Catàleg de desficis: de maig 2022

dissabte, 28 de maig del 2022

Córrer mentre crema l'esbarzer, un altre poema de Susanna González

I encara un altre poema de Susanna González, que apareix just en un moment en el que, a propòsit del correu d’un amic –“trist i feliç a la vegada”–, penso en els nostres fills, fent el que cal, entrant en el soroll del món, allà on no podem ser recer...corrent, mentre crema l’esbarzer: una imatge encertadíssima.

(Dibuix de José Moreno)

Has fet el que calia, córrer
mentre cremava l’esbarzer
arrelat en terra eixuta
a cops de veu.
Malvendre,
engolit per la bèstia
on no perviu cap història,
el fracàs, potser,
la negació, el reduccionisme.
Ets, ara, la seva pell
de contorns imprecisos,
els seus peus que s'arrosseguen
colgats en el glaç
dels nostres ulls.

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

dimecres, 18 de maig del 2022

Escriure des dels marges, a ull nu.

«Les llums dels marges i les codines, la volta del cel a ull nu, el temps com un teixit dúctil: l’oracle. El món quan s’esborren els contorns del llenguatge i la memòria; afàsia i kintsugi, reparació.»

A casa han arribat avui els primers exemplars d’aquest nou recull de poemes, ull nu, i m’alegra poder compartir-los i, amb ells, també, les llums que els han fet créixer.

Alguns d’aquests poemes han sorgit travessant les extensions inabastables de Castella o les codines de les muntanyes properes, humils i fràgils. Els poemes segueixen l’estela d’una dissidència de la que parlava al darrer poemari, Devesa oculta: abandonar les joguines que el pensament fabrica i mirar el món, ple d’ànima, i estar-hi, a ull nu.

Per què dir? Potser dir per fer emergir el món, d’aquí el Kintsugi, l’art japonès de reparació de la ceràmica: reparar les paraules com una forma de restituir el món.

Versions preliminars d’alguns poemes del llibre havien aparegut a diversos volums editats per Papers de Versàlia. Com sempre, agraeixo a Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll l’amistat, la confiança i la generositat que sempre m’han mostrat. Em sento privilegiat per cada cop que m’han convidat als seus projectes.

I, per descomptat, el meu agraïment, al Carles Cervelló que ha acollit aquests poemes al seu segell, Témenos. Em sento molt ben acompanyat a la seva casa i a la Col·lecció Lai. Érem peregrins i vam arribar a un Tèmenos. Gràcies, Carles!

És, doncs, temps de deixar anar aquests petits poemes. Tant de bo trobin el seu camí.

V.M.
ull nu.
Témenos edicions,
Barcelona, 2022.

divendres, 6 de maig del 2022

Un home sol compon silencis, un bellíssim poema de Susanna González Turigas

Un home sol compon silencis.
Tasses i platerets li dringuen
entre els dits mentre para la taula.
Feineja abstret. És ara.
En un altre moment, no hi era
ni la taula, ni el lloc. Lluny
el dringar de platerets i tasses.
El vent, potser. La llum,
assedegada.

Susanna González Turigas

Aquests dies llegeixo “Totes les veus”, de Susanna González Turigas, a qui vaig conèixer per aquesta entrada al blog Llunàtic, que escrivia David Madueño. “Totes les veus” és un llibre on la poeta (s’)indaga a través d'un llenguatge, el de la poesia, capaç d’accedir a substrats de la realitat que logos tradicional no pot copsar, on la poeta, doncs, desplega la seva pròpia raó poètica. El poema, potser singular dins del llibre, m’ha tocat d’una manera estranya: llegir-lo, penso, és com contemplar una fotografia amb blanc i negre, amb el seu misteri irresolt: la fotografia d’un home sol, que feineja, banyat per la llum del matí. No sé com no participar del poema –això fa la poesia amb nosaltres–: aquest home sol que compon silencis és l’home que vaig ser fa vint anys? el meu pare embolcallat pel seu silenci? L’home que seré?

Com al poema de Sophia de Mello, repetir gestos rituals, com ara dir aquells poemes que mouen en tu alguna cosa que no saps definir. Fer-ho per tractar de restablir “l’estar-ser-inicial de les coses”. Avui, tasses i platerets dringuen a les meves mans.

- o -

Susanna González Turigas,
Totes les veus.
Témenos edicions,
Barcelona, 2019.

dimarts, 3 de maig del 2022

Retrobant uns dibuixos de José Moreno

Avui, remenant algunes carpetes que feia temps que no obria, he trobat els treballs que José Moreno va realitzar per anar de la mà amb els poemes d’un recull que vaig tenir la sort de publicar fa uns anys, Devesa oculta. Aquests treballs són una companyia privilegiada per un recull que encara em fa feliç.

Dibuix de la portada.
José Moreno, 2018

José Moreno és un artista al que estimo i al que admiro per la seva obra i per la seva actitud: rigorosa i resilient (escolteu-lo aquí, si us plau, en una entrevista recent a Ràdio Sabadell). Com sempre, la seva forma de treballar m’impressiona, per això recomanaria escoltar els minuts 12.45 a 16:10 i 18:55 a 22:10 d’aquesta altra entrevista que vam fer el 10 de maig de 2018, al programa El cub blanc amb Gerard Torres i Raquel Garcia.

Només vam fer una presentació del llibre, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, i allà vam tenir l’oportunitat d’exposar l’obra i compartir-la amb els amics que ens van acompanyar. En José va concebre el conjunt dels dibuixos d’una forma unitària i els va disposar en forma de quadern. Els seus quaderns són –sempre ho dic– una terra de maravelles. En aquesta entrada, d’aquell dia, podeu veure algunes fotografies del quadern: recordo ara la impressió que feia desplegat sobre una taula de l'acadèmia. Crec que va ser la única vegada que la obra es va exposar.

Els dibuixos van aparèixer publicats en blanc i negre, i espero que els lectors en gaudissin –l’edició a Zona blanca és pulcríssima–, però avui, que els he redescobert en color, he pensat que em feia molta il·lusió compartir-los desplegant tota la seva riquesa. Aquest és el sentit d’aquesta entrada.