L'orfebre i la imatge. El Cielo y la nada de Toni Quero

Toni Quero
Fotografia de Lisbeth Salas

El ritual no succeeix sovint. A l’època de la sobreproducció, de la instantaneïtat, els amics treballen amb el rigor de l’orfebre, amb el secret de l’alquimista. Però a vegades passa, i desprès del cafè, desprès de tantes paraules, de la motxilla surt un plec de fulls enquadernat amb espiral, i saps que el que hi ha escrit valdrà la pena. I tenim sort, perquè d’una manera o altra al cap d’uns mesos -que poden ser anys- acabes tenint a les mans els poemes que es dibuixaven en aquell plec, ara ja en forma de llibre. El llibre de l’amic, els poemes que porten anys acompanyant-te, els poemes que has escoltat de la seva veu, els poemes que ja formen part de la teva pell, ara ja fixats i alhora a la intempèrie. Això és el que em passa amb els poemes d’en David Madueño, amb els poemes de Toni Quero: els poemes dels amics.

Tinc a les mans “El cielo y la nada” de Toni Quero. Com convidar-vos a llegir els seus poemes? doncs amb una certa consciència que la poesia d’en Toni es presenta al lector com un “tot o res”, perquè en ella hi trobem una veu, un univers i una actitud radicalment pròpies. Una veu, un univers, una actitud que en Toni ha mantingut al llarg dels anys d’una forma insubornable, al marge de modes i corrents, assumint el risc que a còpia de ser inclassificable la seva poesia pogués esdevenir invisible (sortosament no ha estat així).

D’ençà del seu primer llibre “Los adolescentes furtivos” –un llibre que encara m’enlluerna-, la poesia d’en Toni ha estat fidel a tres principis: un ús exquisit i afinadíssim de la metàfora, la construcció d’imatges fotogràfiques de gran amplitud i l’ús de la imaginació a l’hora d’evocar experiències alienes que són una caixa de ressonància perquè en la vida dels altres allò que ens pertany es faci present.

Així doncs, imago. Trobem, evidentment, imatge a les metàfores: poderoses, pertinents, plenes de certesa, com aquestes en aquests versos de Fuegos fátuos, un poema que ens transporta a les rave dels noranta i del qual hi ha una rèplica en forma de conte, publicat en castellà a la revista Tales i en Francès a la revista Nuit Blanche:

(...) nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe (...)

O imatges gairebé fotogràfiques, com en aquests versos de Delta que donen títol al llibre i que a mi em porten a la ment les fotografies de Robert Adams (com també em passa amb els versos de No lugar)...

Pero en algun momento el poema pierde su hilo, los caminos
se tornan arena y se infestan de postes telefónicos.

Una tecnologia obsoleta erguida entre el cielo y la nada incapaz
De aceptar lo inevitable.

... una fotografia, doncs, que podria ser també una de les que pren el protagonista de “Párpados”, la seva primera novel·la, que comparteix escenari amb el poema.  Imatges capaces de crear un ambient d’irrealitat a partir d’un fragment aparentment trivial, talment com a les pintures de Hopper:

La aurora barre las azoteas
un diente de león
flota
capturado por la estática,
entre ropa húmeda y polvo de pizarra

I si, els elements que ja són clàssics en l’obra d’en Toni: l’hora límit: l’alba, l’aurora, la matinada, la caiguda del dia; el cos vist com a una cartografia i l’erotisme desplegat (vegeu el poema Goce); el viatge, al que dedica tota una secció (Fragmentos de un libro perdido) i que serveix per rememorar allò compartit i perdut; o la presència del moment culminant –que com sabem, ens passa desapercebut i que només se’ns fa evident en el record-, vist molt sovint des de l’experiència dels altres, al que dedica la secció Estancias.

I és aquí on es desplega la facultat insòlita que singularitza la poesia d’en Toni: la de la imaginació vera que ens fa adonar que compartim quelcom molt íntim amb vides com les de Maria Polydouri, Marina Tsvetàieva, Emily Dickinson, l’alfèris de Rilke, amb els ciclistes a l’assalt d’un port, amb el darrer soldat de les Ardenes; amb l’esplendor fictici dels personatges de Scott Fitzerald, amb Odisseu: com m’estremeix i em commou el poema Volver, aquest homenatge a Homer, prova fefaent que en nosaltres viuen totes les experiències de tots aquells que han viscut i tots aquells que han viscut a la nostra literatura (allò que no va passar mai perquè passa sempre). I si, és en aquest poema que se’m fa evident que la seva poesia flueix sense obstacles entre la tradició i l’avantguarda.

No vull desvetllar gaire més, el llibre comprèn molts anys de creació: del no-res al cel, deixant espai per tot això que us he explicat i encara per poemes que deixen clar el compromís vital de l’autor com ara els poemes Indignados i Liu Xia. 

Al final, però, tot es redueix a que estimo aquests poemes que m’han acompanyat i també m’han reconciliat amb la poesia. Serveixin aquestes línies com una invitació a la seva lectura.

- o -

Yo nací —¡respetadme!— con el cine.

    Rafael Alberti

    Now you do what they told ya

    RATM

Respetadme,
fui un adolescente en los noventa,
nuestra religión era la música,
acampábamos en el margen de un río
y bailábamos como fuegos fatuos hasta el alba.

Ellas
vestían jerséis anchos,
ocultaban los puños en el interior de sus mangas
y se zarandeaban como sauces al viento:
sólo si estuviste ahí sabrás que algunas eran tan hermosas
que tu corazón doblaba sin consuelo durante horas.

Aún
percibo el flamear de sus crines
y cómo aullábamos sedientos en la orilla,
pero ese mundo ya no existe,
confié mis recuerdos a robustas carcasas
y frágiles memorias de ocho bits
que han evaporado buena parte de ellos.

Nos
bañábamos entre carrizos y espigas,
los caños manaban torrenciales
y hundíamos los tobillos en el fango.
Sé que en el futuro nos tributarán honores de Estado
como al último soldado vivo de las Ardenas
o a los actores centenarios del cine mudo.

¿Recuerdas?
Nos desorientamos,
el ruido se tornó ensordecedor,
la droga cabía en la yema de tus dedos
y nos conectaron unos a otros
como en una baliza interminable.
Entonces comencé a escribir
y a cuestionar las normas,
las calles ardían por cualquier motivo
y ellas se alejaron irremediablemente hacia la nada.

Aman,
hoy, sus pequeñas vidas, sencillas, ordenadas,
los arroyos son grises y estancados,
¿quién querría volver a sumergirse en ellos?
Pero a veces la música nos salva,
tararean una melodía
y se balancean suavemente
como el brote de una espiga
prolongándose hacia la luz.
Algunos aceptamos la derrota,
sigo sin hacer lo que me dicen
ni escribir como debiera,
pero no voy a cambiar ahora.

(Fuegos fatuos)

Toni Quero,
El cielo y la nada,
XXXII Premi Tiflos de Poesía,
Castalia, Barcelona 2019.

Previsualització aquí.

de quaderns...

Amb la pregunta pendent de com poder compartir el luxe d'haver assaborit un dels quaderns d'en José Moreno arribes a un gener, encara benigne, en el que un dia comparteixes cervesa de blat amb Toni Quero.

La conversa va aquí i desprès, plàcidament, allà. La cervesa de blat em va deixant un regust de regalèssia a la boca i un tel que em dificulta, encara més, la parla. En Toni m'ensenya el seu bonic quadern de treball. Pulcre, ordenat... li envejo la cal·ligrafia. Els poemes, en la seva lletra adquireixen una bellesa plàstica. En Toni, em parlarà després dels quaderns de Luís Hernández. I jo apunto amb una cal·ligrafia dissortada: "16/1/12 Toni Quero, Luis Hernández, Cuadernos". 

Més tard llegeixo a la Wikipedia que "Tras la aparición de Las Constelaciones, Hernández renuncia a la publicación formal de sus escritos. Hasta su fallecimiento, el poeta publicó en algunas revistas, diarios y antologías. A partir de 1970, Hernández comenzó la heterodoxa práctica que lo llevó a convertirse en una casi leyenda urbana: redactó a mano sus versos en innumerables cuadernos, en los que su bella caligrafía se aunaba a la fuerza de su voz poética. Dichos cuadernos muchas veces los regaló a amigos o, incluso, a personas que no tenían interés en la literatura. La utilización de estos cuadernos y otros diversos materiales (tales como servilletas, telas, y demás) no debe verse sino como otra forma de practicar la poesía por parte de Hernández".

No es pot demanar, encara, a la pantalla que reprodueixi el tacte o la olor del paper i de la tinta, però podem compartir una mica d'aquests quaderns en la reproducció en línia que ofereix la Pontificia Universidad Católica del Perú. Feu click al dibuix de la tassa a on diu "Menú", o directament seguiu aquest enllaç.

Cuando acaba septiembre. José Carlos Llop

La casualitat novament et porta a un descobriment lluminós. Una recomanació sense matisos.

La xarxa en va plena, però jo fins ara, desconeixia l'obra de José Carlos Llop, i ha estat un encert poder dedicar-me temps aquest Nadal passat, per assaborir aquest poemari curt i elegant.

Si, diguem que és poesia culta, però al capdavall són poemes lligats a la vida. Com quan es descriu  la pervivència del desig en versos com aquell de "Marcial Regresa a Hispania", que tant t'ha recordat a la poesia (secreta? Samizdat?) d'Álex Holgado, quan diu:

"No soporto envejecer -mientras el deseo
enciende la mente y el cuerpo no basta-,"

 o com en aquest "vestit de flors"

EL VESTIDO DE FLORES

Como reyes antiguos
-David, por ejemplo
o Candaules- sabemos
que una mujer desnuda
detiene el mundo.
Que la vestimenta engaña
pero al revés: no es adorno
sino camuflaje.

                   Las mujeres
al quitarse la ropa
se convierten en diosas,
antiguas como esos reyes,
ya que en ese instante
cada mujer instaure un reino
hipnótico y al margen.

                  Hoy eras tú,
de quien nada sé, sentada
sobre las rocas rojas,
la piel oscura y ámbar,
cuando al ponerte de pie
y coger tu vestido de flores,
nos has ofrecido al mar
y a mí, como quien se regala,
de la nuca hasta el tobillo.

No he de olvidar nunca
tu cuerpo contra aquel vestido
de flores, como papel pintado
sobre un blanco africano,
que te ha ocultado poco a poco
con delicadeza
con que se embala una tanagra,
o un fresco tebano de la III Dinastía.

Y he vuelto a comprender, 
ya pasados los cincuenta,
el fin de Marco Antonio,
el destino de Urías,
o que Troya ardiera
por los cuatro costados.

(J.C. Llop)


Llegint el llibre no m'he pogut estar de recordar versos dels amics, ja he mencionat a l'Álex Holgado,  però també he tingut present en Toni Quero en la lectura del llibre, i també en Jorge Brotons, que hagués pintat amb aquarel·la uns versos com ara aquests del poema "Formentera":

"L'aigua turques i les sargantanes maragda
i això no és un tòpic, sinó un mantra
de la felicitat, si es pot dir felicitat
-parlam d'adults- a l'anestèsia de tot mal."

És bonic, penso, llegir un excel·lent llibre com aquest, amb l'eco dels versos dels amics fent companyia.

José Carlos Llop
Cuando acaba septiembre
Lumen, Barcelona 2011.

Los adolescentes furtivos ja caminen.

Avui, davant d’una notable audiència, hem presentat el primer llibre d’en Toni Quero, “Los adolescentes furtivos”, que l’any passat va guanyar el Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009, atorgat per la Fundació Antonio Machado de Cotlliure.  El llibre es presenta en edició bilingüe en francès i castellà, amb traducció al francés de Renada-Laura Portet, i amb un luxe de prefaci a càrrec de Pere Gimferrer.

Si voleu una crítica "com Déu mana" del llibre us suggereixo una visita al bloc del poeta i crític David Madueño. jo només aprofito ara per compartir quatre sensacions després de la lectura del llibre.

Quan ens vam trobar amb en Toni per primera vegada per parlar de la possibilitat de presentar el llibre a Sabadell, em va dir que es tractava d’un llibre generacional. Jo, que havia llegit alguns dels poemes que componen el llibre a les Plaquettes de Poesia que edita Papers de Versàlia i que també havia llegit els poemes que ell ha penjat a la seva pàgina web, vaig arrufar el nas. No n’estava convençut. Si bé, és clar, en efecte, hi havia el poema “Si yo fuese Kurt Cobain” però en general no trobava elements en la poesia que jo coneixia per qualificar-la de generacional. Però, com no podia ser d’altra forma en Toni tenia raó (al capdavall el llibre l’ha escrit ell).  I és que aquesta és la màgia d’aquest negoci: si bé la major part dels poemes es poden llegir perfectament de forma independent, tinc la  sensació que llegits en la unitat que és el llibre adquireixen un altre significat, una altra càrrega, una altra connotació. Els poemes tramen una vida entre ells quan s'apleguen.

I és que el llibre està deliberadament escrit de forma unitària. En ell trobem, en forma de trànsit  de la nit al dia, la descripció d’un moment en el que els habitants dels seus poemes també estan transitant d’una època de les seves vides (per cert, no l’adolescència. Obviament l’adolescència és una metàfora) a una altra que els és incerta.

El llibre s’inicia ens uns paissatges nocturns i urbans, a les hores en la que la luz es un animal herido/ que danza, como las tribales formas se contemplan. En aquest context apareix una tensió, una inquietud que a mi em sembla serà el motor d’aquesta travessa que ens proposa el llibre. I és que en algun moment els habitants dels poemes identifiquen la imminència; de l’aurora com una font d’incertesa.

En efecte, al llarg del llibre, però principalment al seu inici, la llum; l’alba; l’Aurora és una metàfora reiterada del final d’un moment que els adolescentes intentenen perllongar. I és que no exempts de certesa, aquests adolescentes saben que amb l’adveniment de la llum en formación marcial, diminutos oficinistas anida(rán) en su terrario de espejos.

Aquesta tensió inicial, de fet ve acompanyada d’una altra que per mi ha estat una petita font de confusió en la primera lectura. Perquè malgrat que estèticament trobem una fascinació per certes actituds romàntiques, límits, pròpies dels poetes maleïts, finalment el llibre no cau en l’enaltiment dels tòpics propis del “malditisme”. Així, malgrat l’afirmació segons la qual el jo poètic  Abrazó los tópicos/y la belladona/y amaneció/ derramando/los párpados/por las esquinas, no trobarem una actitud nihilista ni la típica pulsió autodestructiva.  De fet, aquest és un llibre encesament vital. El que no podem – i només cal veure la inquietant foto de la portada- és esperar una celebració solar de la vida: en aquesta primera part del llibre els poemes estan poblats per personatges lucífugs que potser ho són perquè la seva pròpia llum és suficient per encendre l’alta nit que habiten.

I és que un també té la sensació que res no han de témer aquests adolescentes, perquè finalment han crescut ben alimentants sota la llum que irradien els cossos. Al cap i a la fi, no s’acaba el temps pels amants, i ells ho saben, i si no ho saben ho intueixen, i ho acabaran per saber.  “Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí”.

L’amor, l’altre, l’estimat és en aquest llibre un element de certesa i confiança sempre present, i com no podria ser d’una altra manera, l’erotisme impregna bona part dels poemes, No debades aquests falsos adolescentes lamen la belleza/ que exhala/ de sus propios cuerpos. Hi ha aquí moments magnífics, com un esplèndid poema, “Detrás”, a on jo crec que en Toni  ha captat amb precisió  un dels elements més essencials de l’erotisme que és el gest i el moviment. 

Cap a la meitat del llibre s'atura una mica el ritme, els adolescentes  rendeixen comptes amb els referents i també s’adopta un to més reflexiu. És en aquests poemes en els que es desplega un altre tipus de saviesa que ens diu que en realitat el trànsit ja s’ha consumat.

Vengo Acumulando piedras por si acaso

algún día regresas.

(...)

Es dura la vida de la piedra.

Nada en ellas me es ajeno.

Asisto impasible a su erosión,

algunas se tornan mas agrestes

otras  dulcifican sus formas,

 pero aun en ellas no te reconozco.

Ja al final, el llibre es retorna a la inquietud, al moviment inicial, però aquests adolescentes han inhalat molta de la saviesa que exhala del altres cossos. De fet, mai no havien semblat entretenir-se a mirar-se el melic. Com he dit, aquests adolescentes s’han alimentat a l’empara d’una llum carnal, i al final és l’amor i és l’altre el que permet irrompre amb confiança al moment terminal de la seva condició de falsos adolescents: Y al romper el alba y sobrevenir la aurora/ permanecías allí.

En Toni ha escollit un registre culte, amb un predomini de la metàfora, amb una profusió d’imatges... que potser es podrien qualificar d’oníriques; també amb un cert gust per l’exotisme. Però no m’animo a fer servir el concepte “barroc” per definir-lo. De fet el mateix autor declara la seva aposta estètica quan afirma en un poema. Tomad el poema/ bebed sus versos/ con el mismo respeto/que admirais el cuadro.

De fet, és el poeta l’Àlex Holgado qui millor resumeix aquesta nova bipolaritat amb la seva habitual profunditat i perspicàcia: “Quero navega en bajeles decimonónicos  pero de vez en cuando enrola tripulaciones de la calle”: Chicas hispanas desenredan sus trenzas en las cabinas/ y anotan versos de nueve cifras sin remite. Una molt bona descripció.

Felicitats Toni, per la teva obra, per la teva actitud i molta sort,  tota la sort que et mereixes.

- o -

Toni Quero, 
Los adolescentes furtivos
Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009
Pròleg de Pere Gimferrer
Edició bilingüe castellanà/francès amb traducció de Renada-Laura Portet.
Perpignan, Cap Béar éditions (2010)
Distribuït a Espanya per Nordest Llibres, S.L.