dissabte, 1 de novembre del 2014

en la presència quieta del pollancre. Un poema d'Anna Montero.

Evidentment els propis morts, però el poema també ens podria parlar dels amics i dels amors, dels encontres que es dilueixen en el procés de viure, però que respiren en la fusta lenta d'un adagio i que sabem a on trobar-los: en la presència quieta del pollancre, en el mar de blat que el vent agita... Pensava això aquest estiu, en llegir-lo. Aquest estiu, omplint-me de pollancres i camps de blat segats. 

- o -

primer de novembre

                             a f.m.                      
                 
no visitaré el mur de temps que ens separa.
no estàs en aquest buit,
res no hi ha de tu en aquest carrer
dels morts sense memòria.

tu i jo sabem que sé
on trobar-te en aquesta tardor
que ara s’inicia:
en la presència quieta del pollancre
que l’aigua solca,
en la mar de blat que el vent agita,
entre l’ombra dels arbres que el camí travessa.

respires en la fusta lenta d’un adagio
entre la boira, sobre la terra densa
d’un lied que el temps perllonga
i en l’horitzó llunyà
d’una mar que compartim.

res no hi ha de tu ni de mi
en el silenci d’aquesta pedra
que ens separa.


Anna Montero
Teranyines.
Edicions 62
Barcelona 2010.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Ni inanimat, ni buit, ni hostil.


D’ençà del s. XVIII  “tota persona culta d’occident sap que el nostre univers és un sistema mecànic complex, compost per partícules materials que es mouen en un espai neutre d’acord amb uns principis bàsics”, els quals són matematitzables, és a dir analitzables a partir de models matemàtics: “un univers uniformement impersonal i regulat (*)”.

La imatge contemporània de l’univers, que inclou els refinaments de la revolució de la física  i de la biologia molecular dels inicis i mitjans del segle passat,  és una imatge molt més complexa de l’univers mecanicista dels segles XVIII i XIX, però és essencialment equiparable: el nostre és un univers inert, no orgànic,  ple d’objectes “mancats de consciència subjectiva”, de finalitat, i d’ànima. Per descomptat, un univers desposseït de qualitats humanes tot i que, paradoxalment, accessible a la comprensió per mitjà de la raó.

Aquesta és l'aclaparadora descripció ortodoxa i de la que jo, lentament, vaig desertant.

Repasso les notes amb les que m’explico al meu quadern, i em recorden que “no he d’oblidar que tot model físic és un reflex dels principis i mentalitat en el que ha estat elaborat. Dit d’una altra manera, que el món ens retorna la perspectiva que nosaltres projectem sobre ell”.  Per això em sorprenc quan dies després llegeixo la mateixa idea a un llibre de P. Harpur, “El fuego secreto de los filósofos”.

Si bé el llibre de Harpur té moments molt discutibles, també té moments sublims, com quan reivindica la doble visió poètica amb la que cal llegir els mites o els encontres amb el misteri, o quan parla de la imaginació en l’obra de Coleridge, Worsworth, Blake, Yeats...

En tot cas, Harpur m’ha fet pensar molt sobre algunes qüestions que a mi mai no m’havien passat pel cap, com ara que el llenguatge científic s'expressi amb tanta violència respecte de la natura a la qual pretén descriure de forma neutral.

En efecte, cal “atacar els problemes”, “dominar els elements”, “penetrar els seus misteris”, “conquerir la natura per assolir el benestar de l’home”: tota aquest repertori de frases fetes que revelen una posició gens neutra i aspectes inconscients força inquietants. En aquest sentit, trobo especialment interessant, i a considerar, quan Harpur apunta que el llenguatge que es desenvolupà a partir del racionalisme del s. XVII, lluny la neutralitat que reclama com a pròpia, presenta a la natura com una “dona desenfrenada a la que cal controlar”.

I justament m’adono d’això en un moment en el que porto dies reflexionant sobre els continguts de la divulgació científica contemporània –fonamentalment la televisiva però també la que és aparentment més “seriosa”- sempre amatent a emfatitzar les possibilitats apocalíptiques: documentals amb impressionants infografies que mostren xocs de la terra amb asteroides, grans cataclismes produïts pel vulcanisme, ejeccions de massa coronal solar... La moderna divulgació científica ens presenta, en definitiva, la imatge terrorífica d’un univers buit però fonamentalment hostil.  

El que em sembla interessant és plantejar-nos que potser la naturalesa objectiva que pretén presentar el relat científic contemporani no existeixi. Que la imatge que ens retorna sobre el món és exactament la imatge de les nostres projeccions sobre ella. Que l’univers, per exemple, potser no sigui ni inanimat, ni buit, ni hostil... que potser sigui el nostre “ego modern” el que es sent buit, hostilitzat i privat d’accés a la seva l’ànima.

I potser s’hagi arribat aquí perquè la moderna ment occidental, constituïda a partir del renaixement, s’ha desplegat sota el supòsit que la consciència i el poder de la raó és una sola cosa, en un procés que ens ha anat escindint de l’ànima de les coses i del sentiment de participació a la natura.

Alguns autors afirmen, és el cas de E.C. Whitmont –citant a J. Gebser i d’altres-, que aquest procés de desplegament de la consciència en concret es pot explicar recorrent a una analogia amb les mitologies heroiques: és a dir, que hagi estat un pas necessari per a forjar la pròpia autonomia. I també afirmen que existeix la probabilitat que en algun moment la nostra consciència evolucioni cap a un altre tipus més integrada que contempli de nou aspectes més amplis. Tant de bo. Cap aquí sembla que s’encamina el relat del llibre d’en R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, que és una autèntica delícia, i en companyia del qual que m’encamino en busca del son.

Dolços somnis, bona nit.

- o -

(*) Parafrasejo aquí una frase del llibre de R. Tarnas, “La pasión de la mente occidental”, p.343”

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Una artesania (slow science)


M’adhereixo al concepte de “desexel·lencia” i al concepte de “slow-science”. La investigació i també la docència és un procés artesanal, de resultats incerts: al cap i a la fi, treballem amb un material tant sensible com les persones -els nostres alumnes-, i les idees –la nostra recerca.

Transcric aquí l’inici de la carta per a la “desexcel·lència”, que em sembla que planteja una qüestió interessant: com s’ha pervertit el llenguatge per a convertir constantment tota relació (laboral o no) en una forma de sotmetiment.

En definitiva, una crida a denunciar els excessos de les pràctiques actuals en la investigació i l'ensenyament i a promoure una desacceleració, a un enfocament sobre els valors que donen suport al sorgiment d'un treball de qualitat: el compartir, la generositat, l'honestedat i la diversió.

- o -

“Als inicis del segle XXI, l'excel·lència és una idea omnipresent. La trobem a l'empresa, en l'esport, en l'alimentació, a la televisió, i ha arribat fins a la intimitat de les nostres llars. L’excel·lència expressa la superació personal, el creixement continu del rendiment i de l'èxit en un món en el qual s'estén la idea que ens trobem davant d'un profund canvi on només els més forts sobreviuran.

Recuperada per  la  política neoliberal  i  pel  món empresarial  des  dels anys  80, l’excel·lència es recolza en un llenguatge màgic i seductor que desperta cert somriure ja que hi ha molta distància entre els eslògans dels nous mànagers i la realitat que tracten de construir. No obstant això, aquest somriure desapareix quan analitzem els efectes concrets d'una gestió de les coses basada en la idea de l'excel·lència: hipercompetitivitat, desvalorització dels sabers construïts sobre l'experiència, modificació contínua de les pràctiques professionals, precarietat, avaluacions estandarditzades, tot això provoca efectes negatius de desmotivació, baixa autoestima i disminució de la qualitat del treball.

Encara que en la universitat la idea de l'excel·lència ha arribat més tard que en altres àmbits, molts dirien que ha estat acollida amb els braços oberts, amb la fe del convers. En l'agitat procés de Bolonya, que consagrava la competitivitat entre les universitats europees, es feia necessari tenir cura de la pròpia imatge de marca universitària, transformar la pròpia institució en una màquina de guerra capaç d'absorbir majors fons i els millors estudiants i professors per poder posicionar-‐se en els llocs de prestigi dels rànquings globals. En un context de crisi i penúria, la preocupació pel finançament ha impulsat encara més els sistemes de gestió de la investigació i l'ensenyament basats en indicadors.

Després d'una dècada de reformes ininterrompudes, s'observa en l'actualitat un progressiu deteriorament i no una millora de la institució universitària. És cert que ha crescut en capacitat de comunicació, en capacitat de produir indicadors d'excel·lència que porten a alguns a millors posicions en els sistemes de classificació. Però tot això no garanteix que hagi millorat la qualitat de la nostra feina. Pitjor encara, aquests creixements amaguen moltes vegades una baixada d'aquesta qualitat: mercantilització de l'aprenentatge, substitució de sabers teòric-­‐ reflexius per sabers instrumentals, declivi de l'esperit crític, especialització extrema de camps i línies d'investigació, fraus en la investigació, etc… Darrere d’aquesta façana de cartró pedra, la política de l'excel·lència porta a un resultat exactament invers al que tracta de promoure.

Aquesta constatació ens duu a proposar la idea de "DESEXCEL·LÈNCIA". Lluny de voler significar una crida a la mediocritat o la mandra, la desexcel·lència convida a preocupar-­‐se per la qualitat real i efectiva del treball a la universitat, de manera que siguem conscients de la naturalesa del treball que realitzem i de la satisfacció que pot produir.  Segons aquest enfocament, inspirat en el treball artesanal, la qualitat es conrea conciliant l'acte i el sentit, el que posa en qüestió l'actual gestió de les universitats. La crida a la desexcel·lència no reivindica el retorn a cap edat d'or sinó que convida a criticar l'actual evolució fallida de les universitats.”



[de l’inici de la "Carta per a la desexcel·lència" (*)]

- o -

Finalment, i pel que fa a la retòrica de l’èxit i la superació, demano compte amb la seva banalització.  Llegeixo a Byung-Chul Han explicar com l’home contemporani es destrueix a si mateix entregat a una busca inacabable de l’èxit, un recorregut narcisista que cap al no res, cap a l’esgotament, apartat del que seria una vida bona. Un recorregut alienant, de manera que l’esclau d’avui en dia és algú que es veu lliure a si mateix, però que s’explota i es sotmet a si mateix fins el col·lapse. Vegeu Byung-Chul Han, La sociedad del cansancio. Herder, 2012, o també aquesta entrevista a el suplement Babelia de El País (24/3/2014).


- o -


(*) El text original en Francès es pot trobar reproduït als blogs Histoires d'universites y Sauvons l'université.

dimecres, 11 de juny del 2014

En terra aspra, però fruiters.

 
Quan penso en la poesia d’Auden, la que més m’agrada d’ell, les paraules que em venen al cap són intel·ligència, paisatge i desig. Potser perquè vaig escriure el meu poema durant l'estiu, i és en la calor de l’estiu que el desig amara el cos; és a l’estiu que deixo enrere els fruiters de l’Aragó – solemnes, consirosos–; i era als estius de la meva joventut a Galícia que jo també seia amb els savis i amb els bons, i gairebé podia comptar-me entre ells,  i m’hi comptava de fet tot jo esbatanat, no els ulls: llargues nits d’estiu fendides per les paraules dels amics, que em van ressonar els versos d’un dels meus poemes preferits de d'Auden  We, too, had known golden hours, quan retornat de l’estiu i des de d’una finestra l’Hospital de la Vall d’Hebrón, l’últim cop que vaig veure en J. viu, mirava les cases atapeint els turons: els suburbis del dissentiment. Temps de silencis i pensament amuntegat. És un poema estúpidament optimista, si. Però és que a vegades una saba espessa encara em flueix a les branques i em fa pensar que serem com els fruiters de l’Aragó, en terra aspra però fruiters. Mentre el desig palpiti.

- o -



I encara aquí el desig,

no el vestigi d’un temps
que se’ns va atorgar
per fendir la nit,
i d’una força,


              desig encara.

La urgència ens ha fet esquerps,
ha amuntegat pensament com les cases
que enfilen els turons de la ciutat

             de l’hospital les puc veure:
             pensamiento hacinado;

ens ha entregat la interferència
i el balboteig; ha estellat les oracions
i les paraules.

               Les que no vam dir
               són ara minerals. Una pàtina vegetal
               s’estén per les seves arestes.

              Les que vam callar massa temps
              torcen les branques com bonsais
              torturats pel costum.

Però encara aquí la saba del desig
desclou, 


               no un vestigi,


i em permeto creure que potser
els anys ens vinclaran les branques
com arbres fruiters
 

               en terra aspra
               però fruiters,


solemnes, eloqüents,
 

i que això s’esdevindrà
malgrat la nostra limitació
i la futilitat d’aquest neguit
que ara ens emmudeix.




V.M. a:
Diversos Autors.
Quadern W.H. Auden
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2014.



dilluns, 9 de juny del 2014

See how the resemble one another... al meu cap.


Miràvem si els colors coincidien amb els noms de les etiquetes,  i tu vas dir, mira sembla que aquesta és la teva!, apilada sobre la dels teus companys. Mira com s'assemblen les unes a les altres, fins i tot dins de les fundes de plàstic.


BLOOD BANK

Well, I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said, see look that's yours
Stacked on top with your brother's
See how the resemble one another
Even in their plastic little covers

And I said I know it well
That secret that you knew but don't know how to tell
It fucks with your honor and it teases your head
But you know that it's good girl
'Cause its running you with red

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both of my hands
Chewing on a candy bar

You said, ain't this just like the present
To be showing up like this?
As a moon waned to crescent
We started to kiss

And I said I know it well
That secret that we know that we don't know how to tell
I'm in love with your honor, I'm in love with your cheeks
What's that noise up the stairs, babe?
Is that Christmas morning creaks?

And I know it well, I know it well
And I know it well, I know it
And I know it, I know it
And I know it, I know it


Bon Iver
Blood bank (EP)
Jagjaguwar, 2009

Em/D/C/Em/D/C // G/D/Em/C // C/Em/D // G/D/G/D/Em/C

dissabte, 7 de juny del 2014

And where should we find shelter? Auden...


Com a preludi de la publicació del proper Quadern de Versàlia, un poema d’entre els meus preferits de W.H. Auden, en la versió de Salvador Oliva. 


TAMBÉ NOSALTRES VAM CONÈIXER HORES DAURADES 


També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l'ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d'una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors ;
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l'enginy i l'alegria
després d'un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l'Escoffier ;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promíscua,
i assaonats pels editors
com encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
-quan ja tan poc queda dempeus-,
tret dels suburbis del dissentiment?


W.H. Auden
Vint-i-set poemes.
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema,
Barcelona 1995.





- o -
WE TOO HAD KNOWN GOLDEN HOURS

We, too, had known golden hours/When body and soul were in tune,/Had danced with our true loves/ By the light of a full moon,/ And sat with the wise and good/ As tongues grew witty and gay/ Over some noble dish/ Out of Escoffier;/ Had felt the intrusive glory/ Which tears reserve apart,/ And would in the old grand manner/ Have sung from a resonant heart./ But, pawed-at and gossiped-over/ By the promiscuous crowd,/ Concocted by editors/ Into spells to befuddle the crowd,/ All words like Peace and Love,/ All sane affirmative speech,/ Had been soiled, profaned, debased/ To a horrid mechanical screech./ No civil style survived/ That pandaemonioum/ But the wry, the sotto-voce,/ Ironic and monochrome:/ And where should we find shelter/ For joy or mere content/ When little was left standing/ But the suburb of dissent?

dissabte, 24 de maig del 2014

El què és real i el què és autèntic.


Em dic que cal distingir entre el que és real i el que és autèntic. Distingir entre aquella part de la realitat que és frontal i a la que sovint ens hem d’enfrontar des de la literalitat, i aquells registres de la realitat que escapen, o subverteixen, la literalitat, i als quals hi podem accedir només amb l’ajut d’una mirada lateral, del besllum, de la intuïció.

Permetre entrar aquella part de la realitat que a vegades només podem copsar com un besllum, estar prou receptiu per poder copsar els diferents registres de la realitat... estar atent al batec que s’amaga en un instant... justament això pel que val a pena viure.

És com allò dels quadres de Hopper: el seu misteri aflora quan estem en disposició no llegir-los de forma literal. Quin sentit té un quadre en el que, en una escena gairebé escapçada, apareixen només uns dipòsits a terrat? Així, literalment, cap. Som nosaltres que l’omplim de presència, m’atreviria a dir de vida, quan interferim amb aquesta escena quan combinem els seus possibles estrats amb els nostres.

Fa unes setmanes escrivia per a mi mateix que “la nostra ment és tant limitada que a vegades la realitat, l’autèntica vull dir, ha d’adoptar formes parcials per que la puguem percebre”. Percebem, doncs, el món a còpia de retalls, fragments i converses entretallades. No en faig apologia, només constato la nostra limitació. “He escrit un poema sobre això, m’interessa”, m'escric també, com per recordar que em convé no perdre'm amb tanta facilitat.

Només som capaços de sentir converses entretallades en mig de l’aclaparador soroll de la roda de la vida. Per això defujo perplex els discursos coherents sobre el món i sobre les persones; m’aparto dels que tenen clara la literalitat de tot plegat. Perquè intueixo que al darrera hi ha la voluntat d’avançar piconant tot allò que d’espontani i sorprenent, d’allò que encara té misteri i que per tant és sagrat:  engranatges, també, de la gran màquina de trinxar carn humana.

diumenge, 18 de maig del 2014

Vincle i món significant


Són molts els anys que, fruit d’una tradició hiperacionalista, el nostre món s’ha anat buidant de significats. Sempre havia cregut que mentre els Déus i els mites es retiraven, l’ésser humà s’emancipava, però potser només s’escindia. Ara per ara, la nostra és una presència externa al món, aliena en certa manera. Potser per això el manipulem i el fem malbé amb tanta insensatesa. Potser el món dels pobles que vivien segons l’estructura màgica i mítica era un món opressiu, però no era arbitrari, ni fragmentari. No en faig enyor, només puntualitzo. En tot cas, em sembla que un món significant és un món al que és possible vincular-se.

Hi ha un mode de pensament que ens permeti refer el vincle? No descriure el món des d’un sentiment d’estranyesa, sinó des del món. Si existeix, i vull creure que si, aquest no hauria de menysprear la raó i les seves evidents fites, però segurament no en pot fer l’objecte principal de la seva construcció, de la seva mirada.

Potser un reducte, qui sap si un embrió, d’aquest mode de pensament es trobi encara a la poesia, un camí que ens permet entreveure el món com una xarxa de de símbols, ni que sigui per aquells besllums, fràgils i fugaços, que els poemes a  vegades ens revelen.

dissabte, 17 de maig del 2014

Potser sigui un prejudici...


Una inversió del formalisme habitual que m'ha tingut especulant tot aquest any.

“Potser sigui un prejudici restringir la psique a estar a l’interior del cos. En la mesura que la psique té un aspecte no espacial, pot haver psique ‘fora del cos’, en una regió tan absolutament distinta de l’esfera de la ‘meva’ psique que algú tingui que sortir de si mateix (...) per arribar allí.

C.G. Jung. Mysterium Coniuctionis. Obra completa vol. 14, §410
(Transcric el passatge citat per P. Harpur, Realidad Daimónica, p.77)
.

Invertir l’ordre lògic del discurs, el dret a l’acrobàcia, no només com a recurs poètic sinó com una pràctica higiènica a l’hora de reflexionar, o el seu pas previ, especular. Un pas necessari per arribar, potser, a conèixer?


dijous, 1 de maig del 2014

Ja no sé per què ho faig. Un poema de Josep Ma Uyà.


LA IGNORÀNCIA

Devem ser els últims.
Mestres i professors
Fa dies que han plegat.
Avui he llegit.
Un llibre sobre la raó,
I després un altre sobre el cinisme.
Ja no sé perquè ho faig,

S'ha convertit en en vici,
Una obessió malaltissa
Que em ve des de petit.
Ja sé que ho han prohibit,
Però no puc deixar-ho córrer
Així com així.
No crec que de moment, però,
Em detinguin.

Al costat dels meus llibres 
Faig guàrdia,
Miro les senyals del cel,
Els límits del bosc,
La seguretat d'aquesta clariana
Desesperada.
No crec ni que tinguin
Un pla d'atac.
No em tenen pas por.
No els importa pas gens.
Ni entraran a casa.
Ni sabran que he mort

Absurd.
Directament m'hi passaran 
L'excavadora.
Ells, necessàriament
Estan per una altra cosa.


J.M. Uyà
Ànima Civil, 2000-2007
Proa, 2008

diumenge, 27 d’abril del 2014

El breu lapse que dura l'impacte.


Per què llegir poesia, per què escriure'n? 

Pàgina 246.

“Dicción poética, publicado en 1928, exploraba la curiosa capacidad de la poesía para cambiar la consciencia del lector; para causar, en expresión de Barfield, un pequeño incremento de conocimiento y sabiduría. Afirmaba que el placer proporcionado por la poesía lírica se debía precisamente a dicho cambio, Cuando los poetas usan metáforas frescas y nuevas, el 'impacto' de ver la salida del sol como 'aurora de rosados dedos' (Homero) o de sentir la propia alma como una lira (Shelley) contrasta con la comprensión prosaica que se tiene de estas cosas, durante el breve lapso que dura el impacto, se disfruta de una consciencia doble."

A propòsit del pensament d'Owen Barfield


G. Lachman.
Una historia secreta de la consciencia.
I. Margelí (trad.)
Atalanta, Vilaür, 2013.

dijous, 27 de març del 2014

Llet negra de l'alba la bebem al capvespre... en la veu de Paul Celan.


Escolto amb atenció ahir al poeta Josep Gerona quan parla de l'obra de Paul Celan, alliberant-nos una mica d'aquest pensament de minifundi al que el dia a dia ens aboca. No puc reproduïr aquí la seva anàlisi, ell mateix ens referencia l'obra de Bollack, Szondi o Arnau Pons.

Em quedo ara amb un aspecte segurament menor: la impressió que em causa sentir el poema Todesfuge (fuga de la mort) en la dicció del propi Celan.







TODESFUGE
 
Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng

Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng

Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland

dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith


Paul Celan
Mohn und Gedächtnis (1952).

Traducció al Castellà, per exemple:

Amapola y memoria
Traducció de Jesús Munárriz
Hiperión, Madrid 1992.

dijous, 6 de març del 2014

Y eyaculé sangre pensando que me amabas. Leopoldo María Panero: descansa, descansa.


Escolto a la ràdio que avui ens ha deixat Leopoldo María Panero.

L'any 1990 jo era un estudiant perdut en mi mateix i en la boira de les equacions que dansaven al meu voltant. Un noi perdut com gairebé tots els nois perduts (todos los Niños Extraviados) que buscava recer a la solitud dels matins en la veu de la ràdio. Va ser aleshores quan vaig escoltar per primera vegada els dos poemes de Leopoldo María que aquesta nit transcric.

Recordo l'estat de xoc en sentir aquests versos en un programa de RNE, "En mis manos acojo los excrementos/ formando con ellos poemas(...)"  o  bé "y pensé en besarte al amparo de la muerte/ única segura compañera/y eyaculé sangre pensando que me amabas".  Jo aleshores no sabia que es podia escriure així, a tomba oberta, sense xarxa, deixant a l'aire les vísceres. Ja sabia, però, que es podia sentir un dolor així. En certa manera, la seva poesia em va obrir els ulls i alhora me'ls va omplir d'horror i bellesa.


Després el vaig seguir llegint, i també escoltant-lo a la ràdio al programa de Xavier Sardà a la SER. Desitjo de tot cor que la seva ànima hagi assolit la pau que no va tenir en vida.

Us deixo, doncs, aquesta nit amb el meus primers poemes de Leopoldo María:


(1)



En mis manos acojo los excrementos

formando con ellos poemas
cerca estoy ya de donde sopla el vientoy odres de vino de mi nombre están llenas.

Mi ano es todo lo profundo

solo construye un mundo
un niño baila en el dibujo como la rosa de lo immundo.

(I) Variante: fiel a la rosa de lo inmundo.


i també:

(2)

 
Los labios de los hombresdicen que la mujer es bella
y mienten.
Sin embargo tu eres bella como de la mujer

dicen los libros y las leyendas
y pensé en besarte al amparo de la muerte
única segura compañera
y eyaculé sangre pensando que me amabas.
Hoy de aquella Zaragoza que la amistad nombró
sólo queda
sobre la mesa un ejemplar sin vida

de "vida ávida" de Ángel Guinda
y unas voces que oigo en las pesadillas.



Leopoldo María Panero
Contra España y otros poemas no de amor.
Libertarias/Prodhufi,
Madrid, 1990.







 - o -

El lector que vulgui conèixer a Lepoldo Maria Panero pot intentar trobar una selecció poètica que Jenaro Talens va preparar per Ediciones Cátedra l'any 1992, i que recull els dos poemes que avui transcric. El segon poema, del mateix llibre és

PETER PUNK

Peter Punk es el amor y Campanilla su princesa

en el cielo están buscando el secreto de la nada
todos los Niños Extraviados.
Peter Punk es el amor y Campanilla su princesa
Garfio busca en vano el secreto de su mano
y Campanilla llora al pie del Árbol Extraviado
adónde las sirenas y adónde los enanos

Peter Punk intenta en vano su amor explicar,
en una playa desierta Campanilla lo dejó.

Leopoldo María Panero
Agujero llamado Nevermore (selección poética 1968-1992).
Edición de Jenaro Talens.
Ediciones Cátedra, Madrid, 1992.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Una càmera per aprendre a mirar el món sense ella.



Harry Calahan
Cattails against sky, 1948
The Art Institute Chicago




"Callahan advirtió con su cámara de fotos lo que todo el mundo llevaba viendo hace siglos y nadie había reflejado: que unos tallos secos de hierba en medio de la nieva son como líneas puras de dibujo sobre papel blanco, como trazos de caligrafía china o japonesa; las siluetas de las ramas y de las copas desnudas de los árboles tienen una negrura de tinta. El invierno uniforma los árboles y resume el paisaje en una máxima simplicidad visual." 

A. Muñoz Molina
Lecciones de invierno,
Babelia 8/2/2014



Weeds against sky, 1948
The Art Institute Chicago

dissabte, 25 de gener del 2014

Vaig descobrir Daniel Johnston no fa gaires anys, quan vaig veure un documental escruixidor al canal 33 sobre la seva vida, "The devil and Daniel Johnston".

Johnston no va arribar a ser mai un cantant de pop famós, entre d' altres coses perquè va tenir un transtorn mental sever.  El documental es deia the

Amb poquíssims mitjans les seves cançons en unes cintes de cassete que tenien unes portades precioses, vegeu la caràtula de "Hi, how are you (1983)".

I si, certament, els enregistraments de Jonhston són el "Low fidelity" més autènic i per definició: No hi ha a penes producció o ni n'hi ha en absolut,  Johnston no canta bé, els instruments poden estar desafinada i si, les lletres són naïf... però a mi m'agraden.

Deixo aquí dues cançonetes de Johnston enllaçades: True love


True love will find you in the end,
you'll find out just who was your friend.
So don't be sad, I know you will,
but don't give up until
true love finds you in the end

This is a promise with a catch,
only if you're looking will it find you.
'Cause true love is searching too,
but how can it recognize you
unless you step out into the light?

But don't give up until
True love finds you in the end



Don't want to be free of hope,
and I'm at the end of my rope,
it's so tough just to be alive,
when i feel like the living dead.
 

I'm giving it up so plain,
I'm living my life in vain
and where am i going to?
I got to really try,
try so hard to get by,
and where am i going to?
 

I don't know where is up or down,
and there ain't any love left around,
everybody wearin' a frown
waiting for santa to come to town.

You're giving it up so plain,
you're living your lives in vain
and where are you going to?
You've got to really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

Flip on your TV
and try to make sense of that,
if we were all in the movies
maybe we wouldn't be so bored.

We're giving it up so plain,
we're living our lives in vain
and where are we going to?
You gotta really try,
try so hard to get by
and where are you going to?

goodbye, goodbye...



Estimo allò que que és petit, i el que ens crèixer.

Dolços somnis, bona nit.

divendres, 24 de gener del 2014

¡Si funcionéssiu com una empresa privada!


No és el fragment més brillant, però és el que més reflecteix l'activitat de gran part del meus dies de pensament, no ja interferit, sinó anulat:

Pàgina 79.

“Institutos de secundaria y universidades, en definitiva, se han transformado en empresas. Nada que objetar, si la lógica empresarial se limitase a suprimir los despilfarros y a rechazar gestiones demasiado alegre de los presupuestos públicos. Pero, en esta nueva visión, el cometido ideal de los directores de instituto y rectores parece ser sobretodo el de producir diplomados y graduados que puedan insertarse en el mundo mercantil. Desposeídos de sus habituales vestimentas docentes y forzados a ponerse las de gestores, se ven en la obligación de cuadrar cuentas con el fin de hacer competitivas las empresas que dirigen.

Tambien los profesores se transforman cada vez mas en modestos burocrátas al servicio de la gestión comercial de las empresas universitarias. Pasan sus jornadas llennado informes para (a veces inútiles) estadísticas, intentando cuadrar cuentas de presupuestos cada vez mas magros, respondiendo a custionarios, preparando proyectos para obtener míseras ayudas, interpretando circulares ministeriales confusas y contradictorias. (... )

(...) Estudiar (a menudo se olvida que un buen profesor es ante todo un infatigable estudiante) y preparar clases se convierte e un lujo que hay que negociar cada día con las jerarquías universitarias (...)

Las escuelas y universidades no pueden manejarse como empresas. Contrariamente a lo que pretenden enseñarnos las leyes dominantes del mercado y del comercio, la esencia de la cultura se funda exclusivamente en la gratuidad
(*): (...) la gran tradición de las academias europeas y de antiguas instituciones como el Collège de France (...) nos recuerda que el estudio es en primer lugar adquisición de conocimientos que, sin vínculo utilitarista alguno, nos hacen crecer y nos vuelven más autónomos.

(*) és a dir, desinteressadament.

Nuccio Ordine
La utilidad de lo inútil. Manifiesto.
Traducció de Jordi Bayod.
Acantilado, Barcelona 2013

La utilitat de l'inútil. Manifest.

Traducció de Jordi Bayod.
Quaderns Crema, Barcelona 2013

dijous, 23 de gener del 2014

Hiciste trampa, metiste un walking bass, recuerdas?

para  H.M.R 

Sólo que hace días que recibí tu carta y el CD con la maravilla de John Williams tocando las Suites de Bach.

Me hicieron pensar tanto en ti, y en aquel día que tocabas con las manos congeladas hace ya tantos años.

Y también me hicieron recordar el último recital que te escuché, tocando con una inmensa dignidad en aquel sitio lleno de ruido. Como las grabaciones de los titanes del Jazz, pensé, como las grabaciones de Stan Getz y Chet Baker o del trío de Bill Evans, o como tantas otras... esa arquitectura efímera del Jazz sobrepuesta a las voces risueñas,  las conversaciones banales de los noctámbulos.

Ese persistir, esa solemenidad, esa nada que lo llena todo.

- o -

I ara, si se'm permet recupero un vell poema, ja transcrit al catàleg...




DECIDE ESCRIBIRLE UNA CARTA

Bach en la habitación
y ni siquiera su luz la esclarece:
    todo se agota
    detrás de los párpados.
   
Suena ahora la Bourrée de la suite en mi menor para laúd
y te veo tocándola ante unos críos.
Hiciste trampa, ¿recuerdas?
metiste un walking bass
porque tenías los dedos congelados.

Hoy he guardado un recorte del diario
en el Tao te king que me regalaste
hace tantos años.

Seguiría contándote cosas,
artificios y equívocos,
en definitiva todo lo que precede a esto:

Cuídate, cuidémonos;
no te olvides de caminar
muy pegado a los muros;
y pon dos leones a la entrada de este año que empieza,
como en los restaurantes chinos baratos.

Dos leones
que te guarden de la cólera de los dragones.

Pon dos leones,
anda, ¿qué te cuesta?


V.M.
Lobishome
Inèdit, 2009.




dilluns, 20 de gener del 2014

Jo sóc dels esbarzers polsosos.


Sis anys després d’haver-lo llegit, l’ atzar em deixa, de nou, a les mans Quan deixaré de creure de Josep Gerona.

Aquest home vestit de tipus Garamond, autor d’un dels poemes que ja per sempre formarà part del meu patrimoni (perquè el poemes són patrimoni dels lectors que els acullen), del qual m’arriben de tant en tant, breus enllaços a reflexions escrites com a justa revolta davant d’un sistema esquerp en el millor dels casos, o senzillament inhumà, i que aleshores es retratava rere d'esbarzers polsosos


I
emboscat
rere d’esbarzers polsosos
frontera venal de marges
entre fàbriques i camps.

Per les rares de l’abandó
franctirador
d’una mai declarada guerra
vaig disparant mots de sal.

II


Jo sóc d’aquestes herbes
d’aquestes mates rares
dels esbarzers polsosos.
Jo sóc d’aquesta terra
llaurada a l’infinit.


Impossible no pensar en els descampats del seu film corprenedor, a l’extraradi de Sabadell, aquestes mates rares, els esbarzers polsosos, la música de Xostakóvitx, una sensació d’irrealitat material.

És possible que ara els poemes de Quan deixaré de creure, de La vida original, o el mateix poema de la figuera siguin ja els poemes d’un altre home. Ara, l’home que vesteix amb tipus Garamond escriu poemes bellíssims i terribles com àngels de Rilke. Em refereixo a poemes com ara els que apareixen al Quadern G. Ungaretti amb els seus textos al peu de pàgina o els del Quadern  Dickinson:

“(...) Esta mañana he soñado que metía la mano en el bolsillo derecho de tu abrigo y encontraba bolitas de distinto tamaño: las que usabas para trenzarnos pulseras. Aún no puedo saber si es un recuerdo o si, en cambio, apunta a algo nuevo, reconstruido contigo, ahora que siempre te llevo conmigo.”

Quadern G. Ungaretti, página 346.

Vull que els meus amics poetes em segueixin escrivint la vida amb les ales esteses. Terribles i bellíssims com els àngels de Rilke, com els poemes que a vegades llegeixo a correus escrits amb tipus Garamond.

Josep Gerona
Quan deixaré de Creure
Viena Edicions,
Barcelona 2000.

Quadern G. Ungaretti
Papers de Versàlia,
Sabadell, 2013.