Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Herbert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Herbert. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 d’octubre del 2019

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.


En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.


Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.


L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.









dilluns, 28 de febrer del 2011

como conviene sólo a las vidas malgastadas.

C. Folch i Torras.


(...)

casas que tosen en silencio
escalofríos de enlucidos
casas de ralos cabellos
de enfermiza tez


(...)


casa de los suburbios de sienes hundidas
casa que mastican la corteza del pan


(...)


casas que nunca estvieron en el teatro
         
                 ratones de las casas de los suburbios
                 conducidlas a la orilla del océano
                 que sienten en la arena caliente
                 que contemplen la noche tropical
                 que la ola les premie con una estruendosa ovación
                 como conviene sólo a las vidas malgastadas.

Fragment de "Casas de los suburbios"
Zbigniew Herbert (1974).

De Z. Herbert
Informe desde la ciudad sitiada y otros poemas.
Traducció de Xaverio Ballester.
Hiperión, Madrid, 2008.



Fotografia de VM

dimarts, 29 de desembre del 2009

Herbert - Spinoza

Per acabar l'any, afegim a la petita col·lecció de poemes sobre Spinoza, i per a la petita antologia també, aquesta preciosa peça de Zbigniew Herbert en la traducció de Xavier Farré, per qui novament haurem de declarar la nostra estimació.


EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA

Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu

polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara

va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home

– Déu absort es tocava la barba

preguntà sobre la primera causa

– Déu mirà a l'infinit

preguntà sobre la darrera causa

– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll

quan Spinoza va callar
Déu digué

– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremoloses

– et fas malbé la vista
en la foscor

– t’alimentes malament
vesteixes pobrament

– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície

– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos

– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes

– sigues astut
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà

– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles

– pensa
en la dona
que et donarà un fill

– veus Baruch
parlem de les Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen

ara cau la cortina
Spinoza es queda sol

no veu el núvol daurat
la llum a les altures

veu la foscor

sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix.



Zbigniew Herbert
Traducció de Xavier Farré.

divendres, 14 de març del 2008

Un poema d'Zbigniew Herbert (II)

EL SEÑOR COGITO LEE EL PERIÓDICO

En primera página
la noticia de la matanza de 120 soldados


la guerra ya duraba mucho

uno puede acostumbrarse

justo al lado información

de un crimen espectacular

con el retrato del asesino


la mirada del señor Cógito

salta indiferente

la hecatombe de los soldados

para sumergirse con deleite

en la descripción del espanto cotidiano


un agricultor de unos treinta años

en una depresión nerviosa

mató a su mujer

y a sus dos pequeñuelos


con precisión se describen

la ejecución del crimen

la posición de los cuerpos

y otros detalles


a los 120 caídos

inútil es buscar en un mapa

la excesiva lejanía

los oculta como una jungla


no estimulan la imaginación
son demasiados
la cifra cero al final
los transforma en una abstracción un tema para meditar:
la aritmética de la compasión



Zbigniew Herbert
Informe sobre la ciudad sitiada.
Ediciones Hiperión.
Madrid 1993, (2ª ed. 2008)

La traducció és de Xaverio Ballester, i estic segur que és magnífica pero jo he canviat "Don Cógito" per "Señor cógito", per que el "don" no m'acaba d'agradar... ja sé que sóc una mica raret i maniàtic... certament, què hi farem.

Nens, a dormir... bona nit.

Fotografía d'Zbigniew Herbert (deconec l'autor).

dijous, 6 de març del 2008

Un poema de Zbigniew Herbert (I)

És una pena que la poesia de Herbert no hagi estat gaire traduïda al castellà o al català. Jo només conec una traducció al castellà: "Informe sobre la ciudad sitiada". traducció de Xaverio Ballester "Informe des de la ciutat assetjada". Ediciones Hiperión, Madrid 1993 (2ª ed. 2008); i una al català: "Informe des de la ciutat assetjada", traducció de Grzegorz Gryc. Edicions de la Guerra (quin nom!), València, 1993. Recordo haver llegit alguns poemes a la revista Quimera i potser en algún lloc web. Sembla que hi ha una antologia recent dels poemes traduïts a l'anglès.

El poema que transcric a continuació és un pèl llarg, però em sembla molt interessant. Novament, a l'igual que el poema de Wislawa Szymborska que vaig transcriure al post del dia 2 de febrer de 2008, el llenguatge senzillísim, les imatges naïf, serveixen per posar poc a poc en evidència una realitat ominosa.


EL MONSTRE DEL SENYOR COGITO

1

Benaurat sant Jordi
de dalt de la sella de cavaller
vas poder reconèixer amb precisió
les forces i els moviments del drac


la primera regla de l’estratègia
bon coneixement de l’enemic


la situació del Senyor Cogito

és pitjor


està assegut en una profunda

sella d’una vall

coberta de boira espessa


a través de la boira no es poden veure

ni ulls flamejants

ni urpes voraces

ni la gola


a través de la boira

es veu només

l’espurneig del no-res


el monstre del Senyor Cogito

no té dimensions


és com una gran depressió

que cobreix el país


no es pot travessar

amb una ploma

amb un argument

amb una llança


si no existís el seu pes ofegador

i la mort que aporta

hom podria creure

que és un espectre

una malaltia de la imaginació


però ell existeix

és segur que existeix


com un gas tòxic omple

cases temples mercats


emmetzina pous

destrueix els edificis de l’esperit

cobreix el pa florit


la prova de l’existència del monstre

són les seves víctimes


és una prova indirecta

però suficient


2


la gent assenyada diu

que es pot conviure

amb el monstre


cal només evitar

els moviments bruscos

els propòsits bruscos



en cas de perill
prendre la forma

d’una pedra o d’una fulla


escoltar la Natura sàvia

que aconsella el mimetisme


respirar silenciosament

semblar no existir


però al Senyor Cogito

no li agrada una vida falsa


voldria lluitar

amb el monstre

baixar a l’arena amb ell


i per això a la matinada va

cap als suburbis somnolents

equipat prudentment

d’un objecte llarg i punxegut


crida el monstre

pels carrers deserts


ofèn el monstre

desafia el monstre


com un cavaller agosarat

d’un exèrcit inexistent


crida

«surt vil covard»


a través de la boira

es veu només

la gran gola del no-res


el Senyor Cogito vol iniciar

una lluita desigual


això hauria d’esdevenir-se

el més aviat possible


abans que vingui
el defalliment de la paràlisi
la mort ordinària sense glòria

l’ofegament per la deformitat



Zbigniew Herbert,
(Traducció de Grzegorz Gryc)
Informe des de la ciutat assetjada,
Edicions de la Guerra,
València, 1993.


Bona nit nens... i dolços somnis.


Fotografia de Zbigniew Herbert per Anna Beata Bohdziewicz

diumenge, 2 de març del 2008

Zagajewsky, Szymborska, Herbert: que tindran els poetes polonesos?

Que tindran el poetes polonesos? A través de les traduccions ens arriba un llenguatge atemperat i sense artifici per descriure cruament, però sense drama, tot allò que està per sobre de l’home i que nega la vida. Però també, com la vida petita de l’home s’obre pas, com entre les runes parim criatures.

Necessito la poesia de Wislawa Szymborska, de Zbigniew Herbert, la de Milosz, i ara de la mà d’una trivialitat (una cita a la solapa de l’excel·lent poemari de Jorge BrotonsLa raó de les sèquies”), he decidit entrar en l’obra d’Adam Zagajewski. Em sembla que aquest serà l’inici d’una llarga amistat.

Aquest mes m’agradaria oferir-vos, si tinc temps, alguns tastets d’aquest tres poetes impressionants.

Començaré avui per un fragment d’un poema de Zagajewski que, curiosament, enllaça amb la temàtica d’un altre poemari de Brotons (El tiempo raro), i que també té a veure amb el procés que tots vivim però que a mi, darrerament m’està afectant força, el pas del temps.


HABLA MAS SUAVE (fragmento)

Habla más suave: eres mayor que aquel
que fuiste tanto tiempo; eres mayorque tú mismo y sigues sin saberqué es la ausencia, el oro, la poesía.
(...)

Entre los dedos cogías guijarros de la playa La Galère,

y de pronto sentías por ellos una inmensa ternura,

por ellos y por un pino frágil, por todos los que allí

estuvieron contigo y por el mar,

que aunque potente, es tan solitario...


Una ternura inmensa, como si fuésemos huérfanos

de la misma casa, para siempre apartados los unos de los otros,

condenados a breves momentos de visitas

en las frías cárceles de la actualidad.


Habla más suave: ya no eres joven,

el éxtasis ha de pactar con semanas de ayuno,

has de elegir y abandonar, dar largas


y hablar extensamente con embajadores de secos países

y labios cuarteados, has de esperar,

escribir cartas, leer libros de quinientas páginas.

Habla más suave. No abandones la poesía.



Adam Zagajewski
Traducció d'Elzbieta Bortkiewicz
Poemas escogidos.
Editorial Pre-textos
Aldaia (Valencia), 2005.







Que passeu una molt bona setmana nins, que demà serà dilluns.

Bona nits, dolços somnis.

(Fotografia d'Adam Zagajewski per Jerry Bauer).