Magnificat (I)

Li dic a l’Álex, que em fascina la paraula Samizdat. La vaig conèixer quan vaig saber que aquesta va ser la forma en què va ser distribuïda inicialment "El Vertigo" d'Evgenia Ginzburg i tants altres llibres durant l’Stalinisme. Llibres mecanografiats, distribuïts entre un públic exposat que en alguns casos contreia, en rebre un gastat exemplar, el deute de mecanografiar en secret un nou exemplar del llibre a màquina; de relligar les pàgines i de tornar a posar-lo en circulació.

És clar, vist així és gairebé un excés impúdic referir com a Samizdat a la literatura que fem circular en forma d’arxius per correus electrònics o pels blocs. Però és també una mena d'homenatge a aquests textos en els que darrerament trobo recer i plaer.

Així doncs, avui extrec i comparteixo un poema del darrer Samizdat que he llegit: un esplèndid poemari de  Jorge Brotons, “La velocidad de las piedras”. Avui, de la mà de la tercera part del llibre (“Hotel Magnificat”), la meva preferida,  viatjaré novament a Girona. La propera parada serà Nàpols.


GIRONA

Se despierta uno por la mañana
en una habitación de hotel
completamente iluminada
por el vestigio de unas fachadas.
Eso es lo que tiene de bueno
amanecer en el barrio antiguo
de una ciudad con historia:
cualquier ciudad es correcta:
cualquiera vale para ello
mientras tenga un barrio antiguo
que borre las huellas del pasado,
los marcadores de su memoria.
Se levanta uno por la mañana
en uno de esos lugares
y lo bueno que tiene es que
—como las piedras que le rodean,
siente que borra su huella
y deja paso a una desconocida
y nueva arqueología de sí mismo.

Eso es lo bueno que tiene:
que pasa sin saber cómo,
tomándose un café en una plaza
soleada al lado de la persona a quien se ama.


Jorge Brotons
La velocidad de las piedras
(Inèdit).