Concert d'ocells...

La gata siamesa dels veïns mossega les fulles de la planta que que cuiden els nanos de sota. En tenen cura amb una atenció que no dedicaran mai més a un vegetal fins que els arribi la meva edat, i res no iguali l'alegria de trobar tres tomaquets primerencs prenent forma al test que hi ha a la finestra de l'habitació.

Em llevo i puc veure dos pressecs voluptuosos contrastant a l'ampara del verd de les fulles del seu arbre, un magnoli estilitzat que busca la llum i una olivera. Habitants tots d'una ciutat B, d'una ciutat amagada darrere les facanes. La ciutat dels patis, petits i privilegiats alhora.

Una vida B, una cara B. Jo vull viure a la meva cara B, jo vull viure la meva vida B.

Aquesta hora, a tota hora, les ràdios vomiten els apocalipsis habituals (Cara A). Em quedo admirant el presseguer i l'alegria de la filla en veure els dos prèssecs (conserva-li l'alegria senyor de les dents afilades). I penso que avui m'he llevat massa tard per poder sentir el llenguatge dels ocells que sempre esclata a deshora (Cara B).

Però la veu d'ocells m'arriba en forma de entrega per correu (segona mà: vida B dels objectes): ESCOLTEU-LOS AQUÍ.

David Holland Quartet.
Conference of birds 
ECM, Munich, 1972.

Dave Holland: Contrabaix.
Sam Rivers Instruments de canya i flauta.
Anthony Braxton, Instruments de canya i flauta.
Barry Altschul, Percussions i marimba.

Escriu Dave Holland: "While living in London I had an apartment with a small garden. During the summer around 4 or 5 o 'clock in the morning, just as the day began, birds would gather here one by one and sing toghether, each declaring its freedom in song. It is my wish to share this same spirit with other musicians and communicate it to the people".


Si us ha agradat, també aquestes altres versions precioses:

Conference of birds, versió de Vereinte Stimmen Jazzvokalensemble .

i

Conference of birds, versió de Simon Lapointe.


Bon estiu.

Llorona... a dúo

Lídia Lobato i Xavi Grau  són “A dúo”. Els descobreixo a través del full d’informació de la programació de la Nova Jazz Cava del passat mes de gener (tard!).

Ella és la veu i ell el baix elèctric... sorprenent, no?

Àvid, em dic que he de buscar alguna cosa d’aquesta gent... i aquí els tenim, fent el bypass al sistema... a la seva pàgina del Myspace amb un Medley deliciós.

Tot està il·luminat... hi ha talent per tot arreu.



Llorona

a duo | Vídeos musicales MySpace

Virtousisme a l'ogre (Dave Holland)

I també, per què no? AQUEST.

Salvar una altra nit de lluna plena.

L’home llop s’abraona sobre el baix, aquesta vegada no seran pentatòniques, seran escales majors que pugen i baixen amb violència. Hi ha violència també en l’harmonia, perquè l’home llop canvia de tonalitat sense cap ordre evident. Una hora després li fan mal als braços, molt mal, però ja no ensuma la olor de la sang. Haurà salvat una altra nit de lluna plena. Una forma extrema de ioga. No només la literatura salva.

No sense el meu baix VII (final). Només un treball honest.

Els alumnes s’han anat animant.

No, a estudiar no, joder...quines preguntes!

Corren CD’s de John Patitucci, de Stanley Clarke, de Jaco Pastorius, un vídeo amb lliçons de Patitucci, un llibre d’acords per baix, algú menciona a Víctor Wooten.

Jo els dic que en realitat trobo magnífica la seva efervescència però que cada cop m’interessa menys el virtuosisme i prou. Els poso com a exemple els dos enregistraments que va fer Glenn Gould de les Goldberg. No saben qui és Glenn Gould, no han sentit parlar de les Goldberg (sabràn qui és Bach? No m’atreveixo a preguntar).

Els dic que sento devoció per treballs com el que Larry Taylor i Greg Cohen fan al disc Swordfishtrombones de Tom Waits, només un treball honest. No saben qui és Tom Waits, i ara m’emprenyo.

Començo la classe, apunto a la pissara el nom de Tom Waits i el nom del seu millor disc (segons el meu criteri, eh) Swordfishtrombones.

- Com podeu no haver sentit parlar de Tom Waits?

Els insulto, els maltracto, i començo la segona hora de classe amb aire ofès (ah, espero que capteu la ironia igual que ells).

Qui diu que no es pot aprendre dels alumnes? Fins i tot d’aquests alumnes? Després de l’examen el bateria que s’asseu a primera fila em pregunta pel baix i em diu que el seu baixista es ven el baix de cinc cordes i que l’altre dia va aparèixer al local amb un Squier Vintage Modified similar al Fender Marcus Miller signature i que, contra tot pronòstic, sonava bé, molt bé. Amb un punt de xuleria li dic que el diapasó de Auró (o sigui Arce, Maple...) sol ser més brillant que el de palisandre (rosewood)... i que bla, bla, bla... Tot ho he llegit a internet... perquè jo saber, saber... vaja com els tertulianos, que si ho diu el Google deu ser cert, no? així funcionen ràdios i diaris... i "cuela", no?

Li dic que potser més endavant em compraré una caixa de ritmes per practicar i em mira com qui mira a un marciano.

- Una caixa de ritmes? Per què la vols? Baixa’t un programa a l’ordinador. Programes els ritmes, el connectes per la sortida d’àudio a l’ampli i ja està.

...sssstia com no se m’havia acudit? Són realment una altra generació. Mola aprendre dels meus grenyuts de so i imatge.

Em molen els meus nanos de "so i imatge".

No sense el meu baix VI. By the way... more on Nando Caballero.

By the way: Nando Caballero és un baixista magnífic. Fa uns anys el vaig veure un parell de cops amb “El sobrino del diablo”. Recordo les cançons del Sobrino amb afecte: “El hombre de Schweppes”, “Pop Latino” (recordo aquestes, però també recordo que em van agradar més unes altres)... però sobretot recordo que portava un baixista collonut.

Del seu blog, copio aquesta troballa: Esperanza Spalding. Classica i fresquísima a l'hora. Vint anyets.



Disfruteu!

To be continued.

No sense el meu baix V. Segona bogeria.

A Nando Caballero,

tot un ídem.

Avui, malgrat tots els impediments: la caldera que s’ha espatllat misteriosament, el meu ordinador de la feina que ha fet una cosa de bruixes, un ruixat impressionant quan anava a fer el que ara us explicaré, i altres fets insòlits i de mal averany que us estalviaré i que a mi, un home supersticiós, m’ha posat molt nerviós... he sortit del despatx i he anat a la plaça Vella de Terrassa amb la ferma voluntat d’aconseguir una rebaixa.

El cas és que he comprat UN ALTRE BAIX!

També un Squier, en aquest cas de segona mà. Aquest és un baix sense trastes, el que s’anomena un “fretless” (fret=traste). De fet aquesta era la meva idea inicial però no em vaig atrevir, amb una bona dosi de raó. Aquest és el baix. Un Squier Vintage Modified Fretless.

Dies enrera vaig caure de casualitat al blog de Nando Caballero, el baixista del Sobrino del diablo, i...

...i fuà! quin tio més amable... la hòstia gràcies al cel que queda gent així... Com que el Nando va tenir un VMF aprofito per fer-me el pesat i preguntar-li unes quantes coses. Gràcies mil per la teva amabilitat.

Entre altres coses en Nando m’adverteix que els fretless baratets que fan servir materials senzills, com ara l’Ebonol, han de fer-se servir amb cordes planes (les flatwound), i no les més comuns (les roundwound). Altrament el diapasó es pot fer malbé.

El baix té 7 mesos i està cuidat. Però no hi ha hagut sort, perquè encara que l’hagués tocat poc, l’amo anterior ho havia fet amb les cordes roundwound de fàbrica... i bé... el diapasó exhibeix certes cicatrius, no gens profundes però visibles, més aviat són unes marques, diguem-ne cosmètiques. I d'altra banda, qui no té una cicatriu?

És igual, decideixo que me’l quedo i que a partir d’ara jo cuidaré de la petita i miraré que no tingui noves cicatrius.

No aconsegueixo la rebaixa. Sóc una vergonya de negociant. La dona em farà fora de casa. Hauré d’anar a tocar el baix al metro (del Vallès).

Ja la tinc a casa, amb el meu fill li canviem les cordes per unes flats. I el tacte és flipant (si Nando, si, tens raó). I el so... estrany... "acontrabaixat". MOLA!

I el més al•lucinant de tot és que la meva dona no m'ha fet fora de casa!

Ei, tampoc no hi ha per tant: tinc un ampli de baix i dos baixos (baixos de gama baixa, ja, ja!) pel preu d'un Fender Mexicà. Vull dir que no hi ha per tant, oi?

Busco nom pel nou baix. Un nom femení, oriental: de moment va guanyant Midori (com un personatge d’una novel•la de Haruki Murakami). S’admeten propostes.

To be continued.

No sense el meu baix IV. Mira papa, el pare del Mañosa... què està fent al cotxe?

És el meu instrument. Ho afirmo. Quan tinc una mica de temps, posem per cas a la nit quan els nens dormen i la cuina ha quedat recollida, practico a casa (sense amplificador, o amb els auriculars)... Agafo el baix i començo a pujar i baixar pentatòniques. Em passo el dia cantant línies de baix, portaria el baix penjant a tot arreu: als examens, al tren, al despatx, a classe, al lavabo.

Quan deixo el nano a la piscina me’n torno al cotxe, trec al Pedrito (el baix ja té nom), i començo a tocar durant els quaranta minuts dels que disposo. Merda de Clio, ja podria ser més ample, m'agafarà una contractura. Per què no em vaig comprar un Audi A8?... a si, per les peles.

Merda! el pare de la XXXX, m’ha vist. Quina vergonya...

- Este... mira aquí... fent temps... si, si... no, no és una guitarra, és un baix... si, si, je,je, s’ha d’aprofitar les estones, no?...

...merda Víctorcito, a partir d'ara quedes nomenat “pare Friky oficial de l’escola”. Fill, ho sento. Espero que quan siguis gran comprenguis al teu pare.

To be continued.

No sense el meu baix III. Una guitarra negra.

Seguint la vena musical i de records que va caracteritzar l’agost i el setembre, he desenfundat la meva vella guitarra elèctrica. La pobre te limitacions evidents, però a part de ser la guitarra de la meva adolescència, va donar de menjar a un bon amic durant una llarga temporada. Un instrument proletari i noble. M’agrada el so elegant dels humbuckers més allunyats del pont.

Com són les coses, resulta que com que es van deixar de fabricar l'any 1991 ara hi ha alguna gent que les té una mica idolatrades i que manté una web sobre aquesta marca de guitarres . Estem ben guillats. La meva guitarra, la Júlia, és una Spectrum ST negra, una preciositat.

... i ja fa vint anys que la vaig comprar, vint anys!! No tornaran a passar sense adonar-me. A Dios pongo por testigo!!

To be continued.

No sense el meu baix II. Un home aclaparat es relaxa.

En contra del que el seu nom indica els Jazz-type bass, baixos amb el disseny i la filosofia del Fender Jazz bass, no estan pensats exclusivament pel jazz. De fet són paradigmàticament versàtils.

El màstil del meu Squier és molt, molt còmode. I el so és perfectament correcte per un individu com jo. M’agrada com m’he adaptat a l’instrument, sembla que hagi viscut tota una vida en un error. Casum l'olla! Si jo no era un guitarrero, si això del baix és lo meu, hòstia!

Torno a casa molt enrabiat amb mi mateix, la investigació ens va molt penosament: encallats i descentrats. No hay viento propicio para el que no sabe donde va. Em poso a pujar i baixar pentatòniques, busco una línia, i acaba sortint una. Una línea vertiginosa i obsessiva... deu minuts després estic completament suat. Faig més aspecte de clochard que de costum, però em sento alliberat.

To be continued.

No sense el meu baix I. Un professoret aclaparat pregunta als alumnes.

Pregunto als meus grenyuts alumnes de "so i imatge" si hi ha algun baixista a la sala, i em miren amb expectació.

Els avanço que la meva intenció és demanar-los si algú em pot deixar un baix durant 48h, que tranquils que no penso fer res estrany: que després de passar-me tot un estiu fent “patum-tum-tum-tum-tum”, d’iniciar el curs mirant preus per internet, després d’anys de fer servir la guitarra com un baix, estic pensant a comprar un baix elèctric però que no m’acabo d’atrevir... i ara dissimulen tots. Comprensible, no?

Aquella nit, a altes hores de la matinada entro les meves dades a una pàgina web. Sona l’avís de l’SMS “Siento una perturbación en tu Visa”... M’he comprat un baix.

El baix és una versió barata del model “Standart Jazz bass” de la casa Fender. De fet de la seva segona segona marca que es diu Squire. Aquest és el baix, només que el meu és en vermell. El venen per adolescents amb un pack amb ampli que diu "STOP DREAMING START PLAYING". Ja us podeu imaginar. Però per un principiant, sense cap altre interès que el de donar-me el petit gust de d’aprendre a tocar un instrument, és més que suficient.

Són moments dificils, hi ha gent que es queda a l'atur, la gent va curta de diners i que tot plegat és deixar-se dur per un atac consumista: perquè ja no sóc un adolescent de disset anys amb ínfules. Però mira... a pendre pel sac, tu.

La setmana següent torno a ser amb els grenyuts de so i imatge. Els dic que m’he comprat un baix, no entro en detalls. Durant el descans apareixen quatre baixistes (ho sabia).

To be continued.