- o -
 |
| José Moreno,“CASTAÑO”, 2025. Grafit sobre paper. 40 x 40 cm. |
A qui pertanyen els records:
a l'ànima o al cos? Eren reals els cavalls que s'amagaven al bosc, als
suaus turons prop de la casa amb la figuera, la casa dels cosins? Era
real aquella altra figuera que creixia cremada per la llum del migdia,
tan lluny de l'Atlàntic? Era real el bernat pescaire del pati?
El
primer viatge de la filla a Galícia va precipitar la meva necessitat de
retornar a alguns dels poemes que al llarg del temps he anat escrivint
en el meu gallec diaspòric i d’escriure’n alguns de nous en un procés de
transvasaments mutus entre dues llengües que, encara, m’habiten.
La llengua de la mare s’extingeix en mi, els records s’esvaeixen. Aquests som nosaltres, amb la nostra llengua itinerant.
Gràcies als editors de Medulia, Diana Varela i Xulio López Valcárcel, per acollir i donar un sostre a aquests poemes amb tanta generositat.
I, novament, és un privilegi que l’obra de José Moreno acompanyi aquests poemes.
Entrada al pont sobre el Rituerto.
Albocabe. Sòria, agost de 2024.
Fotografia V.M.
- o -
El pont en runes que l'any 2012 travessava per intentar accedir a Albocabe és ara una via ciclista i es travessa amb felicitat. Un lloc on arribar feliç quan el matí s'espolsa la frescor.
El 2012 vaig escriure:
La via estesa,
l’ossamenta assotada,
soc un funàmbul.
Sobre el balast punitiu
les travesses exsuden,
demanen al temps
que també a elles poleixi,
que també els sigui concedida
la beatitud dels còdols.
No hi haurà temps,
Ill fares the land.
- o -
Sota les travesses el riu és un record,
jo no sóc un dels seus còdols
però com un d’ells he estat polit
per dues aigües que en mi confluïen.
La d’un riu adult, educat per marges
assedegats, la d’un torrent
que només s’ha alletat d’ombra.
Recordo que cadascuna es malfiava de l’altra,
i el meu cos travessava la seva mútua
desconfiança com de les ànimes diuen.
Aquests són encara els meus rius,
l’esmeril present. En ells em dissolc
i m’escindeixo, i en ells,
per sempre llim, precipito.
I també:
“Defujo la carretera, busco un camí entre els camps que em condueixi al poble −avui només uns murs de pedra i vestigis de paret de tova− on va néixer el meu amic A. Indicis d’un camí que ja no existeix, com tampoc el destí al qual portaria. He arribat al senyal que indicava la presència de l’antiga via del ferrocarril que unia Calatayud amb Sòria. Apareixen les restes castrades del camí que buscava, no porten enlloc. Prenc la via. Se’m fa molt difícil caminar sobre el balast i les travesses supuren una sang malalta. Sento una certa aprensió, així doncs camino sobre els raïls, sobre l’esquelet de la via. Quan travesso l’antic pont sobre el Rituerto soc un funàmbul. El meu equilibri és precari, sempre ho és. A sota, el riu és malesa i oblit.”
- o -
Fotografies: VM, març 2023
ii
Els fanals
desvetllen les capçades. Pobres
arbres insomnes.
Del poema apunts de novembre
(ull nu, Témenos 2022).
“Cuando tuve edad para recibir una educación, me encauzaron, como a la mayoría de jóvenes, hacia la adquisición de conocimiento, no tanto en el sentido de las ideas como de los hechos fehacientes. La educación, tal y como yo la conocí, estaba compuesta de una buena retahíla de certezas preestablecidas.
El conocimiento me ha entretenido, me ha moldeado y me ha fallado. Dentro de mi anida aún un hambre. En la que probablemente sea la indagación más importante de mi vida, he comenzado a buscar más allá de la razón, más allá de lo probable, en otras direcciones. Ahora creo que sólo hay un tema que merezca mi atención, el del reconocimiento de la faceta espiritual del mundo y, dentro de este reconocimiento, la condición de mi propio estado espiritual. No hablo necesariamente de tener fe, aunque abrigo esa esperanza. A lo que me refiero con espiritualidad no es a la teología, sino a la actitud. Este interés me nutre mucho más que el más sofisticado compendio de hechos. Ahora, en mi cabeza, en cualquier comparación entre verdades demostradas e intuiciones no demostradas pero vividas, las verdades salen perdiendo.
Así pues, me gustaría escribir un tipo de poesía elemental que no sólo evite lo que hay de puertas adentro, sino que ni siquiera vea las puertas que conducen al interior: a los laboratorios, a los manuales, al conocimiento. No hablaría acerca del viento y del roble y de la hoja en el roble, sino en su nombre. Hablaría del búho y la culebrilla ciega y el narciso y el tritón del este como de una compañía de espíritus, así como de cuerpos.”
Mary Oliver, Horas de Invierno.
“El coneixement m’ha entretingut, m’ha modelat i m’ha fallat. Dins del meu encara nia una fam”. Hi va haver un temps en què una dissidència fermentava en mi. Estimo encara el coneixement. He dedicat bona part de la vida a una de les seves formes i encara tinc energia per seguir fent-ho, però és una forma de coneixement, diguem-ho clar, parcial; bellíssim sí, però parcial. Dubto de si afegir o no a l’entrada aquests poemes que vaig escriure pel Quadern Sophia de Mello, i que vaig corregir per ull nu: m’han retornat, perquè estan en sintonia amb aquest paràgraf, que m’ha colpit.
Com heu après això?
Partir i assaonar olives;
creure la sajolida;
trencar el manyoc de tendons,
terrossos d’aquesta i tota terra,
sense el vici de les joguines
que el pensament fabrica.
mans
—
També aquí un esforç:
l’aire emancipador,
però els tristos animals de la puresa;
i una tensió, el misteri,
forma de la vida, que és forma,
i d’allò que no gosem.
vers l’ombra.
Cansat dels tristos animals de la puresa, d’allò que diem “la vida de l’esperit” contraposada als temps de l’ànima. Entregat a intuïcions no demostrades però viscudes. Una forma de dissidència, prendre partit per les mans.
* * *
Mary Oliver
Horas de Invierno,
Traducció de Regina López Muñoz.
Errata naturae,
Madrid 2022.
(*) La fotografia que encapçala l’entrada és d’Angel Valentin—The New York Times/Redux
Fotografia: VM, febrer 2023
Arbres d’hivern,
artèries que irriguen
els cels.
angiografia
- o -
Les parets de la ciutat són plenes de signes.
Palimpsestos,
liquen obsessiu que abrasa
l’escorça dels carrers.
I ells no ho veuen,
no ho veuen.
V.M.
Lobishome
Inèdit, 2009.
Fotografia: VM, gener 2023.
TROPISME
Retrocedir fins el punt en què,
o més enrera i tot,
quan la llum dels estius
amarava un temps infinit.
i encara tu,
per les escletxes de la memòria:
un nen que juga pels descampats.
i tot és diàfan,
només conté llum.
(de L’home que mira perplex,
Papes de Versàlia, 2007)
«Les llums dels marges i les codines, la volta del cel a ull nu, el temps com un teixit dúctil: l’oracle. El món quan s’esborren els contorns del llenguatge i la memòria; afàsia i kintsugi, reparació.»
A casa han arribat avui els primers exemplars d’aquest nou recull de poemes, ull nu, i m’alegra poder compartir-los i, amb ells, també, les llums que els han fet créixer.
Versions preliminars d’alguns poemes del llibre havien aparegut a diversos volums editats per Papers de Versàlia. Com sempre, agraeixo a Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll l’amistat, la confiança i la generositat que sempre m’han mostrat. Em sento privilegiat per cada cop que m’han convidat als seus projectes.
I, per descomptat, el meu agraïment, al Carles Cervelló que ha acollit aquests poemes al seu segell, Témenos. Em sento molt ben acompanyat a la seva casa i a la Col·lecció Lai. Érem peregrins i vam arribar a un Tèmenos. Gràcies, Carles!
És, doncs, temps de deixar anar aquests petits poemes. Tant de bo trobin el seu camí.
Sovint voldria que ens aturéssim per copsar
la mà tendra de l’horabaixa sobre els camps,
quan els colors de les terres es fan múltiples,
o per veure com es filtren aquests rajos
en nostres estances, pensades per fer
fins consumir-nos, quan una mena de treva
irradia i ens recorda una forma elevada
o interior, tant és.
Tot això és bell, humil i abastable,
però sovint seguiu un altre reclam,
una vida que en vosaltres sembla més viva
i que us impulsa.
Sempre em sorprèn la nostra diversa sintonia
i em fa dubtar d’allò que anomenem present.
Em fa feliç, però, saber que també aleshores
la vostra ànima és tocada per altres ens
igualment bells, humils i abastables.
El biaix de les clarors, la gràcia concedida,
no conec un goig comparable. Voldria retenir
tots aquests besllums, lliurar-los de la certesa insidiosa
que un instant és un instant; de la dissolució que assetja;
de la fragilitat de la memòria; de l’agitació trivial,
i desaprendre aquest voler punyent
de saber-vos a recer, i abandonar-me a
l’hora benigna que ens ha estat donada
mentre us endinseu en la llum,
fent-vos u amb el corpuscle
i la falguera.
V.M.
El passat dia 16 de febrer vaig tenir el privilegi de poder compartir una hora al programa “El matí” de Ràdio Sabadell
en la companyia de Raquel Garcia i Josep Alavedra, que van tenir
l’amabilitat d'acollir-me al seu espai. Estic molt agraït a la Raquel,
al Josep i també al Josep Gerona que va tenir la generositat de proposar
el meu nom per gaudir d’aquesta oportunitat.
Al minut 16:18 vaig llegir aquest poema, que apareix a l’Àlbum Plaer/dolor (Papers de Versàlia, 2021) i també al poemari, ull nu, que publicarà aviat Témenos Edicions.
- o -
El manuscrit de les teves petjades
en la terrissa antiga dels llibres
que vas deixar a la casa
dels pares.
Flor seca, bitllet,
nota al marge:
dubtosa datació, dubtós origen,
sentit dubtós.
No gaire diferent d’ara,
esquerdes, engrunes,
fragments d’un llibre incert i
el meu amor per Safo:
a les meves mans
els seus poemes
que el temps ha cisellat
amb amor.
La lluna ja s’ha post
i les Plèiades...
Jo també em cisello:
(...) va donar uns fruits negres,
que esclataven, carnosos
com llavis adolescents.
però res d’això ja no em pertany
si no tanco els ulls.
Encara meus els meus versos,
encara meus els meus llibres,
els llibres d’un mort.
fragments d’un llibre incert
V.M.
(A propòsit de l’entrada al bloc, d’ara fa un any, durant el confinament.)
- o -
Sendera de molses aquest matí, i el meu amor per elles, que amoroseixen la mirada i el tacte. Una forma de nostàlgia de la terra verda i dels murs de pedra, ara ja territoris de la infantesa, que reverbera en l’ànima del que avui camina.
Llibres per obrir a la tauleta.
Pensament estellat i papers a les butxaques.
Salta la veu com la veu d’una filla que salta.
Desig de silenci i de mans resseguint la roca,
desig de molsa, de núvols de tempesta,
de no sentir desig
ni la sang interferida a les temples.
inventari
V.M.
Devesa oculta
V.M. poema aparegut a la plaquette “sóc en l'antiga llar de”
Papers de Versàlia, Núm. Vers, Hivern 2009.
Al poema es reprodueixen alguns versos de Sis poemes a Tamar de Iehuda Amikhai, en la traducció de Manuel Forcano.
 |
| Josep Gerona, fotografia de Jordi Borràs Abelló per l'article “Sabadell, fàbrica de poetes” a La Mira. |
Saba d’ells
Vint-i-sis poetes vius encara.
Zona Blanca 17
Papers de Versàlia
Sabadell, 2019
(18/05/22): la versió final del poema apareix al llibre ull nu, que recentment ha publicat Témenos edicions:
 |
| Entrada del blog LlunÀtic |
Amb molta alegria hem presentat “Devesa oculta” a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Moltes gràcies a tots i totes les que heu vingut, a
Belles Arts per acollir-nos i a Papers de Versàlia, altra vegada, per
editar aquest llibre, com un miracle.
David Madueño,
