diumenge, 23 de desembre de 2018

"T'esperava, encara". La lectura plena d'amor de Pierre Hadot


Pierre Hadot
“T’esperava, encara (...) m’esforço per fer ascendir el que hi ha de diví en mi al que hi ha de diví a l’univers”. Les darreres paraules de Plotí al seu deixeble Eustoqui, d’acord amb allò que ens explica Porfiri. Paraules plenes de tendresa, “t’esperava, encara”. Dolçor somrient, d’acord amb el que en explica Pierre Hadot en la seva delícia de llibre.

“Plotí, o la simplicitat de la mirada” és un llibre prodigiós que hagués merescut una altra lectura, menys interferida, menys fragmentada. Així que em cal una mirada tendra, a mi també, per acceptar que és ara, al Nadal, quan acabo el curt llibret que vaig escollir amb desig per acompanyar-me durant la llarga estada fora de casa a l’estiu passat. Tendresa per acceptar el món i el seu soroll. Per acceptar la prosa de ferro dels dies.

Resto enlluernat per l’estil de Hadot, que només va poder escriure questa biografia filosòfica i espiritual de Plotí des de l’amor. He gaudit descobrint ressonàncies de la mirada plotiniana en Goethe, en Bergson o en Jung, però també en les pròpies intuïcions. En paraules de Hadot (p. 62-63):

“La simplicidad de la vida escapa a las trampas de la reflexión. Al vivir en el desdoblamiento, el cálculo y el proyecto, la conciencia humana cree que solo es posible encontrar tres haber buscado, que sólo se puede construir ensamblando piezas, que únicamente puede obtenerse un fin empleando los medios (…) La Vida, que encuentra sin buscar, que inventa el todo antes que las partes, que es al mismo tiempo fin y medio, en una palabra, que es inmediata y simple, es pues, incomprensible a la reflexión. Para alcanzarla, como para alcanzar nuestro yo puro, será preciso abandonar la reflexión a favor de la contemplación”

La lectura es dilata en el temps, fragmentada si, però impregnant-se del moment. Ara sóc a un lloc inversemblant del centre d'Europa i llegeixo en veu alta un passatge a una practicant de Ioga, amb una tassa de te a les mans, tot parlant dels diferents nivells del jo, és possible que llegint a Plotí estiguem interpretant a Patanjali?; Ara, a dos-mil quilòmetres de l’escena anterior, subratllo un passatge sota un ponent que es desplega esponerós. En paraules de Plotí (p. 56):

“Aquesta bellesa resplendeix sobre totes les coses i omple a tots els que hi ha allà dalt, de manera que també ells es converteixen en éssers bells, com succeeix sovint als homes pujats a llocs alts, allà on la terra té un color ocre, apareixen acolorits per aquesta tintura perquè s’han tornat semblants al sòl pel que caminen. Però allà dalt, el color que cobreix la superfície de totes les coses és la bellesa, o millor dit, allà tot és color i bellesa en profunditat.”
 


Pierre Hadot
Plotino o la simplicidad de la mirada.
Traducció de Maite Solana.
Alpha Decay, Barcelona 2016.

dissabte, 22 de desembre de 2018

De lleis físiques i d'hàbits de l'univers... troballes compartides


El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.

Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).


Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.

La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.

“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.

I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint El espejismo de la ciencia de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des de l'amor de llibres com Los griegos y lo irracional de E.C. Doods, En los oscuros lugares del saber, o La pasión de la mente occidental de R.Tarnas).

Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.

Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.


F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead

Sheldrake cita:

“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)

“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)

“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)

i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…

Troballes compartides.



R. Sheldrake
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013


dimarts, 9 d’octubre de 2018

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.


Estació, universitat, llegeixo a Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, de mi ho ha estat i és, però ja no porto l’eternitat a les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes de les butxaques d’un noi. Ja no sóc etern, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. La noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorno al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant al mi d’ara. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.

- o -


ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció
que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.




SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.




Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

¿On trobarem, doncs, un recer? Una pintura de Josep Gerona



Josep Gerona (1997). Suburbis del Dissentiment. Oli s/tela 520x110. Propietat  de ASEFA.
Fotografia de Berta Tiana.

En una esgarrapada al temps torno al museu, només per veure la immensa pintura que precedeix l’accés a l’exposició temporal. Perquè és de l’amic, si, però no només. Tot m'impressiona de Suburbis del dissentiment, començant per una mida en correlació amb la força de l’amenaça que es desplega enfront d'un paisatge en setge.

Josep Gerona explica que va pintar aquest quadre partint de la necessitat de dialogar amb una pintura del 1910 de Joan Vila Cinca a on veiem el paisatge -ja industrial però encara no desnaturalitzat- de Sabadell des de Can Feu. Suburbis del dissentiment és el testimoni del dolor davant la degradació del paisatge vinculat al temps etern de la descoberta i el creixement.

La pintura va ser exposada per primera vegada l’any 1997 i al text que acompanyava l’exposició Gerona escrivia.

“El temps ha anat destruint un rere l'altre tots els projectes alliberadors i la pols d'aquesta destrucció ha anat enganxant-se per tot com una pel·lícula de vernís esquerdat. Els mateixos esquinçaments de la tela de Vila Cinca, que va caldre restaurar, són un bon signe del segle.

Les forces del creixement urbà s'hauran traduït en la desestructuració de l'espai interior i en la invasió destructiva del rodal. La meva mitologia personal, infantil, fundada a mig camí del procés destructiu (en els primers anys 60), encara beu d'un paisatge peri-urbà no degradat, ple d'indrets màgics on les fonts i els rierols d'aigua clara invitaven al passeig, a l'excursió escolar o a la festa familiar: Colobrers, Can Llobateres, rasa del Camp d'Aviació, Font del "Sapo", etc. Trenta anys més tard (no oblidem que Gerona escriu això el 1997), la percepció del camp més proper ha esdevingut dolorosa i ben diferent.”

Convivim malament amb la desaparició dels racons de la nostra memòria. Constatar la seva degradació prèvia és ja un esquinçament, la pèrdua d'un recer, com indica el vers d’Auden del que Gerona extreu el títol:

¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
-quan ja tan poc queda dempeus-,
tret dels suburbis del dissentiment?

L'exposició es tanca amb una altra pintura de gran format, de Jesús Led, a on veiem la ciutat i el riu Ripoll, un espai en recuperació,  des d'un finestral de l'Hospital Taulí (l'A. que hi va estar refent-se ara fa un any m'ho fa notar). Una nova aportació a un diàleg pictòric iniciat per Vila Cinca i que abasta ja més d'un segle, 1910-2018.


Joan Vila Cinca, 1910

- o -



El quadre de Gerona precedeix l’entrada a l’exposició ATLES, que es pot visitar fins el 24 de febrer de 2019 al Museu d’Art de Sabadell (c/ del Doctor Puig 16, Sabadell). A l’exposició hi trobareu projectes tant interessants com les d'Assumpció Oristrell i Maria del Mar Griera, Geografies sagrades, o les de Marcel Ayats i Maria Romaní, Mapa de tresors poètics de Sabadell, amb poemes de Josep-Ramon Bach, David Madueño, Esteban Martínez i Quilo Martínez.

dijous, 31 de maig de 2018

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.



al meu amic David


L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i


Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).


Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?



ii


Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.


iii


Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)


Música, cultura, ment, consciència... no-humana.



dissabte, 26 de maig de 2018

Koan, un poema de Màrius Sampere.

La seva poderosa veu ens ha deixat avui. Recordo, estremit, el pes del petit volum d'una seva antologia com la promesa d'un fulgor. Vaig poder escoltar-lo a la casa Taulé, llar de tantes coses. M'impressiona avui veure les seves lletres tremoloses en la dedicatòria del llibre.

Avui sap, vull creure. Hi crec.


KOAN

Em dic Màrius i vaig néixer, m'hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me'ls estimo
i ells m'estimen a mi, em consta: bo i morts
m'aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran
pel nom, un a un, i naixereu,
també us ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.


Màrius Sampere
de Demiúrgia (1996)





Màrius Sampere i Passarell
Si no fos en secret
Antologia a cura de D.S. Abrams i J. Subirana.
Proa, Barcelona 1999.

diumenge, 20 de maig de 2018

Meditacions que remunten el temps


Fa unes setmanes el diari parlava d’un cert interès editorial per recuperar el llegat de l’estoïcisme. Benvingut sigui l'interès, tant si és veritable com si no. Avui, ressonant en una altra lectura, m’he acostat a la lleixa per recuperar l'esplèndida versió de les Meditacions de Marc Aureli que van editar Joan Alberich i Joan Tello, i les paraules antigues han remuntat el temps per acollir-me amb afecte.

Impossible no recordar com vaig arribar al llibre, gràcies al poeta Alex Holgado que havia escrit un llarg poema bellíssim i extemporani sobre el filòsof-emperador. Impossible, avui, escollir algun dels meus subratllats de fa vuit anys. 


p. 37

“Considera constantment l'univers com una criatura vivent única, que conté una sola substància i una sola ànima. Considera com tot va a parar a una sola percepció d'aquesta criatura (...)”

p. 45

“Per tant, cal estimar el que et passi per dos motius. En primer lloc perquè t'ha succeït a tu, ha estat disposat per a tu i com si des de l'altura hagués estat teixit per tu per les causes més remotes. en segon lloc, perquè allò que succeeix a cadascú en particular és la causa de la prosperitat, del perfeccionament i, per Zeus, de la mateixa conservació d'aquell qui regeix el conjunt de l'univers.”

p. 55

“(...) venero el qui ho governa tot. I em mantinc incommovible i confiat.

Quan et sentis com obligat a inquietar-te per les coses que et passen al voltant, retorna ràpidament a tu mateix i no t'apartis del ritme més del que sigui necessari. Perquè esdevindràs més amo de l'harmonia com més sovint hi retornis.”


p. 67

“Ningú mai no podrà impedir-te de viure segons les lleis de la teva naturalesa. I res no podrà passar-te contra la llei de la natura universal”



Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.