Carta de recomanació. Amikhai, de nou, quan entre dues generacions.

Setembre de 2018, abans de la xerrada, esgotant alguns minuts lliures al Mercadal de Girona, camino fins a la 22 i allà a l’aparador hi trobo el que aleshores era una novetat: Poemes de cos i d’ànima de Iehuda Amikhai. Una selecció de poemes, suposo, a cura de Manuel Forcano. Recordo que en obrir el llibre em vaig trobar aquest poema estimat, que ja coneixia i ja m’havia arribat tant profundament en la versió de Raquel García Lozano.

Iehuda Amikhai.

Aquell setembre, que ara sembla llunyà, la lectura del poema em va fer pensar, és clar, en el fill adolescent. Ara crec entendre que el reencontre amb aquell poema i el seu ressò, presagiava un cicle estrany, difícil però potser constitutiu (el temps ho dirà) vinculat als darrer temps de vida del meu pare, marcat per un declivi prematur, pel deteriorament de la cognició, per l’estranyesa, per la malaltia, en definitiva. Escriuria a ulls clucs una carta de recomanació pel fill i per la filla, l’escric cada dia... se’m fa estrany, però, escriure’n una pel meu pare que ara és com si fos un fill que minva. Sigui aquesta una carta de recomanació pel pare que lentament s’allunya... una carta en les meves dues llengües estimades, de la mà de dos traductors (Forcano a més, poeta) als que admiro.

- o -

CARTA DE RECOMANACIÓ

Les nits d’estiu
dormo nu a Jerusalem
Al meu llit al caire d’una vall profunda
i no hi rodolo pas.

De dia passejo
i vaig dient els deu manaments
com qui cantusseja per a ell mateix una cançó tronada.
Toqui’m, toqui’m, bona dona!
Això que nota sota la camisa no és una cicatriu,
és una carta de recomanació plegada del meu pare:
“Malgrat tot, és un bon noi i és ple d’amor.”

Recordo el meu pare quan em despertava per a les pregàries
del matí. Ho feia tocant-me delicadament el front
i no pas arrencant-me de sobte la flassada.

D’aleshores ençà jo encara me l’estimo més.
I gràcies a això el despertaran
tendrament i amb amor
el dia de la resurrecció dels morts.

(Traducció de Manuel Forcano)

 

- o -

CARTA DE RECOMENDACIÓN

Durante las noches de verano duermo
desnudo en Jerusalén, en mi cama,
al borde del valle profundo,
sin rodar hacia dentro.

Durante el día camino
con una decena de palabras en la boca,
como un viejo estribillo que alguien se canta a sí mismo.
¡Tócame, tócame, buena mujer!
No es una cicatriz lo que sientes bajo mi camisa.
Es una carta de recomendación muy doblada de mi padre:
«A pesar de todo, es un buen chico y está lleno de amor».

Recuerdo a mi padre despertándome para la oración de la mañana.
Acariciándome la frente lo hacía,
no quitándome la manta.

Desde entonces lo quiero mucho más.
Y por eso lo despertarán
con delicadeza y amor
el día de la resurrección de los muertos.

(Traducció de Raquel García Lozano).

- o -

Iehuda Amichai
Poemes de cos i d'ànima.
Traducció de Manuel Forcano.
Adesiara, Barcelona 2018.

Yehuda Amijai
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad.
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo,
Barcelona 2004.

 

Segut a l’auditori de Görlitz. Llegint Xavier Farré.

En una entrada al seu blog, Xavier farré exposa amb honestedat les dificultats que va haver de superar per escriure el seu “L’auditori de Görlitz”, un llibre al que he arribat aquesta tardor convulsa, buscant el recer del pensament i les paraules. Al blog, Farré parla d’un llibre construït a partir de la fragmentació, però per mi, per qui la seva lectura ha estat un petit regal, una reconnexió i -en una lectura més íntima- una reivindicació de mi mateix, aquesta fragmentació ha estat alleugeridora. Llegir “L’auditori de Görlitz” és resseguir un pensament humà, que és alhora flux i salt. Sento aversió pels discursos sistematitzats (per ser a-humans, quan no inhumans), per això aquest trencadís del que parla Farré al seu blog em sembla acollidor, càlid.

Flux, salt... i honestedat. Dels noms i llibres que habiten aquest text, dels seus temes (el paper de la poesia com a forma de coneixement; la figura del poeta com a mitjancer -presència sempre corprenedora a la poesia Milosz-; la presència aclaparadora de la història del s. XX; la xoà; l’exili o l’estranyament vistos des de la mirada dels poetes que l’autor coneix tant bé i des de la seva pròpia mirada), rescato tres moments. El primer, les paraules que Farré dedica al concepte de “camp cec”, terme encunyat per Roland Barthes en la seva teoria de la fotografia desenvolupat a “La cámara lúcida”, i que és també el títol d’un poemari de George Szirtes publicat el 1994. Farré reivindica aquest camp cec (allò que es troba fora del marc del poema) com el nostre reialme. Un reialme que pressiona el sentit del poema, un camp -gairebé en el sentit físic- que el poeta (Farré) percep com un espai íntim.

He compartit plenament, també, totes i cadascuna de les reflexions de Farré sobre la desaparició del món que hem habitat, a propòsit del Poema “Anar a Lviv” d’Adam Zagajevski, tot llegint els paràgrafs que hi dedica amb un poema de Iehuda Amichai ressonant en mi.

Farré reflexiona, en un to obligadament confessional –en el sentit més net de la paraula- sobre l’estranyament i l’exili (també l’interior fruit de tota mena de bandejaments o de silencis autoimposats). Em quedo com a mostra amb un breu paràgraf –a propòsit de l’exili interior del poeta Edvard Kocbek- en el que ressono plenament, ara que el meu propi estranyament m’envolta de silenci.

Pàgina 101

“La característica de l’exiliat és estar entre dos mons, no pertànyer a cap dels dos, tenir una indefinició. L’exili pot ser extern, però també intern, també en aquest trobar-se en dos mons com en l’experiència de Kocbek, potser finalment per això «l’exili és una llibertat/sense provocació ni enfrontament» perquè és l’absència perquè és la sensació de ser ignorat o menystingut per aquells que sí saben pertànyer al seu món”.

Finalment, una petita sintonia, quan Farré evoca el moment en el que a una llibreria de Reus troba un llibre que li crida l’atenció sense saber el motiu. El llibre porta un títol lacònic, “Poemas” i aquell jove no sap que aquell llibre li canviaria la vida. El llibre és aquest:

Czeslaw Milosz, Poemas.
Traducció de Barbara Stawicka
Tusquets, Barcelona 1984.

Ara sóc a l’estació de Sant Quirze, és l’any 1993, m’encamino a la Facultat de Ciències, és doncs migdia. Porto el núm 97 de la revista Quimera a les mans, faig temps, miro la fotografia d’un poeta polonès que em recorda al meu professor de problemes d’Anàlisi Matemàtica I (el recordat Professor W. Szlenk), és el poeta Zbigniew Herbert, tampoc jo sabia  que aquesta poesia, aparentment llunyana m’acompanyaria la resta de la meva vida.

Elzbieta Bortkiewicz,
“Zbigniew Herbert. Poesía de la realidad degradada”.
Quimera núm. 97 any 1993.

Gràcies, doncs, Xavier Farré, per oferir-nos aquest text profund i càlid. Gràcies també pels teus poemes i per eixamplar els confins de la nostra experiència gràcies als poetes que tradueixes a les nostres llengües.

L’auditori de Görlitz.
Xavier Farré.
AdiA Edicions-Cafè Central
Mallorca-Barcelona 2018.

Passeig amb Amos Oz. Un poema d'Erri De Luca

Un poema d'Erri De Luca li retorna una imatge nítida.

Probablement sigui l'any 2005, en una platja de Badalona, hivern o potser ja primavera. El fill ja s’enfila per una estructura de cordes seguit per la mirada de la seva mare i el-cor-en-un-puny del seu pare. El pare obre la motxilla i extreu la lectura que fa a penes uns minuts acaba d’escollir en una llibreria de Barcelona.

Com arriba a aquell llibre amb un títol tant poc prometedor? per què aquest per passar una tarda de metges a la Badalona? Probablement va ser seguint l’estela d’una de les seves traductores, el treball de la qual llegeix amb devoció d’ençà que va conèixer la poesia de Iehuda Amikhai.

Després vindria la meravella d’una història de molt d’amor i molta obscuritat, i també l’eterna maduració personal, la certesa de l'allunyament progressiu de certes posicions, quasi amniòtiques, que ja li no li pertanyien: era ell un traïdor? Avui comprova el subratllat:

“Traidor –creo- es quien cambia a ojos de aquellos que odian cambiar y no pueden concebir el cambio, a pesar de que siempre quieran cambiarle a uno. En otras palabras, traidor, a ojos del fanático, es cualquiera que cambia. Y es dura la elección entre convertirse en fanático o convertirse en un traidor. No convertirse en fanático significa ser, hasta cierto punto y de forma, un traidor a ojos del fanático.”

Amos Oz, Contra el fanatismo.

Agraeix les lectures que el van acompanyar aleshores. Anys després, M.R.A. li esmenta un altre heterodox, Erri De Luca, de qui encara ha llegit més aviat poc. Si, l'ha llegit més aviat poc però conserva als ulls cada lloc on l’ha llegit: un tren tornant de Madrid; una bellíssima habitació de l’Alt Empordà; escoltant els xiscles dels fills que es remullen a la Muga...

Quina felicitat retrobar-se quasi deu anys després amb Amos Oz, avui mentre llegeix la poesia d'Erri De Luca. Dos homes que han treballat la terra i la paraula. Dos homes que han dosificat les gotes.

PASEO CON AMOS OZ

A lo largo de los muros exteriores de Jerusalén
donde antes del 67 pasaba la frontera
y las armas de fuego buscaban cuerpos para abatir,
andábamos mientras me enseña las piedras pesadas como plomo.
Es una clara mañana de febrero,
no se habla de sangre, pero sí de agua.
Recuerdo el pozo excavado en mi campo
La felicidad del primer chorro esparcido sobre la tierra,
agua repartida entre los árboles y el uso de la casa,
poca, dosificada y devuelta, para que no se desperdicie.
Él recuerda la que usaba para lavarse los dientes,
Después la echaba en un cubo
Que servía para limpiar el pavimento
Luego se estrujaba con un paño
Para verterse sobre un huerto de cebollas.
Entonces nos detuvimos para sonreír.
Éramos dos personas que han dosificado las gotas.


Erri de Luca, Sólo ida.

Erri De Luca
Sólo ida. Poesía completa.
Traducció de Fernando Valverde
Seix Barral, Barcelona 2017.

Amos Oz
Una pantera en el sótano
Traducció de Marta Lapides, Sonia de Pedro i Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004.

Amos Oz
Una historia de amor y oscuridad
Traducció de Raquel García Lozano.
Siruela, Madrid 2004

Reeditat per Random House Mondadori a la col·lecció Debolsillo.

Amos Oz
Contra el fanatismo.
Traducció de Daniel Sarasola.
Siruela, Madrid 2003.

El despertaran per sempre amb delicadesa.

A J.M. en el record. 

És amb una frase de Pere Rovira al cap, “s’escriu per ser poeta o s’escriu per ser persona”, que em retrobo amb un llibre de Iehuda Amikhai fulgint a les mans.  És ell, el libre, que ha decidit obrir-se per la pàgina 87, oferint-me aquest poema que us transcric. Al migdia el meu pare em truca per dir-me que en J. esgota el seu temps a l’hospital. Com si el llibre m’hagués anat preparant el terreny, ara, gairebé una setmana després, sé que al J. el despertaran per sempre amb delicadesa. Porta una carta de recomanació: “...és un bon noi, està ple d’amor”. 

CARTA DE RECOMENDACIÓN

Durante las noches de verano duermo
desnudo en Jerusalén, en mi cama,
al borde del valle profundo,
sin rodar hacia dentro.

Durante el día camino
con una decena de palabras en la boca,
como un viejo estribillo que alguien se canta a sí mismo.

¡Tócame, tócame, buena mujer!

No es una cicatriz lo que sientes bajo mi camisa.
Es una carta de recomendación muy doblada de mi padre:
“A pesar de todo, es un buen chico y está lleno de amor”.

Recuerdo a mi padre despertándome para la oración de la mañana
Acariciándome la frente lo hacía,
no quitándome la manta.

Desde entonces lo quiero mucho más.
Y por eso lo despertarán con delicadeza y amor
el día de la resurrección de los muertos.

Yehuda Amijai.
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo.
Barcelona, 2014.

Voldria ser una mare jove.

Cau la filla just al llindar de l'epidèmia de grip. Com una estranya commemoració de la malaltia que vam travessar tots plegats ara fa un any.  També ara puc acudir al fons d'armari dels vells poemes que ens han acompanyat, com ara aquest.

Si, jo també voldria ser una mare jove, perquè sóc pare i no sóc tant jove. 

EL NIÑO ESTÁ ENFERMO

El niño está enfermo. La lluvia, la bendición del campo,
Le ha provocado una enfermedad. Tose por la noche,
La fiebre hierve en su interior como el agua en una tetera
Y calienta la casa para la familia.

Él subirá a la montaña del Señor y yo bajaré de ella,
Él alienta velas lejanas con su respiración.

Le tomo la temperatura.
Soy como un termómetro:
Por dentro mercurio saltando y por fuera plano y tranquilo.

El niño está enfermo. Quiero ser
Una madre joven. Necesito traspasar dos barreras
Porque soy padre y viejo.
Pero lo conseguiría,
Si me dieran tiempo.

Yehuda Amijai
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Traducció de Raquel García Lozano.
Cátedra. Madrid, 2004

Castanyer. Tadeusz Rozewicz.

Transcric la versió complerta del poema de Tadeusz Różewicz, citat al post del dia 9 de gener. Jo crec que són uns versos que perfectament hagués firmat Amikhai, si hagués estat polonès, versos com ara: "i Déu omnipotent que va barrejar/ l'amarg amb el dolç/ penja en una paret desemparat/ i pintat malament".


I penso ara que la menció a Amikhai aquí, potser no sigui una acrobàcia: no debades ambdós poetes van compartir època i una vivència extrema.

- o -

CASTANYER

El més trist és anar-te’n
de casa una matinada de primavera
sense cap auguri que hi tornaràs aviat

El castanyer davant la casa plantat
pel pare creix a ulls veients

la mare és petita
i pots dur-la en braços


en un prestatge hi ha els flascons
en què les melmelades
com deesses de dolces boques
han servat el sabor 
de l'eterna joventut

l'exercit en un racó del calaix ja
fins que el món s'acabi serà de plom

i Déu omnipotent que va barrejar 
l'amarg amb el dolç
penja en una paret desemparat
i pintat malament
 
La infantesa és com la cara desdibuixada
d'una moneda d'or que dringa
amb so pur.

Tadeusz Różewicz,
(Traducció de Josep-A. Ysern i Lagarda).
Udols d’un llop de paper.
Edicions 96 Poesia.
La Pobla Llarga, 2010.

borrando tras de mí según un mapa exacto.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Iehuda Amijai.



Detall de l'antic aparcament de l'estació "Sabadell - Estació" dels F.G.C.

Fotografia de VM

..."y algo menos de los escolares". Amichai novament.

El darrer poema de Màrius Sampere em remet al primer poema que vaig llegir-li a Yehuda Amichai, aquest cop en la traducció de Teresa Martínez.

Amichai novament, avui, colpit durament per la fotografia amb la que obria el diari. Perquè efectivament, s'apiada una mica menys dels escolars.



DIOS SE APIADA DE LOS NIÑOS PEQUEÑOS


Dios se apiada de los niños pequeños,
algo menos de los escolares.
y de los mayores, no se apiada ya,
los deja solos
y a veces tienen que ir gateando
por la arena ardiente,
para llegar a la estación de recogida
chorreando sangre.


Quizás de los amantes verdaderos
tenga misericordia y se apiade y les dé sombra
como un árbol a quien duerme en el banco
de la avenida pública.


Quizás también nosotros saquemos para ellos
las últimas monedas de amor
que nos dejó en herencia nuestra madre,
para que su felicidad nos defienda
ahora y otros días.

Yehuda Amijai a l’antologia
"Poesía hebrea contemporánea"
Traducció de Teresa Martínez
Hiperión, Madrid 2001.

Dos elements de la poètica d'Amikhai

Rellegint, rellegint, rellegint a Yehuda Amikhai em retrobo amb un element de la seva poètica sobre el qual pensava visitant l'entrada del 27 de setembre de 2006 al bloc del poeta Josep Gerona (Josep Germà): la reiteració en la no persistència del paissatge: "La casa medio destruida/ se parece a la casa aún sin terminar". "De la casa que destruí, ni siquiera los pedazos eran míos". "Vivir es construir un barco y un puerto/ a la vez y finalizar el puerto/ cuando el barco se ha hundido ya hace tiempo"

"La ciudad donde nací fue destruida por los cañones.
El barco al que subí fue hundido después, en la guerra.
El granero de Hamadia donde amé fue quemado.
El quiosco de En Gedi fue bombardeado por los enemigos,
El puente de Ismailiya que crucé
En una y otra dirección en mis tardes de amor
fué hecho añicos.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto.
¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?
La niña de mi niñez fue asesinada y mi padre está muerto."


I també un altre, la imatge que el poeta dóna de si mateix al llarg de tota la seva obra poètica. Durant tota la seva vida, durant tota la seva poètica, Amikhai es descriu a si mateix com algú que viu però de fet ha mort:

"Tengo muertos enterrados en el aire
tengo una madre sin hijo aunque yo estoy con vida."

O bé

"Caí en la batalla de Ashdod

(...)

Y desde entonces mi padre ha muerto de tanto dolor y pena
Y desde entonces mis hermanas se han casado
Y han puesto mi nombre a sus hijos
Y desde entonces mi casa es mi tumba, y mi tumba mi casa.
Porque caí en la pálida arena
de Ashdod."

***

Els poemes són de Yehuda Amikhai i les traduccions de Raquel García Lozano.

La meva vida s'ha anat esborrant seguint un mapa exacte. Ode to divorce als auriculars.

De tornada a meva ciutat meva, i a l’espera que demà a primera hora enfili cap a la meva altra ciutat que no serà mai del tot meva, he sortit a caminar de nit. Una cosa gens habitual.

Els nens dormen, la seva mare dorm. Camino per carrers irreconeixibles.

Parafrasejo Amijai (com sempre): els paissatges de la meva ciutat s’han anat esborrant seguint un mapa exacte. Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto. ¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos? (d’un poema de Iehuda Amijai)

Em pregunto si aquesta és la ciutat on jo he estimat. Hem pregunto si he crescut a aquests carrers. Als auriculars sona “Soviet Kitsch” de Regina Spektor (ho sé, sóc un obsessiu). Quin disc tant fantàstic.

Soviet Kitsch s’obre amb aquesta “Ode to divorce”. Tenia moltes ganes d'enllaçar-la al bloc. Espero que la disfruteu.

Mi vida se ha ido borrando tras de mí según un mapa exacto. ¿Cuanto tiempo resistirán los recuerdos?

Petons rodons.

Dolços somnis. bona nit.

Si Déu no fos tant ple de misericòrdia...

Aquest és un dels poemes que llegiré el dia 19 a Vilanova (a propòsit dels cants espirituals).

DÉU ÉS PLE DE MISERICÒRDIA

Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n'hi hauria també al món i no només en ell.
Jo que he collit flors per la muntanya
i m'he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.

Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m'estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo amb un cor
que va haver d'aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.

Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n'hi hauria també al món
i no només en ell.

Iehuda Amikhai.
Clavats a la carn del món.
Proa, Barcelona 2001.
Traducció del poeta Manel Forcano.


A mi m'agrada aquest poeta. Hi torno, hi torno, hi torno... per que, en aquest cas si, m'ordena, m'equilibra.

- - -

Yehuda Amijai.
Detras de todo esto se oculta una gran felicidad.
Traducció de Raquel García Lozano.
La poesía, señor hidalgo. Barcelona, 2004.


Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas. Traducció de Raquel García Lozano.
Cátedra. Madrid, 2004. 


Iehuda Amikhai. 
Clavats a la carn del món (Antologia poètica). 
Traducció de Manel Forcano.
Proa, Barcelona 2001.


Yehuda Amijai. 
Un idioma, un paisaje (Antología poética 1948-1989). 
Traducció de Raquel García Lozano.
Hiperión. Madrid, 1997.

Poesia a la classe de mates

- Profe... pero si esto es clase de mates

-Això és encara el DESCANS de la classe de Mates. Així que... bé, estava pensant que em teniu fins aquí dalt de veure-us llegint aquesta infecta premsa gratuïta... mira, mira... tu creus que això és un titular seriós: "Los poseídos hablan lenguas muertas"... o espera, espera... mira aquest "En africa los burros tendran que llevar matrícula"... aquests individus si que haurien de portar matrícula: "Sóc un ignorant"!

El cas és que he pensat que m'agradaria recomanar-vos alguns llibres que estic llegint. Per que si... sense haver-me de justificar, el que m'agradi a mi. I de tant en tant, quan toqui poesia, llegiré algun poema. Avui, m'agradaria llegir-vos un poema m'agrada particularment, suposo que el que m'agrada és el subtil punt eròtic... que em sembla que també us pot agradar:



EN LA VIEJA CASA VIVEN DOS CHICAS

En la vieja casa viven dos chicas.
A veces crecen y a veces desaparecen como canales en el Négev,
a veces son diez y a veces sólo una.

A veces dejan encendida toda la noche una luz amarilla,
como en un corral de gallinas, para veinticuatro horas
de amor, y a veces sólo una pequeña luz rojiza
como un caramelo
con una aureola alrededor.

Y hay un gran fresón en medio del patio.Y en primavera hay muchos frutos en el árbol, y muchos
frutos en la tierra.

Una se agacha para recoger
y la ora se estira para recolectar.
Mis ojos gozan de las dos:
una lleva una camistea de hombre y nada más,
y la otra, sandalias con tiras
enrolladas casi hasta el ombligo.

* * *

Yehuda Amijai.
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas.
Ediciones Cátedra, Madrid 2004.
Traducció de Raquel García Lozano.


... i ara, a treballar.