Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Ripoll. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Maria Ripoll. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 d’agost del 2021

Una ceba seca damunt del marbre de la cuina. Dos poemes de Pinkhas Sadé.


Pot ser que aviat faci setze anys d’aquella conversa amb Josep Maria Ripoll, retornant a casa pels carrers ja una mica somnolents de Sabadell, quan em va recomanar el llibre que ara porto a la motxilla?  Setze anys, sí. La Carme i jo acabàvem de llegir “Una història de amor y oscuridad” d’Amoz Oz i com sempre ens deixàvem endur per l’entusiasme de parlar de lectures compartides. Aleshores en Josep Maria va deixar lliscar el nom de Pinkhas Sadé (també Pinchas Sadeh, o Pinhas Sadeh), i el títol d'un un llibre traduït per Manuel Forcano, “El Déu abandona David”. Les recomanacions d’en Josep Maria mai no s’han de deixar passar, sovint estem en sintonia, a vegades secretament. De les primeres lectures d’aquest llibre m’han quedat per sempre dos poemes commovedors sobre el final de l’amor. “Dies després d’acomiadar-me d’una noia que visqué amb mi durant mig any” i “A la cuina, a les quatre de la matinada”. Del primer, sempre recordaré la imatge de la ceba a la cuina, la sensació de l’inexorable que amara alguns dels altres poemes de Sadé. Poemes que succeeixen en estances petites, barris pobres... on apareixen coses elementals, el formatge, les olives, el pa.

Necessito tornar a llegir com llegia aleshores quan, com peixos irradiant fora de l’aigua, els versos arribaven a les meves mans. Retorno doncs a llibres llegits, vagament recordats i aquest petit animaló dringa ara a les meves mans. Els poemes de Sadé, m’han commogut com no recordo que ho fessin en aquell moment.  Sí, els poemes que he mencionat abans encara em commouen i també se m’han desvetllat als ulls poemes com “He menjat una mica de pa”, “Camí de la xina”, o “Sobre l’innecessari de viatjar a la xina”. El temps arriba quan és el temps. 

Gràcies Josep Maria, en el temps... gràcies com sempre.


DIES DESPRÉS D’ACOMIADAR-ME D’UNA NOIA QUE VISQUÉ AMB MI DURANT MIG ANY

Una ceba seca damunt el marbre de la cuina.
Dos o tres llibres damunt la taula a l’habitació,
i jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina. De lluny
se sent música. «Amb el ritme
de vals d’aquelles notes apagades
li arribà el so de la vida pura i dolça.»
No. La melodia és al meu cap. I ara, silenci.

Jo vinc i vaig de l’habitació a la cuina.
Em paro a la porta. Miro la ceba.
Tinc quaranta-vuit anys.
Em dolgué veure els seus vestits escampats sense cap ordre.
Cabells a la pinta.
Ara ja no queda absolutament res fora de lloc.

Sec a l’escriptori. Agafo un llibre.
Èdip rei.
Heus aquí un home que com més endavant anava
més i més, de fet anava enrere.
I quan arribà al terme del camí
es trobà de bell nou al seu punt de partença.
Això és un exemple de com el temps discorre i es contrau.

O un altre exemple: Jonàs.
Com més intentava de sortir cap a àmbits més amples i oberts,
més s’endinsava en un espai cada cop més estret:
de la seva ciutat al vaixell, i d’aquest al ventre d’un peix.
I ell, un home que aconseguí d’extralimitar-se tant,
es trobà al final dessota un petit esfínter
que ni l’ombrava prou.
Això és un exemple de com l’espai discorre i es contrau



HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

- o -



Pinkhas Sadé
El Déu abandona David
Traducció de Manuel Forcano
Edicions 62·Empúries,
Barcelona 2002.

- o -



I un petit lament sobre traduccions i edicions: és una llàstima que ens haguem d’alimentar de petites molletes: fins on sé el petit llibret editat el 2002 és la única cosa que tenim traduïda al català o al castellà de la poesia de Sadé. Una pena, una mica com el petit llibret “La plaça salvatge”, la única traducció al català de Tomas Tranströmer –i ben resplendent que sembla el treball de Carolina Moreno Tena! – Gràcies també a Manuel Forcano per les seves traduccions de l’hebreu, gràcies com sempre a les traductores i traductors, per la benèfica pluja.


dissabte, 10 de març del 2012

Como gafas de soldados que otean los tendederos del enemigo: un Álex Holgado Samizdat

Escric al quadern “que els meus llavis no trobin sortida no és raó per romandre en silenci”, i automàticament m’han vingut al cap els poemes de l’Álex.

L’Álex Holgado, militant en la poesia des de la seva, intueixo que no fàcil, tribuna. I a qui ni encara que només sigui per això li devem una enorme gratitud.

L’Álex, una mica com el personatge del poema d’en Josep Maria Ripoll: “l’anònim personatge d’algunes fotografies –revelades no sé on- que no mira l’objectiu i apareix en segon terme (…) i el qui per res no destorba sempiterns protagonismes”. 

Va ser ell, que em va fer conèixer una de les millors lectures dels darrers anys, a propòsit d’un incomensurable poema seu “Veríssimus”, que és com una catedral barroca d’ultarmar: un excés a contratemps, o potser al marge del temps vull dir.

Espero, algun dia, poder llegir l’Álex en una versió no totalment samizdat dels seus escrits, ja sigui en paper o a la xarxa. De moment transcric aquí dos poemes seus que destil·len el seu estil, i amb unes quantes imatges que ja signaria ara mateix: “Hombres y mujeres bivalvos chapotean en el lodano milagroso”,  “Los peces ahora colean /por sobre el polvo del talud/ de un cauce intermitente/ como gafas de soldados/ que otean los tendederos del enemigo/al otro lado de la frontera.”

Desconec si els poemes són versions finals i si, per tant, no estaré ultrapassant els límits de la confiança. Espero que no...


MUERTE

Hacia arriba, el liso azul
de los desiertos;
al sur de los celestes, piedras
con la perla negra de la vida,
el ser humano.

Extraña vida la del Mar Muerto
que se muere.
 

Hombres y mujeres bivalvos
chapotean
en el lodano milagroso,
en cuyas orillas ya no crecen
las palmeras.
Por castigo divino.
En piscinas lunáticas
se destila la potasa que fertiliza
lejos
la flor de otras tierras,
y el Mar Muerto se muere.
 

El sagrado nombre
del Jordán,
donde se mecen papiros
y la sed ávida
de quienes bendicen por tres veces
su sagrado nombre,
umbilica las olas muertas
sin remedio.


Padre-madre de ribazos
antiguos
de antigua sangre
entintada en parábolas
de leche y de miel.


Los peces ahora colean
por sobre el polvo del talud
de un cauce intermitente
como gafas de soldados
que otean los tendederos
del enemigo
al otro lado de la frontera.


Hace un siglo, las barcazas
coloniales
dejaban señales
en los barrancos y las peñas.
Extraña vida, el Mar Muerto se muere.



Álex Holgado
(Inèdit)


- o -


AGUA 

El agua se transforma
en plaga
y adquiere el color
de la langosta,
de la fiebre,
de la ceniza,
polvo húmedo y óseo.

Chas, chas, chas.
El hombre vuelve al barro
saliendo
de la profundidad infinita
del agua estancada.

Estallido líquido,
pantano de piernas,
ojos que perdieron el blanco
que es la luz
que nos sube de dentro.

Vagan solos
los cuerpos menudos
de los niños
buscando el niño que perdieron.
Desarbolados,
muertos de piedra
sin amainar.
La catástrofe todavía gira
bajo
la calabaza,
que es un cielo anaranjado
y verde.

Chas, chas, chas.
El cuerpo violentado contiene
semillas
de arena.
Chas, chas, chas,
los barcos hundidos de la carretera
comunican
el fracaso con el fracaso.

Un archipiélago de hombres
sin palmera
flota a la deriva.
Chas.
Las coordenadas son un jersey desmadejado.
Chas, chas.
Una vaca redonda
gira con globos ciegos.
Chas, chas, chas.
El animal más bizarro
se disuelve,
agua
con agua,
lodo
con
lodo.


Álex Holgado
(Inèdit)

dilluns, 30 de novembre del 2009

Sóc el segon. Estima'm. Un poema de Josep Maria Ripoll.

No voldria posar-me endogàmic... però és que fa uns dies que em volta pel cap aquest poema d’en Josep Maria Ripoll, que té una poesia amorosa delicadíssima, vegeu per exemple les sextines eròtiques del seu llibre “Dels marges”.


DOS 

Han estat sempre dos.
El primer és el més fort,
astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes
i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.

Sóc el segon. Estima'm.

Josep Maria Ripoll
“Dels Marges”
Sabadell, 2004.

dijous, 9 de juliol del 2009

Espiritual tirant a negre. Un poema de Josep Maria Ripoll.


Provoca una situació incòmoda l’elogi a una persona que apreciem, no sé per quina raó, però el cas és que, en una circumstància tal, sempre plana al damunt una ombra de vergonya.

En fi, he acabat de llegir Dir, el darrer llibre de Josep Maria Ripoll

Els meus poemes preferits són “Arbre”, “Navalla”, “Parlar”, “Perdonar” i “Salvar”. Em semblen sensacionals. Però també m’agrada gaudir de poemes com “Finestra”, poemes amb una estructura perfecta i que passa absolutament desapercebuda, perquè està completament entregada al servei del poema.

Si voleu un comentari més ric del llibre podeu visitar el Bloc de David Madueño.

Us deixo aquí amb aquest “espiritual tirant a negre”.


PERDONAR
(Espiritual tirant a negre)


Compadiu-vos de nosaltres, compadiu-vos

dels qui no serem mai com Gary Cooper,

que a Veracruz plorà la mort de Burt Lancaster,

a qui ell mateix havia disparat.



Compadiu tots aquells que, com nosaltres,

tant haurem après dels westerns
i tan poc dels seus herois.

Compadiu-nos, oh sí, compadiu-nos
perquè ja no ens és fàcil disparar

i endins se’ns gira l’odi que s’aplega

en ens confins del ressentiment.


Compadiu-nos si estimem només

d’una manera covarda

o i defugim sempre l’adversari

per covar-ne el verí al fons del record.


Compadiu-vos, oh sí, compadiu-vos

d’aquells que recordem massa

i que mai no haurem après

a perdonar.


J.M. Ripoll
DIR
Proa, Barcelona 2008.

dijous, 18 de juny del 2009

L'Ícar de Brueghel vist per Auden i W.C. Williams

Brueghel. Paissatge amb la caiguda d'Ícar
c. 1558
73.5 x 112 cm
Musée Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brusel·les


Li vaig escoltar al Josep Maria Ripoll, el novembre passat. Un poema d’Auden sobre el dolor, o sobre com succeeix en paral•lel a les foteses quotidianes. A l’igual que la banalitat del mal, a vegades resulta intolerable constatar com l’univers no s’atura malgrat el dolor que algú pugui sentir, per profund que sigui.

El poema d’Auden reflexiona sobre això a propòsit del quadre de Brueghel "Paissatge amb la caiguda d'Ícar" (podeu veure el xipolleig de les cames d'Ícar al cantó inferior dret de la pintura en aquesta ampliació), es tracta de “Musée des Beaux Arts”, que en una traducció, sembla ser que de Jordi Doce, que he trobat en aquest bloc, diu

MUSÉE DES BEAUX ARTS

En lo tocante al sufrimiento jamás se equivocaban,

Los Grandes Maestros: hasta qué punto comprendían
Su lugar en el mundo de los hombres; cómo hace acto de presencia

Mientras alguno come o abre una ventana o cruza por su lado sin prestar atención;

Cómo, mientras los viejos esperan con pasión reverente

El nacimiento milagroso, hay siempre

Niños que no tenían ganas de que ocurriera, pues preferían patinar

En un estanque junto al bosque:

No, jamás olvidaban

Que hasta el martirio más terrible ha de seguir su curso

No importa en qué rincón, qué paraje mugriento

Donde los perros viven como perros y la montura del torturador

Se rasca el inocente trasero contra un árbol.



En el Ícaro de Brueghel, por ejemplo: cómo todo le vuelve

La espalda a la tragedia sin inmutarse; es probable

Que el labrador oyera el chapoteo, el grito resignado,

Pero a sus ojos no era un fracaso importante; el sol brillaba

Como debía sobre las blancas piernas envueltas por el agua

Verde; y la nave costosa y delicada que vio sin duda

Algo asombroso, un niño que caía de los cielos,

Tenía adónde ir y prosiguió su viaje imperturbable.


W.H. Auden
Traducció de Jordi Doce.


Abans d’ahir, llegint una antologia recentment publicada per Alianza, m’he trobat amb aquest poema de William Carlos Williams que reflexiona sobre el mateix quadre. El poema pertany al llibre “Pictures from Brueghel ” editat aquí per Lumen.


PAISAJE CON LA CAÍDA DE ÍCARO

Según Brueghel
cuando Ícaro cayó

era primavera


araba un campesino

sus sembrados

despertaba toda


la ostentación del año

palpitante

no muy lejos


de la orilla de un mar

reconcentrado

en sí mismo


sudando al sol
que derritió

la cera de las alas


apenas perceptible

no muy lejos de la costa

hubo un chapoteo que pasó


desapercibido

era Ícaro

se estaba ahogando.



W.C. Williams
Traducció de Juan Miguel López Merino

Antología bilingüe.
Alianza Editorial
Madrid 2009.

Deixo per vosaltres la possibilitat de fer una mica de literatura comparada d'estar per casa.

Dolços somnis, bona nit.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Josep Maria Ripoll, Premi Bartra.


Josep Maria Ripoll és l’anònim personatge d’algunes fotografies que no mira l’objectiu i apareix en segon terme. I que tan sols un mer atzar fa que, als marges de la imatge, el revelat el delati. Així que la seva poesia és gairebé un petit secret. A mi m’agrada molt, em sembla una poesia encertadíssima, tendra, pulcra, despullada de qualsevol ornamentació accessòria, profundament lligada a la vida.


El cas és que aquesta setmana li ha estat atorgat el Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra pel llibre "Dir" i els mitjans de comunicació se n’han fet un ressò mínim, tot i que és un dels més importants de la poesia en català.

El llibre, “Dir” apareixerà a la col·lecció Ossa menor de Proa.

Felicitats, Josep Maria.


* * *

Acabo el post, amb un breu i tendríssim poema. Voldria haver transcrit també un autoretrat que li vaig sentir el passat divendres al recital que Papers de Versàlia van fer el passat divendres 7 a l’espai F.O.C. de Sabadell, però no l’he trobat.


DOS

Han estat sempre dos.

El primer és el més fort,

astut, rialler i hàbil,
i és el que surt als diaris
i el que té les respostes

i somriu a les fotos
i no palpa el fracàs.
Sóc el segon. Estima'm.


Josep Maria Ripoll
Dels marges
Papers de Versàlia
Sabadell, 2005.