El passat mes de setembre vaig poder participar en una nova entrega del cícle “Contemporàlia” organitzat per la Càtedra Lluís Santaló i la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Va ser un privilegi podeu compartir lectures i pensaments en veu alta.
Enllaço el vídeo de la meva xerrada (que comença al minut 6:30, aproximadament).
Durant la xerrada parlo d'una profunda transformació que es va produir durant el Renaixement: de com al redescobrir Plató, els filòsofs naturals de l’època i posteriors, imbuïts de la creença (platònica) d’un ordre geomètric de la natura van elaborar una física en la qual l’univers és descrit matemàticament. També de com la creença en la literalitat de la descripció matemàtica va irrompre com un fenomen nou, quelcom del que vaig ser conscient a partir de la lectura de “Salvar las apariencias”, d'Owen Barfield.
La història de la ciència ens mostra el fet curiós de com aquesta indagació en la geometria de la natura era una indagació espiritual i de com, paradoxalment, la creació de nous models físics (allò que anomenaven lleis) van anar conformant la idea d’un creador que posa en marxa un mecanisme i el deixa evolucionar, ja sense cura. Vaig incidir en com això va anar construir el paradigma de l’univers-mecanisme en el que alguns creuen seguir vivint, malgrat que la física des de fa un segle ens dibuixi un univers que sembla més a un gran pensament, més que no pas a una gran màquina, tot citant a Jeans.
“Avui hi ha una ampli acord, que a la part física de la ciència s'aproxima gairebé a la unanimitat, que el corrent del coneixement es dirigeix cap a una realitat no mecànica; l'univers comença a assemblar-se més com un gran pensament que no pas com una gran màquina (...) La ment ja no apareix com una intrusa accidental en l'àmbit de la matèria; estem començant a sospitar que hauríem de considerar-la més aviat com una creadora i governadora de l'àmbit de la matèria…” James Jeans (1877-1946) The mysterious universe p. 137, 1937 ed.
I finalment vaig compartir una troballa a la que vaig arribat preparant la xerrada (al vídeo al temps 1h 06 min aproximadament), tot llegint “El espejismo de la ciencia ” de R. Sheldrake, un llibre escrit amb una combativitat
equiparable a la capacitat de fer-me reformular els meus propis
plantejaments: admiro l'entusiasme i el vigor intel·lectual dels acadèmics
del món anglosaxó (penso ara en el to muscular, apassionat, escrit des
de l'amor de llibres com “Los griegos y lo irracional” de E.C. Doods, “En los oscuros lugares del saber” , o “La pasión de la mente occidental” de R.Tarnas).
Sheldrake examina el que ell anomena deu dogmes que de manera conscient o inconscient limiten la creativitat de la ciència. Un d'aquests dogmes ens diu que “les lleis de la natura són fixes”, afirmació que Sheldrake se'n carrega de de capgirar en forma de pregunta: “són fixes les lleis de la natura?”. Deixant de banda la qüestió antropocèntrica del concepte de llei, deixant de banda que avui sembli que desliteralitzem la qüestió tot parlant de models, estic convençut que molts de nosaltres seguim sota el supòsit (inconscient) de l’existència d’un ordre subjacent immutable i accessible al nostre pensament.
Per això ha estat una descoberta estimulant saber que en temps propers a nosaltres alguns pensadors, influïts per la descoberta de l’evolució de les espècies van plantejar la possibilitat que l’univers també fos un ens en evolució. De manera, que com els organismes, no es regís per principis immutables sinó per hàbits que també evolucionarien en el temps.
 |
| F. Nietzche, C.S. Pierce, W. James, H. Bergson, A.N. Whitehead |
Sheldrake cita:
“Si assumim radicalment la teoria de l’evolució no només l’hauríem d’aplicar als estrats biològics, els animals i les plantes (…) sinó a les estrelles els elements químics i les lleis de la naturalesa” (W. James, 1842-1910)
“Totes les nostres lleis mecàniques no serien eternes, sinó que evolucionarien i haurien sobreviscut a innumerables lleis mecàniques alternatives” (F. Nietzche 1844-1900)
“Es comet l’error de parlar de lleis naturals. No existeixen lleis naturals sinó hàbits temporals de la naturalesa” (A.N. Whitehead, 1861-1947)
i també cita a C.S. Pierce (1839-1914) i a H. Bergson (1861-1941)…
Troballes compartides.
El espejismo de la ciencia.
Kairós, Barcelona 2013
