dijous, 8 d’abril de 2021

Escrit amb ratlles de sol a la paret del quarto. El regne d’amor que perdura en la poesia de Josep Gerona (i un poema seu inèdit)

La vida fugaç de l’oreneta
en la meva

Nativitat Ayala,
El cel dins la pedra



Sabem que tota alegria és sempre impura, que porta en si la llavor de la dissort. Però, i el dolor, que fa de nosaltres una terra devastada? Pot arribar a ser fecund el dolor? 

Fa gairebé onze anys, una nena va morir en un accident trivial. Uns mesos abans jo havia segut al seu costat a l’Aliança Francesa de Sabadell. La recordo disposada a amarar-se, com nosaltres, de bellesa i de coneixement, recordo haver pensat en el seu futur, que imaginava esplèndid.

La nena era la Maria Gerona Ayala. Sobre el dolor del pares només podem guardar silenci, qualsevol paraula és sobrera, la llavor d’una impostura. Podem, però, deixar-nos endur per la seva veu, perquè tant en Josep Gerona com la Nati Ayala han escrit dos llibres terribles i bellíssims, profunds i bellíssims... senzillament bellíssims en memòria de la Maria. 

Un d’ells, “El no-res perdura sempre,” de Josep Gerona, batega ara les meves mans. El llibre va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2020, i està editat per El Gall Editor amb una cura i una sobrietat amb perfecta sincronia amb el text de Gerona.

Voldria que aquest llarg preliminar no fos dissuasiu, com ho és la perspectiva d’haver d’encarar el dolor, perquè “El no-res perdura sempre” és un llibre magnífic, rellevant en mig de l’immens soroll que també es manifesta en el món dels que llegim poesia, un llibre que us vull convidar a llegir.

Potser una cronologia, el llibre es vida que es desplega en un retaule que no només conté dolor. “El no-res” és un llibre obert i polièdric, ple d’homenatges, on ressonen lectures i músiques. Un llibre amb formes diverses. Un llibre cultivat, on hi ha espai per a poemes plens de tendresa que llegim estremits, nosaltres que hi podem llegir les premonicions, com aquest que apareix a la primera secció (Bach, que és quan Déu parla als homes):


VETLLA

Mentre dorms, estesa, callada, innocent
–com si ja fossis morta, però encara no ho ets –,
cara amunt com si volguessis beure de les estrelles
un glop de vida eterna, sento només
veus i més veus de guerra, als meus peus.
En parlen, la justifiquen, la repeteixen
mil vegades la mentida, més de mil cops
per fer-la creure. Així que, filleta meva,
no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita,
aquesta íntima festa on tu i jo
cantem i riem: oh la gran felicitat
d’aprendre un nou món
i d’inventar-ne les paraules!
No sé fins on ens deixaran seguir-lo,
ni quan no ens tallaran el feble cordó
de l’existència perquè tornem a dins la foscor
d’abans del nàixer.
Del que haurem viscut,
d’aquesta abraçada llarga i forta
–més forta que un tro d’anit –, ni tu ni jo
no en podrem guardar record.
Haurem estat fugaç estel
brillant com eixa llum per unes poques hores,
les escasses llunes que tu
hagis somiat aquest insòlit regne d’amor.


Arriba el cop, la vida sembla haver-se deturat, ser només memòria. A la segona secció (Mozart, que és quan els àngels canten), hi trobem:


SETZE DE FEBRER

                               Behind the hill is sorcery
                              And everything unknown,
                                           Emily Dickinson


Algun dia brillaren com la Seda,
breument. I després les cendres,
les va escampar el vent —els àtoms que volen
es desprenen i mai no deixaran de ballar.

Nosaltres ens vestim amb els aniversaris,
els abrics que ens treuen el fred dels morts
—el seu Oblit.
Ells havien dat al món
rialles noves. Molt estrictament,
Simetria ens n’ha retornat sanglots.
¡Aquí s’havia celebrat tant!
Hi regnava la joia. Amb entusiasme
vam viure-hi catorze anys de festa.

Mentre tu vas restar en aquesta terra
vam ser humans amb la llum als ulls
—com tants d’altres—, petits éssers
que empelten paraula amb esperança.
Abans de la teva desaparició,
aquí es celebrava. S’hi celebrava molt.


S’escau el vers d’Ungaretti: “Reparo, sobrevivint-te, l’horror dels anys que t’usurpo”.  La vida es va vivint: “com comença la traïció?/ vivint i fent per viure”, l’àvia envelleix mirant de “traure del parèntesi/ de la seva petita vida algun/ rebrot de força per viure”; s’escolen paisatges i converses; s’escolen altres pèrdues (el sentit record d’en Robert Ferrer, per exemple). Sentim la vida, que sempre troba escletxes, cançons i àries, pel·lícules franceses, postals... tot de textos que acompanyen la lectura i s’hi integren: llibre-àlbum, retaule:



A PROPÒSIT DE DARWISH

T’he d’escriure, Robert, en relació
al poema que obre el llibre
de Darwish que et volia regalar
—i que ara ja no podràs llegir.
Comença amb «faré aquest llarg camí... fins al final»,
després hi diu que «no té res a perdre»
i que «creuarà la filera de palmeres».
Ens hi compara amb el curs veloç de les fletxes:
la nostra vida fa molt poc que dura
i pot tornar a començar? —ell s’hi pregunta.
Em semblava que et podia donar pau,
com me l’ha donada a mi.
Però ara, Robert,
ja no puc fer res més que escriure’t
a propòsit del poema de Darwish.

El poeta afirma que el seu gran dolor no li ha servit per entendre millor res, però que li ha atorgat, això sí, el privilegi de poder sentir-se més a prop de tots els que pateixen en aquest món nostre. I no, certament el dolor no calia, però jo agraeixo que amb el seu retaule Gerona hagi aconseguit transformar la terra devastada en un paisatge òrfic: un lloc ordenat, conreat amb discreció,  un llenguatge que és un indret a on poder anar a l’encontre dels nostres morts: 


COM T’ESCRIURÉ

II

(al matí)

Què m’has escrit amb les ratlles de sol
a la paret del quarto? Què m’hi poses?
És salutació o és comiat?
T’ha costat molt aprendre a escriure així?
Perquè jo també tinc ganes
de deixar enrere aquesta
lletra gris que em pesa com el plom,
i ser capaç de cantar com l’ocell
les meravelles de llum.
Però encara no en sé.
Ensenya-me’n tu!


I així, amb la paraula ordenada Gerona ha bastit un regne d’amor que perdura. Sé que tothom tenim un munt de propostes i lectures, com per omplir unes quantes desenes de vides i mai no sembla aturar-se aquest brunzit, per això agraeixo que el llibre hagi arribat a les meves mans, i amb ell poemes que ja sempre m’acompanyaran, memòria de l’oreneta i de l’home que tenia geranis al seu balcó, i que jo vetllava.





Josep Gerona Fumàs
El no-res perdura sempre,
El Gall Editor,
Pollença, 2021

 

 

 

 

 

- o -

A la darrera versió del llibre no es va incorporar, finalment, aquest preciós poema que evidencia la tensió que ens acompanya (fills, com som, de temps despietadament escèptics), el dubte si l’invisible es present o bé si allò que semblen senyals són només fruit del nostre desig, paridòlies (per fer servir una imatge que apareix en un altre poema). Reprodueixo el poema inèdit, amb el permís del poeta i tota la gratitud:



T’HE COMENÇAT A PINTAR UNA SUITE

T’he començat a pintar una suite
–quatre gargots sobre papers encerats–
ara que falten pocs dies
pel vuitè aniversari
de la teva partença. Li he dit
«Suite de juny per a la Maria».


Els noms dels papers són coses així:
la meva filla és viva,
autoretrat del vint-i-sis de juny,
la casa serà sempre casa nostra,
cada estiu retornem a la mar...
Serà la teva presència
o és la teva absència
que em fa tremolar les mans
quan frego el pinzell per la graella
de les ratlles del cartró.


¿Els colors de les taques no tindran
alguna significació desconeguda
o oblidada en néixer?


El monòleg de les meves preguntes,
que ressonen com frases retallades,
cerca la teva veu en les respostes.
¿És només el meu cervell
qui et fa retornar sempre
o hi ha en el món figures
que em resulten invisibles?


Josep Gerona (inèdit).


- o -

El proper dia 28 d’abril, a les 7 de la tarda,  Gerona presentarà “El no-res perdura sempre” a la Llar del llibre de Sabadell. L’acompanyarem l’Esteban Martínez i jo mateix.



- o -


dissabte, 20 de març de 2021

Textures, encara. Tres fotografies d’Albert Mañosa

Aquests dies el meu fill Albert em parla de la seva mirada, de com voldria que la seva mirada fos la seva vida: podria ser d’una altra manera?

M’interessa, és clar, tot el que avui m’explica, però sobretot sento fascinació per veure amb els seus ulls i em sento estremit per la continuïtat amb aquelles primeres fotografies quan era un infant que jugava, amb el ressò en el temps d’aquella resposta inversemblant.

Miro avui doncs, novament, amb els ulls del fill, i comparteixo tres de les seves fotografies. Tres textures diferents. Tres capbussades a la seva ànima.

 

Nocturn.
Albert Mañosa (2020)


Presagi.
Albert Mañosa (2020)

Trencadís.
Albert Mañosa (2020)


 

 

 

divendres, 12 de març de 2021

Comptem, un poema de Sònia Moll

 
La passada primavera, vencent una certa resistència, una certa por segurament,  vaig rellegir “I Déu en algun lloc” de la poeta Sònia Moll. Sabia que el llibre hauria canviat per mi d’ençà de la primera lectura. És clar que sis anys enrere, quan vaig llegir els poemes per primera vegada podia acompanyar la lectura “sentint amb” (compadint, doncs) el dolor de la lenta pèrdua de la mare, però ara era el meu pare el que lentament marxava entrant en un silenci cada cop més dens. La lectura havia de ser diferent, doncs, llegida ressonant des de l’entranya...aquesta era la meva por, la meva reticència: obrir el llibre seria, potser, enfrontar-me a una forma d’autobiografia, a una nova constatació del meu present.

Amb el pare també comptàvem: “Aquesta nit toca fer els deures!”. Però els exercicis d’estimulació cognitiva, els deures, esdevenien cada cop més indesxifrables: les frases òbvies s’anaven convertint en enigmes, les relacions evidents inescrutables, els càlculs simples... inabordables. I així, un dia ja no pots comptar monedes, ni entendre el canvi, les paraules s’esborren i els carrers recuperen noms de fa cinquanta anys i t’envolta una estranya pau, que és pau, però alhora és una boira. 


Avui, però, fa sis mesos: a casa seguim comptant.



COMPTEM

Comptem, mare?

Dos, cuatro, seis, ocho...

Saltes de nombre en nombre
Com devies saltar les escales del teu barri,
del mar al
cerro i del cerro al mar.
T’imagino les trenes rosses
fent saltirons damunt de les espatlles
i el vestit
i la llum
i les sandàlies
-quan sigui gran
vull ser tan bonica com tu.

M’arrisco?
Comptem, mare!

Diez, ocho, seis, cuatro...

Calles.

No podré sostenir mai

aquest silenci.

 

(Sònia Moll)

- o -




Sònia Moll Gamboa
I Déu en algun lloc.
Jardins de Samacanda #73
Cafè Central i Eumo editorial,
Vic 2014.



dissabte, 6 de març de 2021

“un llenguatge que aprenem els uns dels altres com una tribu”, un breu passatge de Chus Lago

 


En arribar a casa, l’Anna comparteix amb nosaltres un bonic passatge del llibre que està llegint, “El espejo de hielo” de l’apinista Chus Lago. En ell l’escaladora compara la grandiositat del mapa de l’Antàrtida que va ver servir a la seva expedició en solitari amb el detall de les ressenyes d’escalada. És un passatge preciós i inspirat que he volgut compartir, des de l’agraïment a l’Anna per la troballa.


p. 131

“En contraposición a aquel mapa que excedía mi escritorio, como si se tratara de un mantel de cocina, estaban los pequeños y detallados croquis de las vías de escalada, tal vez los más pequeños que puedan existir sobre el terreno en el mundo, con sus dibujitos de grietas, chimeneas, techos, árboles y matojos de hierba en mitad de la pared o vetas de agua, hechos a mano y que pasaban de un escalador a otro. Los croquis de las vías de escalada podían mostrar un itinerario de apenas unos metros o de cientos, un camino vertical sobre el terreno, una especie de faro que ilumina el laberinto de una pared. Los croquis de escalada llevan impresos en sus pictogramas la información no solo del camino a seguir sino también de cómo hacerlo, un maravillo lenguaje que aprendemos unos de otros como una tribu.”

 


Procés d’elaboració d’una ressenya de l’escalador Armand Ballart,
extret del seu blog “Teràpia vertical”




 - o -


Chus Lago.
El espejo de hielo.
Ediciones Desnivel
Madrid, 2020.

diumenge, 28 de febrer de 2021

El mode en que l’univers es celebra a si mateix

Es llegeix a les Upanisad que “el que pensa en Déu es converteix en Déu”. Per això, un dia sense la proximitat d’allò sagrat - a falta d’experimentar-lo- és un dia sec, en el que em sento allunyat de la meva naturalesa, lluny del centre. Potser per això la lectura de “La mente participativa” de Henryk Skolimowski m’ha semblat tant fèrtil. He llegit el llibre com qui escolta una conversa vigorosa, trobant-hi les intuïcions i els balbotejos propis en les paraules ordenades d’un altre: una forma de tornar a casa.

Subratllo i copio al meu quadern frases i passatges sencers del llibre d’Skolimowski, per exemple “El nous impregna el universo, al menos al que podemos conocer. Cualquier otro universo no es un universo para nosotros”, un pensament que sembla venir a nosaltres directament dels ancestres: dels pitagòrics, d’Anaxàgores.

Em commou aquesta intuïció ancestral de la naturalesa noètica (mental, psíquica) de l’univers,  que implica aquesta altra segons la qual tota evolució de la ment humana (o de la psique, o de la consciència, poseu aquí allò que us faci sentir còmodes) comporta una evolució de l’univers. No forma part de l’univers la nostra ment? no són els nostres pensaments, desitjos, fantasies... una part d’ell? No està el que imaginem al món? Recuperar aquesta intuïció no és altra cosa que una forma de restitució: reconèixer una forma de continuïtat entre el dins i el fora, una forma d’entendre el vincle entre nosaltres com a éssers que senten i pensen, i les coses i els altres éssers, que potser no són tant altres. Integrar aquesta intuïció en nosaltres, viure-la, ens faria estimar l’univers i cadascuna de les seves criatures o, com a mínim, atansar-nos-hi com si no ens fossin alienes: miraríem el món amb reverència i el món canviaria per nosaltres.

p. 367

“Sobre el lienzo del universo participativo, tejemos como individuos pequeños universos de significado. Nuestra subjetividad es importante, y a través de ella expresamos las diferencias entre los hombres. Sin embargo, nuestro vínculo evolutivo es incluso más relevante. Mediante él expresamos la magia de ser persona, los valores que mejoran y elevan la condición humana, el sentido indeleble por el cual, a pesar de los pesares, nos emociona estar vivos, inmersos en el viaje del devenir, tener como compañeros de viaje a otros seres vivos, y tener montañas, arroyos, bosques y borrascas también como compañeros en el tapiz desplegado del devenir evolutivo.”

 

H. Skolimowski


 p. 466

“La filosofía participativa es un acto de coraje: vivir lo divino, pues ¿qué otra cosa puede hacer el hombre que toma en serio su destino? Vivir lo divino supone un principio ético y participativo, así como de comprensión.


El universo ha creado incontables maravillas. Entre ellas tenemos la creación de la mente, no menos espectacular que la de una galaxia. Quizás incluso más, pues la mente se ha convertido en el ojo a través del cual el universo se contempla a sí mismo. Esta verdad es fundamental: mediante la mente, el universo se entiende a sí mismo. Sin mente, la gloria del universo no podría ser escuchada. Si no hay mente que comprenda, no hay universo que contemplar. La mente es el modo en el que el universo se celebra a sí mismo.”

 

- o -


Henryk Skolimovski
La mente participativa
Traducció de Juan Arnau i Su Lleó
amb pròleg de Jordi Pigem.

Atalanta, Vilaür,
2016.

 

dissabte, 27 de febrer de 2021

Molses i dos poemes


Sendera de molses aquest matí, i el meu amor per elles, que amoroseixen la mirada i el tacte.  Una forma de nostàlgia de la terra verda i dels murs de pedra, ara ja territoris de la infantesa, que reverbera en l’ànima del que avui camina.


Llibres per obrir a la tauleta.

Pensament estellat i papers a les butxaques.

Salta la veu com la veu d’una filla que salta.

Desig de silenci i de mans resseguint la roca,

desig de molsa, de núvols de tempesta,

de no sentir desig

ni la sang interferida a les temples.


                            
 inventari


V.M.
Devesa oculta



 

 

 

 

 

 

 

 

 


Algunes vegades,
molses benignes
habiten les paraules
dels poetes vells.

Aquestes però,
són un còdol tebi
a les mans de la traductora.

Em pregunto
si en l’íntima suplantació
que embasten,
les mans i el cos de la traductora
s’omplen també
de sargantanes esteses al sol.

Les mans de la traductora
impregnades del desig de l’home,
      el desig de tots els homes,   
    elemental i antic.
La pell evocada,
moltes rialles
verdes i rodones.

El desig de l’home i tots els homes
fermenta aquí en una paraula sola:
    “uvas”.

Imagino les seves mans quan tanquen el llum
en acabar,
    i mai no s’acaba.
La traductora s’endinsa ara
en el brogit dels dies.

A la taula, resten els papers esvalotats
com els cabells de la que surt de l’habitació,
i no ha estat sola tota la tarda.

 
V.M.  poema aparegut a la plaquette “sóc en l'antiga llar de”
Papers de Versàlia, Núm. Vers, Hivern 2009.

Al poema es reprodueixen alguns versos de Sis poemes a Tamar de Iehuda Amikhai, en la traducció de Manuel Forcano.

 

 
 
 
Fotografies: V.M.
27/2/2021

dissabte, 6 de febrer de 2021

al Déu del cingle i de les abelles


Quan era encara un nano, a en Maule li va visitar un somni. En ell dues dones boniques però també una teranyina que l’empresona a la paret d’un penya-segat. Mentre mira d’alliberar-se, Maule veu un mico blanc. Les dones l’ajuden a agafar el mico per la cua i Maule pot sortir per dalt.

Quan Maule va explicar el somni al seu pare,  aquest va dictaminar que a qui havia vist en somnis era el Déu del cingle i de les abelles que hi viuen, i que el seu ofici seria el de recol·lector de mel. D’ençà que Maule es despenja pels terribles cingles i mira d’arrencar les bresques plenes d’una mel medicinal i estranya. Maule creu que el seu treball no és honorable, que dissortadament ha ferit a moltes abelles, i creu que el fet de dedicar-s’hi és la causa de la seva desgràcia i de la mort de les seves esposes: vida i destí.


Seguint la recomanació del meu fill A, escalador, mirem en família aquest documental bellíssim i terrible, sobre la vida de Maule i els seus companys recol·lectors de mel a la vall del riu Hongu al Nepal:  


,

 

The Last Honey Hunter,
Camp 4 Collective et al. (2018)

El Vídeo també es pot veure a Vimeo, i també és recomanable el “behind the scenes” del documental.