dimarts, 9 d’octubre de 2018

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.


Estació, universitat, llegeixo a Milosz: el vell costum de portar poesia a les butxaques. He estat orfe massa de temps i per això retorno als meus clàssics mirant d'apaivagar una agitació. Entendridor trobar les marques de llapis que en un aleshores vaig fer.

Estació, universitat. Sóc ara a l'andana, fa molts anys que sóc a l'andana -aquesta andana en particular- i ja és vell el costum de portar poesia a les butxaques.

Estació, universitat, ja no un d’ells: intueixo en les seves formes l’espatlla ampla del fill, la mirada de la filla. D’ells és i serà el temps, de mi ho ha estat i és, però ja no porto l’eternitat a les butxaques, com diu Amikhai que en són plenes de les butxaques d’un noi. Ja no sóc etern, i aquesta constatació trivial, la consciència de la finitud, em fa més present aquest ara, m’allibera.

Estació, universitat, m’arriben, és clar, converses. La noia porta crema de carbassó i un entrepà de truita a la motxilla: algú l’estima a casa. Breu mirada a la pantalla dels horaris i retorno al llibre. La poesia convoca presències a l’andana, les paraules m’arriben com si haguessin estat esperant al mi d’ara. Un misteri, un altre.

Estació, universitat, llegeixo a Milosz.

- o -


ARREU 

Arreu on sigui, en qualsevol lloc
de la terra, amago a la gent la convicció
que no sóc pas d´aquí.
Com si hagués estat enviat per embeure colors, gustos,
sons, olors, com més millor, provar
tot allò en què
intervé l´home, transformar allò experimentat
en un registre màgic i emportar-me´l allà
d´on he vingut.




SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altre cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.

-I si no ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?

Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.




Czeslaw Milosz
Travessant fronteres
(Antologia poètica 1945-2000).
Introducció i traducció de Xavier Farré.
Proa, Barcelona 2006.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

¿On trobarem, doncs, un recer? Una pintura de Josep Gerona



Josep Gerona (1997). Suburbis del Dissentiment. Oli s/tela 520x110. Propietat  de ASEFA.
Fotografia de Berta Tiana.

En una esgarrapada al temps torno al museu, només per veure la immensa pintura que precedeix l’accés a l’exposició temporal. Perquè és de l’amic, si, però no només. Tot m'impressiona de Suburbis del dissentiment, començant per una mida en correlació amb la força de l’amenaça que es desplega enfront d'un paisatge en setge.

Josep Gerona explica que va pintar aquest quadre partint de la necessitat de dialogar amb una pintura del 1910 de Joan Vila Cinca a on veiem el paisatge -ja industrial però encara no desnaturalitzat- de Sabadell des de Can Feu. Suburbis del dissentiment és el testimoni del dolor davant la degradació del paisatge vinculat al temps etern de la descoberta i el creixement.

La pintura va ser exposada per primera vegada l’any 1997 i al text que acompanyava l’exposició Gerona escrivia.

“El temps ha anat destruint un rere l'altre tots els projectes alliberadors i la pols d'aquesta destrucció ha anat enganxant-se per tot com una pel·lícula de vernís esquerdat. Els mateixos esquinçaments de la tela de Vila Cinca, que va caldre restaurar, són un bon signe del segle.

Les forces del creixement urbà s'hauran traduït en la desestructuració de l'espai interior i en la invasió destructiva del rodal. La meva mitologia personal, infantil, fundada a mig camí del procés destructiu (en els primers anys 60), encara beu d'un paisatge peri-urbà no degradat, ple d'indrets màgics on les fonts i els rierols d'aigua clara invitaven al passeig, a l'excursió escolar o a la festa familiar: Colobrers, Can Llobateres, rasa del Camp d'Aviació, Font del "Sapo", etc. Trenta anys més tard (no oblidem que Gerona escriu això el 1997), la percepció del camp més proper ha esdevingut dolorosa i ben diferent.”

Convivim malament amb la desaparició dels racons de la nostra memòria. Constatar la seva degradació prèvia és ja un esquinçament, la pèrdua d'un recer, com indica el vers d’Auden del que Gerona extreu el títol:

¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
-quan ja tan poc queda dempeus-,
tret dels suburbis del dissentiment?

L'exposició es tanca amb una altra pintura de gran format, de Jesús Led, a on veiem la ciutat i el riu Ripoll, un espai en recuperació,  des d'un finestral de l'Hospital Taulí (l'A. que hi va estar refent-se ara fa un any m'ho fa notar). Una nova aportació a un diàleg pictòric iniciat per Vila Cinca i que abasta ja més d'un segle, 1910-2018.


Joan Vila Cinca, 1910

- o -



El quadre de Gerona precedeix l’entrada a l’exposició ATLES, que es pot visitar fins el 24 de febrer de 2019 al Museu d’Art de Sabadell (c/ del Doctor Puig 16, Sabadell). A l’exposició hi trobareu projectes tant interessants com les d'Assumpció Oristrell i Maria del Mar Griera, Geografies sagrades, o les de Marcel Ayats i Maria Romaní, Mapa de tresors poètics de Sabadell, amb poemes de Josep-Ramon Bach, David Madueño, Esteban Martínez i Quilo Martínez.

dijous, 31 de maig de 2018

Mormols de l’univers, altres ments i finalment música.



al meu amic David


L'estructura bàsica d’una cançó d’una balena Iubarta en un sonograma traçat a mà per R. Payne i S. McVay, al seu article  “Songs of Humpback Whales”, Science, 173 (1971). reproduït per D. Rothenberg. “To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet”, TRANS 12 (2008)

i


Tardor. Compartien el sopar després de la conferència. Encara el veia, anys enrere, exposant els seus resultats al mateix edifici on es trobava la tomba d’un gran inquisidor. Li costava pensar que no eren els joves que havien estat fa tot just una pila d’anys, al cap i a la fi la conversa s’estenia en el temps, una i altra vegada represa: un dels vells temes d’una infantesa en comú, modelada per lectures a penes enteses: els mormols de la terra, la vida intel·ligent a l’univers, i aquell programa de Carl Sagan, és clar. I ara el bellíssim film que els va esperonar a reprendre la conversa.

(...)

-    Si, la paradoxa de Fermi i tot plegat... però seriosament, trobarem vida allà fora. I tu i jo ho  veurem, serà en vida nostra que la trobarem. I ho saps, per força allà fora hi ha d’haver vida intel·ligent...

-    Nen, no t’estic dient que estigui d’acord amb el que diu en Gribbin, només que els seus arguments són interessants. Només que el llibre és interessant.

-    Està bé. Quan pugui, quan pugui (the growing pile).


Ben entrada la nit, retornava procurant no deixar-se endur pel ritme de les línies discontinues de la carretera.

“Vida intel·ligent a l’univers? Intel·ligent per referir-nos a una forma de consciència similar a la humana, és clar. Però, i adonar-se que ja convivim amb formes de ment no-humanes: les dels cetacis; les de les abelles, per posar dos exemples. No crec que hi hagi vida no-intel·ligent, tota vida és essencialment un desplegament d’intel·ligència. I més enllà d’intel·ligència i ment: consciència. No som la única forma de consciència en el nostre entorn immediat”.

Li ha dit? Li ha dit això mentre sopaven?



ii


Els dies previs al Nadal escriu al seu quadern: “Segurament seran dos llibres que no llegiré (the growing pile) però que estiguin a la lleixa de novetats em fan pensar que potser alguna cosa estigui canviant a l’inconscient col·lectiu. Els llibres són “El ingenio de los pájaros” de Jennifer Ackerman (Ariel) i “Otras mentes” de Peter Godfrey-Smith  (Taurus). Com serem capaços d’intentar comunicar-nos amb altres civilitzacions no terrestres, si no som capaços de comunicar-nos amb les civilitzacions (ets molt conscient del mot que esculls) que conviuen amb nosaltres: abelles, balenes... cefalòpodes, aus?

Escollir la paraula ment i no instint per parlar dels cefalòpodes, com fa Godfrey-Smith i considerar que és el més proper que tenim per entendre una intel·ligència alienígena, sigui quina sigui la postura d’aquest autor, em sembla profundament estimulant i un possible senyal de canvis que convé seguir de prop”.


iii


Dies abans del solstici d’estiu, mentre transcriu les notes desordenades del seu quadern, es troba aquest article sobre les cançons de les balenes Iubarta. Subratlla:

“Hi ha música a la natura i, en el moment en què ho admetem el món que ens envolta sembla més accessible per a nosaltres i no ja tenim cap altre opció que treballar tan dur com puguem per salvar-lo, encara que només sigui per entendre’l abans que desaparegui”.

D. Rothenberg. To Wail With a Whale. Anatomy of an Interspecies Duet. TRANS 12 (2008)


Música, cultura, ment, consciència... no-humana.



dissabte, 26 de maig de 2018

Koan, un poema de Màrius Sampere.

La seva poderosa veu ens ha deixat avui. Recordo, estremit, el pes del petit volum d'una seva antologia com la promesa d'un fulgor. Vaig poder escoltar-lo a la casa Taulé, llar de tantes coses. M'impressiona avui veure les seves lletres tremoloses en la dedicatòria del llibre.

Avui sap, vull creure. Hi crec.


KOAN

Em dic Màrius i vaig néixer, m'hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me'ls estimo
i ells m'estimen a mi, em consta: bo i morts
m'aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran
pel nom, un a un, i naixereu,
també us ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.


Màrius Sampere
de Demiúrgia (1996)





Màrius Sampere i Passarell
Si no fos en secret
Antologia a cura de D.S. Abrams i J. Subirana.
Proa, Barcelona 1999.

diumenge, 20 de maig de 2018

Meditacions que remunten el temps


Fa unes setmanes el diari parlava d’un cert interès editorial per recuperar el llegat de l’estoïcisme. Benvingut sigui l'interès, tant si és veritable com si no. Avui, ressonant en una altra lectura, m’he acostat a la lleixa per recuperar l'esplèndida versió de les Meditacions de Marc Aureli que van editar Joan Alberich i Joan Tello, i les paraules antigues han remuntat el temps per acollir-me amb afecte.

Impossible no recordar com vaig arribar al llibre, gràcies al poeta Alex Holgado que havia escrit un llarg poema bellíssim i extemporani sobre el filòsof-emperador. Impossible, avui, escollir algun dels meus subratllats de fa vuit anys. 


p. 37

“Considera constantment l'univers com una criatura vivent única, que conté una sola substància i una sola ànima. Considera com tot va a parar a una sola percepció d'aquesta criatura (...)”

p. 45

“Per tant, cal estimar el que et passi per dos motius. En primer lloc perquè t'ha succeït a tu, ha estat disposat per a tu i com si des de l'altura hagués estat teixit per tu per les causes més remotes. en segon lloc, perquè allò que succeeix a cadascú en particular és la causa de la prosperitat, del perfeccionament i, per Zeus, de la mateixa conservació d'aquell qui regeix el conjunt de l'univers.”

p. 55

“(...) venero el qui ho governa tot. I em mantinc incommovible i confiat.

Quan et sentis com obligat a inquietar-te per les coses que et passen al voltant, retorna ràpidament a tu mateix i no t'apartis del ritme més del que sigui necessari. Perquè esdevindràs més amo de l'harmonia com més sovint hi retornis.”


p. 67

“Ningú mai no podrà impedir-te de viure segons les lleis de la teva naturalesa. I res no podrà passar-te contra la llei de la natura universal”



Marc Aureli
Meditacions.
Traducció de Joan Alberich i Edició de Joan Tello
Llibres de l'índex, Barcelona 2008.

dimecres, 16 de maig de 2018

El xiprer s'ha estellat. Dos poemes de Mahmud Darwix.


Escruixit al cotxe mentre escoltes les xifres del carnatge ahir a Palestina. Els xiprers s’estellen sense misteri i en multitud.  I no hi ha manera que aquesta llarga filera de xiprers que es donen les mans al llarg del temps s’acabi.

L’any passat, sempre tard, vaig conèixer per primera vegada i amb una certa profunditat la poesia de Mahmud Darwix, de la mà i la mirada de Josep Gerona a l'esplèndid cicle de poemes àrabs i israelians que es va fer a Biblioteca Vapor Badia.  Serveixi aquest poema per conjurar l'estupor i el dolor. 


EL CIPRÉS SE HA TRONCHADO

El ciprés se ha tronchado cual alminar
Y se ha dormido
De camino a la austeridad de su sombra,
Verde, oscura,
Tal cual. Nadie sufre ningún mal.
Los coches han pasado, rápidos, sobre sus ramas.
El polvo ha cubierto los cristales...
El ciprés se ha tronchado pero
La paloma no ha dejado su nido público
En una casa vecina.
Dos pájaros migratorios han volado sobre sus alrededores
Y se han intercambiado algunos símbolos.
Una mujer ha preguntado a su vecina:
¿Has visto pasar una tempestad?
Ella ha respondido: no, ni una apisonadora...
El ciprés se ha tronchado.
Los que han pasado por sus ruinas han dicho:
Tal vez se haya cansado del descuido,
O esté caduco porque es grande cual jirafa,
Tan vacío de sentido como una escoba,
Y no da sombra a los enamorados.
Un niño ha dicho: yo lo he dibujado perfectamente,
Su silueta es fácil. Una niña ha dicho:
El cielo hoy está incompleto porque el ciprés se ha tronchado.
Un joven ha dicho: el cielo hoy está completo
Porque el ciprés se ha tronchado.
Y yo me he dicho:
No hay misterio ni evidencia,
El ciprés se ha tronchado, eso es todo,
El ciprés se ha tronchado.


(Mahmud Darwix, traducció de María Luisa Prieto


Em resisteixo, però, a només posar un poema de Darwix per pura reacció, estupefacte per una actualitat de pólvora i ferro.  Per això deixo aquí aquest altre, preciós al meu entendre, de la veu d'en Josep, altra vegada.





dilluns, 14 de maig de 2018

Passeig amb Amos Oz. Un poema d'Erri De Luca


Un poema d'Erri De Luca li retorna una imatge nítida.

Probablement sigui l'any 2005, en una platja de Badalona, hivern o potser ja primavera. El fill ja s’enfila per una estructura de cordes seguit per la mirada de la seva mare i el-cor-en-un-puny del seu pare. El pare obre la motxilla i extreu la lectura que fa a penes uns minuts acaba d’escollir en una llibreria de Barcelona.

Com arriba a aquell llibre amb un títol tant poc prometedor? per què aquest per passar una tarda de metges a la Badalona? Probablement va ser seguint l’estela d’una de les seves traductores, el treball de la qual llegeix amb devoció d’ençà que va conèixer la poesia de Iehuda Amikhai.

Després vindria la meravella d’una història de molt d’amor i molta obscuritat, i també l’eterna maduració personal, la certesa de l'allunyament progressiu de certes posicions, quasi amniòtiques, que ja li no li pertanyien: era ell un traïdor? Avui comprova el subratllat:

“Traidor –creo- es quien cambia a ojos de aquellos que odian cambiar y no pueden concebir el cambio, a pesar de que siempre quieran cambiarle a uno. En otras palabras, traidor, a ojos del fanático, es cualquiera que cambia. Y es dura la elección entre convertirse en fanático o convertirse en un traidor. No convertirse en fanático significa ser, hasta cierto punto y de forma, un traidor a ojos del fanático.”

Amos Oz, Contra el fanatismo.

Agraeix les lectures que el van acompanyar aleshores. Anys després, M.R.A. li esmenta un altre heterodox, Erri De Luca, de qui encara ha llegit més aviat poc. Si, l'ha llegit més aviat poc però conserva als ulls cada lloc on l’ha llegit: un tren tornant de Madrid; una bellíssima habitació de l’Alt Empordà; escoltant els xiscles dels fills que es remullen a la Muga...

Quina felicitat retrobar-se quasi deu anys després amb Amos Oz, avui mentre llegeix la poesia d'Erri De Luca. Dos homes que han treballat la terra i la paraula. Dos homes que han dosificat les gotes.


PASEO CON AMOS OZ

A lo largo de los muros exteriores de Jerusalén
donde antes del 67 pasaba la frontera
y las armas de fuego buscaban cuerpos para abatir,
andábamos mientras me enseña las piedras pesadas como plomo.
Es una clara mañana de febrero,
no se habla de sangre, pero sí de agua.
Recuerdo el pozo excavado en mi campo
La felicidad del primer chorro esparcido sobre la tierra,
agua repartida entre los árboles y el uso de la casa,
poca, dosificada y devuelta, para que no se desperdicie.
Él recuerda la que usaba para lavarse los dientes,
Después la echaba en un cubo
Que servía para limpiar el pavimento
Luego se estrujaba con un paño
Para verterse sobre un huerto de cebollas.
Entonces nos detuvimos para sonreír.
Éramos dos personas que han dosificado las gotas.


Erri de Luca, Sólo ida.






Erri De Luca
Sólo ida. Poesía completa.
Traducció de Fernando Valverde
Seix Barral, Barcelona 2017.







Amos Oz
Una pantera en el sótano
Traducció de Marta Lapides, Sonia de Pedro i Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004.






Amos Oz
Una historia de amor y oscuridad
Traducció de Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004

Reeditat per Random House Mondadori a la col·lecció Debolsillo.




Amos Oz
Contra el fanatismo.
Traducció de Daniel Sarasola.
Siruela, Madrid 2003.