La vida fugaç de l’oreneta
en la meva
Nativitat Ayala,
El cel dins la pedra
Sabem que tota alegria és sempre impura, que porta en si la llavor de la dissort. Però, i el dolor, que fa de nosaltres una terra devastada? Pot arribar a ser fecund el dolor?
Fa gairebé onze anys, una nena va morir en un accident trivial: en un no-res la nostra vida és fendida. Uns mesos abans jo havia segut al seu costat a l’Aliança Francesa de Sabadell. La recordo disposada a amarar-se, com nosaltres, de bellesa i de coneixement, recordo haver pensat en el seu futur, que imaginava esplèndid.
La nena era la Maria Gerona Ayala. Sobre el dolor del pares només podem guardar silenci, qualsevol paraula és sobrera, la llavor d’una impostura. Podem, però, deixar-nos endur per la seva veu, perquè tant en Josep Gerona com la Nati Ayala han escrit dos llibres terribles i bellíssims, profunds i bellíssims... senzillament bellíssims en memòria de la Maria.
Un d’ells, “El no-res perdura sempre,” de Josep Gerona, batega ara les meves mans. El llibre va guanyar el Premi Pollença de Poesia 2020, i està editat per El Gall Editor amb una cura i una sobrietat amb perfecta sincronia amb el text de Gerona.
Voldria que aquest llarg preliminar no fos dissuasiu, com ho és la perspectiva d’haver d’encarar el dolor, perquè “El no-res perdura sempre” és un llibre magnífic, rellevant en mig de l’immens soroll que també es manifesta en el món dels que llegim poesia, un llibre que us vull convidar a llegir.
Potser una cronologia, el llibre es vida que es desplega en un retaule que no només conté dolor. “El no-res” és un llibre obert i polièdric, ple d’homenatges, on ressonen lectures i músiques. Un llibre amb formes diverses. Un llibre cultivat, on hi ha espai per a poemes plens de tendresa que llegim estremits, nosaltres que hi podem llegir les premonicions, com aquest que apareix a la primera secció (Bach, que és quan Déu parla als homes):
VETLLA
Mentre dorms, estesa, callada, innocent
–com si ja fossis morta, però encara no ho ets –,
cara amunt com si volguessis beure de les estrelles
un glop de vida eterna, sento només
veus i més veus de guerra, als meus peus.
En parlen, la justifiquen, la repeteixen
mil vegades la mentida, més de mil cops
per fer-la creure. Així que, filleta meva,
no sé el que ens pot durar aquesta pau tan petita,
aquesta íntima festa on tu i jo
cantem i riem: oh la gran felicitat
d’aprendre un nou món
i d’inventar-ne les paraules!
No sé fins on ens deixaran seguir-lo,
ni quan no ens tallaran el feble cordó
de l’existència perquè tornem a dins la foscor
d’abans del nàixer.
Del que haurem viscut,
d’aquesta abraçada llarga i forta
–més forta que un tro d’anit –, ni tu ni jo
no en podrem guardar record.
Haurem estat fugaç estel
brillant com eixa llum per unes poques hores,
les escasses llunes que tu
hagis somiat aquest insòlit regne d’amor.
Arriba el cop, la vida sembla haver-se deturat, ser només memòria. A la segona secció (Mozart, que és quan els àngels canten), hi trobem:
SETZE DE FEBRER
Behind the hill is sorcery
And everything unknown,
Emily Dickinson
Algun dia brillaren com la Seda,
breument. I després les cendres,
les va escampar el vent —els àtoms que volen
es desprenen i mai no deixaran de ballar.
Nosaltres ens vestim amb els aniversaris,
els abrics que ens treuen el fred dels morts
—el seu Oblit.
Ells havien dat al món
rialles noves. Molt estrictament,
Simetria ens n’ha retornat sanglots.
¡Aquí s’havia celebrat tant!
Hi regnava la joia. Amb entusiasme
vam viure-hi catorze anys de festa.
Mentre tu vas restar en aquesta terra
vam ser humans amb la llum als ulls
—com tants d’altres—, petits éssers
que empelten paraula amb esperança.
Abans de la teva desaparició,
aquí es celebrava. S’hi celebrava molt.
S’escau el vers d’Ungaretti: “Reparo, sobrevivint-te, l’horror dels anys que t’usurpo”. La vida es va vivint: “com comença la traïció?/ vivint i fent per viure”, l’àvia envelleix mirant de “traure del parèntesi/ de la seva petita vida algun/ rebrot de força per viure”; s’escolen paisatges i converses; s’escolen altres pèrdues (el sentit record d’en Robert Ferrer, per exemple). Sentim la vida, que sempre troba escletxes, cançons i àries, pel·lícules franceses, postals... tot de textos que acompanyen la lectura i s’hi integren: llibre-àlbum, retaule:
A PROPÒSIT DE DARWISH
T’he d’escriure, Robert, en relació
al poema que obre el llibre
de Darwish que et volia regalar
—i que ara ja no podràs llegir.
Comença amb «faré aquest llarg camí... fins al final»,
després hi diu que «no té res a perdre»
i que «creuarà la filera de palmeres».
Ens hi compara amb el curs veloç de les fletxes:
la nostra vida fa molt poc que dura
i pot tornar a començar? —ell s’hi pregunta.
Em semblava que et podia donar pau,
com me l’ha donada a mi.
Però ara, Robert,
ja no puc fer res més que escriure’t
a propòsit del poema de Darwish.
El poeta afirma que el seu gran dolor no li ha servit per entendre millor res, però que li ha atorgat, això sí, el privilegi de poder sentir-se més a prop de tots els que pateixen en aquest món nostre. I no, certament el dolor no calia, però jo agraeixo que amb el seu retaule Gerona hagi aconseguit transformar la terra devastada en un paisatge òrfic: un lloc ordenat, conreat amb discreció, un llenguatge que és un indret a on poder anar a l’encontre dels nostres morts:
COM T’ESCRIURÉ
II
(al matí)
Què m’has escrit amb les ratlles de sol
a la paret del quarto? Què m’hi poses?
És salutació o és comiat?
T’ha costat molt aprendre a escriure així?
Perquè jo també tinc ganes
de deixar enrere aquesta
lletra gris que em pesa com el plom,
i ser capaç de cantar com l’ocell
les meravelles de llum.
Però encara no en sé.
Ensenya-me’n tu!
I així, amb la paraula ordenada Gerona ha bastit un regne d’amor que perdura. Sé que tothom tenim un munt de propostes i lectures, com per omplir unes quantes desenes de vides i mai no sembla aturar-se aquest brunzit, per això agraeixo que el llibre hagi arribat a les meves mans, i amb ell poemes que ja sempre m’acompanyaran, memòria de l’oreneta i de l’home que tenia geranis al seu balcó, i que jo vetllava.
Josep Gerona Fumàs
El no-res perdura sempre,
El Gall Editor,
Pollença, 2021
- o -
A la darrera versió del llibre no es va incorporar, finalment, aquest preciós poema que evidencia la tensió que ens acompanya (fills, com som, de temps despietadament escèptics), el dubte sobre la realitat o no de l’invisible, si allò que semblen senyals són només fruit del nostre desig, paridòlies (per fer servir una imatge que apareix en un altre poema). Reprodueixo el poema inèdit, amb el permís del poeta i tota la gratitud:
T’HE COMENÇAT A PINTAR UNA SUITE
T’he començat a pintar una suite
–quatre gargots sobre papers encerats–
ara que falten pocs dies
pel vuitè aniversari
de la teva partença. Li he dit
«Suite de juny per a la Maria».
Els noms dels papers són coses així:
la meva filla és viva,
autoretrat del vint-i-sis de juny,
la casa serà sempre casa nostra,
cada estiu retornem a la mar...
Serà la teva presència
o és la teva absència
que em fa tremolar les mans
quan frego el pinzell per la graella
de les ratlles del cartró.
¿Els colors de les taques no tindran
alguna significació desconeguda
o oblidada en néixer?
El monòleg de les meves preguntes,
que ressonen com frases retallades,
cerca la teva veu en les respostes.
¿És només el meu cervell
qui et fa retornar sempre
o hi ha en el món figures
que em resulten invisibles?
Josep Gerona (inèdit).
El dubte que també és present al poema “Sigui el que sigui”, llegit a aquest vídeo per Berta Giraut:
- o -
- o -
