dissabte, 22 de gener del 2011

Solidaritat i soledat aquests dies.

Adam Zagajewski.
Solidaridad y soledad.
Traducció d' A. Rubió i J. Slawomirski.
Acantilado, Barcelona, 2010.

Absolutament recomanable. Què fa que un llibre escrit als anys vuitanta sota l’ombra d’uns esdeveniments concrets (l’esclafament del sindicat polonès Solidaritat i la subsegüent imposició de la llei marcial a Polònia), sigui vigent per un lector d’avui com ara jo?

És molt probable que senzillament aquest lector que sóc jo, s’hagi trobat que els seu moment espiritual era l’adient per fer-ne una lectura  en termes propis,  i que això sigui tot. Però potser també és possible que aquest serè al·legat en favor a poder ser també dissident de la pròpia dissidència , a poder tenir un espai propi, un pensament propi, sigui plenament vigent perquè potser la busca d’aquest espai propi que anomenem la “vida de l’esperit”, el “cultiu personal”, o qualsevol altre denominació menys presumptuosa, sempre estigui amenaçada per la força de la historia i les vicissituds del col·lectiu, amb independència del moment concret. I que, per tant, el sentit comú senzillament sigui sempre balsàmic. 

Serenitat, sentit comú, humor, imatges sorprenents, decència, tendresa ... en definitiva tot allò que estimo dels poetes polonesos que han escrit a partir de la segona meitat del s.XX que conec.

He subratllat moltíssims paràgrafs i se’m fa difícil escollir un que sigui suficientment il·lustratiu del llibre.

Pàgina 85.

“El antitotalitarismo me convierte casi en un ángel (...) movido por las mejores y más nobles intenciones, el antitotalitarismo me tienta con lo irreal, con la irrealidad del bien (...) pero yo no soy capaz de ser sólo puro y bueno. Sé que vivo en contradicción, en una tensión permanente, entre medias tintas (...) Si obtengo alguna satisfacción es porque, a pesar de todo, corrijo parte de mis equivocaciones y, de vez en cuando, consigo comprender mi error, superar la inercia y experimentar la imperfecta libertad de andar desencaminado.

dilluns, 17 de gener del 2011

borrando tras de mí según un mapa exacto.


Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?


Iehuda Amijai.



Detall de l'antic aparcament de l'estació "Sabadell - Estació" dels F.G.C.




Fotografia de VM

divendres, 14 de gener del 2011

dimarts, 11 de gener del 2011

i m’adono que els ulls palesen la sofrença de l’amor que arribà tard.

Per atzar, descobreixo l'existència del poeta David Rokeah, en aquesta pàgina matinguda per Eduard J.Verger.


PAUL CELAN


Quan Paul Celan vingué a Jerusalem,
els mots codificats dels seus poemes s’escamparen
de la Porta de la Misericòrdia
a la Porta dels Lleons,
i no tornaren a ell fins a la mort.

De vegades, a Jerusalem,
el veig que amanyaga
la cabellera negra d’una noia
iemenita i m’adono que els ulls
palesen la sofrença de l’amor
que arribà tard.

Els mots que conjunyí
a tall d’anagramista
les tempestats congriades entre els mots
i els senyals damunt la paret
són els silencis de després, el poema
de després
.

    
David Rokeah,
Coloms missatgers aturats a l’ampit de la finestra.
Traducció d’Eduard Feliu,
Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

diumenge, 9 de gener del 2011

...preserva una habitació pròpia.


Desig de retirada, de recer, de defugir la història, de retrobament íntim: desig d’una habitació pròpia.

El gabinet i la biblioteca de Michel de Montaigne estaven al segon pis de la torre del Castell de Montaigne (l'única part del castell que es va conservar després de l’incendi de 1885). En un mur del gabinet es pot llegir encara:

“L’any de Crist de 1571, a l’edat de 38 anys, en la vigília de les calendes de març, el dia del seu aniversari, Michel de Montaigne, fastiguejat ja fa temps de l’esclavitud del palau i de les tasques públiques, mentre, encara incòlume, desitja refugiar-se a l’empara de les doctes verges, on tranquil i lliure de preocupacions, travessarà finalment la petita part del trajecte que li resta per recórrer, si el fat així ho concedeix, ha consagrat aquesta seu i aquest dolç amagatall dels seus avantpassats a la seva llibertat, tranquil·litat i lleure. ”

Són ben conegudes les inscripcions a la fusta de les bigues del refugi de Montaigne, vegeu per exemple aquesta bitàcola o les pàgines finals d’aquesta edició dels assajos.  He pensat, de tant en tant reproduir alguna d’elles. Començo avui per una un pèl pessimista.

 A les biguetes de la primera volta:

2/s. “Déu atorgà a l’home l’afany de conèixer per tal que li serveixi de turment.”

 Eclesiastès (Cohèlet)  I, 13.

dimecres, 5 de gener del 2011

...pero lo cierto es que rebosaba alegria. Més Zagajevski per començar l'any.


A propòsit de l’alegria pel pressentiment de la imminència de la escriptura... afegeixo al el següent text al post del dia 2.

Pàgina 8

“recuerdo muy bien una contradicción que siempre me había chocado: los disidentes prodigaban análisis, quejas, críticas e incluso gritos de desesperación, pero al mismo tiempo se lo pasaban en grande, disfrutaban de su disidencia, del riesgo que ésta comportaba, y se sentían orgullosos de su coraje. Naturalmente no podían ni mencionar tal cosa: era obligatorio hacer uso del lenguaje de la sociología y la preocupación. Y aunque yo estaba en París, sentía una presión parecida: oficialmente, tenía que ser un inmigrante desconsolado, pero lo cierto es que rebosaba alegría, la alegría que proporciona la soledad. Era libre, estaba enamorado, no tenía jefes ni colegas, y presentía la inminencia de la poesía. Sabia que iba a escribir y que lo haría mejor que antes. ”

Adam Zagajevski
Solidaridad y soledad
Traducció d’A Rubió i J. Slawomirski
Acantilado, Barcelona, 2010.

Val la pena aclarir que el llibre és un conjunt d’assajos escrits l’any 1983 quan Zagajevski  era un emigrant/exiliat a París. El  llibre parla sobre el contrast de la vida intel·lectual en un país, el seu d’aleshores, sotmès al totalitarisme i la mateixa tasca en una democràcia occidental,  però també conté una indagació lúcida sobre com conrear l’esperit, la solitud, una vida més plena en definitiva, ja sigui  en un règim opressiu com en un sistema a on l’asfixia prové de la reiterada vacuïtat.

Els dubtes i els plantejaments de Zagajevski són estimulants i plenament vigents. Podria haver escollit un text més significatiu del to del llibre (el que he escollit no ho és gens en absolut), però em costaria perquè a vegades em trobo marcant pàgines senceres que trobo encertadíssimes i brillants.

Acabo bé les festes, comença bé l’any. Jo no pressento d’imminència de res  però em deixo anar pel torrent de vida dels dos llibres que llegeixo ara, ambdós de Zagajevski.

Que els reis siguin generosos amb nosaltres, que ens portin alegria.

Bona nit, dolços somnis.

diumenge, 2 de gener del 2011

Horas tempranas, Se aproxima la alegría. Tornant a Zagajewski

Un mirador al camí de ronda prop de la platja de Sant Pol. Vigiles el fill que "ha descobert un paradís" a les formes abruptes de les roques.  El mar, com sempre, et neteja: obres el llibre que portes a la butxaca, somrius, i et deixes endur pels bons presagis del matí.

Aquests bons presagis també són per tu.

Dolços somnis, bona nit.

-o-

HORAS TEMPRANAS (Adam Zagajewski)

Horas tempranas de la mañana: todavía no escribes
(no intentas escribir), tan sólo lees indolente.
Todo está inmóvil, tranquilo, pleno como si
fuera un regalo que nos ofrece la musa de la lentitud,

como antaño, en la infancia, de vacaciones, cuando
se estudiaba largo tiempo el mapa de colores antes
de la excursión, un mapa que prometía tanto,

o el momento antes de dormirse, cuando todavía no hay sueños,
pero ya se presiente su llegada desde diferentes partes del mundo,
su marcha, peregrinación, cuando velan al lado del lecho del enfermo
(enfermo de la realidad) y la animación entre figuras medievales
encorvadas en una quietud eterna sobre la catedral;
Horas tempranas en la mañana, silencio;
                                  todavía no escribes,
todavía entiendes tanto.
                                  Se aproxima la alegría.




Adam Zagajewski
Antenas.
Traducció de Xavier Farré,
Acantilado, Barcelona, 2007.

dissabte, 1 de gener del 2011

Enemigues de l'ànima, Lúcida i tendra, Clara Soley.

Tres novel·les, un assaig i diversos poemaris inèdits: el balanç de lectures clandestines dels darrers tres anys de producció (brillant) dels amics. Tota aquesta llum fulgint sota les pedres.

Et dius que encara sort que vivim a l’època de l’Open Office i dels arxius pdf, que si no encara hauríem de mecanografiar-nos, com si fossin Samizdats, les nostres pròpies còpies de les joies que els amics van parint.

No havies coincidit gaire amb la Clara, però havies coincidit,  per això t’has alegrat quan has vist el seu llibre als aparadors i per això, perquè un llibre que surt de la clandestinitat sempre és una alegria, has entrat a la botiga i l’has comprat... i per això, perquè acabes de fer un acte de pura militància, quan te l’embutxaques encara no saps si “Enemigues de l’ànima” és una novel·la, un recull de contes o un tractat de metafísica, "és el que té la militància" et dius.

Nadal, extenuat. El cos es recupera amb una lentitud que exaspera, els nanos fan massa soroll, i totes aquestes anades i vingudes... Però almenys hi ha temps, temps de debò, per llegir. Obres el llibre de la Clara sense cap expectativa, "és el que té la militància" et dius. Llegeixes el primer conte (no es tracta doncs d’un tractat de metafísica) i hòstia! Tot d’una saps que has encertat.

Com no veure’m reflectit als personatges dels seus contes, si són la vida mateixa. M’agrada la mirada lúcida, sovint esmolada però tendra que desprenen els relats. Els anys t'han ensenyat que sense tendresa, la ironia és una arma ens mans d'un fracotirador emboscat. Amb tendresa però, la ironia és una defensa, un recer, un mirall que potser reflecteixi el millor de nosaltres, una via de comprensió.  

M’oblido de la militància i la mare que la va parir i senzillament frueixo d’un parell de contes cada cop que puc (i aquest Nadal si que puc!) asseure’m al sofà sense mirar el rellotge: cap fill per recollir, cap càlcul empantanat, cap classe per preparar.

Així doncs, l’enhorabona Clara, i gràcies per aquests contes que m’han fet somriure i estremir-me també.


Clara Soley
Proa, Barcelona 2010.