diumenge, 26 d’abril del 2009

Georges Perec a Ellis Island

A mig camí entre la poesia, el reportatge i el guió: "Ellis Island" de Georges Perec (1936-1982). L'eterna busca de la identitat.

(...)


el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí,
és l’errància, la dispersió, la diàspora.

Ellis Island
és per mi el lloc mateix de l’exili,
és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc,
l’enlloc
.

(...)

jo no sé amb gaire precisió què és
ser jueu

el que em fa ser jueu


és una evidència, si voleu, però una evidència

mediocre, que no em lliga a res;

no és cap signe de pertinença,

no té a veure amb cap creença, amb cap religió, amb

cap pràctica, amb cap folklore, amb cap llengua;

seria més aviat un silenci, una absència, una pregunta,

un qüestionament, una fluctuació, una inquietud.

(...)


Georges Perec
Ellis Island
Traducció de Margarida Casacuberta
L'Avenç, Barcelona 2008.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Amb els ulls de l'Albert

- I a què li fas fotos?

 - a les textures.

- (...)

Fotografies d’Albert Mañosa (cinc anys)
 
Arbres

Escorça

Àngle, pedra, líquen

Abeurador

Larves d’insecte

divendres, 17 d’abril del 2009

Perfect

Doncs això... en aquest concert sonaven perfectes...

Mellon Collie and the Infinite Sadness era la música que, de sortida del segrest setmanal, sonava els divendres al cotxe quan anava a buscar A. a Vic o a Prats. 1979, Porcelina of the Vast Oceans, Love... D'aquelles, de debó que pensava que The Smashing Pumpkins era el típic grupet d'arreplegats.

Però amb els anys he anat descobrint la seva versatilitat: eren capços de versions sentides i pulcres en el registre acústic i d'actuacions "elèctriques" perfectes com la que ennllaço. El meu respecte pel Billy Corgan Músic també ha anat incrementant-se amb el pas dels anys.

Us deixo amb una versió perfecta de Perfect, un tema del disc Adore.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Tom Waits diu Charles Bukowski

He trobat a Youtube a Tom Waits llegint el poema de Bukowski al que feia referència en aquesta entrada del passat mes de setembre.


Disfruteu-la.

dimarts, 14 d’abril del 2009

Vida acadèmica IV: l'art de la negociació

- Tens un moment? podem parlar?

- (...)

- Seré directe Victorino em tens preocupat.. m’han arribat veus... tu ja saps com són aquestes coses, res de manera directa, veus... sembla que has molestat a Don Genaro.

- A Don Genaro? Per què?

- Ja saps... pel numeret que vas muntar a Mario’s.

- A Mario’s? Ep, a Mario’s no vaig muntar cap numeret! Només vaig deixar les coses clares als nois. Porten massa temps tocant-me els ous i els començo a tenir-los encetats.

- No alcis la veu Victorino, no és necessari. Ho veus? Aquest és el teu problema no cal cridar ni ser groller, hauries de revisar el teu estil.

Escolta, el que hauries de tenir clar és que una cosa és que tu i els teus nois us dediqueu a emprenyar als nanos que van a perdre el temps a Mario’s, o aquesta colla d’imbècils que envolten a Don Genaro, i una altra cosa és emprenyar-lo a ell. Perquè ho fas? el padrone és un home generós.

- Generós?

- Si, generós. T’has parat a pensar que mai no has demanat el seu permís per comprar la mercaderia?

- La compro amb els meus diners.

- Amb els teus diners dius? Estàs segur? Amb els teus diners? I quins són aquests diners teus si es pot saber? Para’t a pensar una mica Victorino. I et podria posar altres exemples de la seva generositat que no t'haurien de passar inadvertits.

Mira, tot i que no em puc posar a la teva pell -perquè jo no hagués fet el numeret del Mario’s- en el teu cas el que jo faria seria anar a demanar-li disculpes a Don Genaro. Digues-li que tens molta pressió, la família, el negoci. Ja t’ho he dit, és un home generós que sap entendre aquestes coses. Sigues amable Victorino, no et costa res, ell sabrà entendre.

- (...)

dilluns, 13 d’abril del 2009

En arribar a la mediocritat... (un vell poema de Jordi Botella)

L'any 1990, amb divuit anys, vaig saber que aquest seria un poema que hauria de tenir ben present en endavant. Per exemple, en una nit com aquesta:


En arribar a la mediocritat

Trobes el lloc que sempre defugires.

Ni arrere ni avant, ni amunt ni avall:

Aquest és el punt on restes immòbil.

(si almenys la voluntat, potser l'atzar,

Fera d'aquest carrer un altre estatge...

Si ens deixàren, almenys, en mans del vent...

Hi hauria algún indret on ser en pau?)


Jordi Botella
Disciplina,
Amón Belinchón
València 1990.

Bigfoot ensimismado

Hem sortit a buscar (i trobar) espàrrecs. l'A. i el meu pare són uns recolectors nats. El meu fill (cinc anys) s’ha dedicat a fer fotografies, alguna d’elles és molt bona. D’un temps ençà demana la càmera, o directament l’agafa i em sorprenc en revisar el contingut de la targeta de memòria: algunes de les seves fotografies són bellíssimes, principalment els paisatges. altres són pura descoberta: una espurna, un fragment en tot cas del que deu ser veure els món amb els seus ulls.

Aquesta però, no té res d’especial (sigui dit d'entrada). Se’m veu en mig del bosc, abstret, tocant-me els dits de d’una mà amb l’altra... He sentit, però, una mica de tendresa per aquest homenot enorme amb aspecte de perdut, aquest cos immens que segons sembla em conté. Una fotografia que recorda les que publiquen les revistes de ciències ocultes en les que s’assegura haver captat l’evidència definitiva de l’existència del Bigfoot.




HOMÍNIDS AL RODAL DE LA CIUTAT

Són idèntics a aquells que ara exhibeixen

la seva closca pretèrita i venerable

a l’institut paleontològic.


El més vell i la femella jove

recol•lecten pacients.

A vegades són espàrrecs,

a vegades són pinyons, a vegades bolets.

La mona petita els imita

ara arrenca un bri i adés carrega una branca.

Són uns micos particularment pragmàtics.


L’homínid que subscriu

es dedica a traginar universos,

a remoure les mans buides a les butxaques,

a donar patacades als còdols,

i a plantejar-se com és d’inexplicable

la seva no-extinció.


V.M.
L'home que mira perplex
Papers de Versàlia,
Sabadell 2007.

diumenge, 5 d’abril del 2009

No els entenc, però crec que el meu cor si.

Com a modernillo no tinc futur... acabo de descobrir el Sigur Rós (es pronucia "Síguros"). Una banda d'Islàndia: si, si com els Sugarcubes, com Björk... i que ja té més de 10 anys. Us insereixo un vídeo de l'enregistrament acústic del seu "èxit": Agaetis Byrjun, del disc homònim publicat el 1999. M'afegeixo al comentari d'un usuari de YouTube que diu: "No le entiendo, pero mi corazón si", està tot dit. Un darrer detall sentimental: El nom Sigur Rós (no sé si seria Victòria Rosa o Rosa victoriosa) és el nom de la germana menor del vocalista, que va néixer el mateix dia que la banda es va formar. Disfruteu de la cançó. Petons rodons. 
 
 
 

divendres, 3 d’abril del 2009

La disfressa dels arbres: una recomanació.

Hola Jorge,

He comprat el llibre d’Àlex Chico que vas recomanar al teu Blog, "La tristeza del eco", i no ha estat fàcil, ja saps les distribuidores. El pobre Chico haurà d’esperar una llarga llista d’espera: sóc més comprador compulsiu que lector. Ara que aviat deixarem de ser “reinas por un año” (tinc moltes ganes de llegir el nou llibre de l’Esteban) i que el viatge de l’Antonio las Vegas arriba a la seva fi, ara que tot acaba perquè tot recomenci, vull tornar-te la recomanació.

Tu em vas fer conèixer Zagajevski, Zagajevski em porta a un seu traductor –en Xavier Farré-, i jo tanco el cercle: es tracta de “La disfressa dels arbres” un poemari de Xavier Farré que m’ha agradat molt.

Ja sabem que hi ha riscos en les recomanacions: són els llibres que vénen a nosaltres i no a l’inrevés (és idiota qui cregui que els objectes no tenen voluntat i que no hi ha un ordre subterrani que lliga el destí dels objectes i nosaltres pobres personetes).

La disfressa dels arbres és un llibre escrit des d'una saviesa i una maduresa que corprenen. De primer el llibre em va fer pensar en la claror de la teva “Raó de les sèquies”, comença endevinant-se la mateixa llum i el mateix neguit de no ser d’enlloc:

He obligat els ulls, emperesits al nord,
perquè s’habituïn a aquests tons torrats.
Sempre els han volgut evitar, com una amenaça

palesa. I en altres latituds han preferit

simular unes cataractes per a la memòria.

No sempre l’oblit dels colors no és voluntari.

Són tènues en aquesta terra que he crescut,

embolcallant una trista cel.lofana en tot viatge.


(del poema “Arribada” de X. Farré).

Independentment de la intenció del poeta, no he pogut deixar de llegir el llibre en una clau molt marcada per la teva literatura.

En un punt però el llibre s'allunya de les teves claus, l’atmosfera global del llibre és tant deshabitada... hi ha les restes d’un dia de mercat, hi ha els cafès, hi ha hagut converses... però hi ha una profunda introspecció ja que de totes aquestes coses (el mercat, els cafès) ens arriba només el seu eco a l’interior del narrador.

A mi el llibre m'ha agradat molt. si vols, també pots llegir-li algun poemes a les darreres plaquettes dels Versàlia.

Avui, aquest migdia, entre anada i tornada a l'escola del fill, he estat fullejant a la llibreria un llibre de George Perec, “Ellis Island”, a mig camí entre la poesia i el reportatge. M’he apuntat el que diu la contraportada: “el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí, és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per mi el lloc mateix de l’exili, és a dir el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc”. També he vist el nou poemari de la Raquel Casas. Hauran d’esperar a un altre dia... no es pot amb tot.

Una abraçada nen.

Víctor.