He tornat a veure la bellíssima i commovedora pel·lícula de Denis Villeneuve “La llegada” (Arrival, 2016, basada en un relat de Ted Chiang) on es planteja la possibilitat que el coneixement d’un nou llenguatge pugui modificar la nostra psique fins el punt de modificar la nostra percepció del temps, la nostra consciència, de fet. Una idea estimulant que em fa ressonar en una lectura recent.
Al seu assaig “El conocimiento perdido de la imaginación”, Gary Lachman retorna a la figura d’Owen Barfield, a la que ja havia dedicat unes pàgines inspirades al seu “Una historia secreta de la consciencia”, i a una de les seves idees, com el llenguatge modifica la consciència i com la història de la consciència ha quedat, de fet, reflectida a la història del llenguatge.
Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.
Barfield va dedicar la vida a rastrejar el paper de la metàfora i va veure que la metàfora estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex viu de la forma de consciència que s’expressava a través del llenguatge. Crec que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea (i això és una invitació) s’adonarà de fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent.
M’agradaria reproduir aquí un breu fragment del text de Lachman en el que s’afirma que segons Barfield:
“Si observamos lenguaje de un período anterior, veremos que es más figurativo que el nuestro. Por esta razón ese lenguaje temprano nos puede causar el mismo efecto que la poesía: el de mostrar-nos fugazmente el mundo de un modo diferente o, en otras palabras, el de modificar nuestra consciencia. Como dice Barfield: «Casi todos los tipos de lenguaje que expresen una consciencia distinta a la nuestra» pueden causar este efecto. En la poesía, el poeta pretende conscientemente, o al menos deliberadamente, crear metáforas impactantes que evoquen sentimientos y la experiencia interior que desea expresar. Aspira a un lenguaje vivo y figurativo. Pero, en el lenguaje antiguo, el del pasado, este carácter vivo reside en el propio lenguaje. Nadie aspira a él como lo hace el poeta. Forma parte del lenguaje. El poeta busca alterar nuestra consciencia por medio de metáforas impactantes. El lenguaje antiguo no pretendía tal cosa y aún así lo consigue. Logra por si mismo lo que el «lenguaje poético» persigue”.
(p. 55)
La poesia com una via per modificar la nostra consciència.
- o -
El conocimiento perdido de la imaginación.
Traducció d’Isabel Margelí.
Atalanta, Vilaür 2020.
