dimarts, 24 d’agost del 2021

El batec invisible a Psychological Perspectives

Psychological perspectives Vol 64 num 1
Aviat farà dos anys que vaig acabar d'acabar d'escriure unes notes sobre la bellesa matemàtica, una petita heterodòxia. Les notes acaben de sortir publicades al volum 64 de la revista Psychological Perspectives, que patrocina el C.G. Jung Institute of Los Angeles. Estic molt agraït al comitè editorial de la revista que van acceptar el manuscrit amb molta generositat.

Per resumir-ho de forma breu, el que plantejo a les notes és que en la cerca de la bellesa de les matemàtiques hi ha una actitud inconscientment espiritual: voldríem que el món exhibís cert ordre, que fos un cosmos i sobre l'instrument escollit per descriure el món, les matemàtiques, hi projectem aquest desig inconscient. El que realment és bonic, doncs, és constatar que la bellesa que trobem a les matemàtiques és una bellesa que ens pertany a nosaltres, que és nostra.

Deixo aquí un enllaç directe a la versió en català de les notes per si algú sentís la curiositat de fullejar-les.

Reitero aquí el meu agraïment profund a la revista i en particular al seu co-editor en cap, Christophe Le Mouël, per acollir el text amb tanta amabilitat, tant generosament. També vull agrair la feina de Lucy Christmas a qui vaig encarregar la traducció de les notes.  Moltes gràcies.

PDF de la versió en català de les notes.

divendres, 20 d’agost del 2021

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.


Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.


DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau



HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -



Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -



I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.


dijous, 19 d’agost del 2021

Dues ombres en un oceà de cuir

 


Agost, la promesa es compleix. Hem tornat a endinsar-nos en l’oceà cereal dels Campos de Gómara, amb les primeres llums, en el fred, dues ombres embolcallades pel vent, eixordador. Estimo aquest paisatge amb els seus colors elementals i la seva rudesa. Estimo els animals que ens surten a l’encontre: piocs; cabirols; guineus; tota classe d’ocells petits, lleugeríssims. Estimo, sobretot, aquesta solitud.


Estimo el bosc d’alzines estès dessota uns turons assotats pel vent. Al cap es pronuncien les paraules de Safo: “com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων” (gràcies Maria Rosa Llabrés per la teva traducció).  No puc deixar de pensar que el bosc devia ser així a l’època que els celtibers poblaven aquests indrets. Un tèmenos, un regal.


Ens hem acostat al pont ferroviari sobre el Rituerto on sovint hem rebut el regal de la presencia propera de cabirols. La via ha estat retirada. No queda el balast ni les travesses, tampoc els rails sobre els que anys enrere feia (forçosament) el funàmbul. La via és ara una còmoda pista per cicloturisme i les restes del pont, dos rails que penjaven,  han estat substituïdes per una còmoda passarel·la. L’indret ha dissimulat el seu aspecte de ruïna ferotge: els éssers humans perseguim oblidar, constato. 

Hem seguit camí, dues ombres en un oceà de cuir.

Almenar de Sòria
18/8/2021