Vetlla, fotografia de VM (2023)
inclosa al fanzín Fill, mirall, estramoni, 2026.
« (...) L’estiu de 2008 vaig decidir endur-me aquell llibre d’un poeta que no coneixia, la traducció que Jaime Priede va fer de Repair (Reparación, Bartleby 2007), per com em va pertorbar el poema pel qual es va obrir el llibre i que vaig llegir a peu dret a la llibreria: The blow (el cop). En ell es descriu com un home, espantat i en una reacció instintiva (but didn’t that make it worse?), colpeja a un captaire. Williams es pregunta si aquell home lamentava el que havia fet, si ho lamentava per la dignitat del captaire o pels anys que havia intentat aconseguir la innocència. The blow parla de la por a l’altre, de com podem ser de paorosos per als altres i de com ho podem ser per a nosaltres mateixos. D’ençà que la poesia de Williams, per la seva combinació d’introspecció, de memòria i de realisme gairebé documental; per la seva manera d’escopir i de cantar, no ha deixat mai d’incomodar-me i d’atreure’m.
Aquell matí vaig tornar a pensar en el poema perquè la nit anterior, en J. ens havia demanat algun suggeriment, per un Àlbum que examinés la dualitat por/poder, i també vaig pensar en un poema que Williams va dedicar als fets relacionats amb la mort de Martin Luther King, un poema sobre el qual va treballar durant trenta anys. Pensava en The blow, però no vaig sentir el cop, que devia ser fortíssim. Quan el vaig trobar caigut a terra, sense consciència, un fil de sang li rajava de la boca. Encara m’envaeix una mena de fred que m’omple i em paralitza quan ho recordo. Una estona després, ja recuperat, el meu fill em va preguntar com era que no li havia fet cap fotografia mentre estava a terra. Que potser no estava jo assistint un a taller de fotografia? De nit, vaig reunir forces per atendre l’encàrrec d’en J. Vaig anar a buscar el llibre, i aquest es va obrir per un poema que no recordava:
ÚLTIMES COSES
En una safata d’assecatge a la cambra fosca d’un amic fotògraf,
vaig trobar una foto del seu fill l’instant després de la seva mort,
les ulleres encara posades, una gota de sang atrapada a la boca.
Recentment, el meu amic va fer un llibre per commemorar el seu fill;
prop del final, hi ha una foto presa el dia abans que el fill morís;
la llegenda diu: “Aquesta és la darrera foto de l’Alex”.
Estic segur que el meu amic no sap que he vist l’altra foto.
¿Traeixo la seva confiança en explicar-ho?
Abans de mostrar això a algú altre, li hauré de demanar permís.
Si ho esteu llegint, sabreu que el meu amic m’ha perdonat,
que qualsevol petita veritat que la seva història pugui encarnar
val l’angoixa de recordar aquell moment reflexiu
quan, després de cinquanta anys de fer-se amb la realitat a través d’una lent,
la seva càmera, sens dubte, va arribar al seu ull per si mateixa,
i el seu dit, segurament també pel seu compte, va prémer el disparador.
(C.K. Williams)»
Fragment del meu comentari “Allò que els ocells no presagien” al llibre col·lectiu Por/Poder, Àlbums Versàlia 4 (Sabadell 2024). Poema de C.K. Williams “The last things” (Repair, Farrar Straus and Giroux, 1999), traducció de V.M.
Fotografia: VM, 2023.
- o -
Al tren, un nano treu un fotòmetre i realitza una mesura. El gest em recorda al del meu fill, fotògraf. Em sento envaït per una forma de tendresa, ric (sonorament) i li pregunto:
– Què et surt?
– 2.8 si “tiro” amb 100ASA.
El nano m’atansa una Leica M3 que es treu de la butxaca de la caçadora texana. Li dic que és preciosa i que vagi amb compte amb els carteristes. M’explica que és del seu avi; que està espatllada i que, com a molt, dispara a 1/60, però que la fa servir. “És clar, és del teu avi, és un tresor”.
Aleshores m’ensenya una foto en BN de la seva àvia, nonagenària, un contrallum mentre l’aixequen per portar-la a banyar. Em diu que és la seva darrera foto. Segons com és una foto “normal”, segons com és una “fotassa” (és, realment, una fotassa). Em fixo en unes guspires de llum que envolten l’escena. Li pregunto què són i em diu que són un altre defecte de la càmera: entrades de llum.
M’ho penso una estona i, finalment, li dic que això de només poder disparar a 1/60 potser ho hauria d’arreglar perquè el limita molt, però que potser no arreglaria això de les entrades de llum perquè li donen un sentit espiritual a la seva fotografia. Ell assenteix i em diu
“La fotografia digital ha democratitzat la fotografia, però no puc deixar de pensar que la llum que va il·luminar aquella escena es va materialitzar a la pel·lícula, i que encara està i estarà mentre la conservi”.
Sí, fotassa.
El camí ha esdevingut nocturn. Les Gavarres acaben de forma abrupta, donant pas a les urbanitzacions. Els camps propers als primers carrers estan sotmesos a l’ambre dels llums de sodi dels fanals. Són, també ells, camps insomnes.
Fotografies VM, desembre de 2023
Fotografies: VM, març 2023
ii
Els fanals
desvetllen les capçades. Pobres
arbres insomnes.
Del poema apunts de novembre
(ull nu, Témenos 2022).
Aquests dies el meu fill Albert em parla de la seva mirada, de com voldria que la seva mirada fos la seva vida: podria ser d’una altra manera?
M’interessa, és clar, tot el que avui m’explica, però sobretot sento fascinació per veure amb els seus ulls i em sento estremit per la continuïtat amb aquelles primeres fotografies quan era un infant que jugava, amb el ressò en el temps d’aquella resposta inversemblant.
Miro avui doncs, novament, amb els ulls del fill, i comparteixo tres de les seves fotografies. Tres textures diferents. Tres capbussades a la seva ànima.
Nocturn.
Albert Mañosa (2020)
Presagi.
Albert Mañosa (2020)
Trencadís.
Albert Mañosa (2020)
 | ||
| Harry Calahan Cattails against sky, 1948 The Art Institute Chicago |
 |
| Weeds against sky, 1948 The Art Institute Chicago |
 |
| Autorretrat. (c) Jen Davis |
Us recomano que visiteu la pàgina web "El ángel caído" dedicada al món de la fotografía.Veureu nens... des de la més absoluta ignorància, constato que darrerament m’estic obsessionant cada cop més amb la fotografia. Em sembla una de les arts amb més capacitat per mentir, o dit d’una altra manera, de recrear, de refer el món (que és el que segurament ha d'oferir l'art). Posem per exemple dos casos aclaparadors, que en el passat immediat m'han obsessionat.
En primer lloc la impressionant col·lecció de fotografies que Richard Avedon obtingué a la part profunda dels Estats Units en el període 1979-1984, i que estan editades sota el títol “In the American West”.
W.Evans 1936. Charles and his father Floyd Burroughs, Alabama cotton sharecropper.
