He recordat aquest episodi en llegir avui la crònica de Antonia Laborde –magnífica- a l’edició d’ahir al diari El País.
També els pares del professor Sheng,
i ell mateix amb onze anys, van ser represaliats durant la
revolució cultural. El professor Sheng ho devia recordar –la història
escriu amb tinta indeleble– quan es va autoinculpar d’haver-se equivocat
en projectar la versió d’Otel·lo de
1965, on apareix Laurence Olivier caracteritzat de negre, per il·lustar
un seminari de composició musical on s’analitza Otel·lo de Shakespeare a
Verdi. “Els temps han canviat i vaig cometre un error al mostrar-la. Va ser insensible per la meva part”. Potser aquesta autoinculpació és la que més m’impressiona d’aquest nou episodi de l’odiosa cultura de la cancel·lació.
Resumeixo: el professor Sheng decideix projectar el film en un seminari per analitzar Otel·lo, de Shakespeare a Verdi, impartit a l’Escola de Música, Teatre i Dansa de la Universitat de Michigan. Escull el film perquè creu que és el que més fidelment representa l’obra de Shakespeare. Creu també que “tant l’obra com l'òpera retraten Otel·lo com a un heroi que és víctima dels blancs” que podria ensenyar quelcom sobre “els mals comportaments humans universals i sobre problemes com les calúmnies o les acusacions falses”. Error, blackface: al film Laurence Olivier actua amb la cara pintada de marró: una estupidesa racista inconcebible si el film s’hagués rodat avui, però una pràctica comú al teatre i l’òpera dels anys seixanta. Alguns alumnes es queixen i demanen l’acomiadament del professor: “Vaig
quedar atordit”, afirma un dels alumnes al Michigan Daily “se
suposa que (les nostres classes) han de ser un espai segur”. A partir d’aquí tot és un rodolar. Cada disculpa del professor és una nova inculpació. El professor és rellevat a petició pròpia. Segons el degà de l’escola el relleu «permetrà un ambient d’aprenentatge positiu “per tal que els estudiants puguin enfocar-se en el seu “creixement com a compositors”».
Imagino el professor Sheng recordant com la guàrdia roja s’endú el piano de la seva mare, tinta indeleble; la por a una paraula sobrera, tinta indeleble; el trasllat a una província llunyana tinta indeleble; l’assenyalament per uns joves consentits i fanatitzats, tinta indeleble; el balboteig inicial de les autoritats acadèmiques, tinta indeleble. «Pel teu bé, fes un pas al costat», tinta indeleble.