Feist supone Ron Sexsmith

La inserció del vídeo de “Secret heart” de Ron Sexsmith està deshabilitada. Us passo una versió de Feist, “poppie” i maca...


Ara si, dolços somnis.

---

Secret heart
what are you made of
what are you, so afraid of
could it be, three simple words
or the fear of being overheard
whats wrong?
let her in on your secret heart

Secret heart
why so mysterious
why so secret, why so serious
maybe your, just acting tough
maybe your just, not man enough
whats wrong?
let her in on your secret heart.

The very secret, your trying to conceal,
is the very same one, your dying, to reveal,
go tell her how you feel

Secret heart,
come out and share it
this loneliness, few can bear it
could it have, something to do with
admitting that you, just cant go through it alone,
let her in on your secret heart.

Ron Sexsmith... m'agradarà?

J, aquest és per tu.
Tio, treu ja "Ricken" de l’armari.

Feina, molta. Massa de fet. Poc temps per escriure. Hauria de revisar un poema dedicat a... bé... hauria de revisar un poema, però Poseía=0 ( ja, ja l’editor m’acaba de canviar “Poesia=0” per “Poseía=0”... s’accepta: és massa cansat barallar-se amb un editor surrealista).

Massa feina doncs: divendres compro La Vanguardia i la fullejo avui, dimecres vespre. Pàgina 43, Crítica de Pop. En la foto un home gras i una guitarra. Confesso que llegeixo la crítica de Ramón Súrio perquè el paio de la foto (no la que adjunto aquí, la del diari) s’assembla a mi: un home gras, suat i esperrucat. Ron Sexsmith.

“Tesoro secreto. Si hablamos de cifras de venta, el cantautor canadiense Ron Sexsmith es un don nadie; en cambio, si hablamos de talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público tras haber editado nada menos que diez álbumes. De poco ha servido que Elvis Costello y Nick Lowe se declaren fans y que su última entrega, Exit strategy for the soul, sea un dechado de perfección pop virado a exuberantes tonos soul. Bikini sólo registró media entrada en una presentación que se anunciaba con banda y que al final se quedó con el único acompañamiento de un contrabajista...” (De la crítica de R. Súrio, noteu el subratllat de la paraula contrabajista).

Ep! 10 discos, “talento y de sensibilidad melódica hemos de convenir que estamos ante un tesoro que permanece oculto para el gran público”... farem un cop d’ull a YouTube a veure que tal pinta.

No sé J, ja saps que jo no sóc massa de pop melòdic, però la cosa pinta bé. T'enllaço la pàgina de Myspace del pavo i aquest vídeo només perquè a part de la cançó hi ha el el so nítid, quasi acústic díria, de la Rickenbacker... Ja veus dos coses que m'han fet pensar en tu: melodia y Ricken...

Que tinguis dolços somnis, nen.