De lleis físiques i d'hàbits de l'univers... troballes compartides

El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.

Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).

Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.

La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.

“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.

I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint “El espejismo de la ciencia ” de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des de l'amor de llibres com “Los griegos y lo irracional” de E.C. Doods, “En los oscuros lugares del saber” , o “La pasión de la mente occidental” de R.Tarnas).

Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.

Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.

F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead

Sheldrake cita:

“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)

“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)

“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)

i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…

Troballes compartides.

R. Sheldrake
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013

El batec invisible

Quan el meu amic, el professor David Juher, em va convidar a fer una xerrada sobre bellesa i matemàtiques en el marc del cicle “Contemporàlia. Art i matemàtiques: buscant la bellesa”, em vaig sentir molt il·lusionat perquè, si, podríem parlar de com els matemàtics gaudim del nostre ofici, però sobretot perquè tindria una bona excusa per pensar i llegir sobre una qüestió apassionant: la de com perviu en la nostra visió de la ciència un romanent inconscient de la vella creença, segons la qual l’univers ha de ser bell, harmònic i aritmetizable, és a dir accessible a ser descrit mitjançant les matemàtiques; la creença en que la bellesa que trobem en les formes matemàtiques és un reflex de la bellesa de l’ordre de l’univers, com a mínim de “l’univers supralunar” -permeteu-me la broma- que transcendeix les nostres misèries.

Als científics ens agrada pensar que el nostre llenguatge és neutre, que la ciència està exclosa de qualsevol element de misticisme, que assumim els fets “tals i com són” per difícil i dolorosos que aquests puguin ser,  que la imatge de l’univers com la d’un colossal engranatge és una imatge sense atributs ideològics o culturals. És la nostra èpica, la nostra forma de vehicular l’heroisme, però no té gaire a veure amb la realitat, crec. 

Sabem, per exemple, que el llenguatge de la ciència sovint és explícitament sexual i violent.  No, ni la ciència és neutra ni el seu llenguatge i mètode estan lliures d’elements propis del pensament hegemònic en cada moment. Per mi, és un fet que els científics projectem sobre els objectes d’estudi continguts de la nostra psique (personal i col·lectiva) d’una forma inconscient. I el que és sorprenent i meravellós és comprovar que bona part d’aquests continguts no tenen res a veure amb la racionalitat, i que no sempre han de ser negatius, òbviament.

Per exemple, sobre allò que hem estudiat (ja siguin les òrbites dels planetes, els objectes de la geometria o les relacions aritmètiques) i al llarg dels dos mil cinc-cents  anys d’evolució de la ment occidental sovint hem projectat l'anhel intens i constituent que és l'esperança en una realitat transcendent, ordenada conforme a uns principis d'harmonia i que contrasta amb la nostra experiència quotidiana... la vella parella de duals cosmos i caos.

Certament la visió mecanicista ens ha anat allunyant de l’antiga visió ordenada i harmònica, resplendent diria, de l’univers. Però la nostra obsessió en buscar simetries i invariàncies (les teories físiques més essencials tenen al seu nucli el concepte de simetria) són el romanent de l’antiga creença, sostinguda de forma explícita fins al renaixement però implícita o inconscient a partir de la il·lustració. Una creença que a la xerrada he volgut anomenar amb el concepte de pitagorisme, tot simplificant una mica. Haguéssim pogut parlar d’altres creences com la del platonisme matemàtic, però una xerrada és només un breu encontre.

A un nivell més personal no he volgut defugir explicitar quines són les meves pròpies creences, com ara que  la matemàtica és bella en la mesura que participa de l'ànima de l'univers: que no és ni fred, ni auster, ni sever, sinó animat, resplendent i bell; que busquem la bellesa perquè és un mirall d'allò més íntim, sublim i finalment constitutiu de cadascú de nosaltres (fins i tot assumint el nostre rostre més miserable), d'una part que està en contacte amb l’ànima del món;  i que la bellesa és el batec invisible que ens mena a  esdevenir el que realment som.

Vull agrair molt a totes les persones que van venir a l’aula magna de la Casa de cultura de Girona per la seva assistència i també expressar el meu respecte per la seva curiositat.