Allà em trobo amb el nom d'Abel Meeropol, un professor d’institut del Bronx, que horroritzat per la fotografia de Lawrence Beitler del linxament de Thomas Shipp i d’Abram Ferrer, dos negres d’Indiana, va publicar l’any 1938, amb el pseudònim de Lewis Allen, el poema que donaria lloc a la cançó .
Però el que em deixa perplex, estremit, horroritzat i fascinat a l'hora és una breu anotació sobre Meeropol: Ell i la seva dona van adoptar els fills Julius i Ethel Rosenberg. (!!)
Els Rosenberg van ser condemnats i executats per espionatge sota l’acusació d’haver passat informació sobre la bomba atòmica a la URSS...
Llegeixo, però, que hi ha elements per creure que els càrrecs eren infundats. Però això no importa, no importa gens... la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.
BARBÀRIE:
Podem imaginar el patiment dels fills dels Rosenberg, Michael i Robert de deu i sis anys respectivament?
Els Rosenberg van ser els enemics públics d’una nació angoixada pel perill (real i vigent, certament), de la guerra nuclear. La por engendra la barbàrie, perquè la pena de mort és sempre un acte de barbàrie.
Podem imaginar el dolor dels dos fills vistant els pares al pensal de Sing-Sing? Barbàrie.
I per contra,
GENEROSITAT I VALENTIA:
Anne i Abel Meeropol adopten a Michael i Robert, els fills dels principals enemics de la nació... Podem imaginar l’acte de valentia que suposava això als anys cinquanta en plena cacera de bruixes als EUA?
Podem imaginar tanta genorositat, tanta valentia, tant compromís?
Barbàrie i generositat extrema: un binomi tantes vegades repetit al llarg de la nostra història (y lo que te rondaré morena).
