No, certament es refereix a les "Suites Angleses", però hi ha de ser en aquest recull, no creieu?
GLENN GOULD: EL COMIAT
Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.
Ara, en una limousine
amb els cromats de l'oblit,
passa entre boscos nevats:
la música va al taüt
com a un piano tancat.
Hi ha un Steinway dins la boira
sonant sense pianista:
al jardí del crematori,
dempeus a la negra gespa,
la Mort, de frac, i amb ulls tèrbols,
escolta les Suites Angleses.
Joan Margarit
Estació de França
Hiperión, Madrid 2002.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Margarit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Margarit. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 de setembre del 2009
diumenge, 8 de febrer del 2009
Les flors dels ametllers sempre amenaçades...Un poema de Xavier Farré
Has arribat a la teva altra ciutat, que mai no serà del tot teva, cent quilòmetres al nord amb les butxaques de l’abric buides. Massa feina, i per tant no t’has endut feina. Massa tedi, i per tant has deixat els llibres a casa. Arribes a la ciutat que mai no serà teva amb “el neguit de no trobar-te a gust enlloc” (una versió del magnífic vers de Jordi Botella) que sempre vetlla a l’entrada del teu estomac.
Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?
He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.
En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.
És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.
Xavier Farré. Recerca (poema i)
LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.
He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.
Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.
Dolços somnis, bona nit.
Aquesta vegada és “Geli”. Com em costa trobar coses a Geli, per això acabo sovint a “la 22”. I tanmateix qui no s’emocioni en aquell caos difícilment pot dir-se lector. Què serien de les rambles sense Geli? i què seria el Mercadal sense la 22?
He entrat buscant “Antenas” de Zagajevski, però la meva misantropia no em permet abordar directament aquelles noies que endrecen ara a corre-cuita els llibres d’Anagrama (algú s’ha arribat darrere del mostrador i ha preguntat “Què hi fa això aquí” i dos veus han respost “Un moment, ara mateix ho endrecem”. Poder: ni una llibreria és tant paradís com ens pensem). Descartat enfilar-me pels prestatges, descartat adreçar-me a una de les noies que endrecen atabalades els llibres d’Anagrama, descartat dirigir-me a la veu que pregunta “Que hi fa això aquí”, descartat arribar-me a la 22, decideixo comprar “Misteriosament Feliç” de Margarit, per militància, i “La disfressa dels arbres” de Xavier Farré, el traductor del llibre que havia vingut a buscar. Tinc dubtes, ho confesso. Darrerament deixo massa llibres sense llegir.
En sortir les butxaques pesen encara més del que és costum, i no paro de pensar que els llibres millor d’un en un. Miro la solapa: Xavier Farré va nàixer el 1971, té la mateixa edat que jo... En arribar a la plaça de la independència em quedo uns minuts sol, obro el llibre d’en Farré per la pàgina 19. No puc deixar de sentir una escalfor interna: comencem bé, em reconec en el tercer vers. Em sembla que l’he encertat.
És un dia rúfol, al matí ja he d’encendre
el llum per no topar amb els objectes
que lentament em van definint.
El campanar vist des de la finestra
Segueix tocant les hores, els quarts
En el seu ritme indeturable. I al voltant
Ruscos il•luminats. També ells es defineixen.
Aquí els dies de sol es poden marcar
als calendaris. I veus que hi ha poques creus.
L’exercici involuntari de la memòria em mena
Als camps de vinya, als ametllers banyats pel sol,
Quan esperen les petites glaçades que els amenaçaran
de mort. Amarats d’una lluita fèrria i constant.
Penso en els ametllers. Penso en la vida que s’escola
al marge del dia rúfol, d’una llum que busquem
al marge d’aquesta grisor encesa del cel.
Xavier Farré. Recerca (poema i)LA DISFRESSA DELS ARBRES
Poesia dels Quaderns Crema
Barcelona, 2008.
He pensat en els ametllers sempre amenaçats? I m'he preguntat què hi haura de cert i què d'un temor ancestral en aquesta amenaça pretesa.
Bona elecció, l’atzar obrint-se per la pàgina 19.
Dolços somnis, bona nit.
dimarts, 1 d’abril del 2008
Jo... és que no entenc la poesia...
Dèiem al post del dia 9 de març, respecte de la poesia d' en Xavi Grimau, que “això d'entendre la poesia és una qüestió secundària. Certament hi ha poemes que "s'entenen", però la poesia també ens comunica si ens colpeja, si evoca, si condueix a altres estats d'ànim... hi ha un altre tipus d' intel·ligibilitat, quan parlem de poesia.”.
Al voltant de la intel·ligibilitat de la poesia, trobem una interessant reflexió de Joan Margarit a l’epíleg de “Casa de Misericòrdia”: En resum per Margarit la intel·ligibilitat de la poesia s’assimila a un procés de reducció de l’entropia (el grau de desordre) del lector.
“(...) Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malestars, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra.”
Joan Margarit
Casa de Misericòrdia
Proa, Barcelona 2007.
És una reflexió interessantíssima però, amb el degut respecte pel mestre, té el petit defecte d’assimilar la poesia a un procés terapèutic.
Jo faig servir la poesia d’una forma terapèutica, potser no de forma conscient o volguda, però en el fons retorno a Amikhai, a Martí i Pol, al mateix Margarit amb la finalitat de reduir el meu “grau de desordre”. Però em sembla que no cal imposar una restricció tant forta a la poderosa imatge que ens proposa Margarit.
Jo diria que “entendre” un poema és sortir del poema/caixa negra en un altre estat, però no necessàriament amb menys entropia. No haver estat transparent a l’efecte del poema.
Al voltant de la intel·ligibilitat de la poesia, trobem una interessant reflexió de Joan Margarit a l’epíleg de “Casa de Misericòrdia”: En resum per Margarit la intel·ligibilitat de la poesia s’assimila a un procés de reducció de l’entropia (el grau de desordre) del lector.
“(...) Però això no exclou, ans al contrari, que el poema s’hagi d’entendre. Tota la clau és què vol dir entendre. Ferrater fa trampa quan diu que un poema s’ha d’entendre com una carta comercial. La frase és molt enginyosa i tots entenem el que vol dir, però crec que fa trampa perquè entendre el poema és més complex que això. Jo només em puc aproximar al concepte d’entendre un poema dient que és un procés d’entrada i de sortida. El que en teoria de la informació se’n diu una caixa negra. Hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, continuant dins la terminologia de la teoria de la informació, un grau de desordre. Un grau de desordre són la por, els malestars, les tristeses... Factors que contínuament estan amenaçant l’equilibri interior. La informació de sortida és un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada. Entendre un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra.”
Joan Margarit
Casa de Misericòrdia
Proa, Barcelona 2007.
És una reflexió interessantíssima però, amb el degut respecte pel mestre, té el petit defecte d’assimilar la poesia a un procés terapèutic.
Jo faig servir la poesia d’una forma terapèutica, potser no de forma conscient o volguda, però en el fons retorno a Amikhai, a Martí i Pol, al mateix Margarit amb la finalitat de reduir el meu “grau de desordre”. Però em sembla que no cal imposar una restricció tant forta a la poderosa imatge que ens proposa Margarit.
Jo diria que “entendre” un poema és sortir del poema/caixa negra en un altre estat, però no necessàriament amb menys entropia. No haver estat transparent a l’efecte del poema.
dilluns, 10 de desembre del 2007
Poesia a classe de mates (Margarit)
-La recomanació d'avui és un llibre del poeta Joan Margarit, "Estació de França". Ara bé dels dos poemes que us llegiré avui un d'ells prové d'un llibre terrible: "Joana".El primer, és un poema d'amor del llibre "Estació de França" i és diu "La noia del semàfor" (riuen)
-Com sou... que no,"burrus"! ... no és el que esteu pensant... escolteu primer...
LA NOIA DEL SEMÀFOR
Tens la mateixa edat que jo tenia
quan començava a somiar a trobar-te.
Encara no sabia, igual que tu
no ho has après encara, que algun dia
l'amor és aquesta arma carregada
de soledat i de melancolia
que ara t'està apuntant des dels meus ulls.
Ets la noia que vaig estar buscant
tant de temps quan encara no existies.
I jo sóc aquell home cap al qual
voldràs un dia dirigir els teus passos.
Però llavors seré tant lluny de tu
com ara tu de mi en aquest semàfor.
Joan Margarit.
Estació de França
Ediciones Hiperión,
Madrid, 2002.
-què? no us diu res... bé... ja us fareu grans. I ara el darrer poema, i a treballar... aquest poema m'agrada per que parla d'un professor que a classe també diu barbaritats i també té una filla. A veure que us diu...
PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA
El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se una llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.
* * *
A l'aula s'ha fet un silenci que mai no havia sentit, he escrit en una cantonada de la pissarra la darrera referència,
Joan Margarit.
Joana,
Edicions Proa,
Barcelona, 2002.
i després hem continuat amb les equacions diferencials, en silenci.
dijous, 4 d’octubre del 2007
La navalla de Margarit
(... amb el permís, no sol·licitat, de David Juher)
Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria
la ganiveretia era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.
Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.
La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.
Alguna cosa m'ha fet pensar en un dels poemes clàssics, d'aquest clàssic que és Joan Margarit: "primer amor". L'abril de fa dos anys, el vaig sentir de la veu del propi Margarit, en un auditori ple a vessar que va emmudir (com emmudeixen els meus alumnes quan els recito alguns dels seus poemes en tornar del descans).
PRIMER AMOR
En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penuria
la ganiveretia era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.
Joan Margarit, "Els primers freds. Poesia 1975-1995", Proa, Barcelona 2004.
Sospeso ara la meva navalla, i recordo una d'inservible, que era del meu pare.
La fulla mostra una ferida de mort: matèria invisible, un buit causat per l'arc voltaic d'una màquina d'alta tensió. Quan trec la fulla, m'ensenya una cicatriu, com un càncer a la llengua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)