Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz

En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

Fins i tot no havent-hi cap més riba... Czeslaw Milosz (I)

Com ràdios que no funcionen bé, que només sintonitzen veus entretallades i plenes de misteri o de caprici: un relat d’amor que no sabem com acabarà, el final d’una noticia que mai no es repetirà, les veus angoixades d’uns pilots perduts a la boira, un fragment de pregària... És així com m’explico el mecanisme pel qual de sobte, sense previ avís, ens arriba a les mans aquell llibre que et colpirà per sempre i que sempre havia estat allà: som ràdios espatllades, sotmesos a un pur caprici de sintonització amb un món del qual, sent allà, només captem missatges inconnexos.

Una cosa similar em passa amb la poètica de Czeslaw Milosz, que m’havia respost tancant-se a tots els meus intents d’aproximació... fins fa unes setmanes, quan vaig reobrir la seva antologia en català a cura de Xavier Farré, a qui només per la obra com a traductor li seria suficient per demostrar ser un dels poetes més sòlids de la seva (la meva) generació. Per què se m’havien resistit aquests poemes abans? Què hi ha de nou ara en mi per rebre ara alguns d’aquests poemes amb tanta  necessitat?

SOBRE LA PREGÀRIA

Com es pot resar a algú que no hi és, em preguntes.
Sé que la pregària basteix ponts de vellut
Per on passem en l’aire com en un trampolí
Per damunt de paisatges de color d’or madur
Que, deturant-se màgic, el sol ha transformat.
Aquest pont condueix a la riba del Canvi
On tot és del revés i la paraula “és”
Descobreix el sentit a penes entrevist.
Fixa-t’hi, dic: “nosaltres”. Tothom per separat
Es compadeix dels altres, embullats en el cos,
I sap que fins i tot no havent-hi cap més riba
Igualment passarien pel pont damunt la terra.

Czeslaw Milosz
Travessant Fronteres
Antologia poètica 1945-2000
Traducció de X. Farré.
Proa, Barcelona 2006

Llocs comuns, de Xavier Farré.

Veig al bloc d'en Xavier Farré, que està disponible a ISSUU el seu primer poemari "Llocs comuns", editat en suport convencional per Arola Editors. 

És una bona oportunitat per poder apropar-nos a l'obra d'en Xavier Farré.

Open publication - Free publishing - More llibre

Xavier Farré
Llocs comuns.
Arola editors,
Tarragona, 2004.

Herbert - Spinoza

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.


EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.


Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

La disfressa dels arbres: una recomanació.

Hola Jorge,

He comprat el llibre d’Àlex Chico que vas recomanar al teu Blog, "La tristeza del eco", i no ha estat fàcil, ja saps les distribuidores. El pobre Chico haurà d’esperar una llarga llista d’espera: sóc més comprador compulsiu que lector. Ara que aviat deixarem de ser “reinas por un año” (tinc moltes ganes de llegir el nou llibre de l’Esteban) i que el viatge de l’Antonio las Vegas arriba a la seva fi, ara que tot acaba perquè tot recomenci, vull tornar-te la recomanació.

Tu em vas fer conèixer Zagajevski, Zagajevski em porta a un seu traductor –en Xavier Farré-, i jo tanco el cercle: es tracta de “La disfressa dels arbres” un poemari de Xavier Farré que m’ha agradat molt.

Ja sabem que hi ha riscos en les recomanacions: són els llibres que vénen a nosaltres i no a l’inrevés (és idiota qui cregui que els objectes no tenen voluntat i que no hi ha un ordre subterrani que lliga el destí dels objectes i nosaltres pobres personetes).

La disfressa dels arbres és un llibre escrit des d'una saviesa i una maduresa que corprenen. De primer el llibre em va fer pensar en la claror de la teva “Raó de les sèquies”, comença endevinant-se la mateixa llum i el mateix neguit de no ser d’enlloc:

He obligat els ulls, emperesits al nord,
perquè s’habituïn a aquests tons torrats.
Sempre els han volgut evitar, com una amenaça
palesa. I en altres latituds han preferit
simular unes cataractes per a la memòria.
No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.
Són tènues en aquesta terra que he crescut,
embolcallant una trista cel.lofana en tot viatge.

(del poema “Arribada” de X. Farré).

Independentment de la intenció del poeta, no he pogut deixar de llegir el llibre en una clau molt marcada per la teva literatura.

En un punt però el llibre s'allunya de les teves claus, l’atmosfera global del llibre és tant deshabitada... hi ha les restes d’un dia de mercat, hi ha els cafès, hi ha hagut converses... però hi ha una profunda introspecció ja que de totes aquestes coses (el mercat, els cafès) ens arriba només el seu eco a l’interior del narrador.

A mi el llibre m'ha agradat molt. si vols, també pots llegir-li algun poemes a les darreres plaquettes dels Versàlia.

Avui, aquest migdia, entre anada i tornada a l'escola del fill, he estat fullejant a la llibreria un llibre de George Perec, “Ellis Island”, a mig camí entre la poesia i el reportatge. M’he apuntat el que diu la contraportada: “el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí, és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per mi el lloc mateix de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc”. També he vist el nou poemari de la Raquel Casas. Hauran d’esperar a un altre dia... no es pot amb tot.

Una abraçada nen.

Víctor.

Les flors dels ametllers sempre amenaçades...Un poema de Xavier Farré

Has arribat a la teva altra ciutat, que mai no serà del tot teva, cent quilòmetres al nord amb les butxaques de l’abric buides. Massa feina, i per tant no t’has endut feina. Massa tedi, i per tant has deixat els llibres a casa. Arribes a la ciutat que mai no serà teva amb “el neguit de no trobar-te a gust enlloc” (una versió del magnífic vers de Jordi Botella) que sempre vetlla a l’entrada del teu estomac.

Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?

He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.

En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.


És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.

Xavier Farré. Recerca (poema i)
LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.



He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.

Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.

Dolços somnis, bona nit.

Passen trenta anys i res no és capaç de tornar-te aquest somni.

Sempre és un plaer entrar al blog del traductor Xavier Farré. En aquesta ocasió no puc evitar afusellar-li directament aquesta troballa. Un poema de Jacek Gutorow, un poeta polonès absolutament desconegut per mi. Us deixo aquesta nit amb aquesta delicadesa. És de suposar que la traducció és de Xavier Farré.

UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES

Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.

Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.

Ni fins i tot el viatge a Amèrica.

Jacek Gutorow

Dos entrades del blog de Xavier Farré.

Recomano una visita a l'excel.lent blog del traductor Xavier Farré. Com diu un company, "retallar i enganxar és l'essència de la blogosfera". Així doncs, sense cap recança us transcric aquí dues magnífiques entrades del mateix.

Poesia i traducció (entrada del blog de Xavier Farré del 10/4/08)

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.

Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Poetes i filòsofs(entrada del Blog de Xavier Farré del 20/3/08)

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "

Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof