Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.
EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA
Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu
polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara
va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home
– Déu absort es tocava la barba
preguntà sobre la primera causa
– Déu mirà a l'infinit
preguntà sobre la darrera causa
– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll
quan Spinoza va callar
Déu digué
– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans
– mira les teves mans
ferides i tremoloses
– et fas malbé la vista
en la foscor
– t’alimentes malament
vesteixes pobrament
– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície
– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos
– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes
– sigues astut
com Erasme
– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà
– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles
– pensa
en la dona
que et donarà un fill
– veus Baruch
parlem de les Coses Grans
– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen
ara cau la cortina
Spinoza es queda sol
no veu el núvol daurat
la llum a les altures
veu la foscor
sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.
Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.
