Marco és un gos d’acompanyament d’una pacient psiquiàtrica que passa la nit al nostre costat al passadís d’urgències. És una bellesa absoluta en aquest continu d’alarmes absurdes (les màquines que monitoren els pacients: què vol dir encara una alarma, si sona tota la nit?), dorm a tocar del cos de la noia que demana plorant el rescat, i ens ha fet somriure a tots i cadascun de nosaltres per la seva pura bondat, la seva pura paciència, la seva simpatia pura: com no ha de portar, la noia, el seu nom i dues petjades tatuades al braç.
Quan ella mori, farà molts anys que Marco haurà traspassat el llindar. Ningú de nosaltres, ni jo ni, molt probablement, la noia, recordarem la nit que demanava el rescat amb el cos del seu gos al costat. Quedaran el seu nom i dues petjades sobre la seva pell.
Marco, bondat pura en aquest desordre d’alarmes i gemecs, que vingueres al rescat, al costat de la noia que el demanava a crits.
