la de Miró és, en canvi, angèlica.

Amb agraïment a D. J.
que em va obrir
les portes d’aquest llibre.

Pàgina 110:

“La de Miró, en canvi és angèlica. Miró, l’arravata un àngel, un àngel incatalogable i sense nom. O potser es tracta del mateix àngel guardià del paradís, que en comptes de barrar-nos-en el pas, com a la parella original, ens convida a entrar-hi, no sabríem dir la causa de quina graciosa contraordre. 

De tota manera, el mou una força restauradora, una força que reposa l’home en la seva puresa inicial. Puresa, s’entén en l’accepció d’innocència. La mateixa tramoia sexual, tan freqüent en els quadres de Miró, està exempta de solatges pornogràfics: el seu exhibicionisme és infantil –o bé anterior a la invenció del pàmpol. La innocència d’aquesta pintura resulta fins i tot agressiva, brutal, però no enigmàtica. El pinzell de Joan Miró pinta inspirat per una facúndia primària, desproveïda de malícies d’ofici, i d’estètica – ‘la pintura està en decadència des de l’època de les cavernes’, diuen que ha dit ell -: tanmateix, poques vegades com en es seus quadres l’eficàcia plàstica haurà estat tan vertebrada a una intenció significativa, sense mutus entrebancs. 

(...)

A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres pintors s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró s’aprofitava de la càrrega energètica i la transformava en matèria de pintura. Persones, animals, membres, estels, es fan esquemàtics i són alguna cosa més que vestigis de les formes naturals: en són subjugants equivalències líriques. El ‘meravellós’, que el surrealisme anhelava plasmar en mots o en figures, acut a les sol·licitacions de Miró. La seva pintura ens dóna un deliciós món en estat naixement, en el qual la diferenciació s’insinua des de la placenta última, des de l’humus excitant de la imaginació, cap a una claredat expositiva nobilíssima. Miró grafia amb aquella astúcia elemental que tenen els infants o que tenien els primitius cavernícoles. 

El nostre pintor i el seu àngel, no tenen res a veure amb la realitat desacreditada: ells hi són anteriors, com l’infant i com l’home de l’edat de pedra; el Miró angèlic posseeix l’extrema simplicitat de l’ull net. Contemplant les seves teles, de colors invictes i ratlles esbalaïdorament significants, la joia s’estableix també als nostres ulls, els neteja, els retorna a la glòria de la llum prístina.”

Joan Fuster
El descrèdit de la realitat (9a edició)
Facultat de Belles Arts,
Universitat Politècnica de València.
València, 1999.