½ pisos (una estranya llei no-lineal governa el mercat immobiliari). Així que normalment, si et separes, sàpigues que passes a la situació descrita a l’item C.

E) Són pobres aquells pensionistes que cobren 300€ (algunes vídues), 400€, 600€... perquè, efectivament, així són moltes pensions al nostre país. Com es viu amb 300€?

I ara, que parlin aquells que diuen “nosaltres al primer món que vivim en una societat opulenta, bla,bla,bla”. A quin nosaltres es refereixen? A mi, que em registrin.

Resulta que tenim una pila de gent vivint en els límits de la pobresa, quan no en la pobresa a seques. Tanmateix, les xifres diuen que Espanya ha viscut una quinze anys d’una bonança econòmica sense precedents (qui se n’ha beneficiat?) i en paral·lel, la percepció d’alguns és que el pobre és o bé un ruc o bé un viciós... que el pobre “arrossega un mal moral”.

Aquest ha estat el gran èxit d’algú. Molts dels nostres conciutadans viuen fent equilibris per evitar la pobresa, altres ja en són de pobres. La majoria viuen sense un xavo (per què no hi ha marge, quan cores 1000€, tinguis l'edat que tinguis); es treballen hores i hores, no hi ha temps per res que ens faci créixer; però "es veu " que la pobresa no té els seus orígens en la aclaparadora capacitat de de guanyar diners d’alguns a costa dels altres (explotació de l’home per l’home): Hem diluït la causa fins a identificar-la com a una màcula moral del propi pobre. Òstia, la idea és genial.

Si després de treballar totes les hores que pots, et paguen 1000€ i no t’arriba ni per comprar pipes, ja ho saps... ningú no t’explota... ets tu, que ets un immoral.

Se'ns pixen a sobre, i diuen que plou.

Patitas ofendidas. Un poema de Wieslawa Szymborska

L'any 1997, un any després de rebre el premi Nobel de literatura, avam poder llegir les primeres traduccions al català i al castellà de Wislawa Szymborska. Efectivament, com volia Gabriel Ferrater, "finalmentun poeta capaç d'escriure una carta comercial!"

Mmhhh, només això? Decididament No. La paraula de Szymborska ens ressona plena d'humor i de tendresa per parlar d'allò del que una vegada i una altra ens parlen els poetes.

Observeu quina manera descriure el buit que ens deixen els que ens parteixen...



UN GATO EN UN PISO VACÍO

Morir -eso, a un gato, no se le hace.
Porque, ¿qué puede hacer un gato
en un piso vacío?
Subirse por las paredes.
Restregarse contra los muebles.
Nada aquí ha cambiado,
pero nada es como antes.
Nada ha cambiado de sitio,
pero nada está en su sitio.
Y la luz sigue apagada al anochecer.

Se oyen pasos en la escalera,
pero no los esperados.
Una mano deja pescado en el plato y
no es tampoco, la de antes.

Algo no empieza
a la hora de siempre.
Algo no sucede
según lo establecido.
Alguien estaba aquí, estaba siempre,
y de repente desapareció
y se empeña en no estar.

Se ha buscado ya en los armarios,
se han recorrido los estantes.
Se ha comprobado bajo la alfombra.
Incluso se ha roto la veda
de esparcir papeles.
¿Qué más se puede hacer?
Dormir y esperar.

¡Ay, cuando él regrese,
ay cuando aparezca!
Se enterará de que ésas no son maneras
de tratar a un gato.
Como quien no quiere la cosa,
habrá que acercársele,
despacito,
sobre unas patitas muy muy ofendidas.
Y, de entrada, nada de brincos ni maullidos.

Wislawa Szymborska
Paisaje con grano de arena.
(traducció de Jerzy Slavomirsky
i Ana María Moix).
Lumen, Barcelona 1997.

Un pensament de Poincaré per acabar d'una manera dolça una invectiva

Certament he escollit un mal dia per convertir-me al Budisme. Però calma... encara que certament haguem perdut aquesta i totes les batalles. Calma, perque encara tenim el recurs a gaudir d'una "segona vida", una vida B.

Mai no hi ha hagut tant de coneixement, tanta cultura, tant de talent i tant a l’abast de tanta gent. Per tant, gaudim-ne, gaudim-ne...

Gaudim-ne per les nits, gaudim-ne encara que el cos estigui cansat, gaudim-ne ni que sigui clandestinament. Investiguem, llegim, escoltem, compartim. A on no arribin les editorials, ni les lleis del mercat, ni les productores discogràfiques, que arribin els nostres pdf, els nostres mp3, els nostres blogs...

Detesto als apocalíptics (potser per que jo en sóc un), per això us deixaré avui amb una frase extreta d'un dels llibres dedicats a la divulgació científica que va escriure Henri Poincaré, un matemàtic humanista, probablement l'últim científic global, que tenia el curiós costum de no pensar gaire en els problemes que investigava per que pensava que el seu subconscient (fins i tot el seus somnis) s'encarregarien de seguir la feina.

"... la vida es sólo un corto episodio entre dos eternidades de muerte y, en ese mismo episodio, el pensamiento consciente no ha durado ni durará más que un momento. El pensamiento no es mas que un relámpago en medio de la noche larga. Pero ése relámpago lo es todo".

Podeu intercanviar "pensamiento" per moltes altres coses valuoses i obtindreu el mateix estímul, per exemple:

"... la vida es sólo un corto episodio entre dos eternidades de muerte y, en ese mismo episodio, el amor no ha durado ni durará más que un momento. El amor no es mas que un relámpago en medio de la noche larga. Pero ése relámpago lo es todo".
Ah... deixo per avui la meva segona (o tercera) vida. Em replego per sota de l'edredó com una boleta. A on anirà la meva tendra animeta aquesta nit?

Dolços somnis, bona nit.