dimecres, 13 d’octubre del 2021

El professor i la tinta indeleble



Allò va succeir en una altra vida. Fèiem camí cap a casa, tornant de Marsella. Ens acompanyava el Professor L, un home discret i amable, catedràtic de la Universitat de Beijing, que s’estava uns mesos a Bellaterra i que ens havia acompanyat al congrés del qual tornàvem. En L suportava amb un somriure que els ocupants del cotxe sovint abandonéssim l’anglès per fer llargues disquisicions català. Quan vam arribar a la frontera es va remoure inquiet “No porto el meu passaport, me l’he deixat a Espanya”. Ens vam quedar en silenci. El guàrdia civil va aturar el cotxe del davant  –com he dit, això va succeir en una altra vida –. Del primer cotxe va baixar el Professor G –viatjàvem amb dos cotxes– que amb la seva habitual desimboltura va encendre un cigarret, va oferir tabac al guàrdia i va iniciar una conversa. Recordo que nosaltres els miràvem en silenci, incrèduls. En acabar el cigarret, en G. Va tornar el cotxe i el guàrdia ens va deixar passar sense ni mirar-nos. Poc després, potser alleugerit per la sort que havíem tingut, L em va explicar que ell havia estat depurat durant la revolució cultural. Que havia estat uns anys en un camp de treball, reeducant-se. No val la pena tractar d’imaginar quina mena de crim contra la revolució havia comès l’aleshores jove estudiant de matemàtiques, senzillament les coses anaven així.

He recordat aquest episodi en llegir avui la crònica de Antonia Laborde   –magnífica- a l’edició d’ahir al diari El País.

També els pares del professor Sheng, i ell mateix amb onze anys, van ser represaliats durant la revolució cultural. El professor Sheng ho devia recordar –la història escriu amb tinta indeleble– quan es va autoinculpar d’haver-se equivocat en projectar la versió d’Otel·lo de 1965, on apareix Laurence Olivier caracteritzat de negre, per il·lustar un seminari de composició musical on s’analitza Otel·lo de Shakespeare a Verdi. “Els temps han canviat i vaig cometre un error al mostrar-la. Va ser insensible per la meva part”. Potser aquesta autoinculpació és la que més m’impressiona d’aquest nou episodi de l’odiosa cultura de la cancel·lació.

Resumeixo: el professor Sheng decideix projectar el film en un seminari per analitzar Otel·lo, de Shakespeare a Verdi, impartit a l’Escola de Música, Teatre i Dansa de la Universitat de Michigan. Escull el film perquè creu que és el que més fidelment representa l’obra de Shakespeare. Creu també que “tant l’obra com l'òpera retraten Otel·lo com a un heroi que és víctima dels blancs”  que podria ensenyar quelcom sobre “els mals comportaments humans universals i sobre problemes com les calúmnies o les acusacions falses”. Error,  blackface: al film Laurence Olivier actua amb la cara pintada de marró: una estupidesa racista inconcebible si el film s’hagués rodat avui, però una pràctica comú al teatre i l’òpera dels anys seixanta. Alguns alumnes es queixen i demanen l’acomiadament del professor: “Vaig quedar atordit”, afirma un dels alumnes al Michigan Daily “se suposa que (les nostres classes) han de ser un espai segur”. A partir d’aquí tot és un rodolar. Cada disculpa del professor és una nova inculpació. El professor és rellevat a petició pròpia. Segons el degà de l’escola el relleu «permetrà un ambient d’aprenentatge positiu “per tal que els estudiants puguin enfocar-se en el seu “creixement com a compositors”».

Imagino el professor Sheng recordant com la guàrdia roja s’endú el piano de la seva mare, tinta indeleble; la por a una paraula sobrera, tinta indeleble; el trasllat a una província llunyana tinta indeleble; l’assenyalament per uns joves consentits i fanatitzats, tinta indeleble; el balboteig inicial de les autoritats acadèmiques, tinta indeleble. «Pel teu bé, fes un pas al costat», tinta indeleble.