Preludis i fugues

La lectura al diari d’aquest article sobre el pianista Igor Levit em retorna als Preludis i fugues de Xostakóvitx, una bellesa que m’acompanya a través dels anys, com ho fan les Gravitacions de Chillida o els contrapunts de Bach.

Costa d’imaginar com va ser possible que Xostakóvitx, pogués compondre els seus Preludis i fugues – a vegades evocadors i a vegades vigorosos, casi levitants a vegades – en mig de l’amenaça real que el terror estalinista projectava sobre ell amb un càlcul sàdic: en una mà l’elogi i en l’altre la crítica acarnissada, quan una mínima paraula el podia enviar al Gulag.

A la seva novel·la “El soroll del temps”, Julian Barnes ens presenta un Xostakóvitx descompost després de ser assenyalat a un congrés de musicologia, l’any 1948, com a “formalista”, una acusació que li podia costar la deportació o la mort,  i haver estat acomiadat dels conservatoris de Moscú i Leningrad. El misteri de tota aquesta bellesa emergint quan tot semblava que la onada de terror podria colpejar-lo m’obsedeix i em porta als cap els versos de Wisława Szymborska:

(...) Yeti, entre nosaltres
no només existeix el crim.
Yeti, no totes les paraules
condemnen a mort.
Vam heretar l'esperança,
regal de l'oblit.
Veuràs com entre ruïnes
parim nens.
Yeti, tenim a Shakespeare (....)

[a partir de Notas de una expedición no realizada al Himalaya (Paisaje con grano de arena, Lumen 1997)]

Doncs bé, Yeti, sàpigues que en mig de paraules que sí condemnaven a mort, vam tenir també aquesta música. 

Escoltar els preludis i fugues és com escoltar a Bach, si aquest hagués viscut al segle XX. Recordo haver-m’hi atansat per primera vegada als Preludis i fugues tot buscant la música que havia escoltat a aquesta memorable escena de Smoke, on sona la Fuga 1 al minut 1:15  interpretada per Keith Jarret:

A casa i al meu reproductor d’MP3 –ara al mòbil– hi sonen les versions de Tatiana Nikolàieva, que al començament em sonaven un pèl més romes que les de Jarret que apareixen al film.

  

Amb els anys m’he anat acostumant a escoltar els tempos d’aquestes versions: camino pels carrers de Sabadell, embolcallat pel seu misteri i la seva aureola, a vegades evocadora, a vegades vigorosa, delicada sempre. Camino, Yeti, camino.

- o -

 

Julian Barnes
El ruido del tiempo.
Traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2016.

 

 

 

Wisława Szymborska
Paisaje con grano de arena.
Traducció d'Anna María Moix i
Jerzy Wojciech Slawomirski.
Lumen, Barcelona 1997
 

La música impagable de Bach

En tu carta me cuentas que el viejo murió exactamente el 28 de julio de 1750, y que a su viuda le descontaron quince días del sueldo que éste percibía de la corte de Leipzig, porque el condenado se puso enfermo el día quince de aquél mes y no trabajó más.

Y dejas para mí los comentarios.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes III

De l'excel·lentíssim blog de Xavier Farré, en faig una còpia literal de la seva entrada del dia 16 de juliol del 2009 "Estimat Goldberg".

No, no hi ha menció directa a Gould, però a mi m'agrada fer-lo transitar per l'escena.

* * *

ESTIMAT GOLDBERG
(Un poema de Julia Hartwig, amb traducció i comentari de Xavier Farré).

"Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix.

ESTIMAT GOLDBERG

Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles
Variacions, li demanava al seu músic el comte
Keiserling durant les nits d’insomni
que acompanyaven les seves freqüents malalties
Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha
alleujament entendrà el comte Keiserling
que va oferir a Goldberg pel seu art
un bol d’or ple de lluïsos
i segurament Bach no s’ho va prendre malament
tant més que pel que es diu
va fer l’encàrrec del potentat a desgrat
amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la"

Poema de Julia Hartwig
Tradució de Xavier Farré

La burda còpia del text s'ha fet des de l'admiració i el respecte pel Xavier i per la seva magnífica feina de Poeta, traductor i blogger. Perdona Xavier...

Gould-Goldberg-Bach i els poetes II

No, certament es refereix a les "Suites Angleses", però hi ha de ser en aquest recull, no creieu?

GLENN GOULD: EL COMIAT

Les mans enfront del mirall
de laca negra del Steinway,
en tocar cantussejava
com una òliba a la nit.
Bach no tornarà a ser igual.
Ara, en una limousine
amb els cromats de l'oblit,
passa entre boscos nevats:
la música va al taüt
com a un piano tancat.
Hi ha un Steinway dins la boira
sonant sense pianista:
al jardí del crematori,
dempeus a la negra gespa,
la Mort, de frac, i amb ulls tèrbols,
escolta les Suites Angleses.

Joan Margarit
Estació de França
Hiperión, Madrid 2002.

Gould-Goldberg-Bach i els poetes I

Gould, Goldberg, Bach (another eternal golden braid), ressonen als versos dels poetes.

Primera entrega: un Poema de Toni Sitges i Serra, del llibre "Amor roig", premi de poesia Miquel Martí i Pol de 1997.



ÀRIA GOLDBERG (G. Gould, 1982)

... el tempo és tant lent...
cada nota negra és només ella,
llargs tots els silencis
que folren els intervals imaginats
per comprendre els signes
i tornar a creure en un ser necessari
i tornar a estimar una noia,
per inventar idil•lis
amb murmuris d’ombres, monuments
en cada nit feta
de pedra. Cada dia és llum present.
... el tempo és tant lent...
de pedra. Cada dia és llum present
en cada nit feta
amb murmuris d’ombres, monuments
per inventar idil•lis
i tornar a estimar una noia nua
i tornar a creure en un ser necessari
per comprendre els signes
que folren els intervals imaginats
llargs tots silencis
cada nota negra és només ella
... el tempo és tant lent...

Toni Sitges i Serra
Amor Roig.
Servei de publicacions de la UAB,
Col•lecció Gabriel Ferrater núm. 11
Bellaterra, 1997.

No sense el meu baix VII (final). Només un treball honest.

Els alumnes s’han anat animant.

No, a estudiar no, joder...quines preguntes!

Corren CD’s de John Patitucci, de Stanley Clarke, de Jaco Pastorius, un vídeo amb lliçons de Patitucci, un llibre d’acords per baix, algú menciona a Víctor Wooten.

Jo els dic que en realitat trobo magnífica la seva efervescència però que cada cop m’interessa menys el virtuosisme i prou. Els poso com a exemple els dos enregistraments que va fer Glenn Gould de les Goldberg. No saben qui és Glenn Gould, no han sentit parlar de les Goldberg (sabràn qui és Bach? No m’atreveixo a preguntar).

Els dic que sento devoció per treballs com el que Larry Taylor i Greg Cohen fan al disc Swordfishtrombones de Tom Waits, només un treball honest. No saben qui és Tom Waits, i ara m’emprenyo.

Començo la classe, apunto a la pissara el nom de Tom Waits i el nom del seu millor disc (segons el meu criteri, eh) Swordfishtrombones.

- Com podeu no haver sentit parlar de Tom Waits?

Els insulto, els maltracto, i començo la segona hora de classe amb aire ofès (ah, espero que capteu la ironia igual que ells).

Qui diu que no es pot aprendre dels alumnes? Fins i tot d’aquests alumnes? Després de l’examen el bateria que s’asseu a primera fila em pregunta pel baix i em diu que el seu baixista es ven el baix de cinc cordes i que l’altre dia va aparèixer al local amb un Squier Vintage Modified similar al Fender Marcus Miller signature i que, contra tot pronòstic, sonava bé, molt bé. Amb un punt de xuleria li dic que el diapasó de Auró (o sigui Arce, Maple...) sol ser més brillant que el de palisandre (rosewood)... i que bla, bla, bla... Tot ho he llegit a internet... perquè jo saber, saber... vaja com els tertulianos, que si ho diu el Google deu ser cert, no? així funcionen ràdios i diaris... i "cuela", no?

Li dic que potser més endavant em compraré una caixa de ritmes per practicar i em mira com qui mira a un marciano.

- Una caixa de ritmes? Per què la vols? Baixa’t un programa a l’ordinador. Programes els ritmes, el connectes per la sortida d’àudio a l’ampli i ja està.

...sssstia com no se m’havia acudit? Són realment una altra generació. Mola aprendre dels meus grenyuts de so i imatge.

Em molen els meus nanos de "so i imatge".

"Los 7 magníficos" i la variació 18.

Interessantíssim vídeo: La variació 18 from de les Goldberg, BWV 988. Interpretada successivament per: Daniel Barenboim, Glenn Gould, Pierre Hantai, Wilhelm Kempff, Wanda Landowska, Andras Schiff i Rosalyn Tureck.

Curiós, molt curiós.





Au Glenn... no et posis gelós...

Bona nit, dolços somnis.

Tres versions de les Goldberg

El cas és que en poc temps m'han fet arribar tres versions magnífiques de les Goldberg, dos d'elles a piano: la versió de Tatiana Nikolayeva (Hyperion, 1992), i una versió de Wilhelm Kempff . Són magnífiques, sóbries, elegants...espirituals...que més puc afegir?

Però la més sorprenent, gratament sorprenent vull dir, és la tercera versió. És tracta d'una intrepretació a guitarra, per Jozsef Eötvös (1997) és senzillament una bogeria.

Quan la vaig rebre vaig dir-me, una transcripció per guitarra de les Goldberg? Quina mandra, quin desastre... una idea de bojos!

Doncs bé... m'empasso les meves paraules i reconec que és una meravella. Increïble!

Menció a part (en un proper post) tindrà la versió de Kempff, tan allunyada del "romanticisme" (no sé si és la paraula exacta) de la interpretació de Gould.

Bona setmana a tothom!.

P.S. I gràcies a l'Héctor, i a la Roser, per fer-me saber d'aquestes versions.

J.S. Bach, BWV 488 Variacions Goldberg

Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions les Variacions Golberg. La primera vegada el 1955 quan tenia 23 anys. És un enregistrament de virtuós amb una duració de 38,27 minuts.

Quasi trenta anys després, el 1981, va enregistrar una versió que dura 51,15 minuts. Gould tenia 48 anys i moriria pocs mesos després.

Hi ha coses que no són quantificables. No participo de la superstició segons la qual totes les coses poden ser quantificades, mesurades. No participo de la superstició segons la qual el món és matematitzable. Però en aquest cas, crec que podem afirmar que Glenn Gould va perfeccionar l’ànima que li va ser atorgada en 12 minuts i mig.

Les obres de Bach són fites que algun dia serviran jutjar-nos. Com a espècie potser se’ns perdonin totes les coses horribles que hem fet i seguirem fent, perquè un de nosaltres va poder escriure una cosa tant increïblement propera a la perfecció (“Entre les runes parim criatures” com diu Wieslawa Szymborska. Prometo una entrada sobre la poesia de Szymborska ).

Escolteu el tema principal (“Ària”). i després, un altre dia, la peça final: “Ària da capo”. Encara més lent Glenn!, una dosi homeopàtica del teu verí... no quedareu immunes, el mal serà mínim, subtil i totalment efectiu...






I

Encara més lent Glenn,
encara més lent:
de cada nota
una dosi homeopàtica
de verí diluït fins a l’infinitèssim.


II

El no tan jove pare
sosté el seu cadell
adormit a sobre seu
per primera vegada.

Variacions Goldberg
cantussejades.

Àtom de felicitat
en un univers de dies terribles.


III

M’agrada imaginar
les molècules del fàrmac
com les vores agudes,
l’escuma iridiscent
d’aquest contrapunt que ara ataca Gould.

I com dels grumolls de llard,
que un dia em taparan les venes,
en fan esperit:
temps afegit per via sublingual.

***

Aquest poema forma part del poemari "L'home que mira perplex/El hombre que mira perplejo"