dissabte, 23 de maig de 2020

El ser amagat, la font. Dels òrfics a María Zambrano


Hedwigquelle.jpg

Es un fet que a través del temps moltes cultures, la nostra potser en sigui una excepció, disposen o han disposat d’una topografia precisa de l’altre món i també de les indicacions i del ritual adequat per l’accés segur. Aquests dies em commou llegir les oracions o versos de les laminetes òrfiques, que complien la funció de guia en el viatge i també com a recordatori de la veritable naturalesa del ser.

Llegeixo amb un punt d’emoció i un ressonància que no sabria explicar els versos de la lamineta de Petelia o la de l’Eleuterna i Tessàlia que acompanyen, entre d’altres textos literaris inspirats en el mite d’Orfeu, l’estudi de Carlos García Gual i David Hernández de la Fuente “El mito de Orfeo”.

Així, la presència de la font:

“sóc filla de la terra i del cel estrellat i vinc morta de set, doneu-me ara l’aigua fresca que brolla de la font de Mnemòsine.”

“-vinc morint de set –doncs vinga, beu de la font eterna, a la dreta on s’alça el xiprer –qui ets? d’on vens? Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat.”

Qui ets? on ets? on vas?

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

El viatge a l’altre món és avui, també, el viatge interior i sota aquesta llum em ve al cap, i se m’obre, un text de María Zambrano sobre el que aquest estiu, que sembla tant llunyà com una altra vida, meditava a l’ombra d’un immens plataner mentre la filla es banyava: “El ser escondido– la fuente” dins de seu “Claros del bosque”. Així aquest ser amagat:

“(…) irá a su oscuro lugar donde brota tímida, la fuente, la fuente por escaso que sea su caudal, de la vida. Y ya no se quedará sin sustento. Y el ser escondido alentará de nuevo en una vida recóndita, junto a la fuente de la que no siempre, ni en toda ocasión necesaria, podrá beber. Sufrirá de sed y de oscuridad, sin duda. Mas el vivir humanamente parece ser que sea eso, que consista en eso, en un anhelar y apetecer apaciguados por instantes de plenitud e el olvido de sí mismo (…) ”

Sóc fill de la Terra i del Cel estrellat, estic assedegat.

- o -


C. García Gual y D. Hernández de la Fuente
El mito de Orfeo.
Estudio y tradición poética.
Fondo de cultura económica,
Madrid 2015.







María Zambrano
Claros del Bosque.
Alianza, Madrid 2019.

diumenge, 17 de maig de 2020

El llenguatge poètic com una via de transformació



He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.

Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.

Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a  recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.

M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:

“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos  fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.

(p. 55)

La poesia com una via per modificar la nostra consciència.

- o -


G. Lachman
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.

dissabte, 16 de maig de 2020

El que aprendrem?


Llegeixo avui les paraules d’algú mofant-se de les baixes qualificacions que els estudiants espanyols estan donant a l’aplicació Classroom, que les escoles estan fent servir massivament durant el confinament, i també dels comentaris que escriuen aquests estudiants. Es tracta d’una desorganitzada queixa davant de l’allau de feina que aquests dies estan rebent, sovint de forma molt poc sincronitzada i sense cap missatge que empatitzi amb uns joves que viuen allunyats dels seus amics i companys. Llegeixo també que una cosa similar ha succeït a la Xina durant el seu confinament. El titular també té un cert to despectiu “Los estudiantes en cuarentena de Wuhan no querían deberes, así que frieron a negativos la app remota que usaba el col·legio”

Que no volien fer els deures...

Observo aquests dies el volum de feina que tenen els meus fills, especialment el més gran. Observo el cansament, l’enervament, amb el que viu. Observo, per descomptat que l’aprenentatge mai no és plaent. M’observo a mi mateix, mirant d’atendre totes les classes, generant material, reunint-me molt més que de costum amb els companys, mirant de ser productiu en recerca. Productiu també en aquest temps de dificultat. Observo aquesta agitació amb la que hem reaccionat -i ja portem dos mesos- i penso que potser si que serem productius però no sé si ens haurem pogut transformar per ser més fèrtils, genuïnament fèrtils, en un futur.

Sé que està de moda, i això encén tots els meus prejudicis, però realment penso que allò que el filòsof Byung-Chul Han va escriure a “La societat del cansament” és més pertinent que mai. En aquest assaig que va esdevenir un fenomen de vendes però que no sembla haver estat assimilat, Chan reflexiona sobre la societat del rendiment i com ens lliura al cansament i a la depressió. Així que Potser seria interessant rellegir els passatges que dedica Chan a la fertilitat de l’avorriment (Chan cita a Walter Benjamin qui titllava l’avorriment com l’ocell de son que cova l’ou de l’experiència, p.31) o a les conseqüències de lliurar-se a irreflexivament al culte al rendiment.

El teletreball i l’escolarització a distancia no tindran el efectes alliberadors i conciliadors que pregonen els optimistes (per no parlar de la pèrdua del paper igualador que hauria de tenir l’escola -l’importa a algú? a algú l’interessa una societat més igualitària?- o de tot el que estem perdent amb l’absència del contacte humà). Al contrari, hem posat unes eines magnífiques al servei d’una resposta irreflexiva, al servei del desassossec i han estat el vehicle perfecte per no aturar-nos ni en la desgràcia, per no pensar, per no permetre’ns ni un segon per aturar-nos i contemplar (el significat antic i més autèntic de la paraula Teoria), per lliurar-nos a una acció desenfrenada, per no permetre’ns el necessari buidar-nos per tornar a reomplir-nos, per seguir pressionant-nos fins a la extenuació.

La reacció dels estudiants xinesos, i sembla que també dels estudiants espanyols, mereixeria una actitud una mica més empàtica que el “no volen fer els deures”: és un indici que em temo serà ignorat, especialment pels qui més hauríem de tenir consciencia.

Us desitjo, fills, us desitjo alumnes meus, una mica de pau també aquests dies. Pareu. Que tingueu el saber de preservar un espai per la vostra interioritat –un tèmenos-, un lloc en el que allò que sou pugui madurar sobre el sòl fèrtil de la no-acció, de la contemplació i potser també del tedi.

 Potser allò que ens transformarà a tots no sigui fer res sinó deixar de fer.

- o -


Aldous Harding, No peace,
cançó que m
’ha vingut al cap
mentre escrivia aquestes línies.

- o -

Byung-Chul Han
La societat del cansament
Traduït per Jordi Rosique Piqué.
Herder, Barcelona 2015.

diumenge, 26 d’abril de 2020

Com el vent caien sobre les alzines. Tres fragments de Safo.


Certament el temps ha estat devastador amb els poemes de Safo, però a vegades penso que potser també ha estat un aliat que ens ha deixat una poesia subtilíssima i mínima de la que podem gaudir si eduquem la mirada en la delicadesa. El temps ens ha deixat l’el·lipsi i ha confiat en nosaltres, en el nostre pòsit i la nostra experiència, pel gaudi d’aquests versos intemporals.

Safo. Buidat d’una escultura de la
Vil·la dels Papirs, de la R.A. de
Bellas Artes de San Fernando.

De la meva llibreria de capçalera, que resisteix a Sabadell en aquests dies de confinament, m’he fet portar la re-edició ampliada dels “Poemas y testimonios” a càrrec d’Aurora Luque (Acantilado), qui afirma que el segle XXI està sent generós amb la poesía de Safo, oferint-nos diversos fragments i dos poemes desconeguts fins ara. El temps i la poesia de Safo, que no s’esgota.

Portava dies comparant les versions d’una traducció del 1973 de Manuel Balasch (la meva versió és una reedició d’Edicions 62 del 1980, que vaig comprar amb divuit anys) i una publicada pel La Magrana el 2006 a càrrec de Maria Rosa Llabrés. Un volum que vaig comprar una mica per inèrcia després d’una lectura a la llibreria “La impossible” (gràcies, per cert, per donar veu a la poesia). Nits serenes de lectura.

Les versions de Balasch tenen un aire “més literari” a vegades poden sonar una mica antiquades però són, en definitiva, precioses. Les versions de Llabrés són una mica més eixutes i efectives, però són una meravella. Llabrés afirma que ha “tractat de fer una traducció al més literal possible dins d’un cert sentit estètic, ja que considero que el text de Safo és prou expressiu perquè tractem de «millorar-lo» fent de poetes a costa seva”. El treball de Luque, amb el que m’hauré d'anar familiaritzant, és també esplèndid, no cal dir-ho.

No necessito escollir entre cap d’aquestes versions, no em cal, puc gaudir de les tres i en gaudeixo.

Afegeixo que l’estudi de Llabrés (que no vaig llegir al seu moment) m’ha obert els ulls i m’ha permès copsar un munt de detalls que se m’havien escapat al llarg dels anys. Acostar-se al món arcaic és com visitar un altre planeta.

És molt interessant, també, veure com sobre aquests poemes i sobre l’autora, els diferents biògrafs i autors han anat projectant les seves visions del món i de les relacions amoroses. Com sempre, convindria acostar-se als versos i a l’autora amb una mirada despullada i tant net de prejudicis com un pugui.

La nit avança, l’hora és alta “el estels vora la formosa lluna” resplendeixen sobre una terra “argentada”. M’he sentit a gust amb aquest ofici inútil que és llegir versos. M’he sentit amb mi i en mi. Vull compartir, doncs, tres fragments que trobo preciosos, en les veus de Balasch, Llabrés i Luque. Gaudiu-los.

[47]

Ἔρος δ' ἐτίναξέ μοι
φρένας, ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτων.

Escriu Balasch:

...mes l’amor les entranyes
m’han sacsejat com vent que en un munt bat els roures.

Escriu Llabrés:

Eros m’agità els sentits
Com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.

Escriu Luque:

Eros ha sacudido mis entrañas
Como un viento abatiéndose en el monte
Sobre las encinas.

- o -

O aquest fragment, conegudíssim:

[52]

ψαύην δ' οὐ δοκίμωμ' ὀράνω †δυσπαχέα†

(el símbol † indica un passatge corrupte insoluble)


Balasch:

Que puc atènyer el cel no em semblaria.


Llabrés:

No pretenc tocar el cel amb les mans.

Luque:

Mas de tocar el cielo inabarcable no me creo capaz.

- o -

O el poema líric més bonic que conec:

[Voight 168B]

Δέδυκε μὲν ἀ σελάννα
καὶ Πληίαδες· μέσαι δὲ
νύκτες, παρὰ δ’ ἔρχετ’ ὤρα,
ἔγω δὲ μόνα κατεύδω

Balasch:

La lluna ja s’ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m’he esperat, i jec sola.

Llabrés:

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

Luque:

Se han ocultado ya
Las Pléyades, la luna: mediada està la noche,
La hora propicia escapa,
Yo duermo sola.


- o -


Safo.
Obra completa
Edició bilingüe.
Traducció de Manuel Balasch.
Edicions 62, Barcelona 1980.



Safo.
Cants.
Introducció i Traducció de Maria Rosa Llabrés.
RBA-La Magrana,
Barcelona 2006.







Safo.
Poemas y testimonios.
Edició i traducció d’Aurora Luque.
Acantilado,
Barcelona 2020






Les versions en grec les he extret d’aquesta pàgina a càrrec de Sean B. Palmer:

http://inamidst.com/stuff/sappho/



dissabte, 25 d’abril de 2020

Drets i deures, un poema de Tadeusz Rózewicz


En una entrada antiga del bloc vaig transcriure uns poemes de W.H. Auden i també de William Carlos Williams al voltant de l’Ícar de Brueghel. Per Auden el quadre dona peu a una reflexió, que no pretén resoldre, sobre la indiferència del món davant d’un gran drama, d’un moment transcendental. Williams, en canvi és merament descriptiu, i aquesta absència de reflexió és en si mateixa profundament significativa.

Llegint “L’auditori de Görlitz” de Xavier Farré descobreixo un nou poema al voltant del quadre. Un poema d’un poeta incòmode com és Tadeusz Rózewicz, qui també reflexiona al voltant del fet que el món mai no deturi la seva activitat (ni la seva trivialitat), ni tan sols enmig d’un moment de gran transcendència i dramatisme. La mirada de Rózewicz em sembla més descarnada que la d’Auden, i potser més complerta al resoldre la indiferència com una part de la trama del món, acceptant-la com una part de la seva completesa, tot i que d’això darrer no n’estigui tant segur: al cap i a la fi, al poema d’Auden (que transcric al final) hi ha aquest vers “that even the dreadful martyrdom must run its course”.

DRETS i DEURES

Abans quan no ho sé
abans pensava que tenia el deure i el dret
de cridar al llaurador
mira mira però escolta
Ícar està caient
Ícar s’enfonsa el fill els somnis
llença l’arada
llença la terra
obre els ulls
allí Ícar
s’enfonsa
o a aquell pastor
d’esquena a tot el drama
d’ales de sol de vol
de la caiguda
vaig dir cec
Però ara quan ara no ho sé
sé que el llaurador ha de llaurar la terra
que el pastor ha de cuidar dels ramats
que la història d’Ícar no és la seva història
que ha d’acabar així
I en tot això no hi ha res
de trasbalsador
que aquell bell barco segueix navegant
cap al port del destí.

Tadeusz Rózewicz.

La traducció és, òbviament, de Farré que a continuació escriu  “Vull ser Ícar, i vull ser aigua, i vull ser el llaurador, i vull ser el pastor, només així arribaré a copsar, encara que mínimament, la indiferència davant la transcendentalitat, seré el poema amb totes les veus possibles”. Està ben justificada, crec, aquesta voluntat de globalitat per comprendre el drama. Potser sembla, això si, que Farré es resisteix a l’acceptació (explícita, lúcida, no resignada) que proposa Rózewicz.

Trobo preciós com el vell quadre del vell Brueghel segueix interpel·lant-nos a través del temps, contraposant la nostra petita dimensió a la grandesa inhumana dels esdeveniments. El poema de Rózewicz m’ha semblat una troballa que volia compartir.

Transcric, per completesa també, la versió del poema d’Auden en la versió de Salvador Oliva, que vaig escoltar per primera vegada en la veu del poeta Josep Maria Ripoll a l’Aliança Francesa de Sabadell fa més anys dels que voldria reconèixer.

 MUSÉE DES BEAUX ARTS

Sobre el dolor no van equivocar-se mai
els vells mestres: que bé que van entendre
el lloc que té entre els homes, com sorgeix
mentre algú altre menja, o obre una finestra,
               o simplement passeja avorrit;
com, mentre els vells esperen amb passió i reverència
el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver nens
patinant en un llac vora del bosc,
que no volien pas que tingués lloc per força.
Mai no van oblidar
que fins i tot el terrible martiri ha de seguir el seu curs,
sigui com sigui, en un racó, en un lloc de desordre
on el gossos van fent vida de gos, i el cavall del botxí
Es refrega les anques innocents a la soca d’un arbre.

A l’Ícar de Brueghel, per exemple, amb quina calma
tot va allunyant-se del desastre; el llaurador potser
haurà sentit el xap, el crit abandonat; però per ell,
no era pas cap caiguda d’importància: el sol brillava,
com ho havia de fer, sobre unes cames blanques
que desapareixien dins la verdor de l’aigua.
I el vaixell car i delicat, que havia d’haver vist
alguna cosa sorprenent, un noi caient del cel,
se n’havia d’anar cap a algun lloc, i va salpar calmosament.

W.H Auden
(traducció de Salvador Oliva)

- o -


L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.







W.H Auden
Vint-i-set poemes
Selecció i traducció de Salvador Oliva
Quaderns Crema
Barcelona 1996.



dissabte, 18 d’abril de 2020

Eren vaques, caps immensos amb ulls d’aiguaneu. Un poema de Manuel Rivas

És curiós com la vida dels nostres reverbera en nosaltres, també la vida d’aquells que no vam conèixer.

Avui penso en la boira i com deu haver desdibuixat certs dels meus contorns. Una boira que devia envoltar la meva mare als matins, en el meu cas un record dels estius. La boira, el so sord de les passes i l’embalum de les vaques, uns animals solemnes  avençant en ella. Per alguna raó ahir i avui m’ha anat venint al cap aquest poema de Manuel Rivas. El llegeixo a taula, reaccions desiguals. Tant és, és esplèndid, el vull compartir. 


ESTRADA

O indicador dicía
Con niebla, no se detenga,
mais a néboa chegou a ser tan mesta
que detivo coidadosamente o coche.
Botouse fóro, andou uns pasos,
pero un medo lendario fíxoo retroceder.
Non había ruído nin eco
como se todo o existente se esvaera.
Puxo a radio e só escoitou unhna música árabe,
que coño, tan ao Norte.
Foi enton cando se viron aquelas siluetas no parabrisas,
Eran vacas,
enormes cabezas con ollos de auganeve.

CARRETERA

El rètol deia, Con niebla, no se detenga,
però la boira es va tornar tan espessa
que va aturar amb cura el cotxe.
Va sortir a fora, va caminar uns passos,
però una por llegendària el va fer retrocedir.
No hi havia ni soroll ni ressò
com si tot el que existeix s’hagués esvanit.
Va encendre la ràdio i només va escoltar música àrab,
Què cony, tan al nord.
Va ser aleshores quan es van veure aquelles siluetes al parabrisa,
Eren vaques,
caps immensos amb ulls d’aiguaneu.

 
Manuel Rivas
O pobo da noite.
Edicións Xerais de Galicia,
Vigo, 1996.

El poema pertany al llibre
Ningún cisne, de 1989.

divendres, 17 d’abril de 2020

...que porten el temps en si mateixos

Henri Bergson
A voltes amb la textura del temps, amb el no-temps de l’ànima i el chronos. A voltes amb la duració.

A diversos correus, aquests dies ha anat apareixent la figura i el pensament del filòsof Henri Bergson. La insistència en aquesta aparició m’ha resultat prou significativa i he retornat una mica contrariat a una lectura interrompuda a finals d’aquest nadal, les notes del seu curs sobre la història de la idea del temps, dictat el 1902. Un llibre que, per cert, conté una molt detallada i interessant interpretació de la psicologia de l’inconscient de Plotí (el filòsof-místic del s.III) que no desprèn però, o a mi m’ho sembla, l’amor i la dolcesa de la mirada de Pierre Hadot en el seu llibre sobre el que he parlat, també en aquest bloc.

El meu interès per Bergson era o és, potser, una mica infantil. Necessitava buscar aliances en el meu procés de dissidència, el meu procés d’abandonament de la visió mecànica de l’univers. Bergson, avui menystingut o bé oblidat, va oposar-se al mecanicisme justament meditant sobre la seva visió d’un temps homogeni i espacialitzat (tractat com una quantitat geomètrica de l’espai) i contraposant-lo al temps dinàmic dels processos psíquics, al temps intern, que va anomenar “duració”, durée.

Sovint he sentit referir-se a Bergson com un anti-intel·lectual i un partidari de l’irracionalisme. A mi no m’ho sembla. Justament el que em fa feixuga la seva lectura és la seva adherència un llenguatge profundament racionalitzat: Bergson hauria pogut optar pel llenguatge poètic i potser hagués estat més efectiu.

Fa pocs dies, el poeta Josep Gerona, em va fer arribar un article, on una de les meves redactores preferides del bloc Quanta Magazine -Natalie Wolchover-, escriu sobre una sèrie d’articles que un físic –Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra- ha vingut publicant en revistes de molt prestigi. Gisin creu que incorporar la consideració dels nombres reals tal i com la pensaven els antics intuïcionistes del s XX portaria a certs canvis importants en la concepció de la física que intentaré interpretar.

Els intuïcionistes van ser un corrent minoritari dins de la tumultuosa i convulsa història de la filosofia de les matemàtiques del sXX. Grosso modo els intuïcionistes negaven tots aquells procediments i resultats que impliquessin la utilització de l’infinit actual. Per ells l’infinit seria un procés, similar a l’infinit en potència d’Aristòtil o l’il·limitat (àpeiron) dels pitagòrics, no sé si tant com el d’Anaximandre.

Aquesta concepció de l’infinit té una conseqüència important a l’hora de considerar i construir els nombres reals, aquells que fem servir a la física per representar les posicions i el temps, entre d’altres magnituds. Així, per la visió de l’intuïcionisme que proposa Gisin, els infinits decimals d’un nombre real haurien de ser vistos no com a existents en acte, sinó com a resultat d’un procés. Les conseqüències d’aquesta construcció del nombre real les explica bé Wolchover al seu treball divulgador però inclouen, entre d’altres el mal funcionament de la regla lògica del tercer exclòs.

Llegeixo, doncs un dels treballs de Gisin. Pel físic, un univers descrit per nombres reals amb infinits decimals és un món predeterminat en què el temps només sembla desplegar-se. És un univers determinista en el que el que passarà quedaria establert des del principi amb l’estat inicial de cada partícula codificada amb infinits dígits de precisió. Però, com bé diu Wolchover, la informació és física, necessita energia i ocupa espai. Es coneix que qualsevol volum d’espai té una capacitat d’informació finita. Les condicions inicials de l’univers requeririen, segons es va adonar Gisin, infinita informació entaforada en massa poc espai. Un univers que assumeix implícitament l’existència d’informació infinita, no seria possible.

L’article de Gisin a Nature Physics, un comentari sense pràcticament cap detall tècnic, és molt bonic i suggeridor. Comença citant una frase d’Einstein “el temps dels filòsofs no existeix” pronunciada en una molt dissortada controvèrsia del físic amb Bergson (llegiu, si us plau el brillant article de Jimena Canales “Einstein contra Bergson” a Letras Libres explicant l’incident, els preliminars i les conseqüències) i acaba suggerint, o a mi m’ho sembla, que els nombres reals són processos que porten el temps en si mateixos i aquesta idea, que he fet servir a un poema al voltant del concepte d’ona, m’ha semblat precisament una magnífica representació del que podria ser el concepte bergsonià de “duració”.

Gisin, que segueix considerant els números reals de la matemàtica estàndard com una eina meravellosa, creu que aquests corresponen a una versió determinista, platònica i sense temps (timeless)  que no correspon a l’experiència empírica en la física i creu que la visió intuïcionista dels nombres reals per representar el temps serviria per construir una física més propera a l’experiència humana, on l’indeterminisme és un fet. En definitiva, una lectura sorprenentment evocadora.

Gràcies, Josep, per donar-me la oportunitat de llegir aquest treball i fer-me pensar; gràcies Prof. Gisin pel mateix; i gràcies Natalie Wolchover per explicar tant bé qüestions tant subtils. 

- o - 

P.S. En un altre treball, F. Del Santo i N. Guisin concreten que el que realment necessiten és una física que treballi amb nombres amb un número finit de decimals, que ells identifiquen com a quantitats d'informació finita (finite information quantities). Crec recordar que en un vell article de Richard Feynman aquesta qüestió ja havia estat tractada a propòsit de la física computacional. No sé si conservo l'article de Feynman, el final del confinament determinarà si encara està al despatx o no.

- o -



Henri Bergson
Historia de la idea del tiempo,
Traducció d’Adriana Alfaro i Luz Noguez.
Paidós Ibérica,
Barcelona 2018






F. Del Santo, N. Gisin. Physics without determinism: Alternative interpretations of classical physics. Physical Review A 100, 062107 (2019). 

N. Gisin. Mathematical languages shape our understanding of time in physics.
Nature Phys. 16, 114–116 (2020).  https://doi.org/10.1038/s41567-019-0748-5

N. Wolchover. Does Time Really Flow? New Clues Come From a Century-Old Approach to Math. Quanta Magazine April, 7 2020.


Admeto que llegir a Bergson no em resulta fàcil i que sovint he hagut de recórrer a algunes interpretacions de les seves idees per poder entendre millor alguns dels plantejaments del filòsof, com ara les que apareixen als molt recomanables llibres de Juan Arnau o Gary Lachman:

Juan Arnau
La invención de la libertad
Atalanta, Vilaür 2016  








G. Lachman
Una historia secreta de la consciencia
Traducció d’Isabel Margelí,
Atalanta, Vilaür 2016  







Sobre les controvèrsies de la filosofia de les matemàtiques al sXX, la meva recomanació és sempre aquest llibre només trobable a biblioteques (una re-edició, si us plau...) de Morris Kline:

Morris Kline
Matemáticas. La pérdida de la certidumbre.
Traducció d’Andrés Ruiz Merino.
Siglo XXI editores.
Madrid 1998.