dilluns, 19 d’agost de 2019

La veu d'un oracle. La poesia de Sergi Gros.


Escric a l’amic explicant-li que estic ara llegint la poesia de Sergi Gros i que més que poesia em sembla estar escoltant la veu d’un oracle. Per llegir-la em cal, li dic, deixar en suspens certes funcions del pensament i deixar-me endur per la música (sobrenatural) dels seus poemes. Una veu oracular, doncs, que em situa sempre al llindar d’una imminència, com si aquesta poesia necessités d’un lector o d’un oient com a recipient per fer-se ressonar.

Hi ha en aquests textos quelcom arcaic, enteneu-me, quelcom no antic sinó anterior al temps: un estat primigeni, més proper a l’origen, més enllà de les contradiccions i els laberints que generen els alambins del pensament. Hi ha una màgia si, de quan la màgia era un saber. I així a cada poema hi conviu una paradoxa: allò que ens allibera al costat de la font de la nostra esclavitud; l’amor o allò sagrat al costat de la seva nèmesi, la història. I així és, ja sigui en aquells poemes més obertament lírics:

Nuestro afán por vibrar al mismo tiempo.

Nuestro modo de encarar la extinción.

Como una nación de abejas
en un reducto escondida.

Tu propensión a la dulzura.

Mi vasallaje.

[Nuestro amor en al colmena
Nuestra adicción a las flores]

... com en aquells de més clara filiació espiritual:


Cada omissión. Cada añadidura.

Todas las magníficas palabras
que recibes por la noche
y que no puedes retener.

Todas las voces
detrás del fuego.

[Cada hueco y cada ausencia
cada tesela perdida]

Hi ha en la veu de Sergi Gros un corrent poderós que depassa la seva transparència, la seva delicadesa. Quelcom que em deixa vibrant com si fos una terrissa antiga que ha estat colpejada amb exactitud i ara ressona en la foscor de l’Asclepeion o de la cova. Sense dubte, un llibre magnífic al que aniré retornant. 


Sergi Gros.
Historia de la música natural.
La Garúa Poesía,
Santa Coloma de Gramenet, 2019.



P.S. El llibre ha estat publicat per La Garúa Poesía en una edició pulcra que posa la pàgina al servei del poema i ofereix el text en una tipografia honesta. Moltes gràcies també a l’editor.


diumenge, 18 d’agost de 2019

Emprendades. Una història fora del temps.

És una superstició personal, una més, però sovint penso que alguns poemes, algunes històries, alguns personatges senzillament estan o són, i que busquen algú que els pugui donar veu. Això vaig pensar fa deu anys en acabar el “manuscrit” que pocs dies abans havia començat a llegir al tren amb força desgana: l’atapeïda vida, la criança dels fills, la feina sense fi, aquest no parar mai de córrer per no arribar enlloc que tot ho opaca. 

Recordo l’entusiasme amb que vaig devorar aquell manuscrit, com vaig quedar rendit per aquella narració esplèndida, per la veu que l’explicava, per la frescor del llenguatge i també  pel que a mi em semblaven imperfeccions (quins nassos! jo que mai no he escrit cap novel·la). I si, pel personatge immens de l’Eulària que havia anat a l’encontre de l’Oti Corona, aquella amiga de l’E. que havia escrit una novel·la i “que si te la pots llegir, a veure què et sembla”.

“Quina sort ha tingut l’Eulària” vaig pensar aleshores. Quina sort que l’Oti respongués a la crida d’aquesta majora eivissenca que sovint he imaginat amb el posat arquetípic d’una deessa. I quina sort la troballa d’aquesta Virginia, el personatge que també respon a la crida i va a l’encontre de la majora. Quina sort, segueixo pensant deu anys després, que “Emprendades” hagi vist la llum gràcies a haver guanyat el XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.

I ara, havent llegit aquesta darrera versió de la novel·la, penso que malgrat que el relat estigui vinculat a un moment històric i a un lloc -la guerra civil espanyola, Eivissa- hi ha quelcom d’intemporal en ell: l’etern abús de la Història sobre les nostres vides però també de la nostra salvaguarda quotidiana i de com ens transforma la resposta a la crida. Se m’acut, i li escric a l’Oti, que aquesta història podria haver estat escrita en qualsevol època, un s’imagina que fins i tot ens la podria explicar Odisseu, el gran narrador, mentre parla entaulat amb el feacis o mentre conversa amb Calipso al capvespre. Sempre ens expliquem la mateixa història i al mateix temps cada història és única. Benaurada paradoxa.

Em fa feliç tenir a les mans, publicada finalment, aquesta història que l’Oti va tenir l’encert de donar forma i madurar al llarg d’aquests anys (prenguin nota, si  poden, aquells creuen en la literatura instantània). Gràcies Oti per haver donat veu a l’Eulària i la Virginia, gràcies per perseverar. Tant de bo que trobin qui vulgui entaular-se amb elles i escoltar aquest relat de dos temps i, alhora, fora del temps.



Oti Corona Bonet
Emprendades.
XXVI Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa.
Balàfia Postals-Ajuntament d'Eivissa,
Eivissa,  2019.






P.S. Afegeixo aquí un brevíssim vídeo de la Televisió d’Eivissa i Formentera amb l’Oti Corona i una majora conversen sobre un dels fets que narra el llibre.

divendres, 5 de juliol de 2019

L'orfebre i la imatge. El Cielo y la nada de Toni Quero


Toni Quero
Fotografia de Lisbeth Salas
El ritual no succeeix sovint. A l’època de la sobreproducció, de la instantaneïtat, els amics treballen amb el rigor de l’orfebre, amb el secret de l’alquimista. Però a vegades passa, i desprès del cafè, desprès de tantes paraules, de la motxilla surt un plec de fulls enquadernat amb espiral, i saps que el que hi ha escrit valdrà la pena. I tenim sort, perquè d’una manera o altra al cap d’uns mesos -que poden ser anys- acabes tenint a les mans els poemes que es dibuixaven en aquell plec, ara ja en forma de llibre. El llibre de l’amic, els poemes que porten anys acompanyant-te, els poemes que has escoltat de la seva veu, els poemes que ja formen part de la teva pell, ara ja fixats i alhora a la intempèrie. Això és el que em passa amb els poemes d’en David Madueño, amb els poemes de Toni Quero: els poemes dels amics.

Tinc a les mans “El cielo y la nada” de Toni Quero. Com convidar-vos a llegir els seus poemes? doncs amb una certa consciència que la poesia d’en Toni es presenta al lector com un “tot o res”, perquè en ella hi trobem una veu, un univers i una actitud radicalment pròpies. Una veu, un univers, una actitud que en Toni ha mantingut al llarg dels anys d’una forma insubornable, al marge de modes i corrents, assumint el risc que a còpia de ser inclassificable la seva poesia pogués esdevenir invisible (sortosament no ha estat així).

D’ençà del seu primer llibre “Los adolescentes furtivos” –un llibre que encara m’enlluerna-, la poesia d’en Toni ha estat fidel a tres principis: un ús exquisit i afinadíssim de la metàfora, la construcció d’imatges fotogràfiques de gran amplitud i l’ús de la imaginació a l’hora d’evocar experiències alienes que són una caixa de ressonància perquè en la vida dels altres allò que ens pertany es faci present.

Així doncs, imago. Trobem, evidentment, imatge a les metàfores: poderoses, pertinents, plenes de certesa, com aquestes en aquests versos de Fuegos fátuos, un poema que ens transporta a les rave dels noranta i del qual hi ha una rèplica en forma de conte, publicat en castellà a la revista Tales i en Francès a la revista Nuit Blanche:

(...) nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe (...)


O imatges gairebé fotogràfiques, com en aquests versos de Delta que donen títol al llibre i que a mi em porten a la ment les fotografies de Robert Adams (com també em passa amb els versos de No lugar)...

Pero en algun momento el poema pierde su hilo, los caminos
se tornan arena y se infestan de postes telefónicos.

Una tecnologia obsoleta erguida entre el cielo y la nada incapaz
De aceptar lo inevitable.

... una fotografia, doncs, que podria ser també una de les que pren el protagonista de “Párpados”, la seva primera novel·la, que comparteix escenari amb el poema.  Imatges capaces de crear un ambient d’irrealitat a partir d’un fragment aparentment trivial, talment com a les pintures de Hopper:

La aurora barre las azoteas
un diente de león
flota
capturado por la estática,
entre ropa húmeda y polvo de pizarra

I si, els elements que ja són clàssics en l’obra d’en Toni: l’hora límit: l’alba, l’aurora, la matinada, la caiguda del dia; el cos vist com a una cartografia i l’erotisme desplegat (vegeu el poema Goce); el viatge, al que dedica tota una secció (Fragmentos de un libro perdido) i que serveix per rememorar allò compartit i perdut; o la presència del moment culminant –que com sabem, ens passa desapercebut i que només se’ns fa evident en el record-, vist molt sovint des de l’experiència dels altres, al que dedica la secció Estancias.

I és aquí on es desplega la facultat insòlita que singularitza la poesia d’en Toni: la de la imaginació vera que ens fa adonar que compartim quelcom molt íntim amb vides com les de Maria Polydouri, Marina Tsvetàieva, Emily Dickinson, l’alfèris de Rilke, amb els ciclistes a l’assalt d’un port, amb el darrer soldat de les Ardenes; amb l’esplendor fictici dels personatges de Scott Fitzerald, amb Odisseu: com m’estremeix i em commou el poema Volver, aquest homenatge a Homer, prova fefaent que en nosaltres viuen totes les experiències de tots aquells que han viscut i tots aquells que han viscut a la nostra literatura (allò que no va passar mai perquè passa sempre). I si, és en aquest poema que se’m fa evident que la seva poesia flueix sense obstacles entre la tradició i l’avantguarda.

No vull desvetllar gaire més, el llibre comprèn molts anys de creació: del no-res al cel, deixant espai per tot això que us he explicat i encara per poemes que deixen clar el compromís vital de l’autor com ara els poemes Indignados i Liu Xia

Al final, però, tot es redueix a que estimo aquests poemes que m’han acompanyat i també m’han reconciliat amb la poesia. Serveixin aquestes línies com una invitació a la seva lectura.

- o -

Yo nací —¡respetadme!— con el cine.
    Rafael Alberti

    Now you do what they told ya
    RATM


Respetadme,
fui un adolescente en los noventa,
nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento:
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe,
confié mis recuerdos a robustas carcasas
y frágiles memorias de ocho bits
que han evaporado buena parte de ellos.

Nos
bañábamos entre carrizos y espigas,
los caños manaban torrenciales
y hundíamos los tobillos en el fango.
Sé que en el futuro nos tributarán honores de Estado
como al último soldado vivo de las Ardenas
o a los actores centenarios del cine mudo.

¿Recuerdas?
Nos desorientamos,
el ruido se tornó ensordecedor,
la droga cabía en la yema de tus dedos
y nos conectaron unos a otros
como en una baliza interminable.
Entonces comencé a escribir
y a cuestionar las normas,
las calles ardían por cualquier motivo
y ellas se alejaron irremediablemente hacia la nada.

Aman,
hoy, sus pequeñas vidas, sencillas, ordenadas,
los arroyos son grises y estancados,
¿quién querría volver a sumergirse en ellos?
Pero a veces la música nos salva,
tararean una melodía
y se balancean suavemente
como el brote de una espiga
prolongándose hacia la luz.
Algunos aceptamos la derrota,
sigo sin hacer lo que me dicen
ni escribir como debiera,
pero no voy a cambiar ahora.

(Fuegos fatuos)



Toni Quero,
El cielo y la nada,
XXXII Premi Tiflos de Poesía,
Castalia, Barcelona 2019.

Previsualització aquí.

diumenge, 24 de març de 2019

Una breu resposta inspiradora i profunda a un prejudici

K. Uhlenbeck.
Fotografía d'Andrea Kane.
Un breu apunt que em sorgeix en llegir una de les preguntes de l’entrevista a la professora Karen Uhlenbeck publicada ahir al diari El País, amb motiu de la recent concessió del premi Abel.

<<P. Usted se enteró de que había ganado el Premio Abel al salir de la iglesia el domingo por la mañana. ¿Es usted religiosa?


R. No soy lo que cualquier persona llamaría religiosa. Voy a una iglesia unitaria universalista, que es una iglesia que cree en la justicia social y en el desarrollo personal. Creo que es muy útil ir allí y hablar con personas preocupadas por el planeta y que pasan mucho tiempo intentando hacer el bien.

P.  Las matemáticas y la religión no parecen amigos obvios.

R. La religión es una parte muy importante de la humanidad. Yo no creo necesariamente en Dios, pero sí creo que la gente tiene un lugar para la religión dentro de su alma. No hay un conflicto directo entre pensar esto y reconocer la belleza de las matemáticas. >>

La darrera pregunta em resulta interessant, perquè posa de manifest un important prejudici segons el qual els científics estem al marge de les motivacions espirituals.

Contràriament al que expressa aquest prejudici, diria que la principal motivació per l’estudi del món i per la tasca de buscar un ordre en el món és essencialment espiritual, fins i tot religiosa. Aquesta motivació ha estat explicita i conscient ben bé fins a finals del segle XVIII (molt a grosso modo: estudiar l’ordre de l’univers era estudiar els plans del seu arquitecte) i aquesta vinculació va ser especialment palesa en el cas de les matemàtiques, llegiu per exemple la concisa història de les matemàtiques del professor Kline. La meva impressió és que aquesta motivació continua existint d'una forma críptica i inconscient degut, precisament al pes del prejudici que expressa el periodista.

La resposta de la professora Uhlenbeck em sembla inspiradora i profunda perquè en certa manera vincula la tasca de “fer ànima” amb la bellesa de les matemàtiques, un tema inesgotable sobre el que ni que sigui maldestrament vull escriure en un futur. Una relació la de l’ànima i la bellesa que, pel que fa a la nostra cultura, com a mínim es pugui remuntar al més primitiu pitagorisme.

Professora Uhlenbeck, el meu més profund respecte i moltes felicitats pel premi.

diumenge, 23 de desembre de 2018

"T'esperava, encara". La lectura plena d'amor de Pierre Hadot


Pierre Hadot
“T’esperava, encara (...) m’esforço per fer ascendir el que hi ha de diví en mi al que hi ha de diví a l’univers”. Les darreres paraules de Plotí al seu deixeble Eustoqui, d’acord amb allò que ens explica Porfiri. Paraules plenes de tendresa, “t’esperava, encara”. Dolçor somrient, d’acord amb el que en explica Pierre Hadot en la seva delícia de llibre.

“Plotí, o la simplicitat de la mirada” és un llibre prodigiós que hagués merescut una altra lectura, menys interferida, menys fragmentada. Així que em cal una mirada tendra, a mi també, per acceptar que és ara, al Nadal, quan acabo el curt llibret que vaig escollir amb desig per acompanyar-me durant la llarga estada fora de casa a l’estiu passat. Tendresa per acceptar el món i el seu soroll. Per acceptar la prosa de ferro dels dies.

Resto enlluernat per l’estil de Hadot, que només va poder escriure questa biografia filosòfica i espiritual de Plotí des de l’amor. He gaudit descobrint ressonàncies de la mirada plotiniana en Goethe, en Bergson o en Jung, però també en les pròpies intuïcions. En paraules de Hadot (p. 62-63):

“La simplicidad de la vida escapa a las trampas de la reflexión. Al vivir en el desdoblamiento, el cálculo y el proyecto, la conciencia humana cree que solo es posible encontrar tres haber buscado, que sólo se puede construir ensamblando piezas, que únicamente puede obtenerse un fin empleando los medios (…) La Vida, que encuentra sin buscar, que inventa el todo antes que las partes, que es al mismo tiempo fin y medio, en una palabra, que es inmediata y simple, es pues, incomprensible a la reflexión. Para alcanzarla, como para alcanzar nuestro yo puro, será preciso abandonar la reflexión a favor de la contemplación”

La lectura es dilata en el temps, fragmentada si, però impregnant-se del moment. Ara sóc a un lloc inversemblant del centre d'Europa i llegeixo en veu alta un passatge a una practicant de Ioga, amb una tassa de te a les mans, tot parlant dels diferents nivells del jo, és possible que llegint a Plotí estiguem interpretant a Patanjali?; Ara, a dos-mil quilòmetres de l’escena anterior, subratllo un passatge sota un ponent que es desplega esponerós. En paraules de Plotí (p. 56):

“Aquesta bellesa resplendeix sobre totes les coses i omple a tots els que hi ha allà dalt, de manera que també ells es converteixen en éssers bells, com succeeix sovint als homes pujats a llocs alts, allà on la terra té un color ocre, apareixen acolorits per aquesta tintura perquè s’han tornat semblants al sòl pel que caminen. Però allà dalt, el color que cobreix la superfície de totes les coses és la bellesa, o millor dit, allà tot és color i bellesa en profunditat.”
 


Pierre Hadot
Plotino o la simplicidad de la mirada.
Traducció de Maite Solana.
Alpha Decay, Barcelona 2016.

dissabte, 22 de desembre de 2018

De lleis físiques i d'hàbits de l'univers... troballes compartides


El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.

Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).


Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.

La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.

“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.

I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint El espejismo de la ciencia de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des de l'amor de llibres com Los griegos y lo irracional de E.C. Doods, En los oscuros lugares del saber, o La pasión de la mente occidental de R.Tarnas).

Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.

Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.


F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead

Sheldrake cita:

“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)

“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)

“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)

i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…

Troballes compartides.



R. Sheldrake
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013


dijous, 6 de desembre de 2018

De la mà del llunÀtic per la Devesa


En David parla del camí de l’heura: encertadíssima imatge. Doncs bé, he tingut la sort de fer una part d’aquest camí al seu costat,  i  és una sort que ara els poemes de Devesa ressonin també en ell, que és allò que esperem quan els poemes et deixen anar la mà i inicien la travessa. Tot està embolcallat de llum, una aura de fortuna.

Agraït, doncs, David, per la teva lectura de Devesa. És tot un privilegi que hi dediquis una entrada al teu LlunÀtic.

Entrada del blog LlunÀtic