Instint, mirall, bolcada, hemisferi dret

 

1. Instint.

L’A. passa al grup familiar de whatsapp un enllaç a un fil de twitter on es mostra en acció a un tipus de peix globus del Japó organitza un niu amb una geometria bellíssima i complexa, que atén a criteris estètics (atents al detall de la petxina). Aquí trobareu el vídeo de la BBC que apareix al fil de twitter. Al fil, trobo apel·lacions a l’instint. Per què no apel·lacions a una forma de cultura?

2. Mirall.

L’A. també m’envia un enllaç a un article del diari El País (I. Morgadas ¿Tienen autoconsciencia los animales? 3/8/22), certament trivial, sobre l’autoconsciència dels animals. Segurament és una bona notícia que els mitjans de comunicació es vagin fent ressò de, com a mínim, la pregunta... llàstima però que no vagin més enllà: al cap i a la fi, la prova de l’autoreconeixement en un mirall sembla tan naïf...

La lectura de l’article, em fa pensar que la busca de l’autoconsciència per “mètodes científics” potser sigui intrínsecament infructuosa. Potser, al final tot es tracti d’una manera de veure el món: podem escollir mirar-lo com un seguit interaccions mecàniques i, en aquest cas, fins i tot l’autoconsciència humana seria una il·lusió (aquesta és la postura de filòsofs de la ment com ara Daniel Dennett) i la prova del mirall buida, quelcom que una màquina pot executar. Alternativament,  podem mirar al món amb la convicció que tot està ple de consciència. L’A. I jo tenim clara la nostra posició al món i és coincident. Crec, però, que la mirada té una derivada política. L’atenció i la cura als altres no pot ser la mateixa quan es conrea la visió –i s’actua en conseqüència– en un univers mecànic que arriba a incloure als éssers humans, vistos aquí com “robots humits”, que quan es conrea la visió d’un món bullint de formes de consciència.

La petita reflexió sobre la prova del mirall m’ha portat al cap la preciosa escena que, d’una manera sòbria, explica la priocoterapeuta i musicoterapeuta Anna Duran a un article a la revista Eipea (gràcies E. Garrido, per tot allò que m’explica sobre l’autisme quan li parlo sobre la meva convicció que convivim amb altres ments, i gràcies per la referència):

“En Feliu és un nen amb molt poc llenguatge verbal. Tot just contesta les preguntes que se li fan i canta les cançons sense lletra. Li agrada molt la música i té una bona relació amb el piano des dels inicis. És un dels pocs elements que tolera. No utilitza tambors ni agafa baquetes. Canta, balla i s’acosta al piano. Deixa que jo toqui el piano per acompanyar les dues cançons favorites. És molt selectiu. Seu al meu costat, però no suporta tocar més d’una nota. Comencem fent una alternança: ell toca una nota, jo en toco una altra. Amb el temps, l’alternança va creixent i es torna més i més complexa. Acaben sorgint petites melodies que es contesten una a l’altra. Jo faig un acompanyament harmònic molt senzill i la seva melodia i la meva melodia es van alternant i convertint en un diàleg. Realitzem improvisacions cada cop més llargues i boniques. En Feliu es mira sovint al reflex del piano. Un dia, m’emporto una gran sorpresa: estem improvisant el piano, després d’hores d’alternances i diàlegs, i en Feliu es mira al reflex del piano i assenyalant-se a si mateix diu “jo” per primera vegada a la vida.” Anna Duran. Eipea, núm 12, primavera 2022, pàg. 54.

En Feliu diu “jo” per primera vegada a la vida.

3. Bolcada.

Llegeixo amb fervor “El vuelco” de Jeffrey J. Kripal, un llibre magnífic, que m’ha fet tornar al costum de llegir amb el llapis a la mà, subratllant, anotant, dialogant amb l’autor, discutint a vegades. Al llibre, Kripal, reivindica el paper de les humanitats per poder llegir “el text viu del món”, i també per poder explicar el desplegament de la consciència. La lectura del llibre em fa tornar a casa, quin privilegi que algú amb el do d’ordenar el seu pensament posi paraules al teu pensamenmt, també al teu pensament polític. Perquè Kripal parla de formes de panpsiquisme i panenteisme, però també del “futur polític del coneixement”, d’un ecologisme profund i fosc, com a sortida a l’atzucac en el que ens trobem. A casa.

4. Hemisferi dret.

Hi ha una teoria de la ment que, contràriament al que pensem, sosté que la nostra psique no és el resultat de l’activitat cerebral, sinó que el cervell actua com una vàlvula reductora de la realitat, amb l’objectiu de focalitzar-nos i preservar-nos. És una teoria suggerent que explica com persones amb cervells en estat severament danyats o sense activitat registrable afirmen tenir experiències complexes, profundes i amb una alta intensitat psíquica. Al text de Kripal, descobreixo el testimoni commovedor de la neuroanatomista Jill Bolte Taylor, que als trenta-set anys va patir un ictus que va afectar severament el seu hemisferi cerebral esquerre i que podria haver-la matat: Bolte va necessitar vuit anys per recuperar-se. Al seu llibre My stroke of insight (un ataque de lucidez, Debate 2009) descriu allò que va viure durant l’ictus, i és revelador.

Insereixo un vídeo amb subtítols en castellà amb el seu testimoni, són a penes vint minuts (aquí el vídeo original). Feu-vos el regal d’escoltar-la.

- o -

Jeffrey J. Kripal

El vuelco.
Traducció de Pablo Hermida Lazcano.
Atalanta, Vilaür 2022.

Una obscura joia interior

Aiguamolls de l’empordà, desembre de 2021.
Foto: VM

Sempre llegeixo amb interès tot allò que prové de l’assagista Juan Arnau, a qui segueixo i de qui he llegit llibres magnífics com ara “La invención de la libertad” (Atalanta, 2016). En aquesta ressenya d’un llibre d’Emmanuele Coccia, publicada dissabte passat, Arnau reivindica una biologia allunyada de les tendències mecanicistes que semblen haver-se posat de moda en alguns dels seus camps, quan la física fa més de cent anys que ha abandonat aquest paradigma (una qüestió sobre la que reflexiono en aquesta xerrada).

“El aire hace posible el soplo de la vida, pero el aire es el subproducto de la vida vegetal, es consecuencia de su metabolismo. El mundo es más una entidad vegetal más que zoológica. Las plantas crean el rostro de nuestro mundo, de cada ser vivo. «Si la mente es un asunto de átomos, tejidos y moléculas, entonces está en todas partes, en toda especie viviente. La biología es una fenomenología de la mente cósmica».”
 
(...) “vida equivale a universo, pues todo está vivo. Incluso los átomos respiran luz, la absorben y la emiten, como si de un lenguaje se tratara. Los seres vivos son depósitos de luz de las estrellas”.  

Impressiona la imatge d’un univers sentint (del neologisme sentiència), la dels àtoms que perceben i es relacionen amb el seu entorn deixant anar llum o absorbint-la. És inevitable pensar que sentir està molt relacionat amb una forma de consciència? Només de pensar-hi ja ens situem d’una altra manera al món. També impressiona la imatge (pitagòrica!), d’un univers viu: aquesta seria, de fet, la seva qualitat principal; i també la imatge del tràfic de llum, de com ens alimentem de la llum emesa per les estrelles...

Sempre ressono en el to poètic d’Arnau, que mobilitza la meva creença en la presència arreu de la consciència, de l’ànima, de la vida.

D’un temps ençà celebro l’aparició de diferents treballs que, mantenint-se en el marc de pensament convencional em fan pensar que lentament certes percepcions semblen canviar i vaig veient com les dissidències que en el meu aïllament creia intimes són compartides. Així, proliferen notícies i comentaris sobre les habilitats cognitives dels animals (allò que, limitadament, anomenem intel·ligència), o sobre els llenguatges i sistemes cooperatius en el món vegetal, com ara els treballs David George Haskell o de Stephano Mancuso, escrits amb voluntat de filtrar-se i esdevenint accessibles a gràcies a la presència de les seves recerques als mitjans de comunicació de masses.

Al mateix temps, però, també observo un allau d’articles divulgatius de les neurociències on es pretén presentar l’ésser humà com una mera màquina instintiva, un conjunt de regles i relacions químiques. La teva consciència és un epifenomen, ens diuen, un fenomen emergent en la complexitat del mar d’impulsos elèctrics que onegen al teu cervell. Un se sent temptat a dir que hi ha coses que el pensament no t’ensenyarà:  acotxeu els vostres fills, de nit, i digueu que el que sentiu no és amor, que sou màquines al servei d’uns gens que volen preservar-se en la vostra descendència.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb un animal sap que no està davant d’una màquina instintiva sinó –diré la paraula? – d’una ànima. Però un diria que en certs àmbits acadèmics aquest plantejament és risible. Per això  és sorprenent adonar-nos que el pensament que representa als animals com a  màquines instintives – no parlem ja de la nostra incapacitat de considerar el món vegetal com a susceptible de constituir comunitat, comunicació, ment– és extraordinàriament recent en el context del pensament occidental, amarat des dels seus inicis per una corrent, avui subterrània però vital, de panpsiquisme. Vaig descobrint això a través de la lectura, lenta i interferida, del llibre de David Skrbina “Panpsychism in the West”, una història de com diferents concepcions panpsiquistes han anat amarant l’obra de molts pensadors al llarg de la història de la filosofia occidental.  A les primeres pàgines del llibre llegeixo la següent declaració:

p. 6

“El panpsiquisme té importants conseqüències ètiques. Argumenta que la ment  humana no és una anomalia a l'univers, sinó que allò humà i allò no humà comparteixen una qualitat important: la de tenir ment. En virtut de aquesta qualitat compartida, és possible que coneguem l’univers de manera més íntima i ens hi trobem a casa. Al seu torn, això pot servir com a font per a més compassió i els valors ecològics i, per tant, noves formes d’actuar a la món.”

(...)

“El panpsiquisme posa en relleu la naturalesa de la filosofia mecanicista. El pensament present i les estructures socials actuals estan arrelades en gran part en el punt de vista mecanicista de l'univers que es va heretar de Hobbes, Descartes i Newton: la visió de l’univers com un lloc de matèria morta i insensible conduïdes per forces mecàniques. La ment humana és un misteri inexplicable, un ‘gran excepció’ en l’esquema còsmic. Al llarg de la història, el panpsiquisme ha servir, en gairebé tots els seus punts, com a antípoda d'aquesta teoria mecanicista de la ment i realitat. El panpsiquisme es manté com una rigorosa alternativa a la visió dominant del món.”

Més endavant, he trobat una imatge suggeridora de Schopenhauer, per qui les plantes, malgrat estar mancades d’una consciència veritable,  experimenten una “obscura joia interior” (an obscure self-enjoyment, p. 143). He trobat preciós que una joia pugui ser obscura: potser una imatge uròbica (Neumann)?

- o -

Hem sortit al camí: estornells. L’Anna m’acosta els prismàtics. Gaudim en silenci de la bellesa de l’estol. Digueu-me ara que això que sento no és joia. Una forma interior, obscura potser.

- o -

 

  David Skrbina

  Panpsychism in the West,
  revised edition.
  Massachusetts Institute of Technology
  Cambridge, MA, 2017.

El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski

 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.

El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -

Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

El llenguatge poètic com una via de transformació

He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -

G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.

al meu amic David

L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i

Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).

Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?

ii

Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.

iii

Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)

Música, cultura, ment, consciència... no-humana.

de professió, somiatruites

Una sincronicitat.

Tornava en tren de l’Autònoma, escrivint algunes notes especulant sobre el fet de no poder admetre que la consciència sigui un subproducte de l’activitat neuronal. Pensava com s’estava allunyant de cert cànons i de com aquest era un procés que l’omplia de dubtes.

Buscava una imatge, però només li venia al cap un dels vells conceptes que usava a diari, el concepte de camp. Pensar la consciència com un camp o, millor, com la interacció amb un camp. Era ben conscient que la idea de consciència com a camp era una metàfora però, de moment, era el més satisfactori que se li acudia.

Tot i el cansament, encara tenia esma per agafar el llapis i obrir el llibre que l’acompanyava (“La invención de la libertad” de Juan Arnau). En un passatge inspirat, en en el que es pregunta com seria una ciència en la que en comptes d’aplicar el paradigma de la màquina als organismes, haguéssim aplicat el paradigma de l’organisme a la matèria, va arribar a un passatge en el que es pregunta per què no podem atribuir memòria a un àtom?  Va deixar el llapis, va tancar els ulls, va començar a fantasiejar: de professió, somiatruites.

A la nit estava tant excitat que no podia dormir:  camps, ones, vibracions... William James, Bergson i tota la trepa de filòsofs panspsiquistes voltant per l’habitació. Es va incorporar, va arribar fins la nevera per proveir reserves i va deixar-se anar al sofà amb  “L’estiu sense homes” de Siri Hustvedt. En obrir la pàgina es va trobar amb:

“Tant  ell com jo havíem anat a ensopegar amb el 'problema de fons': la consciència. Què és? Per què en tenim? El meu corresponsal, altament conscient m’amollava diatribes contra l’estupidesa monumental del cientisme i d’atomitzar processos clarament inseparables, flux, inundació, ona, corrent, i no una colla de còdols separats i posats en filera! Hauria d’estar a l’abast de qualsevol idiota, aquesta veritat. Llegeix William James, el formidable melancòlic!”

 

- o -

Tot llegint, també...

Siri Hustvedt
L’estiu sense homes.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa,
Empúries/ La butxaca,
Barcelona, 2011/2014

Ni inanimat, ni buit, ni hostil.

D’ençà del s. XVIII  “tota persona culta d’occident sap que el nostre univers és un sistema mecànic complex, compost per partícules materials que es mouen en un espai neutre d’acord amb uns principis bàsics”, els quals són matematitzables, és a dir analitzables a partir de models matemàtics: “un univers uniformement impersonal i regulat (*)”.

La imatge contemporània de l’univers, que inclou els refinaments de la revolució de la física  i de la biologia molecular dels inicis i mitjans del segle passat,  és una imatge molt més complexa de l’univers mecanicista dels segles XVIII i XIX, però és essencialment equiparable: el nostre és un univers inert, no orgànic,  ple d’objectes “mancats de consciència subjectiva”, de finalitat, i d’ànima. Per descomptat, un univers desposseït de qualitats humanes tot i que, paradoxalment, accessible a la comprensió per mitjà de la raó.

Aquesta és l'aclaparadora descripció ortodoxa i de la que jo, lentament, vaig desertant.

Repasso les notes amb les que m’explico al meu quadern, i em recorden que “no he d’oblidar que tot model físic és un reflex dels principis i mentalitat en el que ha estat elaborat. Dit d’una altra manera, que el món ens retorna la perspectiva que nosaltres projectem sobre ell”.  Per això em sorprenc quan dies després llegeixo la mateixa idea a un llibre de P. Harpur, “El fuego secreto de los filósofos”.

Si bé el llibre de Harpur té moments molt discutibles, també té moments sublims, com quan reivindica la doble visió poètica amb la que cal llegir els mites o els encontres amb el misteri, o quan parla de la imaginació en l’obra de Coleridge, Worsworth, Blake, Yeats...

En tot cas, Harpur m’ha fet pensar molt sobre algunes qüestions que a mi mai no m’havien passat pel cap, com ara que el llenguatge científic s'expressi amb tanta violència respecte de la natura a la qual pretén descriure de forma neutral.

En efecte, cal “atacar els problemes”, “dominar els elements”, “penetrar els seus misteris”, “conquerir la natura per assolir el benestar de l’home”: tota aquest repertori de frases fetes que revelen una posició gens neutra i aspectes inconscients força inquietants. En aquest sentit, trobo especialment interessant, i a considerar, quan Harpur apunta que el llenguatge que es desenvolupà a partir del racionalisme del s. XVII, lluny la neutralitat que reclama com a pròpia, presenta a la natura com una “dona desenfrenada a la que cal controlar”.

I justament m’adono d’això en un moment en el que porto dies reflexionant sobre els continguts de la divulgació científica contemporània –fonamentalment la televisiva però també la que és aparentment més “seriosa”- sempre amatent a emfatitzar les possibilitats apocalíptiques: documentals amb impressionants infografies que mostren xocs de la terra amb asteroides, grans cataclismes produïts pel vulcanisme, ejeccions de massa coronal solar... La moderna divulgació científica ens presenta, en definitiva, la imatge terrorífica d’un univers buit però fonamentalment hostil.  

El que em sembla interessant és plantejar-nos que potser la naturalesa objectiva que pretén presentar el relat científic contemporani no existeixi. Que la imatge que ens retorna sobre el món és exactament la imatge de les nostres projeccions sobre ella. Que l’univers, per exemple, potser no sigui ni inanimat, ni buit, ni hostil... que potser sigui el nostre “ego modern” el que es sent buit, hostilitzat i privat d’accés a la seva l’ànima.

I potser s’hagi arribat aquí perquè la moderna ment occidental, constituïda a partir del renaixement, s’ha desplegat sota el supòsit que la consciència i el poder de la raó és una sola cosa, en un procés que ens ha anat escindint de l’ànima de les coses i del sentiment de participació a la natura.

Alguns autors afirmen, és el cas de E.C. Whitmont –citant a J. Gebser i d’altres-, que aquest procés de desplegament de la consciència en concret es pot explicar recorrent a una analogia amb les mitologies heroiques: és a dir, que hagi estat un pas necessari per a forjar la pròpia autonomia. I també afirmen que existeix la probabilitat que en algun moment la nostra consciència evolucioni cap a un altre tipus més integrada que contempli de nou aspectes més amplis. Tant de bo. Cap aquí sembla que s’encamina el relat del llibre d’en R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, que és una autèntica delícia, i en companyia del qual que m’encamino en busca del son.

Dolços somnis, bona nit.

- o -

(*) Parafrasejo aquí una frase del llibre de R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, p.343”

La memòria com a filtre de la consciència

Creia que l'emisió d'avui del programa Millennium, era sobre la consciència (fa uns anys un dels meus temes preferits) però no: era sobre la consciència més enllà de la vida, i és clar, ha evolucionat per camins lleugerament diferents dels que jo a priori esperava. El cas és que ha tingut moments increïbles com l'intervenció d'Alba Payàs al minut 34, en la que ressonen les meves pròpies intuïcions sobre la consciència i el cervell com a instrument d'expressió de la mateixa.

Gaudiu-ne doncs, si voleu.

Dolços somnis, bona nit.

P.S. No he pogut insertar el vídeo al post: aquest és l'enllaç actualitzat: Consciència més enllà de la vida